LA FUNDACIÓ BOFILL FA REFORMES

La Fundació Bofill ara canvia de nom i passa a dir-se Equitat.org. Des del punt de vista de la comunicació és una operació que hem vist altres vegades i per motius diferents. Gas Natural es va canviar el nom per Naturgy per evitar la imatge que va agafar durant el procés català. German Wings va canviar de nom per Eurowings perquè no s’associés la marca a l’accident suïcida que va costar la vida a un centenar llarg de persones. Sempre hi ha un patró comú en una operació de rebranding com diuen els experts o els qui ho volen semblar: es vol evitar un terme ja gastat o massa connotat, es vol vehicular un propòsit de transformació i es vol crear una mena de tallafocs amb el passat. Si això és així, i trobaríem exemples per parar un tren per demostrar-ho, ens hem de preguntar per què la Fundació Bofill canvia de nom i per què ho fa ara. 

D’entrada, hi ha una operació lingüística òbvia: s’abandona el nom d’un pedagog històric català com Jaume Bofill i Bofill i s’adopta una estructura actual en format web tot posant èmfasi en la missió principal de l’organització. «Totes les persones mereixem els mateixos drets» ens diuen de manera grandiloqüent i gairebé amb els ulls fora de les òrbites. Aquesta afirmació, que pot semblar a primer cop d’ull moralment indiscutible, té uns certs perills conceptuals. Perquè què ens està dient la Fundació? Que hi ha persones que tenen drets diferents, o millors o que n’hi ha d’altres que no en tenen? O potser ens està dient que tots hem de tenir les mateixes oportunitats en matèria d’educació? 

Quan el text sosté que hi ha persones que qüestionen que totes les persones mereixem els mateixos està construint una tesi que és al llindar de l’abisme. Criticar determinades polítiques anomenades d’equitat no equival a negar la igualtat de drets davant la llei i davant la societat. Vol dir simplement posar en qüestió com es distribueixen els recursos com s’atorguen les responsabilitats i com es gestionen els problemes en un sistema educatiu que és limitat i per força finit. Barrejar-ho és una fal·làcia i comporta una arrogància i supremacisme moral intolerables. Converteix el desacord en sospita sempre i la crítica en un atac als drets comentats. 

La definició d’equitat que proposen ㅡ que cada infant rebi els recursos que necessita per desenvolupar correctament el seu potencialㅡ pot semblar impecable però conté massa incerteses per confiar-hi del tot. Qui decideix què necessita cada alumne? Com es mesura el potencial? Amb quins criteris i amb quins límits? Una celebració aparentment tècnica amaga i conté intervenció i discrecionalitat a banda dels criteris polítics que les guien. No som en l’àmbit de l’educació, doncs, i sí en el de la política i el poder. 

Però l’operació més tramposa discursivament és una altra i consisteix en una apropiació del concepte de qualitat educativa. La justificació no tan sols es limita a defensar la idea d’equitat sinó que a més redefineix la qualitat de manera que només pot existir dins el seu marc. És a dir no hi pot haver qualitat sense equitat. No estan descrivint una situació empírica sinó que estan formulant un desig que a més és de màxims. És doncs la descripció d’una voluntat monolítica, dogmàtica i excloent. 

Aquesta apropiació no és menor i té conseqüències profundes des d’un punt de vista pràctic. Si la qualitat equival a l’equitat aleshores discrepar sobre les polítiques d’equitat és discrepar sobre la qualitat de l’educació i per tant implica qüestionar el concepte de justícia. Amb la qual cosa el que ens estan dient és que no es pot discrepar, que no podem qüestionar el marc teòric que ens han fixat. És un peix que es mossega la cua i que per tant anul·la qualsevol mena de debat. És a dir, l’equitat és necessària per a la qualitat i la defineix per la capacitat de generar equitat. A la pràctica, però, el que està fent la fundació Bofill és desplaçar el debat des de la realitat al llenguatge. Simplement això. I aquesta operació ja la coneixem i sabem de quins sectors ideològics procedeix aquesta tendència. Passar-se a dir equitat.org és també una manera d’evitar les crítiques que se li puguin dirigir. Criticar l’organització pot semblar que implica la crítica al mateix concepte d’equitat. Apropiació de la qualitat, parany lingüístic, exclusió del debat i supremacisme moral. I de passada fa oblidar també les subvencions públiques rebudes abundosament i les receptes i experiments fallits. 

D’altra banda i lligat amb el que acabem de dir hi ha una altra idea que presideix el text justificatiu: no hi pot haver excel·lència sense equitat. Aquesta afirmació és del tot falsa però intentem veure què hi ha al darrere. I el que hi ha bàsicament és un canvi en el concepte d’excel·lència i en el subjecte que la pot exercir. Mentre que tradicionalment l’excel·lència havia estat una capacitat individual per les aptituds personals ara l’excel·lència passa a ser sota el paradigma de la fundació Bofill una qualitat col·lectiva en què l’individu no ha de despuntar ni pot despuntar. En el fons, que és la submissió de l’individu a una idea de col·lectivitat que l’absorbeix i el menysté. I no cal que digui que això també té un rerefons polític i mental molt clar. En darrer terme, Equitat.org es mou dins un paradigma dogmàtic d’ideologia socialista cool en què sacrificar l’excel·lència no és un problema si és per donar oportunitats a tothom, en què igualar els resultats és una mena d’autoengany que persegueix una societat homogeneïtzada encara que sigui a costa de sacrificar els més capaços. 

També sorprèn o potser no gaire l’absència absoluta de la consideració dels costos que té l’educació i el seu sistema. Ens parlen de beneficis com la cohesió les oportunitats qualitat però no esmenten ni una sola els límits pressupostaris del departament d’educació els cost o els possibles efectes adversos que una tal política podria arribar a tenir. En l’àmbit públic aquest no és un detall menor: qualsevol intervenció redistributiva implica renúncies i ignorar-les a gratcient és una manera arrogant de desactivar la crítica per no haver de respondre-la. I és que la Bofill només té idees però no arguments. 

En fi el problema no és ni de lluny defensar l’equitat sinó convertir-la en una veritat absoluta, endogàmica moralment i tècnicament indiscutible. I quan una proposta es presenta com un tancat conceptual, blindat i autosuficient el que cal abans d’aplaudir és examinar-la amb desconfiança i amb la màxima exigència crítica. 

Resumint, arrogància intel·lectual i fals supremacisme moral, bons propòsits que no s’han contrastat amb la pràctica, govern de les idees per sobre dels resultats empírics, confiança ingènua en un sistema educatiu limitat, negació de la discrepància amb els espantalls clàssics ㅡ la dreta i la tradicióㅡ i amb un sistema conceptual que ells creuen infal·lible i irrebatible. Si els sistema educatiu català fos el Titànic -i potser ja ho és- la Bofill hauria obligat tothom a morir perquè no hi havia prou bots salvavides. 

LA NOSTRA DIADA DE SANT JORDI

 

Hi ha expressions que no són només paraules, sinó una manera de ser. «La nostra Diada de Sant Jordi» n’és una. No és un possessiu banal, ni un plural majestàtic, ni un recurs sentimental. És una constatació empírica. Una manera de dir que hi ha coses que formen part del nostre paisatge interior amb la mateixa naturalitat que la mar a l’horitzó o el pa amb tomàquet a la taula.

Quan diem «la nostra Diada», no estem fent cap proclama. No estem aixecant banderes ni marcant territoris. Estem descrivint un fet: que Sant Jordi és una festa que ens pertany perquè l’hem mantinguda viva nosaltres, generació rere generació, sense manuals, sense campanyes, sense necessitat de justificar-la davant de ningú. I cal recordar que la festa de les roses es remunta a l'edat mitjana.

És nostra perquè no ens l’ha imposada cap poder, ni cap dogma, ni cap institució, ni cap partit. És nostra perquè surt del carrer, de la gent, de la manera com entenem la cultura i l’afecte. És nostra perquè cada 23 d’abril, sense que ningú ho ordeni, les ciutats i els pobles es transformen en un organisme viu que respira llibres i roses i olor de primavera.

I això, per a alguns, és insuportable. Normalment, aquests personatges que reneguen de la tradició són amargats i ressentits. Eduardo Mendoza simbolitza, ell i la seva literatura gris i prescindible, aquesta posició. 

Perquè n’hi ha que voldrien que tot allò que és col·lectiu passés pel seu filtre, pel seu segell, pel seu discurs. N’hi ha que voldrien que la cultura fos un espai vigilat, supervisat paternalment, homologat. Però Sant Jordi no es deixa domesticar. És massa lliure, massa espontani, massa estimat. És massa nostre. L’estirabot de Sant Jordi no deixa de recordar, salvant les distàncies, el que va intentar fer l’alcaldessa de Palafrugell amb l’havanera «El meu avi». 

Dir «la nostra Diada» és recordar-los que hi ha coses que no poden controlar. Que hi ha tradicions que no necessiten permís per existir. Que hi ha símbols que no es poden desmuntar amb un fil argumental de seminari. Que hi ha rituals que no són relictes del passat, sinó formes de vida que continuen funcionant perquè responen a una necessitat humana elemental: celebrar la bellesa, la natura i la paraula.

I aquí és on la ironia es torna deliciosa. Perquè mentre alguns es dediquen a teoritzar sobre si la rosa perpetua no sé quins esquemes medievals, la gent —la gent real, la que no viu en un PowerPoint— surt al carrer, compra llibres, regala flors, somriu, es retroba, es reconcilia amb la ciutat i amb si mateixa. I ho fa amb total naturalitat, sense justificacions, sense por de ser feliç.

La nostra Diada és això: un acte de llibertat quotidiana. Una festa que no necessita grandiloqüència perquè ja té una força natural que no es pot fingir. Una tradició que no es manté per inèrcia, sinó per convicció. Una manera de dir-nos, cada any, que encara sabem estimar i encara sabem llegir. A pesar de tots els peròs que s’hi puguin posar, que n’hi ha.

I sí, és nostra. No en el sentit excloent, sinó en el sentit més profund: és nostra perquè la fem nosaltres, els catalans. Perquè la gent no espera que ningú li digui què ha de celebrar. Perquè la cultura, quan és viva, no necessita justificació. Perquè la rosa i el llibre, junts, formen un llenguatge que entenem tots sense haver-lo après. Aquesta és la gràcia. Aquesta és la força. Aquesta és la incomoditat que provoca.

Per això, quan algú diu que potser caldria «repensar» Sant Jordi, un somriu. No amb superioritat, sinó amb aquella serenor que dona saber que hi ha coses que no es poden desmuntar amb un argument. Perquè no són idees: són vivències. No són teories: són memòries. No són símbols abstractes: són gestos humans.

La nostra Diada de Sant Jordi no és negociable perquè no és un producte o un artefacte. És un vincle. Un fil que ens lliga amb els qui van venir abans i amb els qui vindran després. Un recordatori que la cultura pot ser alegre, que la tradició pot ser lliure i que l’afecte pot ser públic sense ser cursi. I això és exactament el que la fa tan poderosa.

L’HABITATGE

Hi ha idees que triomfen no perquè siguin bones, sinó perquè sonen bé. «Un habitatge per família» n’és una de manual. És rodona, moralment reconfortant, fàcil d’aplaudir i pràcticament impossible de discutir sense semblar un monstre. I, tanmateix, si la despulles de retòrica, queda el que és: una consigna simple per a un problema complex. I, pitjor encara, una recepta que sovint empitjora allò que diu voler arreglar.

Comencem pel principi. L’habitatge és car. Cert. La pregunta és: per què? La resposta fàcil —i políticament rendible— és dir que el mercat falla, que hi ha especulació, que cal intervenir. La resposta incòmoda és una altra: en molts llocs, l’habitatge és car perquè construir-lo és extraordinàriament difícil. No per manca de tecnologia, ni de capital, ni de demanda, sinó per un entramat dens de regulacions, restriccions urbanístiques, terminis interminables i incertesa administrativa que converteixen cada promoció en una cursa d’obstacles.

Dit d’una altra manera: no és que el mercat no vulgui produir habitatge. És que sovint no el deixen.

Davant això, la solució habitual és intervenir encara més. Controlar lloguers, limitar propietats, penalitzar la inversió, definir qui «mereix» tenir què. És fascinant: quan una màquina no funciona perquè està plena de sorra, la resposta és tirar-hi més sorra.

El control de lloguers és probablement l’exemple més persistent d’aquest error. Funciona —aparentment— per a qui ja hi és. Però ho fa a costa de tothom que ve després. Redueix la rendibilitat, desincentiva la construcció, deteriora el parc existent i congela la mobilitat. El resultat no és un mercat més just, sinó un mercat més petit, més opac i més rígid. Una mena de museu de pisos ocupats per inquilins afortunats mentre la resta competeix per un nombre cada cop més reduït d’opcions.

I després hi ha la idea d’ «un habitatge per família». Aquí el problema ja no és només econòmic, sinó conceptual. Què és una família? Qui ho decideix? Què passa amb qui vol invertir, moure’s, compartir, dividir, arriscar? La proposta pressuposa un model de vida únic, estable, gairebé estàtic. Però la realitat és exactament la contrària: dinàmica, diversa, canviant. Intentar encaixar-la en una definició administrativa és com voler regular el mar amb una regla.

A més, aquesta mena de mesures tenen una virtut poc reconeguda: generen conseqüències no desitjades amb una eficàcia admirable. Mercats negres, contractes en B, titularitats opaques, incentius per esquivar la norma. I, paradoxalment, afavoreixen sovint els actors més grans, que sí poden navegar la complexitat regulatòria, mentre expulsen els petits. El resultat? Més concentració, no menys. Exactament el contrari del que es proclama.

Hi ha també una confusió recurrent que convé aclarir: dir que “l’habitatge no ha de ser un negoci”. És una frase potent, però buida. Tot bé escàs amb demanda és, inevitablement, un negoci. El pa, l’energia, el transport. El problema no és que l’habitatge sigui un actiu. El problema és per què ho és tant. I la resposta, de nou, acostuma a apuntar cap al mateix lloc: oferta restringida.

Quan no es pot construir prou, qualsevol augment de demanda es tradueix en preus més alts. I llavors apareix l’especulació, no com a causa, sinó com a símptoma.

Les polítiques públiques d’habitatge tampoc escapen d'aquesta lògica. Construir habitatge públic és car, lent i sovint mal gestionat. Les llistes d’espera s’allarguen, el manteniment es degrada i es crea un sistema dual: uns quants dins, molts fora. No és tant una solució com un pedaç institucionalitzat.

Mentrestant, els principals perjudicats són previsibles: joves, nouvinguts, classes mitjanes que no tenen patrimoni previ. Els insiders —els qui ja tenen un pis, ja tenen un contracte, ja estan dins— són els grans beneficiats. És una redistribució peculiar: protegeix els que hi són a costa dels que encara no han arribat.

Hi ha alternatives? Sí, però tenen un inconvenient: no són tan eslòganiques. Liberalitzar sòl, permetre més densitat, simplificar llicències, reduir incertesa jurídica. En resum, facilitar que es construeixi més. Això no genera titulars èpics ni promet solucions immediates, però té una virtut rara: funciona.

També es poden ajudar les persones directament, en lloc de manipular preus. Transferències, xecs d'habitatge, suport focalitzat. Menys heroic, més efectiu.

Al final, tot es redueix a una confusió bàsica. Que una cosa sigui necessària no implica que hagi de ser planificada fins al detall des d’un despatx. L’aliment és essencial i, tanmateix, no proposem un «plat per família» regulat per decret. Entenem —amb bon criteri— que la millor manera de garantir-ne l’accés és permetre que se’n produeixi molt.

Amb l’habitatge, curiosament, sovint oblidem aquesta lliçó elemental.

Potser perquè és més fàcil repartir culpes que revisar premisses. O perquè dir «intervindrem» sempre sona millor que admetre «hem estat impedint que es construeixi».

Sigui com sigui, la realitat és tossuda. I les lleis de l’economia, encara més.