MARTÍ DE RIQUER, EL DARRER GRAN PROFESSOR

Feia temps que volia llegir amb calma la biografia del que per a molts ha estat un dels grans professors que ha donat Catalunya, no tan sols per la ingent producció -la paraula no m'agrada- científica -tampoc m'agrada- o acadèmica sinó també per la manera de fer amb la matèria de la seva competència i la manera de ser amb els seus alumnes.  

Quan vaig entrar a la facultat de filologia ja coneixia la seva immensa obra i ja era tard per tenir-lo com a professor a l'aula. Només vaig poder gaudir-ne en algunes conferències i presentacions de llibres, actes esparsos que tanmateix van donar-me la mateixa imatge que ja d'antuvi tenia del mestre de mestres. També vaig poder veure que el seu estil va voler ser imitat -amb poc èxit- per alguns dels seus alumnes que ell va agafar com ajudants, en el tracte -almenys formalment- i fins i tot en els gestos. 

Suposo que el primer contacte amb la seva obra va ser la literatura catalana medieval publicada per Ariel que la meva mare em va anar regalant en ocasió dels aniversaris o sants. És una obra sobretot pràctica: hi ha les dades imprescindibles de caràcter històric, biogràfic, filològic i literari. 

Martí de Riquer ha estat a pesar de tot un personatge que ha causat recels. En primer lloc perquè es va allistar voluntàriament al Terç de Requetès Mare de Déu de Montserrat, que combatria amb les tropes franquistes abans que ningú no sabés quina deriva prendria l'autoritat franquista una vegada consolidada. No li va resultar barat l'allistament perquè a la darreria de la guerra, de fet quan ja es donava per acabada, un focus de resistència en un control  el va ferir  de bala al braç dret, que va perdre parcialment. Però que ningú no s'equivoqui, Riquer ha estat monàrquic, carlí, noble, adherit a la causa espanyola però també ha exercit de catalanista i en pro de la justícia durant els anys universitaris com a vicerector a la UB o a la UAB. No és una cosa per menystenir. A més, Riquer em sembla que ha defugit sempre la política i la parenceria en mots seus. I ha estat un esperit rebel i indòmit. Ni els d'un cantó ni els de l'altre han pogut amb unes idees fermes que sempre han estat en favor dels alumnes, de la investigació i de la institució universitària. 

Justament en això ha excel·lit i de quina manera: ha estat un superb investigador tant des d'un punt de vista qualitatiu o metodològic com des del punt de vista quantitatiu: aquí hi ha els seus llibres i articles que es compten per centenars. I ha estat un excel·lent docent: els alumnes que han passat per les seves aules tots en parlen bé. 

Per resumir aquest mestratge jo delimitaria les qualitats del mestre que són jo diria les de qualsevol mestre que es tingui per tal. 

En primer lloc l'entusiasme. O apassionament. Riquer ha volgut i sabut contagiar  l'entusiasme que sentia per la romanística als alumnes. Aquest apassionament li feia dir algunes atzagaiades i ell mateix reconeix que no s'ha esmenat en aquest sentit a pesar dels anys. Fet que és molt poc acadèmic però molt estimulant des del punt de vista intel·lectual. Riquer és molt lluny de ser un professor enze: qualsevol oient podia viure i reveure el passat que hi va explicar. 

En segon lloc el treball. Ja hem dit que l'obra de Riquer és prolífica i que aquest fet és degut a la seva extraordinària capacitat de treball -pensem que escrivia a màquina i encara amb una mà!- que era l'enveja dels seus col·legues. En Riquer no hi havia forats: sabia què havia de fer i quan ho havia de fer. Per a ell l'escriptori ha estat la seva vida -vacances i viatges inclosos- i no ha mandrejat ni procrastinat mai. Les comparacions són odioses però quants professors universitaris joves o no tan joves queden tan lluny d'aquesta actitud... 

Una tercera característica que diria que el diferencia és el respecte envers els seus alumnes i no cal dir envers els seus col·legues. Però especialment és important el respecte cap als alumnes. En més d'una ocasió ha esmentat la sentència 'Maxima debetur puero reverentia' que resumeix allò que ha mostrat i practicat amb els alumnes: un respecte exquisit que començava pel tracte de vostè. Per cert, a la primeria, quan Riquer va començar a fer classes, els alumnes s'alçaven quan el professor entrava a classe en senyal de deferència. Potser ho hauríem de fer una altra vegada, però, és clar, hauríem de començar per polir l'educació d'alguns professors, molt llunyana respecte de la manera de fer de Riquer. Aquest respecte li ha comportat la inevitable reciprocitat i reconeixement. Alguns alumnes han comentat que els tractava com si fossin de la família, cosa que no vol dir amb paternalisme. 

Riquer també ha estat un mestre humil. No estem parlant d'una falsa humilitat que amaga una vanitat insuportable, cosa que acostuma a passar entre alguns mestres. No; estem parlant d'una humilitat que fuig de la parenceria en paraules seves, una humilitat que accepta la ignorància quan hi és en lloc d'enrocar-se en la vesta de l'autoritat, una humilitat que converteix la classe en un camí comú cap al coneixement i no en un obsequi displicent. Una humilitat autèntica. Que altrament és sinònima de prudència. 

I finalment parlaria de generositat. El mestre ha de ser generós per definició perquè ha de desitjar que els seus alumnes n'acabin sabent més que ell. I a fe que ell ho ha aconseguit i a més ho ha verbalitzat. En l'entrevista que li va fer fa temps l'Espinàs diu que el seu èxit és que encara que ell no ha aconseguit dominar el francpès antic ha tingut alumnes que sí ho han fet. 

Riquer ha dit en més d'una ocasió que no l'interessa res més enllà del 1500. Almenys professionalment. Però no és del tot veritat perquè ell ha estat un dels grans estudiosos d'aquesta novel·la misteriosa que és el Quixot. De la primera part però especialment de la segona, a parer seu molt millor perquè parla de fets i llocs concrets. De manera assenyalada de Barcelona. Em resulta molt estrany que un home del coneixement i sobretot de la perspicàcia de Martí de Riquer no hagi vist res estrany en el fet que un presumpte autor nat a Alcalá només parli de Barcelona a la seva gran novel·la i elogiï sense aturador les terres valencianes. Ell, que va demanar als propietaris de la casa on va viure Cervantes (l'actual Passeig de Colom, núm. 2) de poder-hi entrar per conèixer la vista que en tenia, no pot ser que no s'hagi adonat que aquest llibre i el seu autor eren molt més propers que el que tothom es pensava. Almenys no ho va dir mai als seus treballs sobre el Quixot. Tanmateix, tinc l'íntima sospita que ell en fou conscient de la farsa del Quixot i del fet que darrere Cervantes s'amagava un escriptor que escrivia en català. 

Sigui com sigui, Riquer ens deixa per a la posteritat una gran i extensa obra, un mestratge i un testimoni que no tots els professors que l'han seguit han sabut rellevar. 

JULIA KLEITER I JULIUS DRAKE A VILABERTRAN (26 D'AGOST DE 2022)

Dimarts érem a Vilabertran escoltant la Wallroth tot just. Quan vaig a arribar a casa i em vaig adonar que divendres cantava la Julia Kleiter no m'hi vaig pensar dues vegades. Vaig agafar entrades tot i que aquestes eren força més cares. Ja no es tracta d'una debutant sinó d'un dels grans valors actuals de la lírica alemanya.

És la segona vegada que ve després del recital de l'any passat. I m'agradaria saber qui ha convençut la Julia de venir a un festival que es fa a un poblet perdut de l'Empordà. Ha de ser algú que hi tingui un ascendent important. He de confessar que la Julia és una de les meves debilitats. La vaig descobrir per primera vegada fent de Pamina en una flauta màgica de Salzburg. Va ser el 2012 i vam anar a veure la funció en directe als cinemes Girona amb l'Elisabet. Em va semblar una veu madura, plenament lírica i apta per cantar un paper que té moments molt compromesos. I sobretot em va semblar una dona atractiva, alegre, una actriu consumada que transmetia calor, alegria i ingenuïtat. Quan reia la cara se li il·luminava i tot plegat ajudava també a construir el paper de l'enamorada de Tamino. 

És evident que no hem anat al recital per veure Kleiter riure però he de dir que he quedat decebut. En el seu rostre he vist una adustesa i rigors germànics ben allunyats de la Pamina d'antany. Entenc que per afrontar un recital com el que ha proposat cal estar concentrat. Ella ho estava. Fins i tot diria que estava preocupada i nerviosa. Com la Wallroth l'altre dia, el recital s'ha fet de rigorosa memòria des del començament fins als bisos. Només quan ha afrontat la darrera part dedicada a Hugo Wolf la seva expressió s'ha relaxat una mica i quan passava a tocar nostre per pujar a l'escenari jo li he dit 'Wundebar' i ella ha respost amb un 'Thank you' encara seriós. La veritat és que m'ha semblat una persona distant que s'ha pres molt professionalment aquest recital. Potser és que jo venia encara amb la imatge de Pamina. En canvi, el pianista Julius Drake, un dels grans acompanyants avui dia en l'àmbit internacional, sempre passava rient i relaxat, amb un aire bonhomiós que el fan molt proper i afable. 

El programa que ens presentava no era per a la gran massa. Ni de lluny. Després d'una primera part de Schubert s'han endinsat en el dodecafonisme més dur: primer Alban Berg i després Schönberg. No sé què volia demostrar amb això però em sembla innecessari dedicar-hi dues parts. Amb una en teníem prou. Em temo que aquests dos compositors són un tour de force amb ella mateixa i una mena de repte personal que ha quedat molt clar que s'ha tret amb nota. Amb el Wolf hem retornat a la tonalitat tot i que les peces no són potser de les més conegudes. 

La Julia ha lluït ja des de bon començament una veu lírica que impressiona: un volum important, uns harmònics que en algun moment ferien els timpans, un fraseig impecable i uns atacs deliciosos: piani però amb tota la matèria vocal a punt. A la zona aguda la seva veu cobra una gran consistència però perd timbre i resulta un pèl punxeguda. I la dicció no és precisament el seu fort. Encara que canta en la seva llengua, que podíem seguir gràcies una altra vegada a les traduccions de Manuel Capdevila. És curiós com en les grans veus el volum és normalment inversament proporcional a la intel·ligibilitat del text.

En un santuari com Vilabertran, en què l'aire es pot tallar quan la cantant ha acabat una peça i es disposa a atacar-ne una altra, només alguns estossecs -n'he comptat dos- i uns ventalls insistents que tanmateix no eren sorollosos però que tenien un moviment hipnòtic han estat rèmores a millorar.   

Encara una altra cosa. La darrera peça ha estat Heidenröslein. A Catalunya l'hem traduïda com a Rosa de bardissa en les versions a quatre veus mixtes que totes les corals canten. És una cançó ingènua i gens complicada. Kleiter s'havia deixat anar una mica però a la primera estrofa 

Sah ein Knab' ein Röslein stehn,
Röslein auf der Heiden,
war so jung und morgenschön,
lief er schnell, es nah zu sehn,
sah's mit vielen Freuden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.

Ha tingut un moment de vacil·lació al tercer vers que l'ha fet endarrerir de manera poc perceptible el temps. I seria injust valorar tot un recital per una vacil·lació final. No seré jo pas qui ho faci perquè ja m'agradaria que el resultat d'un concert o recital tingués sempre l'excel·lència i la intensitat del d'avui. 

Al final, tothom s'ha posat dempeus a aplaudir una soprano que és un autèntic luxe poder escoltar per aquests barris empordanesos. Pensàvem, pobres de nosaltres, que la Julia vindria a sopar a la Sínia, com l'altre dia, acompanyada de la plana major del festival. Es veu, però, que quan es tracta d'una prima donna se l'emporten a Peralada per impressionar-la. Segur que ho van fer no ho dubto pas. A la fi, doncs, em vaig quedar sense la foto tan desitjada amb la Julia però amb la satisfacció d'haver-la pogut tenir a menys d'un metre quan entrava i sortia i a pocs quan cantava a sobre de l'escenari. Una altra ocasió. 

Programa

FRANZ SCHUBERT (1797 — 1828)

Liane, D. 298 (1815)

Das Weinen, D. 926 (1827)

Die Gebüsche, D. 646 (1819)

Die abgeblühte Linde, D. 514 (1817)

Lied (Ins stille Land), D. 403 (1816)

ALBAN BERG (1885 — 1935)

Sieben frühe Lieder (1907)

Nacht

Schilflied

Die Nachtigall

Traumgekrönt

Im Zimmer

Liebesode

Sommertage

PAUSA

ARNOLD SCHÖNBERG (1874 — 1951) (1810 - 1856)

Vier Lieder, op. 2 (1899)

Erwartung

Jesus bettelt

Erhebung

Waldsonne (1900)

HUGO WOLF (1860 — 1903)

Lieder der Mignon (1888)

Nur wer die Sehnsucht kennt

Heiss mich nicht reden

So lasst mich scheinen

Kennst du das Land

2 bisos de Schubert, el darrer Heidenröslein. 

JOHANNA WALLROTH I MALCOLM MARTINEAU A VILABERTRAN (23 d'agost de 2022)

Enguany se celebra el 30è aniversari de la Schubertíada de Vilabertran. Queda ja molt llunyà el recital inaugural de la Brigitte Fassbänder al qual vam assistir en corrua el Vicent, el David, jo i algú més que ara no recordo. Va ser el viatge d'hivern i va ser el punt de partida d'un festival que ja aleshores tenia unes aspiracions que han quedat confirmades, si no superades, amb les edicions següents. 

Aquell mateix 1993 Juliane Banse va participar ja al festival. En paraules seves:

'En Jordi Roch havia tingut la idea mentre era a la Schubertíada de Feldkirch. Els primers anys tot era una aventura! Tota l’estructura logística, que ara funciona de manera tan professional, no existia. Eren amics i aficionats de Vilabertran i Figueres que van decidir ajudar. No eren persones del sector sinó amateurs. És clar, també hi havia gent de la comarca que pensaven que allò no era una bona idea i va caldre molt poder de persuasió. Però, per altra banda, va ser com obrir una finestra i que passés l’aire. Era tot molt inspirador. No era com un festival que ja va a velocitat de creuer i és igual si canta un o canta l’altre: es tractava de crear quelcom. En Jordi Roch sempre va creure que aniria bé, fins i tot quan els altres es plantejaven abandonar. Ell mai! És fantàstic veure’n el desenvolupament trenta anys després, com n’és d’important i quantes persones hi peregrinen cada any. Cal estar eternament agraïts a Jordi Roch per haver tingut aquesta visió.' (Núvol, 20 d'agost de 2022). 

I afegeix per acabar de caracteritzar el festival:

'Hi ha un ambient diferent. Jo ho atribueixo al fet que Vilabertran és un lloc aïllat. Hi ha l’església i prou, per tant tothom es concentra molt en la música. No és com estar a la ciutat, on de cop s’escolta la sirena dels bombers o la gent es posa a pensar en quin restaurant soparà després del concert o hi ha massa oferta musical. El concert és un esdeveniment i per això el públic et transmet molta energia. És un públic molt atent i coneix bé el repertori. I la Canònica és tan meravellosa! S’hi passa moltíssima calor però l’atmosfera que s’hi crea i l’acústica són fantàstiques.'

Em sembla que el festival es pot entendre amb les paraules d'agraïment de Banse, a qui ahir mateix vèiem entrar acompanyant Jordi Roch al restaurant La Sínia després del recital enlluernador de la Johanna. Aquest festival és obra de la convicció -i tossuderia- d'un home que sense ser músic ha fet moltes coses per la música i aquest és el metge Jordi Roch. El fet té encara més valor a la nostra contrada perquè el gènere del Lied i de la música de cambra -que són els gèneres-objectiu del festival- no tenen prou interès. Potser hauria de dir no en tenien tot i que em penso que encara hi ha molt per fer. Aquí, si no són grans orquestres, obres espectaculars o òperes vistoses amb grans veus, la cançó continua essent un gènere per a una immensa minoria. I és una llàstima perquè també aquí tenim Lieder i liederistes de gran entitat. Jo crec, com Banse, que el festival deu haver contribuït a formar amants del Lied i a posar en el panorama musical català aquest gènere. Hi ha hagut, doncs, i hi ha una vocació docent. 

Encara hi ha una tercera virtut del festival: ha estat un promotor de talents joves d'arreu d'Europa i ha promocionat la carrera musical professional d'alguns d'ells. L'exemple més preclar és el de Matthias Goerne, que d'aposta juvenil va passar a ser un valor consumat i actualment una figura consagrada. L'agraïment de Goerne el podem constatar en el fet que cada any ha aparegut a cantar al festival, fins i tot quan ja tenia altres ofertes més suculentes tan econòmicament com de projecció personal. Diu molt a favor d'ell. 

Durant aquests trenta anys el festival ha evolucionat. Cap a bé no cal dir-ho. El fet que sigui capaç de fer venir figures tan importants com Cristoph Prégardien o la meva estimada Julia Kleiter em sembla que ho diu tot. Va començar amb una sabata i una espardenya però la tenacitat de Roch i el poder de la música -i les subvencions-han fet la resta. 

La canònica de Vilabertran ha tingut alguna cosa a veure amb l'èxit de Vilabertran. Perquè no ha estat mai d'un festival generalista ni multitudinari sinó un festival elitista però obert a tothom. I si unim la música a un espai arquitectònic singular, amb les proporcions adequades, obtenim una mena de santuari al qual peregrinen centenars d'aficionats any rere any. Posats a dir alguna cosa per millorar jo esmentaria les cadires i l'entarimat de l'absis. Podria ser tot més modern i més còmode. Si la Schubertiada s'hagués plantejat a un altre lloc -un auditori d'una ciutat, un entorn més gran o més modern- probablement no hauria tingut el mateix èxit. 

El recital d'ahir era el d'una jove soprano sueca que es diu Johann Wallroth, una noia rossa i baixeta però amb una gran veu lírica que va anar sortint sàviament dosificada al llarg del recital.  Wallroth té una veu no tan rodona ni bella com a la de la Núria Rial, per comparar-la amb una altra soprano que vam escoltar fa poc a Torroella. Algú em dirà que són veus diferents amb repertoris i possibilitats diferents. No cal que us digui que hi estaré d'acord, perquè cada veu és diferent i cada veu té un repertori diferent que s'ha d'anar descobrint sol i amb l'ajuda d'un mestre. Però si només parlem de la matèria primera sense entrar en el fraseig ni en el volum la veu de la Núria té un vellut, una riquesa tímbrica, una calidesa i elegància difícilment superables. 

Algú que no canti probablement admirarà la dificultat de l'emissió, del control de la veu i de l'expressió. Que tot ho té la Johanna i en grau superlatiu. Aquest resultat és fruit d'un procés i de l'estudi al llarg d'anys de dedicació. No ve d'un dia per un altre i quan ja es té, no cal fer gaires coses per conservar-lo. I no totes depenen d'un mateix. No, això no em sembla el més difícil del seu recital. La veu i la preparació es donen per descomptades. A mi el que em sembla terriblement difícil i arriscat és sortir sense cap paper ni faristol a cantar un programa complex en llengües que no són les teves -alemany i francès- i fer-ho amb normal perfecció. Més valorable pel fet que la Johanna només té 29 anys. Ja costa i és complicat sortir amb partitures a cantar davant l'auditori. M'imagino el salt al buit del cantant que surt en un indret d'un compromís cert, que et pot ajudar a projectar-te o enfonsar-te en la misèria si falles, i a més tenint en compte que una emissora de ràdio especialitzada està gravant la teva intervenció. Saber espolsar-te aquesta pressió és fonamental. Cal estar molt segur i molt concentrat per poder-ne sortir airós. Cal tenir cada peça en mode de pilot automàtic per poder dedicar l'atenció corresponent a l'expressió i no pas a la memòria. I és evident que és així com el Lied arriba al públic, sense l'ajut de papers intermediaris. 

Wallroth va fer un programa variat, començant per Schubert, la sueca Agathe Backer  Grondal, Grieg, Debussy i Mahler. I dos bisos, un de Sibelius i una segona d'un compositor suec. L'organització lliura a cada espectador les lletres traduïdes al català -i ben traduïdes- per Manuel Capdevila cosa que és molt d'agrair tenint en compte que el que fem en aquestes ocasions és escoltar poesia en -i no amb- música. Podia ser un altre repertori? Podia. Però em temo que la Johanna ha volgut fer una panoràmica dels registres de què disposa i ha volgut donar a conèixer la tradició autòctona sueca. Del que ha cantat em quedo amb la primera part: Schubert i Grieg. Debussy em resulta tan llunyà de la seva obra per a piano sol... Tot i això ha estat un plaer poder escoltar un poema que em sabia -que em sé- de memòria des de l'època de la facultat: Clair de lune, de Verlaine. 

Votre âme est un paysage choisi
Que vont charmant masques et bergamasques
Jouant du luth et dansant et quasi
Tristes sous leurs déguisements fantasques.


Tout en chantant sur le mode mineur
L'amour vainqueur et la vie opportune,
Ils n'ont pas l'air de croire à leur bonheur
Et leur chanson se mêle au clair de lune,

Au calme clair de lune triste et beau,
Qui fait rêver les oiseaux dans les arbres
Et sangloter d'extase les jets d'eau,
Les grands jets d'eau sveltes parmi les marbres.

Encabat, la Johanna, la seva germana, Víctor Medem -director del festival- un crític musical que es diu Arturo Reverter, Juliane Banse i naturalment Jordi Roch, que als 91 anys s'apunta a tot, han anat a sopar a La Sínia, el restaurant 'oficial' de la Schubertiada. No hem gosat demanar fotosn amb l'artista per prudència però a fe que ens hauria agradat. 

Programa

FRANZ SCHUBERT (1797 — 1828)

Ganymed, D. 544 (1817)

Bei dir allein, D. 866/2 (1828)

Dass sie hier gewesen, D. 775 (1823)

Die junge Nonne, D. 828 (1825)

Nacht und Träume, D. 827 (1823)

AGATHE BACKER GRØNDAHL (1847 — 1907)

En kviddrende Lærke, op. 42/1 (1899)

Blomstersankning, op. 42/4 (1899)

Efter En Sommerfugl, op. 52/4 (1900)

Mod Kveld, op. 42/7 (1899)

PAUSA

EDVARD GRIEG (1843 — 1907) (1810 - 1856)

Sechs Lieder, op. 48 (1889)

Gruß (1884)

Dereinst, Gedanke mein (1884)

Lauf der Welt

Die verschwiegene Nachtigall

Zur Rosenzeit

Ein Traum

CLAUDE DEBUSSY (1862 — 1918)

Quatre chansons de jeunesse (1882 - 1884)

Pantomime

Clair de lune

Pierrot

Apparition

GUSTAV MAHLER (1860 — 1911)

Des Knaben Wunderhorn (selecció)

Das irdische Leben (1893)

Das himmlische Leben (1894)

JOSEP MARIA SUBIRACHS, DE L'EXPRESSIONISME A L'ABSTRACCIÓ (CAN MARIO, AGOST 2022)

A la pàgina web de la Fundació Vila Casas llegim:

Can Mario és el Museu d'Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas a Palafrugell (Girona), inaugurat l'any 2004. Acull al voltant de 220 escultures que daten des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. Addicionalment, cada any s'organitzen exposicions temporals.

Can Mario era una antiga fàbrica de suro de principis del s. XX que formava part del conjunt arquitectònic fabril de l'empresa surera Miquel & Vincke. Avui, és un espai per a la contemplació artística situat a la plaça de Can Mario, on també podem trobar la Torre de l'Aigua modernista i el Museu de Suro.

Des d'abril de 2011 s'han succeït diverses novetats com la col·locació de 33 escultures d'artistes de l'Empordà al Jardí de Can Mario, exposició permanent a l'aire lliure. A l'octubre del mateix any es va inaugurar la Sala Empordà a l'interior del Museu, dedicada exclusivament a la celebració de mostres d'autors vinculats a l'Empordà.

Algú pot pensar que es tracta d'un museu comarcal sense suc ni bruc o un espai menor perquè hi puguin exposar artistes de segona fila. S'errarà i de quina manera! Em sembla que podem dir que Can Mario és ara com ara una de les grans sales d'exposicions de Catalunya -referència en l'escultura- i que la seva activitat és de primer nivell. L'exposició sobre J. M. Subirachs es va inaugurar el juny i serà al museu fins al setembre. Tot en aquesta exposició és un luxe, des de la comissària -la filla de l'artista- fins a les obres triades i el muntatge. 

Tinc la sensació que a Josep Maria Subirachs el teníem tots plegats un xic oblidat ara que només es parla de Plensa (a qui també podem veure en algunes obres a l'exposició permanent). Per això aquesta exposició era necessària i s'havia de fer bé, perquè és alhora una antologia i un homentatge 8 anys després de la seva mort. 

Subirachs no és tan sols un escultor però sí primordialment i crec que és així com se'l recordarà. A l'exposició hi ha alguna mostra de dibuix però més aviat escadussera i sempre com a suport a l'escultura. És curiós com un dels nostres artistes més llorejats de tots els temps l'hem relegat a una indolència contra la qual cal anar lluitant periòdicament.  I aquesta és una bona ocasió. El títol és el resum de tota la seva seva vida. El figurativisme inicial sempre estrafet bellament per les influències expressionistes dóna pas a una abstracció que basa el seu interès en les formes, els materials i les textures més que en el concepte. Les seves persones deconstruïdes en plans que ja no són cubistes, les cares que et van seguint allà a on vagis -la de Ramon Llull és impressionant-, la solidesa i noblesa dels materials emprats i les textures que donen la sensació a l'espectador de veure la peça en una fossa abissal són qualitats característiques de la seva obra. Com les escultures del Santuari de la Virgen del Camino a Lleó, obra poc coneguda però absolutament frapant. O, sense anar més lluny, els conjunts escultòrics de la façana de la passió tot i que quan les peces són en bronze fosc i verdós la impressió és molt més intensa. 

Cercant informació sobre l'exposició i el seu autor m'he topat amb un pensament que fa entendre moltes altres coses i que lliga l'escultura i qualsevol altra art a 'essència mateixa de l'home com a ésser viu:

El fet decisiu que ens mostra la raó profunda del perquè existeix l'art és la consciència que els humans tenim de la mort. L'art, pel caràcter intemporal de l'obra i pel seu valor metafísic, és el que veritablement s'oposa a la mort. L'ésser humà, davant la tràgica informació que la vida té un límit, es rebel·la i inventa l'art per defensar-se de la desesperació, en un suprem esforç per lluitar amb honor en una batalla perduda per endavant.

L'art doncs és la manera d'immortalitzar-nos i també de salvar-nos de la nostra existència passatgera.  No sé de ningú que hagi expressat amb tanta brevetat i clarividència aquesta idea. 

 

NÚRIA RIAL A TORROELLA DE MONTGRÍ (ESPAI TER, 11 D'AGOST DE 2022)

 Quan vaig saber que Núria Rial cantava a Torroella dins el festival de músiques que hi organitzen ens va faltar temps per comprar dues entrades en butaques preferents: tercera fila central. La Núria ha estat el meu ídol -per dir-ho en termes mozartians- des que la vaig conèixer fa alguns anys -massa tard- i fins i tot ha escoltat alguna cosa de les que he penjat per les xarxes socials. Breu, que no sabia què cantava ni amb qui cantava però cantava ella i ja en tenia prou. 

És curiós com tota l'activitat cultural es trasllada a l'estiu de Barcelona a l'Empordà, sobretot. Em aquest trasllat ha tingut un pes important el paper de Peralada com a focus cultural des que el 1987 va començar a celebrar-se i també el de Vilabertran, menys multitudinari però igualment rellevant des d'un punt de vista artístic. Després han vingut els altres per dir-ho així. 

La primera sorpresa ha estat descobrir -també massa tard- el magnífic auditori que des del 2013 funciona a Torroella. La darrera vegada que vam anar en un espai tancat a veure el Brossa Quartet de corda va ser el 2007 -passa tan de pressa el temps- i va ser en un antic cinema crec. També havíem anat a veure el Jaume Aragall a l'església cantant amb la guanyadora del seu concurs i la soprano Francesca Patanè a l'aire lliure. Doncs bé, des de fa 9 anys Torroella compta amb un dels auditoris més importants de Catalunya, gosaria dir: té capacitat per a 640 persones, està abillat de fusta i té un escenari força ample. Un espai versàtil des d'un punt de vista cultural tot i que està pensat sobretot per a la música. A banda del bar, que també és important. Queda un xic allunyat del centre, cosa que és d'agrair tenint en compte les cues de cotxes i la gentada. Tot suggeria que la vetllada seria memorable. 

El programa per a aquesta nit es presentava així: 'Muera cupido. La tradició musical teatral a Espanya al voltant de 1700'. Es tractava doncs d'un grup de -tal com se l'anomena- música històrica, és a dir, aquells que volen recuperar una tradició perduda i oblidada i ho volen fer amb instruments i criteris musicals tan propers a l'època com sigui possible. No hi ha dubte que és un grup amb pedigrí i trajectòria com tampoc hi ha dubte que sense la Núria Rial la projecció del concert seria previsiblement menor. 

La qüestió és que el programa era molt específic tant per la procedència (Castella del segle XVI) com pel gènere. En el fons el que ens diu el programa és que es tracta de recuperar la música singular castellana amb les influències italianes que van arribar mitjançant la borbonada. El programa era aquest:

Francisco Guerau: Pavana / 

Atribuïda a Sebastián Durón i José de Torres: «Yo hermosísima Ninfa» de la sarsuela El imposible mayor en amor le vence Amor / 

Sebastián Durón: «Quantos teméis al rigor» de la sarsuela Las nuevas armas de Amor /

 «Sosieguen, descansen» de la sarsuela Salir el amor del mundo / 

Improvisació: Xácaras i Folías / 

Giovanni Bononcini: Patorella che tra le selve / 

Fahmi Alqhai: Marionas i Canarios / 

José de Nebra: «Adiós, prenda de mi amor» de l'òpera Amor aumenta el valor / 

«Tempestad grande, amigo» de la sarsuela Vendado es amor, no es ciego. 

L'acadèmia està liderada per tot un personatge, amb grenyes incloses: Fahmi Alqhai, que a pesar de l'aparença va néixer a Sevilla el 1976. Es tracta d'un músic històric que ha rescatat de l'oblit tot un repertori oblidat tant italià com espanyol. És un repertori limitat, poc donat per al gran públic però és d'agrair que algú faci aquesta tasca ingrata de memòria i divulgació. A Catalunya hauríem de trobar uns quants grups com aquests que fessin tasca parella. 

Va ser realment emocionant veure per primera vegada en persona aquella a qui he vist, i escoltat sobretot, múltiples vegades en vídeo per internet. La manresana Rial és un dels valors més importants de la música barroca i de la cançó jo diria i ja no tan sols en l'àmbit europeu sinó directament a escala mundial. La seva veu és bellíssima i en directe no canvia gaire. Sí que és cert que les gravacions d'estudi n'exageren la realitat, la porten fins al límit, però el material de primeríssima qualitat hi és. I tant sí hi és! I ja no és tan sols la veu sinó també és el gust en el cant, la seva línia melòdica, la manera com viu allò que està dient. Rial canta no solament amb la veu sinó amb el rostre, amb els braços sobretot i finalment amb tot el seu cos. A pesar d'estar encimbellada a dalt de tot dels seus gèneres té una modèstia i una timidesa que són entranyables. En algun moment del concert l'hem vist enrojolar  per algun gest deferència. No conec gens la Núria però a risc d'errar, diria que tot ella és una lliçó viva de cant i de vida.  

Si Durón i companyia haguessin pogut triar una veu per cantar el seu repertori, n'estic segur que haurien triat la de la Rial. Aquest és un repertori fet per a ella i la seva veu bella, dúctil i no gaire gran. Ara, tenint la veu, el gust i la línia de cant el repertori d'avui queda curt i un se'n va amb la recança de no haver pogut escoltar Rial en un gènere molt més proper en el temps i molt més líric com la cançó. Les versions que hem pogut escoltar de Hahn per exemple en la sèrie Quarantine moods són del millor que he escoltat mai i en el seu moment ja li vam comentar a les xarxes que hauria de gravar un disc d'aquest magnífic compositor: seria un honor per a Hahn i un luxe per a tots nosaltres. 

No és la primera vegada que Rial ha cantat al festival de Torroella i esperem que no ssigui la darrera i que ens pugui delectar en directe amb la seva veu enlluernadora i la seva personalitat féerique. 

NORMA (LICEU, 30 DE JULIOL DE 2022)

L'artista resident d'enguany al Liceu és Àlex Ollé. Un es pot preguntar per què només agafen registes residents i no pas directors musicals, posem per cas. I és que la tendència a molts indrets -que el Liceu ha seguit cegament i moltes vegades sense criteri- és estar à la page. Al regista li donen carta blanca per fer interpretacions de les obres més conegudes per tal d'actualitzar-les o per donar la seva visió. Tot plegat prescindint de criteris històrics i del mateix text dels llibrets corresponents. De vegades el director d'escena té un cert criteri i toca la tecla adequada per donar una nova visió d'una obra. Moltes altres el regista intenta provocar el públic tot alterant el significat pristi de les òperes que li han encarregat. La idea de la qual parteix tot aquest enrenou és que l'òpera és teatre i que com a tal teatre el director té dret a canviar allò que li plagui per posar-se ell en primera línia del protagonisme. N'hem parlat moltes vegades del tema i aquests experiments ja ens costaran la temporada que ve, 22-23, l'absència a la Tosca de Roberto Alagna i la seva consort Kurzak. Ambdós han renunciat a participar en una Tosca que es perfila com un bodri absolut. Fa pensar que els músics facin mutis discretament mentre que els registes pretensiosos, per no dir idiotes, mantinguin una preeminència que és ridícula i absurda. De vegades insultant. En la majoria de casos. Alagna i Kurzak s'ho poden permetre perquè no han de demostrar res i tenen la carrera feta. Són noms coneguts que ho fan molt bé. Altres cantants que van més curts d'armilla no i s'han d'empassar les humiliacions a què els sotmet el regista de torn. Els capricis dels registes posen també les seves grapes a la música. Ara que acabo de llegir el llibre sobre Jaume Tribó, l'apuntador històric del Liceu, alguns registes els molesta molt el coverol des d'on el mestre suggeritore fa la seva feina tan apreciada pels cantants, pels bons i pels no tan bons. Però, és clar, el coverol trenca la dictadura estètica del concepte que ara sí ara també se'ns vol imposar precindint del sentit intern i original de l'obra. 

La proposta d'Ollé -que, no ho oblidem, prové del teatre alternatiu i esquitxador de la Fura dels Baus i que va ser feta fa uns anys per al Royal Opera House- ha portat la polèmica corresponent. I evidentment ha tingut crítiques ferotges dels més liceistes i de la gent de bé. També té defensors a ultrança, acrítics i gregaris, que en qualsevol cas trobaran bé allò que els posin al davant sempre que s'allunyi de la tradició corresponent. 

Ollé a parer meu desvia l'atenció del conflicte que ens presenta Norma: un conflicte entre l'amor a la pàtria i l'amor familiar si voleu. Les notícies que ens arriben del teatre ens diuen que la posada en escena vol potenciar els perills de la religiositat que representa la protagonista, una druida gal·la, d'un poble dominat pels romans. Per 'reforçar' el pes que a parer d'ell té la religiositat en la trama ha fotut 1200 crucifixos en escena -aquests sí, figuratius-, ha fet deambular Norma sota pal·li i li ha fet cantar l'ària Casta Diva amb un immens botafumeiro que a manera de metrònom descompassat feia difícil seguir el ritme que marcava el director musical. Una amiga em diu que ella s'ha sentit transportada a l'Espanya de Franco i probablement és el que volia Ollé. La pregunta és però si era necessari. Jo crec que no i com jo molta més gent. No li nego l'efecte final amb la creu i el foc però hi ha un punt de boutade que no cal. Només combrego amb Ollé en una cosa que ha dit en una entrevista a un diari d'aquests que són universals i sobretot independents: li ha recomanat a Ada Colau que de tant en tant tregui el nas pel Liceu perquè també és cultura. Hi ha mala llet en aquestes paraules i la subscric del tot. Però com diuen els castellans no caerá esa breva. 

La figura de l'elenc musical de l'òpera era Sonya Yoncheva a qui admirava fins que va fer un vídeo animant el Madrid des del Bernabeu. Algú la va aconsellar malament. A nosaltres però ens ha tocat la Marina Rebeka que a banda tenir uns ulls enlluernadors com la mar té un timbre encisador i canta amb una línia segura i madura. Jo diria que ha estat la gran creació d'aquesta nit. No podia ser millor el seu debut al teatre. El Pollione l'ha fet un també debutant Riccardo Massi i ho ha fet de manera excel·lent tot i que ha començat un xic desorientat i fred. Nicolás Testé -cònjuge de la Diana Damrau- ja és un veterà i ha estat un Oroveso molt. 

Hi va haver polèmica pel fet que el director musical fos la parella de Yoncheva. Se l'ha criticat per l'execució de l'obra però la veritat és que jo he vist un Domingo Hindoyan decidit i amb idees clares. Jo crec que ha fet brillar l'orquestra i sobretot el cor, que avui sí ha tingut un paper molt vistent i remarcable. 

En resum, una Norma que musicalment ha estat un notable alt, molt alt, i una posada en escena que ha estat un notable baix. Molt baix.