dijous, de desembre 30, 2021

ELS MESTRES DE JORDI LLOVET

Abans d’ahir a les 11 de la nit vaig decidir de comprar el llibre de Jordi Llovet, Els mestres. A l’endemà el vaig rebre a les 9 del matí i el mateix dia me’l vaig llegir en dues tongades. Les tapes dures ja no es porten gaire i aquest en té, fet que s’agraeix. I a més s’ha de dir que està molt ben editat, amb molt de gust i cura extrema.


És un llibre interessant per diversos motius des del meu punt de vista. En primer lloc, està molt ben escrit: la prosa de Llovet és mel·líflua, captivadora, musical, elegant, rica, irònica i molts altres adjectius més que podríem posar. El seu català, que ha passat per moltes traduccions de grans autors, és impecable. És sobri però no eixut. És ric però no enfarfega. És elegant però no ostentós. En fi que per a algú que també escriu resulta admirable.

En segon lloc es tracta d’un llibre de testimoniatge. D’homenatge, ens diu al subtítol. Llovet ens parla dels 5 mestres universitaris que han influït més en la seva vida com a professor però també com a persona: Miquel Batllori, José Manuel Blecua, Martí de Riquer, José María Valverde i Antoni Comas. De fet han estat mestres de molta més gent. De diverses generacions diria. Llovet no en fa una aproximació acadèmica, biogràfica, històrica, transcendent sinó més aviat una glossa personal, amb la seva mirada humorística i humana com a filtre constant al llarg del llibre. El lector és portat a reflexionar amb aquest llibre sobre el paper del professor i, més enllà d’aquest, del mestre. I és evident que Llovet en valora molt el saber però, aparellat amb aquest, també valora altres coses que no són habituals sobretot avui dia: l’honestedat, l’elegància, la rectitud moral i la dedicació envers els seus deixebles. Entre d’altres. I és evident que un professor que tingui grans coneixements però que sigui un mala peça no pot arribar mai a ser un vertader mestre. I d’aquests n’hi ha uns quants per aquests mons de Déu. De fet, podeu trobar aquest professor amb moltes variants.Tot això no fa més que reblar el clau d'aquell brocard que apareix justament al llibre en parlar de José María Valverde: Nulla aesthetica sine ethica.


Totes les personalitats que desfilen pel llibre de Llovet tenen trets en comú: són grans savis dins la seva especialitat, són humanistes en el sentit lat de la paraula i han dispensat als seus alumnes un tracte educat i dedicat, deferent fins i tot. Deia mossèn Francesc Camprubí i Alemany, conservador de la catedral de Barcelona, que cal saber una mica de tot i molt d’una cosa. No és el cas dels 5 professors, que potser en sabien força de tot però moltíssim de la seva especialitat. D’altra banda, hom pot constatar al llibre que una de les facultats també comuna als 5 és la memòria prodigiosa. L'episodi de Miquel Batllori sobre el tema és hiperbòlicament revelador. 

Llovet anuncia al prefaci que fa constar tota una sèrie d’anècdotes per fer més passador i llegidor el llibre, però que no desnaturalitzen l’objectiu de fer conèixer de manera íntima i personal els professors en qüestió. En aquest sentit, hi ha anècdotes impagables que a mi personalment em van fer riure estant tot sol al menjador de casa com per exemple la de Martí de Riquer i Carles Riba parlant d’una palmera que feia dàtils al jardí de la universitat de Barcelona. Llegiu-la. No té pèrdua. O bé quan la filla de Martí de Riquer li comunica al pare que ha mort Ramon Aramon i Serra. Però el llibre està molt lluny de ser un anecdotari. Justament aquestes anècdotes donen suport a una reflexió personal i molt erudita sobre el paper que han tingut aquests savis a les humanitats, a la història de Catalunya i a la personal pròpia de Llovet.


El llibre és una elegia d’una universitat que mai no tornarà si és que mai va existir realment. Almenys a la facultat de filologia sembla que sí. Que lluny queden les grans figures que formaven el sanedrí de la filologia a la UB: Riquer, Alsina, Vernet, Bastardas, Losada, Oliver i d’altres. Llovet es plany de l’especialització excessiva del professor, d’aquest anar cadascú a la seva, de la pèrdua de l’auctoritas dels catedràtics ― tenint en compte que alguns no n’han tingut mai― i, més enllà d’això, de la manera de fer, ben allunyada de l’esperit universitari i de les humanitats. Llovet diu que no és un reaccionari però aquesta nostàlgia en té un punt de reacció. Per bé o per mal, la universitat ha canviat. El que en el fons fa Llovet és lamentar-se del destí de les lletres a la universitat. I jo m’hi sumo. Primer va ser el grec i el llatí, després la filosofia i ara és el moment de les filologies, que quedaran previsiblement com uns eteris i exòtics estudis culturals.


M’han semblat especialment interessants algunes interioritats que quan jo vaig ser estudiant a la plaça Universitat ja havia detectat. Per exemple, la ‘guerra freda’ que va començar entre els departaments de castellà i català quan es va crear la primera càtedra de llengua i literatura catalanes amb Antoni Comas al capdavant. De fet, aquesta guerra freda, també se sol veure als instituts de secundària. Freda o no tan freda de vegades. Per cert, la glossa d’Antoni Comas deu ser de les poques que es poden llegir perquè, a la seva mort, va ser relegat a l’ostracisme, la preterició i l’oblit pel seu successor, en Quimet Molas, i els seus sequaços. O millor, sicaris.


Llovet vindica els seus mestres més enllà del seu ofici i en reclama un reconeixement que, a voltes, no van tenir o van tenir tard per causes polítiques, que, d'altra banda, em semblen comprensibles en algun cas. Llovet també emet algunes opinions d’aquest caràcter ací i allà de manera esparsa i sempre de passada. Al llarg del llibre es defineix com a no nacionalista, proper al federalisme del socialisme català i contrari acèrrim al procés català i a l’independentisme com a posició maximalista. Llovet és a prop dels Bohigas, Rubert de Ventós, Gil de Biedma i tota la gauche divine barcelonina, sobretot de la més il·lustrada. Més enllà de la ideologia de cadascú, el caràcter conciliador de Llovet li fa dir que el conflicte entre els parlants del català i del castellà ha estat un ‘malentès històric’. Li hem d’agrair aquests bons oficis, però el fet històric és que el català ha estat menystingut, laminat, marginat, escarnit, perseguit i prohibit com a llengua normal de cultura des de fa cinc segles. Cinc i no pas tres, com creuen els més babaus. Encara alguns somien íntimament i afanyosament en una Espanya ― què dic? en una Hispania!― d’una sola llengua, ignorant, posem per exemple, el cas d’Irlanda. Tanmateix, el posicionament polític no té una traducció en el plantejament lingüístic, almenys en l’autor: les traduccions que ha fet Llovet, selectes i de gran qualitat, sempre han estat al català. I per això és lluny de ser o esdevenir un Javier Cercas qualsevol, que només diu coses interessants quan no parla de Catalunya.

En resum, el llibre de Llovet no és un llibre menor. Permet conèixer de la vora, i també a través de l’erudició del seu autor, alguns dels professors més importants que han passat per la UB ― recordem-ho, la UB ― incloses algunes intimitats, curiositats i anècdotes; professors que han estat alguna cosa més que catedràtics per a tothom però especialment per a Llovet. Testimoni personal i homenatge públic. Només desitgem que el proper llibre de l’autor no trigui gaire.

diumenge, de desembre 19, 2021

UN RIGOLETTO SIMBÒLIC (i II) (LICEU, 18 DE DESEMBRE DE 2021)

 És el primer dia després de la pandèmia, que ara torna a remuntar, que podem entrar amb els carnets blaus nostres i no pas amb entrades ad hoc. Ja era hora tot i que no se sap si durarà gaire l’alegria. El teatre era acceptablement ple tenint en compte que l’obra era una d’aquelles òperes de referència tant per la música com pel drama real que conté, com deia Joan Maragall. I és que Verdi reprèn Hugo amb la idea de posar de manifest la hipocresia humana i el patiment que aquesta genera. I retorna a l’oracle de Delfos i al complex d’Èdip. Per això s’eleva a tragèdia, perquè ens parla ja no del bufó sinó del destí en abstracte, de la maledicció que tant preocupa Rigoletto des del començament de l’obra. 


La producció que tenim ocasió de veure ja es va portar al Liceu el 2017. En aquella ocasió, una crítica musical coneguda, la Maika Casalí, en va dir que es tractava d’un Rigoletto metamòrfic. En paraules seves:


L’element que va generar més controvèrsia va ser la posada en escena, que emfasitzava l’abús d’una manera explícita. La proposta de Monique Wagemakers es construeix en una tríada de colors: el vermell, lligat a la cort i la perversió, el blau, vinculat amb Gilda i la innocència, i el negre, emprat quan els cortesans o el Duc decideixen dur a terme una mala acció. Sparafucile i Maddalena van vestits de blau metàl·lic i verd, respectivament. D’aquesta manera, els colors van apareixent en escena per emfasitzar elements de l’acció, com la mofa dels companys del Duc envers Rigoletto, o bé els canvis psicològics d’aquest. En aquest context, els moviments dels personatges no sempre tenen sentit ni afavoreixen el cant, fet que planteja la qüestió de si fan justícia a la perceptística teatral que tant cuidava Verdi.

L’òpera transcorre al voltant d’una plataforma mòbil il·luminada que, en alguns moments, és molt eficient, com ara quan Rigoletto és humiliat i tothom qui se’n riu està assegut al seu voltant, com si es lamentés dins un ring. No obstant això, altres vegades el seu ús és forçat, com en el cas de la casa del bufó, o al final de l’òpera. El més exitós del muntatge és la il·luminació i l’element fotogràfic: el canvi d’espais deixant caure una tela, l’ús del cor com a element del decorat, i el millor exemple, la simetria de l’acció entre les parelles al tercer acte. (revista Núvol 29/3/2017). Podeu consultar-lo aquí.

Res no ha canviat des d’aleshores. Wagemakers juga amb la llum i amb la posició dels personatges a l’escena per simbolitzar les diferents situacions que es van donant a l’obra: la luxúria, la impietat, la frivolitat, la traïció, el somieig amorós o el mateix destí. Amb neons inclosos. És respectuosa amb l’obra i intenta captar l’essència de les passions i bandejar l’ornat innecessari o ostentós. 



Christopher Maltman era el baríton, que ha treballat amb Nikolaus Harnoncourt en diverses cantates. Com ara la 61 en què fa un inusual recitatiu de manera magistral. El podeu veure aquí. Maltman té una veu bonica, vellutada, càlida, rodona i prou voluminosa per fer de Rigoletto. N’hi ha de millors? Segur, però ha tret el paper amb convicció i suficiència. I ha rebut llargs aplaudiments. Algun problema de fiato, poc perceptible, ha estat el seu error més diguem-ne greu.


Benjamin Bernheim era el duc de Mantua. Com Rigoletto, té una veu maca, densa, rica en harmònics, lírica sense dubte, però la seva escola de cant no és tan bona la de Maltman. A Questa o quella ha endarrerit de manera clamorosa el tempo fins al punt que feia patir i a La donna è mobile ha fet una ària soft sense l’ímpetu que necessita. A banda que l’agut final no l’ha allargat. I ho ha fet en dues ocasions: l’ha deixat sec sense més, probablement obeint ordres del director musical o bé per no arriscar. Té una manera de cantar de vegades excessivament oberta i eventualment estrafà les vocals com si les perboqués. Tot i això és un tenor notable. 


Olga Peretyatko era una Gilda amb una veu massa petita per al personatge que encarna, fràgil però també apassionat: quan eren a escena Rigoletto i sa filla hi havia un contrast massa evident. I no es pot pas dir que hagi cantat el paper malament però només ha brillat quan era sola a escena i amb poca instrumentació acocmpanyant-la.  


Grigory Shkarupa és un Sparafucile convincent tant en el posat com en la veu tot i que els greus de veritat els té justets. I la seva germana Maddalena ha estat Rinat Shaham que probablement ha estat triada no pels seus Do de pit sinó pel seu do de pits que ensenyava de manera vistent i generosa. 


Ha estat també un dia especial pel fet que aquest Rigoletto era la funció en què ha debutat al Liceu la soprano Sara Banyeres, coneguda per diversos concerts que hem tingut ocasió de coincidir i per la coral Da Capo de Barcelona, dirigida pel tenor Dalmau González. El seu paper era la comtessa de Ceprano. 


L’orquestra del Liceu era dirigida pel director Daniele Callegari, un director amb una esma i energia limitades, tot i que amb idees clares. El cor, com sempre encara amb mascareta i en la seva línia habitual de bon nivell. Especialment remarcable el passatge final de la tempesta. 


Jo no sé si com diu el Manel som davant ja d’un teatre de províncies. Vull pensar que no però cal maldar perquè això no s’acabi certificant a mig termini. I cal fer-ho des de la gestió del teatre ― ara en mans d’un inepte com Alemany― i a sobre de l’escena. I això ho podrem veure també en els petits detalls, com ara no deixar entrar al públic que s’ha retardat enmig de la funció o expulsar aquells que no respectant ni el sentit comú ni les indicacions del teatre fan fotografies amb flaix. Ja no parlo dels mòbils perquè és un altre tema; així i tot potser caldria posar inhibidors de senyal per evitar els timbres de sempre. La meva nota és un 6,5.