A la pàgina web de la Fundació Vila Casas llegim:
Can Mario és el Museu d'Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas a Palafrugell (Girona), inaugurat l'any 2004. Acull al voltant de 220 escultures que daten des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. Addicionalment, cada any s'organitzen exposicions temporals.
Can Mario era una antiga fàbrica de suro de principis del s. XX que formava part del conjunt arquitectònic fabril de l'empresa surera Miquel & Vincke. Avui, és un espai per a la contemplació artística situat a la plaça de Can Mario, on també podem trobar la Torre de l'Aigua modernista i el Museu de Suro.
Des d'abril de 2011 s'han succeït diverses novetats com la col·locació de 33 escultures d'artistes de l'Empordà al Jardí de Can Mario, exposició permanent a l'aire lliure. A l'octubre del mateix any es va inaugurar la Sala Empordà a l'interior del Museu, dedicada exclusivament a la celebració de mostres d'autors vinculats a l'Empordà.
Algú pot pensar que es tracta d'un museu comarcal sense suc ni bruc o un espai menor perquè hi puguin exposar artistes de segona fila. S'errarà i de quina manera! Em sembla que podem dir que Can Mario és ara com ara una de les grans sales d'exposicions de Catalunya -referència en l'escultura- i que la seva activitat és de primer nivell. L'exposició sobre J. M. Subirachs es va inaugurar el juny i serà al museu fins al setembre. Tot en aquesta exposició és un luxe, des de la comissària -la filla de l'artista- fins a les obres triades i el muntatge.
Tinc la sensació que a Josep Maria Subirachs el teníem tots plegats un xic oblidat ara que només es parla de Plensa (a qui també podem veure en algunes obres a l'exposició permanent). Per això aquesta exposició era necessària i s'havia de fer bé, perquè és alhora una antologia i un homentatge 8 anys després de la seva mort.
Subirachs no és tan sols un escultor però sí primordialment i crec que és així com se'l recordarà. A l'exposició hi ha alguna mostra de dibuix però més aviat escadussera i sempre com a suport a l'escultura. És curiós com un dels nostres artistes més llorejats de tots els temps l'hem relegat a una indolència contra la qual cal anar lluitant periòdicament. I aquesta és una bona ocasió. El títol és el resum de tota la seva seva vida. El figurativisme inicial sempre estrafet bellament per les influències expressionistes dóna pas a una abstracció que basa el seu interès en les formes, els materials i les textures més que en el concepte. Les seves persones deconstruïdes en plans que ja no són cubistes, les cares que et van seguint allà a on vagis -la de Ramon Llull és impressionant-, la solidesa i noblesa dels materials emprats i les textures que donen la sensació a l'espectador de veure la peça en una fossa abissal són qualitats característiques de la seva obra. Com les escultures del Santuari de la Virgen del Camino a Lleó, obra poc coneguda però absolutament frapant. O, sense anar més lluny, els conjunts escultòrics de la façana de la passió tot i que quan les peces són en bronze fosc i verdós la impressió és molt més intensa.
Cercant informació sobre l'exposició i el seu autor m'he topat amb un pensament que fa entendre moltes altres coses i que lliga l'escultura i qualsevol altra art a 'essència mateixa de l'home com a ésser viu:
El fet decisiu que ens mostra la raó profunda del perquè existeix l'art és la consciència que els humans tenim de la mort. L'art, pel caràcter intemporal de l'obra i pel seu valor metafísic, és el que veritablement s'oposa a la mort. L'ésser humà, davant la tràgica informació que la vida té un límit, es rebel·la i inventa l'art per defensar-se de la desesperació, en un suprem esforç per lluitar amb honor en una batalla perduda per endavant.
L'art doncs és la manera d'immortalitzar-nos i també de salvar-nos de la nostra existència passatgera. No sé de ningú que hagi expressat amb tanta brevetat i clarividència aquesta idea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada