“Vita enim mortuorum in memoria est posita vivorum.” Marc Tul·li Ciceró, Filipica X, 10.
No sé si es podia programar una òpera millor en aquesta data de recolliment i memòria que és la de la castanyada, una festa íntima que s'ha convertit en un aparador monstruós - mai més ben dit- del mal gust nord americà. Hi anàvem amb poques perspectives que ens agradés tenint encara a la ment el seu patètic simulacre d'òpera Einstein on the Beach. La vam veure al Liceu la temporada olímpica 92-93 i realment no va ser del gust del públic. Ni de lluny. Entre altres coses perquè és una òpera que no va enlloc, que no diu res. És purament un experiment formal a la meva manera de veure. Akhnaten és tota una altra cosa. Primer perquè l'òpera té una narració, explica una història real que té sentit. I segon perquè constitueix una reflexió molt interessant i poderosa sobre la mort, sobre el poder, sobre la història i finalment sobre la vida. Sobre la nostra miserable i alhora gloriosa vida humana. La música, és clar, és minimalista, repetitiva, obeeix a un programa, però és hipnòtica, captivadora, ritual, mística, i té una estranya relació amb el món ancestral egipcià que vol representar. En els cors, en els grupets de solistes, en la veu de contratenor del protagonista principal. Ja és curiós que hagi triat un contratenor. Probablement ho ha fet per distanciar-se de la tradició operística, per transmetre la vivència d'un personatge molt allunyat en el temps, per modelar un món atàvic que va existir fa més de 3 mil·lennis, que es diu aviat.
La funció va començar malament. Un rètol gegant negre amb ostentoses lletres blanques començava: 'Les persones treballadores del Gran Teatre del Liceu...' i venia a dir que denunciaven i condemnaven el 'genocidi' a Gaza per part d'Israel. Com que un missatge d'aquests és del tot inusual al GTL m'he preguntat per què ho han posat tenint en compte que és extemporani després de la signatura d'un alto el foc, que Hamàs ja ha trencat. I no cal anar gaire lluny per esbrinar-ho. Philip Glass és d’origen jueu. Va néixer el 31 de gener de 1937 a Baltimore, Maryland, dins d’una família jueva d’origen lituà. Els seus pares, Ida Glatzer i Ben Glass, eren fills d’immigrants jueus de Lituània que havien arribat als Estats Units a començaments del segle XX. El rètol era un contrapès al fet que s'hagi programat l'òpera d'un jueu. La idea ja em resulta racista i fastigosa i seria paral·lela al fet que en ocasió de Lohengrin haguessin dit que condemnaven l'holocaust jueu -aquest sí- realitzat pel nazisme alemany. La pregunta és si han estat els treballadors del teatre o hi ha la mà d'algú més i em penso que sí que hi és. Concretament, la mà de les institucions que són al patronat: Ministerio, Generalitat i Ajuntament de BCN. I més que de les institucions dels partits polítics que les governen, sempre proclius a defensar que Israel ha comès un genocidi però ignorants a gratcient de la realitat atroç de Nigèria, Sudan, Iemen o Armènia. Aquests països no interessen. Interessa només posar al centre de la diana Israel preterint les atrocitats de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 i interessa posar-lo a la diana perquè Israel és un país democràtic, ric i un model de capitalisme puixant i exitós. Així de clar. Així de cru. Els aplaudiments que s'han sentit a la sala han estat voluntariosos, però han acabat ben aviat. Una altra cosa és aquesta dèria irracional, ridícula i obsessiva d'evitar usar el masculí gramatical per referir-se a un col·lectiu genèric. Tant l'IEC com la RAE s'hi han pronunciat a favor d'usar el masculí com a genèric, però ells perseveren inútilment i perverteixen la mateixa llengua: no és el mateix dir 'Els treballadors del GTL' que 'Les persones treballadores del GTL'. Però res, ells a la seva.
L'obra de Glass és de 1984 i ens ha deixat -com deia el Josep- glaçats però per bé. De fet, ens ha sorprès gratament tant la música i l'argument de l'obra com la posada en escena realment superba. L'òpera es canta en acadi, hebreu i principalment anglès, la llengua base per a la narració. Però la sorpresa és que l'himne al sol del segon acte, cantat pel contratenor, es fa en català. Això és perquè Glass va indicar que aquest fragment s’interpreti en la llengua del país on es representa. Encara bo que no l'han fet cantar en castellà! No deu haver estat per manca de ganes.
S'ha dit que Glass agafa l'argument del faraó obliterat per causa de la revolució que va portar a terme en la seva societat. Akhenaton va imposar el monoteisme de la religió egipciana, va declarar que els vells déus –Isis, Horus, Ra i tota la pesca— fossin substituïts per un déu únic, Aton, el déu de sol. A més va ordenar que es construís una ciutat consagrada a aquest nou culte. És clar, això que suprimissin les guinguetes religioses no va caure gaire bé entre la casta de l'època. S'hi van rebel·lar, el van matar i van ordenar que s'esborrés qualsevol rastre de la seva existència. Però no estic segur que Glass usi aquest tema tan encertat i, d'altra banda, actual, o millor etern, per posar èmfasi en la seva revolució religiosa o per manifestar el seu monoteisme. Potser són ambdues coses.
De l'orquestra s'ha de dir, en primer lloc, que no hi ha violins i sí un nodrit grup de metalls i vents i a més de la percussió corresponent. Hi ha cellos, hi ha violes i hi ha contrabaixos però no pas violins. I a més hi ha sintetitzadors, que són una part important del seu programa minimalista. La idea és potser evitar els registres aguts per crear una ambientació més solemne, arcaica i ritual. En qualsevol cas és una tria conscient de Glass. I, en segon lloc, s'ha de destacar el paper de la directora de Chicago Karen Kamensek, que va col·laborar amb el mateix Glass. Qualsevol distracció comptant els compassos pot suposar una pèrdua de control absolut sobre l'orquestra. El fet que la melodia no hi sigui en moltes ocasions i que les repeticions tinguin petits canvis de ritme o de to fan que el director sigui fonamental. Com sempre, però aquí jo diria que més.
Els meus amics del cor tenen en l'òpera un paper principal especialment al primer acte. Les seves intervencions suggereixen la realitat absorbent i captivadora dels rituals mortuoris i sagrats i suggereixen una realitat arcana i segons com inquietant. Hi ha alguna cosa en aquests cors que ens relliga al fons del pou de la història, a tocar del mite. Les interpretacions del cor, que corren el risc de caure en la monotonia i, per tant, en la distracció i l'errada, han estat impecables i són més de destacar pel fet que els feien manipular unes boles blanques amb perill evident que en pogués caure alguna.
Realment la posada en escena de Phelim McDermott és del millor que ha passat mai pel Liceu. Li ho havia sentit dir al director del cor del GTL però no entenia per què. Ara ja ho sé. La producció és respectuosa amb la història que explica i amb la Història en majúscula, original alhora, fastuosa i fidel en el vestuari i agosarada en alguns punts, com per exemple la introducció dels malabars a l'escena, realment perillosos perquè els errors poden suposar un fiasco monumental.
S'empren colors terrosos, blaus i verds. Hi ha uns personatges figurants que recorden les mòmies egipcianes. El vestuari és portentós i està directament inspirat en el que es feia servir aleshores per part dels faraons i la seva cort. Hi ha també una concessió al col·lectiu LGTBI o a les dones hetero segons que ha dit una amiga: el llorejat contratenor Anthony Roth Costanzo apareix a l'acte primer de pèl a pèl, completament nu i fa unes deambulacions per l'escenari que culminen en la seva proclamació com a nou faraó. Hi ha un punt de provocació en el tema i un punt o dos d'exhibicionisme per part del cantant. Em pregunto si jo en el seu lloc hauria accedit a aquestes exigències del guió. Jo diria que no. Ni jo ni la majoria de cantants del gremi. És una escena visual - mai més ben dit-, està d'acord amb el que es representa, però és innecessària a parer meu. Centrem-nos en la música i l'escena i no pas en el membre del protagonista.
Tot l'espectacle és una festa de llum i color, que transporten a un món remot que té deixes d'altres cultures misterioses. Les cares pintades dels personatges que hi apareixen vehiculen no tan sols l'antic Egipte sinó també un món irreal però conegut. Un univers mental que ens recorda els fantasmes de l'home i de la seva condició. Sembla però que el treball de documentació que han fet ha estat important i que els rituals com el vestuari ha estat minuciosament estudiats i plasmats a l'escena.
Aquesta és una òpera a càmera lenta. Els moviments que fan els personatges, tots, són lents i espaiats. No hi ha desimboltura natural. Evidentment, aquest moviment a temps lentíssim vol crear un efecte de temps sagrat, mític, arcà i un efecte de diapositiva, d'imatge fixa que a través de les escenes que se succeeixen ens dona el fil de la narració. D'altra banda, els moviments a càmera lenta sincronitzen el cos dels intèrprets amb el flux hipnòtic de la música. Així, l’escenari esdevé una extensió visual del so: ritme, respiració i gest queden unificats. Tot està pensat per transportar-nos a una realitat que no és la nostra. L'òpera és una juxtaposició d'imatges, que creen escenes i que podem interpretar com una història narrada, perquè hi és.
Encara una darrera observació sobre l'escena. L'aparició de malabars podria fer-nos pensar que som al Cirque du Soleil més que en una òpera però no és així. Els malabars perfectament executats per la companyia Gandini Jugglers més enllà d'acompanyar i assuaujar la música repetitiva de Glass tenen un significat simbòlic molt d'acord amb la història ritual. Els malabars són en primer lloc una manifestació visual del temps i l'ordre. El malabars fan visualment allò que escoltem en música: repeticions, amb lleus i imperceptibles canvis. És el minimalisme concebut per a l'ull que s'ajunta simbiòticament amb l'hipnotisme meditatiu auditiu. D'altra banda, les boles i les bitlles que van d'un cantó a l'altre actuen com a metrònom mític i representen l'ordre del cosmos i el poder del faraó. Un ordre que, com en el cas d'Akhenaton, es pot trencar en qualsevol moment. No és una decoració o un entreteniment insubstancial: és una manera de representar un univers de poder construït en temps immemorials. Quan l’ordre s’esfondra —en els últims actes, quan l’imperi rebutja Akhenaton—, els malabars sovint cauen o es desfan, i això visualitza la pèrdua d’harmonia universal. En aquest sentit els malabars posen en evidència el fràgil equilibri entre el Déu i els homes. En resum, Els malabars a Akhnaten són el símbol visual del ritme còsmic, de l’ordre solar i de la fragilitat humana davant el diví. Representen el temps fet visible, la música feta moviment, i el poder del faraó com a equilibri precari entre caos i la harmonia.
Avui ha vingut la Marina a veure l'òpera. I la veritat és que des de la llotja de l'amfiteatre l'òpera cobra un caràcter més social, més humà. L’òpera es torna un espectacle íntim i compartit. Des del tercer pis l'òpera no té tants intermediaris.
