TOSCA (TEATRE DE SARRIÀ, 19 D'ABRIL DE 2026)

Reconec que no hi havia anat mai al teatre de Sarrià sabedor com era que hi fan espectacles musicals d’un nivell molt remarcable o directament excel·lent. Feia anys que en sentia parlar i mai no havia trobat l’ocasió d’anar-hi. Aquesta va ser la primera vegada i sens dubte no serà la darrera. 

Abans d’anar al teatre vam fer dues visites obligades a l’històric Sarrià: visita a l’església de Sant Vicenç i entrada a la pastisseria de Can Foix. Ens va faltar anar després al bar Tomàs a prendre unes patates braves però un altre dia serà. I serà. També he de remarcar que vam trobar lloc per aparcar en una zona de càrrega del mercat. Una sort que és ben inusual almenys en el meu cas. 

Aquesta vegada l’ocasió era propícia perquè hi havia una opera de gran repertori com la Tosca, era d’un compositor que m’agrada moltíssim com és Puccini i a part d’això al cor infantil hi cantava un pacient de la meva dona. No es pot sentir cada dia una Tosca i sabent que el Sarrià tenen repartiments de gran nivell hi vam anar expectants, de bona voluntat i amb ganes. 

El que ens hem trobat és un espectacle d’una altíssima qualitat especialment des d’un punt de vista musical i vocal però també amb una posada en escena que moltes vegades al Liceu ens agradaria veure. 

La direcció de l’escena era de la Laura Vila  i realment el resultat ha estat jo diria que excel·lent tenint en compte les limitacions tant de pressupost com d’espai físic. Sense experiments. Sense innovacions. Fidel al text amb lleugeres adaptacions. Amb gust. Amb eficàcia. Algunes coses a dir potser serien les armes de fireta dels lacais de Scarpia o el vestuari del mateix Scarpia, abillat com un macarra de barri. I una observació que a mi em sembla important. No calia que els personatges passegessin per platea. No era necessari i ens ho podríem haver estalviat. Tampoc està ben resolt el nen que canta i que es dirigeix cap al director musical pel passadís central de platea tenint en compte a més que va desafinar ostensiblement. Petits detalls que es podrien millorar, a parer meu sempre,  i que no  desmereixen en res el resultat final del conjunt.

M’ha sorprès i molt el so de l’orquestra. En el mini fossat del teatre el director amb prou feines hi cap i pot tocar gairebé amb les mans l’ampit de l’escena. De fet ha de sortir no per sota com al Liceu sinó des de dalt. Hi deuria haver uns 20 músics al fossat, entre els quals diversos metalls i les timbales. Un podria pensar que tractant-se d’un teatre petit els músics no sonarien bé. És tot al contrari. Fins i tot diria que l’orquestra ha estat un dels protagonistes de l'òpera per la qualitat del so,  per la professionalitat i per la magnífica conjunció. 

Quant a la direcció, m’han sorprès sobretot uns temps excessivament pesants i lents al primer acte. De la mateixa manera que diem que l’orquestra estat ben treballada pel director musical, Paco Rodríguez, hem de dir també que les solucions que ha adoptat especialment el primer acte no eren les millors. Un es pot fer la pregunta de si era un criteri estètic o pragmàtic. Com que no hi hem estat als assaigs no ho podem saber. 

Pel que fa les veus el criteri és d’excel·lència igualment. Els tres principals protagonistes han estat bons solistes i bons actors. Si he de destacar algú destacaria sobretot les de Jorge Tello amb una gran presència escènica i una solvència vocal sobrada i l’exquisida tosca de Laura del Río amb una bella veu plenament consolidada. Per cert, la salutació final de Tello mantenint el posat adust i la cara de pal durant massa temps era sobrera. El Cavaradossi de Nacho Guzmán ha estat una altra cosa sense que hagi estat dolent. Guzmán té un agut imponent, ple i realment bell, però a la zona mitjana la seva veu perd tempre i èmfasi i la línia de cant es desconfigura. 

Pel que fa el cor s’ha de dir que en un escenari petit no poden ser gaires però han fet el fet i han complert amb absoluta correcció i eficàcia. També el cor infantil de l’Orfeó Badaloní. Al final. coneguts diversos, salutacions, rialles i una promesa: quan em jubili, com que segurament ja no em voldran al Liceu, em faria el pes cantar en un cor com el d’avui. 

En definitiva, un magnífic espectacle operístic tant musicalment com escènicament.

LA FUNDACIÓ BOFILL FA REFORMES

La Fundació Bofill ara canvia de nom i passa a dir-se Equitat.org. Des del punt de vista de la comunicació és una operació que hem vist altres vegades i per motius diferents. Gas Natural es va canviar el nom per Naturgy per evitar la imatge que va agafar durant el procés català. German Wings va canviar de nom per Eurowings perquè no s’associés la marca a l’accident suïcida que va costar la vida a un centenar llarg de persones. Sempre hi ha un patró comú en una operació de rebranding com diuen els experts o els qui ho volen semblar: es vol evitar un terme ja gastat o massa connotat, es vol vehicular un propòsit de transformació i es vol crear una mena de tallafocs amb el passat. Si això és així, i trobaríem exemples per parar un tren per demostrar-ho, ens hem de preguntar per què la Fundació Bofill canvia de nom i per què ho fa ara. 

D’entrada, hi ha una operació lingüística òbvia: s’abandona el nom d’un pedagog històric català com Jaume Bofill i Bofill i s’adopta una estructura actual en format web tot posant èmfasi en la missió principal de l’organització. «Totes les persones mereixem els mateixos drets» ens diuen de manera grandiloqüent i gairebé amb els ulls fora de les òrbites. Aquesta afirmació, que pot semblar a primer cop d’ull moralment indiscutible, té uns certs perills conceptuals. Perquè què ens està dient la Fundació? Que hi ha persones que tenen drets diferents, o millors o que n’hi ha d’altres que no en tenen? O potser ens està dient que tots hem de tenir les mateixes oportunitats en matèria d’educació? 

Quan el text sosté que hi ha persones que qüestionen que totes les persones mereixem els mateixos està construint una tesi que és al llindar de l’abisme. Criticar determinades polítiques anomenades d’equitat no equival a negar la igualtat de drets davant la llei i davant la societat. Vol dir simplement posar en qüestió com es distribueixen els recursos com s’atorguen les responsabilitats i com es gestionen els problemes en un sistema educatiu que és limitat i per força finit. Barrejar-ho és una fal·làcia i comporta una arrogància i supremacisme moral intolerables. Converteix el desacord en sospita sempre i la crítica en un atac als drets comentats. 

La definició d’equitat que proposen ㅡ que cada infant rebi els recursos que necessita per desenvolupar correctament el seu potencialㅡ pot semblar impecable però conté massa incerteses per confiar-hi del tot. Qui decideix què necessita cada alumne? Com es mesura el potencial? Amb quins criteris i amb quins límits? Una celebració aparentment tècnica amaga i conté intervenció i discrecionalitat a banda dels criteris polítics que les guien. No som en l’àmbit de l’educació, doncs, i sí en el de la política i el poder. 

Però l’operació més tramposa discursivament és una altra i consisteix en una apropiació del concepte de qualitat educativa. La justificació no tan sols es limita a defensar la idea d’equitat sinó que a més redefineix la qualitat de manera que només pot existir dins el seu marc. És a dir no hi pot haver qualitat sense equitat. No estan descrivint una situació empírica sinó que estan formulant un desig que a més és de màxims. És doncs la descripció d’una voluntat monolítica, dogmàtica i excloent. 

Aquesta apropiació no és menor i té conseqüències profundes des d’un punt de vista pràctic. Si la qualitat equival a l’equitat aleshores discrepar sobre les polítiques d’equitat és discrepar sobre la qualitat de l’educació i per tant implica qüestionar el concepte de justícia. Amb la qual cosa el que ens estan dient és que no es pot discrepar, que no podem qüestionar el marc teòric que ens han fixat. És un peix que es mossega la cua i que per tant anul·la qualsevol mena de debat. És a dir, l’equitat és necessària per a la qualitat i la defineix per la capacitat de generar equitat. A la pràctica, però, el que està fent la fundació Bofill és desplaçar el debat des de la realitat al llenguatge. Simplement això. I aquesta operació ja la coneixem i sabem de quins sectors ideològics procedeix aquesta tendència. Passar-se a dir equitat.org és també una manera d’evitar les crítiques que se li puguin dirigir. Criticar l’organització pot semblar que implica la crítica al mateix concepte d’equitat. Apropiació de la qualitat, parany lingüístic, exclusió del debat i supremacisme moral. I de passada fa oblidar també les subvencions públiques rebudes abundosament i les receptes i experiments fallits. 

D’altra banda i lligat amb el que acabem de dir hi ha una altra idea que presideix el text justificatiu: no hi pot haver excel·lència sense equitat. Aquesta afirmació és del tot falsa però intentem veure què hi ha al darrere. I el que hi ha bàsicament és un canvi en el concepte d’excel·lència i en el subjecte que la pot exercir. Mentre que tradicionalment l’excel·lència havia estat una capacitat individual per les aptituds personals ara l’excel·lència passa a ser sota el paradigma de la fundació Bofill una qualitat col·lectiva en què l’individu no ha de despuntar ni pot despuntar. En el fons, que és la submissió de l’individu a una idea de col·lectivitat que l’absorbeix i el menysté. I no cal que digui que això també té un rerefons polític i mental molt clar. En darrer terme, Equitat.org es mou dins un paradigma dogmàtic d’ideologia socialista cool en què sacrificar l’excel·lència no és un problema si és per donar oportunitats a tothom, en què igualar els resultats és una mena d’autoengany que persegueix una societat homogeneïtzada encara que sigui a costa de sacrificar els més capaços. 

També sorprèn o potser no gaire l’absència absoluta de la consideració dels costos que té l’educació i el seu sistema. Ens parlen de beneficis com la cohesió les oportunitats qualitat però no esmenten ni una sola els límits pressupostaris del departament d’educació els cost o els possibles efectes adversos que una tal política podria arribar a tenir. En l’àmbit públic aquest no és un detall menor: qualsevol intervenció redistributiva implica renúncies i ignorar-les a gratcient és una manera arrogant de desactivar la crítica per no haver de respondre-la. I és que la Bofill només té idees però no arguments. 

En fi el problema no és ni de lluny defensar l’equitat sinó convertir-la en una veritat absoluta, endogàmica moralment i tècnicament indiscutible. I quan una proposta es presenta com un tancat conceptual, blindat i autosuficient el que cal abans d’aplaudir és examinar-la amb desconfiança i amb la màxima exigència crítica. 

Resumint, arrogància intel·lectual i fals supremacisme moral, bons propòsits que no s’han contrastat amb la pràctica, govern de les idees per sobre dels resultats empírics, confiança ingènua en un sistema educatiu limitat, negació de la discrepància amb els espantalls clàssics ㅡ la dreta i la tradicióㅡ i amb un sistema conceptual que ells creuen infal·lible i irrebatible. Si el sistema educatiu català fos el Titànic -i potser ja ho és- la Bofill hauria obligat tothom a morir perquè no hi havia prou bots salvavides. 

LA NOSTRA DIADA DE SANT JORDI

 

Hi ha expressions en la vida d’un poble que no són postisses ni han estat creades ex professo per cap institució, per cap partit ni per cap autoritat sinó que provenen de la nit del temps i s’han convertit en una manera de ser. El Sant Jordi català n’és una i de les més significades. No és una jornada festiva però tothom la sent com a tal. Si hi ha un dia en què faci il·lusió llevar-se d’hora per anar a treballar aquest és el més important. Potser n’hi ha d’altres però aquest n’és un dels més remarcables.

Segons la llegenda, de la sang del drac en va néixer un roser i el cavaller va tallar una rosa i la va oferir a la princesa que havia salvat de les urpes d’aquell drac. Aquest acte simbòlic de protecció i d’amor és l’origen de la tradició i a casa nostra ja està documentada al segle XV. Fa 5 segles, que es diu aviat. I així és com Sant Jordi va esdevenir el patró de Catalunya el 1456. Més enllà de l’origen de la llegenda, irreal però bella, sabem del cert que al palau de la Generalitat es feia al segle XV una fira de roses. Hi acudien sobretot gent jove promesa i els nois regalaven a les noies una rosa tot en el marc de l’amor cortès que tanta importància va tenir culturalment a l’Edat Mitjana. A la de Catalunya i a la de més amunt.

Aquesta tradició es va consolidar com a símbol d’amor cortès i es va expandir pertot Catalunya. Fins avui i amb més força que mai. Ara ja no regalem les roses només a l’estimada sinó que les regalem també a les persones que estimem, siguin homes o dones, siguin familiars o no. Encara diria més: siguin estimats o no. És cert que la tradició s’ha mercantilitzat, però la base continua essent ben bonica i sobretot ben nostra, ben catalana. Avui dia la festa de la rosa, el dia de Sant Jordi, és una festa cívica com poques en trobareu arreu del món. Fins i tot n’hi ha que vénen expressament per poder viure la diada en rigorós directe. Com el Sant Fermí, però d’una altra manera. No hi ha hagut consignes, no forma part de cap pla, no té un origen polític tot i que sí que en té un rerefons per raons òbvies.

El llibre va ser molt més tardà. El 1929 els llibreters van traslladar la festa del llibre al 23 d’abril per aprofitar l’embranzida de la rosa i amb els anys s’ha consolidat també la tradició de regalar un llibre. Encara més que la rosa, el llibre s’ha convertit en un negoci que segons com fa vergonya de veure. Hi ha escriptors que només publiquen llibres per Sant Jordi i d’altres que només n’escriuen per a aquesta data, cosa pitjor. Segons que diuen el fet que Cervantes i Shakespeare morissin el 23 també va ajudar tot i que ningú no sap del cert ni qui van ser ni quan van morir. Fins i tot algú ha dit que són la mateixa persona. Afegir el llibre a la festa, va crear una combinació perfecta d’amor, cultura i identitat. No era només l’amor cortès envers la dama, era també l’amor cap a una terra i cap a la llengua que parlava.

Es tracta doncs d’una festa que ha sorgit de manera natural, que no ha imposat ningú i que perviu gràcies a les generacions que han anat traslladant la tradició sense estridències, amb una quotidianitat esfereïdora, amb una convicció persistent. No és un dogma, no és una obligació però no és tampoc ni de bon tros una tradició a menystenir. Ni fins i tot els enemics que viuen ben a la vora de casa nostra, o a dins, l’han volguda erradicar. Fins avui.

Hi ha persones ㅡ per sort poquesㅡ que la perceben com una vivència insuportable perquè veuen en la festa una mena de mirall, el fracàs d’un projecte col·lectiu ㅡ aquest sí, imposatㅡ que es diu Espanya. I perquè entenen que al darrere de la rosa i el llibre, hi ha l’olor de primavera, la cultura catalana i l’esperança d’un futur que es renovella cada 23 d’abril, i ja se sap que aquestes coses són molt més difícils de suprimir. Eduardo Mendoza i la seva literatura gris i pretensiosa ha encarnat enguany aquesta visió ressentida i envejosa, molt pròpia de la ideologia i la cultura que ell representa.

En la roda de premsa de presentació del darrer llibre seu ㅡ que evidentment sortia per Sant Jordiㅡ va dir coses com que el dia 23 havia de ser només la festa del llibre i que Sant Jordi no hi pintava res. Va dir a més que aquest era un maltractador d’animals, i que Sant Jordi s’havia ficat a la festa com un intrús. I que no sabia llegir. I, és clar, aquestes declaracions recollides pels mitjans van generar una polèmica que s’atia en un moment especialment sensible. Després va desmentir les seves declaracions dient que tot havia estat una broma, que formava part del tarannà de la seva ironia i que no n’hi havia per tant. Però el seu to era contundent i combatiu.

Les causes d’aquestes declaracions poden ser diverses. En primer lloc, podríem espigolar la ignorància de l’origen de la festa de la rosa. No m’estranyaria gens que un escriptor tan barceloní com ell no sabés com comença aquesta festa. Però hi pot haver altres motius no tan senzills. Podria ser part d’una campanya premeditada per l’editorial que li publica la seva lletra per tal de generar soroll i vendre millor el llibre. Com finalment ha passat. Si això fos veritat, la maldat i la insistència d’un o de l’altre farien bo que tot el bescantament del món caigués sobre ells de manera fulminant i perpètua. Hi ha un altre factor que també podria haver influït i és que Mendoza ja fes catúfols i que hagués pixat fora de test. Si tot això ho sumem a la seva ideologia tèbia, displicent, d’aquelles que professen un autoodi llefiscós, doncs ja teniu l’explicació tancada. L’estirabot de Sant Jordi no deixa de recordar, salvant les distàncies, el que va intentar fer l’alcaldessa de Palafrugell amb l’havanera «El meu avi».

Però Sant Jordi no demana permís a ningú i menys a aquest escriptor. Sant Jordi no es deixa domesticar per cap veu petitona i insignificant a casa nostra com la seva. Per més llibres que hagi escrit, per més ínfules que tingui, per més ressentit que estigui. El dia de Sant Jordi és massa lliure, massa espontani, i per sobre de tot massa estimat i massa nostre. I això és el que fa mal. La gent continuarà regalant roses i llibres, flairant pels carrers de Catalunya l’olor de primavera, somrient, essent feliç i retrobant-se amb el seu passat i el seu present. I ho farà amb naturalitat, sense justificar res ni demanar perdó i sobretot prescindint dels amargats com Mendoza. I això és el que la fa tan poderosa.

L’HABITATGE

Hi ha idees que triomfen no perquè siguin bones, sinó perquè sonen bé. «Un habitatge per família» n’és una de manual. És rodona, moralment reconfortant, fàcil d’aplaudir i pràcticament impossible de discutir sense semblar un monstre. I, tanmateix, si la despulles de retòrica, queda el que és: una consigna simple per a un problema complex. I, pitjor encara, una recepta que sovint empitjora allò que diu voler arreglar.

Comencem pel principi. L’habitatge és car. Cert. La pregunta és: per què? La resposta fàcil —i políticament rendible— és dir que el mercat falla, que hi ha especulació, que cal intervenir. La resposta incòmoda és una altra: en molts llocs, l’habitatge és car perquè construir-lo és extraordinàriament difícil. No per manca de tecnologia, ni de capital, ni de demanda, sinó per un entramat dens de regulacions, restriccions urbanístiques, terminis interminables i incertesa administrativa que converteixen cada promoció en una cursa d’obstacles.

Dit d’una altra manera: no és que el mercat no vulgui produir habitatge. És que sovint no el deixen.

Davant això, la solució habitual és intervenir encara més. Controlar lloguers, limitar propietats, penalitzar la inversió, definir qui «mereix» tenir què. És fascinant: quan una màquina no funciona perquè està plena de sorra, la resposta és tirar-hi més sorra.

El control de lloguers és probablement l’exemple més persistent d’aquest error. Funciona —aparentment— per a qui ja hi és. Però ho fa a costa de tothom que ve després. Redueix la rendibilitat, desincentiva la construcció, deteriora el parc existent i congela la mobilitat. El resultat no és un mercat més just, sinó un mercat més petit, més opac i més rígid. Una mena de museu de pisos ocupats per inquilins afortunats mentre la resta competeix per un nombre cada cop més reduït d’opcions.

I després hi ha la idea d’ «un habitatge per família». Aquí el problema ja no és només econòmic, sinó conceptual. Què és una família? Qui ho decideix? Què passa amb qui vol invertir, moure’s, compartir, dividir, arriscar? La proposta pressuposa un model de vida únic, estable, gairebé estàtic. Però la realitat és exactament la contrària: dinàmica, diversa, canviant. Intentar encaixar-la en una definició administrativa és com voler regular el mar amb una regla.

A més, aquesta mena de mesures tenen una virtut poc reconeguda: generen conseqüències no desitjades amb una eficàcia admirable. Mercats negres, contractes en B, titularitats opaques, incentius per esquivar la norma. I, paradoxalment, afavoreixen sovint els actors més grans, que sí poden navegar la complexitat regulatòria, mentre expulsen els petits. El resultat? Més concentració, no menys. Exactament el contrari del que es proclama.

Hi ha també una confusió recurrent que convé aclarir: dir que “l’habitatge no ha de ser un negoci”. És una frase potent, però buida. Tot bé escàs amb demanda és, inevitablement, un negoci. El pa, l’energia, el transport. El problema no és que l’habitatge sigui un actiu. El problema és per què ho és tant. I la resposta, de nou, acostuma a apuntar cap al mateix lloc: oferta restringida.

Quan no es pot construir prou, qualsevol augment de demanda es tradueix en preus més alts. I llavors apareix l’especulació, no com a causa, sinó com a símptoma.

Les polítiques públiques d’habitatge tampoc escapen d'aquesta lògica. Construir habitatge públic és car, lent i sovint mal gestionat. Les llistes d’espera s’allarguen, el manteniment es degrada i es crea un sistema dual: uns quants dins, molts fora. No és tant una solució com un pedaç institucionalitzat.

Mentrestant, els principals perjudicats són previsibles: joves, nouvinguts, classes mitjanes que no tenen patrimoni previ. Els insiders —els qui ja tenen un pis, ja tenen un contracte, ja estan dins— són els grans beneficiats. És una redistribució peculiar: protegeix els que hi són a costa dels que encara no han arribat.

Hi ha alternatives? Sí, però tenen un inconvenient: no són tan eslòganiques. Liberalitzar sòl, permetre més densitat, simplificar llicències, reduir incertesa jurídica. En resum, facilitar que es construeixi més. Això no genera titulars èpics ni promet solucions immediates, però té una virtut rara: funciona.

També es poden ajudar les persones directament, en lloc de manipular preus. Transferències, xecs d'habitatge, suport focalitzat. Menys heroic, més efectiu.

Al final, tot es redueix a una confusió bàsica. Que una cosa sigui necessària no implica que hagi de ser planificada fins al detall des d’un despatx. L’aliment és essencial i, tanmateix, no proposem un «plat per família» regulat per decret. Entenem —amb bon criteri— que la millor manera de garantir-ne l’accés és permetre que se’n produeixi molt.

Amb l’habitatge, curiosament, sovint oblidem aquesta lliçó elemental.

Potser perquè és més fàcil repartir culpes que revisar premisses. O perquè dir «intervindrem» sempre sona millor que admetre «hem estat impedint que es construeixi».

Sigui com sigui, la realitat és tossuda. I les lleis de l’economia, encara més.