UNA CATALANADA INICIAL AL QUIXOT

Bilbeny i companyia han proposat una interpretació al mot ‘astillero’. Recordeu, 

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.

Ja hi som. Al mot 26 de l’obra apareix una paraula que no s’entén i que no fa sentit, com en altres casos. I és legítim preguntar-se per què passa. 'Astillero’ en castellà no va ser usada mai amb aquest significat abans que Cervantes. Astillero és un indret diu Coromines al Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, Gredos, Madrid 1987: 

Però Cervantes no es refereix a un taller ni de vaixells ni de qualsevol altra cosa. Es refereix a un armer, a on el Quixot té oblidada la llança. Mitjançant les traduccions a altres llengües romàniques Bilbeny i els seus arriben al mot català ‘rasteller’ que en mots d’Alcover és:

El Quixot parla de ‘astillero’ i Bilbeny i companyia es pregunten si hauria pogut posar ‘rastillero’, com a manlleu o mala traducció del català, un mot que no ha existit mai i no existeix en castellà. 

Andrés Trapiello, que s’ha formulat la pregunta, no opta per cap opció, però mostra la seva estranyesa i té el mèrit d’haver-ho fet, cosa que altres cervantistes no han fet perquè no ho han vist o perquè ho han callat. 

Com sempre, que sigui una traducció és una especulació, però que aquesta paraula no existia en castellà en el sentit que se li dona al Quixot és un fet. I si aquest fet es posa al costat de molts altres fets de naturalesa diversa, es veu que la tesi de la traducció no és tan sols possible sinó també probable.

CRÍTICA A LES PROPOSTES PER A LA MILLORA DEL SISTEMA EDUCATIU 2024

Arran dels desastrosos resultats de l'informe PISA el departament d'educació va encarregar a un grup de 18 'experts' l'elaboració d'un informe que recollís les propostes per millorar el sistema educatiu actual. Durant un mes i mig, i segons que ens diuen a títol gratuït, el grup ha estat esprement-se el magí per tal de formular propostes, algunes a curt termini però altres estructurals i a llarg termini. El resultat ha estat publicat el febrer de 2024 i el podeu trobar en aquest enllaç:

https://govern.cat/govern/docs/2024/03/06/13/29/46763a12-c483-4fb6-8538-f7cd6f0e5153.pdf

El grup de 18 'experts' era format per gent de sectors diversos de l'ensenyament i de la comunitat educativa, però amb un biaix ideològic evident i amb una presa de partit que també era evident abans de començar. Només cal que resseguiu les biografies dels autors, que són:

Ermengol Alemany Font

Albert Bayot i Fuertes

Elvira Borrell Closa

Digna Couso Lagarón

Joan Cumeras i Costa

Mireia de Mingo Esteban

Montserrat Jiménez Vila

Sílvia Lombarte Bel

Raül Manzano Tovar

Mercè Mas i Ferrer

Carme Ortoll Grífols

Marta Pujadó Morató

Arturo Ramírez Varela

Coral Regí Rodríguez

Francesc Roca Rosell

Víctor Saura Estapà

Joan Vila Farràs

Jesús Vinyes Cirera

L'informe, molt ben presentat i més aviat escuet i concís, tot i tenir 125 pàgines, defineix unes línies d'actuació que intentaré traduir en llenguatge planer. 

Línia 1: Avançar en l’equitat, la inclusió i l’acompanyament a l’alumnat

en totes les etapes del sistema educatiu per assegurar la igualtat

d’oportunitats i les expectatives d’èxit per a tothom.

L'equitat i la inclusió són conceptes que s'han posat molt de moda en els darrers temps i l'esquerra més idealista i bufanúvols n'ha fet bandera. És evident que una societat ha de desitjar que tots els seus membres -joves i grans, nadius i forans- tinguin les mateixes oportunitats d'accés a l'educació. Però aquesta igualtat d'accés no ha de ser entesa amb la igualtat de resultats i aquesta esquerra pensa que això és així. El think tank d'aquesta visió és des de fa anys la Fundació Jaume Bofill, entitat que s'autodefineix com a independent però que té unes pretensions que són properes a allò que en podríem dir esquerra ingènua. De fet, la seva missió és innovar i cooperar per transformar l’educació al país, amb un enfocament en la millora de la qualitat i l’equitat del sistema educatiu català. No és tan sols una màquina de pensar sobre l'educació sinó sobre la societat. Com que ja som grandets, quan algú s'autodefineix com a lliure i independent -un diari, per exemple-, ja us podeu calçar i posar a tremolar i us en podeu malfiar de totes totes i d'entrada. Aquestes 'expectatives d'èxit' de les quals ens parlen no són només expectatives sinó també resultats i és clar, la igualació acaba venint per sota amb la consegüent pèrdua de competència lectora dels estudiants. Això no són elucubracions sinó fets. La idea d'equitat va contraposada, doncs, a la idea d'excel·lència i acaba essent més discriminatòria justament per això que pretenen. La gent que vol que els seus fills aprenguin de veritat i s'ho pot permetre portarà els seus fills a l'escola privada o concertada i la inclusió deixarà de ser una realitat perquè les classes més desafavorides econòmicament aniran lògicament a la pública. I és així com l'escola pública adopta cada vegada més el caràcter d'educació assistencial i s'oblida dels alumnes millors que podrien donar més de si per a ells i per a la societat. 

Línia 2: Focalitzar l’acció docent en l’enfocament competencial dels

aprenentatges fonamentals i essencials de cada etapa educativa.

La frase sona bé: assolir unes competències essencials a cada fase de l'aprenentatge. El problema és que aquesta visió dels bofillistes parteix d'una idea peregrina de l'aprenentatge. Per exemple, no li dóna valor a la memòria com a facultat bàsica d'aprenentatge. Tot el que s'aprèn ha de ser a través de l'experiència i és un gravíssim error que ja estem pagant. Evidentment, parlo de la memòria ben entesa, de l'aprenentatge comprensiu. Recordar-ho tot de memòria a part d'impossible és absurd. Però cal exercitar la memòria per crear un coixí de coneixements a partir dels quals els alumnes puguin relacionar conceptes i crear-ne de nous. No és que la memòria no estigui de moda sinó que està escarnida i a més els 'experts' l'associen a un pensament de dretes propi de l'escola tradicional. Tot plegat és molt pervers però és així. És clar, aquesta memòria requereix estar ordenada per a una més eficient recuperació en el futur. Per això és important l'estudi ordenat en programes i àrees. Ens diuen que l'aprenentatge ha de ser desordenat i experiencial. No dic que no es pugui usar aquesta mena d'aprenentatge, però l'alumne ja tindrà temps de desordenar el que ha après. Per aprendre, no hi ha res més eficient com l'ordre: l'aprenentatge és més complet i ràpid. Més eficaç. Un sistema educatiu que no fomenta la memòria en els seus estudiants és un sistema que els vol ignorants i esclaus. 

Línia 3: Assegurar les condicions de benestar de tots els membres de

la comunitat educativa per afavorir els processos d’ensenyament i

d’aprenentatge des de la corresponsabilitat. 

Doncs comencem pels professors. O docents com es diu ara. Resulta que els de Catalunya són els més mal pagats de l'estat i tal vegada el personal a qui s'exigeix més. Això sí, els càrrecs a la Via Augusta estan pagats a pes d'or també comparativament. Afavoreix això el 'benestar' del cos docent? És evident que no. D'altra banda, cal saber per a qui treballem: per a les famílies, per a l'administració, per al partit de torn o per als alumnes? Doncs és evident que hem de treballar per a aquests darrers. I de vegades un hom no ho té tan clar. 

Les mesures que es proposen en aquest apartat són la carta als reis i no són realistes perquè no tenen en compte la migradesa dels recursos amb què treballem al departament d'educació:

1. Ampliar la dotació de recursos per a les tutories i codocències.
2. Intensificar la participació de l’alumnat i les famílies als centres.
3. Millorar els espais educatius.

Tot el que suposi despesa o inversió implica mala peça al teler. Pel que fa a la segona d'aquestes mesures, cal dir que la participació de les persones en qualsevol procés és d'entrada bona i desitjable, però si això suposa que s'actuï en funció del que vulguin aquests agents és un gravíssim error. És com si -salvant totes les distàncies que calgui- els interns d'una presó tinguessin la potestat de decidir l'organització d'aquesta. 

Línia 4: Actualitzar i millorar la formació inicial dels docents, orientar-los

en la incorporació al sistema educatiu i oferir-los formació

permanent de qualitat.

La formació inicial dels docents potser sí que s'ha de millorar, però també s'ha de millorar el sistema de selecció de professorat. I en aquest procés caldria, de totes totes, proves psicotècniques i doncs un psicòleg. Es fa amb la policia, per què no s'ha de fer aquí? Ens estalviaríem disgustos ulteriors en forma de gent desequilibrada que entra cada dia a les aules. Us en podria dir casos flagrants que he tingut ocasió de veure i de patir al llarg dels anys. 

La formació dels docents s'ha materialitzat en un màster caríssim segons a on es faci en què s'aprenen coses teòriques de manera dogmàtica (per exemple, el constructivisme educatiu) però que té poc de pràctic. Fóra molt millor l'anomenada mentoria o un tutor de centre veterà i amb garanties que expliqui al nouvingut detalls i secrets de la professió. Hem tingut ocasió de comprovar que això és molt més útil que cursos purament formals i estèrils. Es tracta de proporcionar el know how al professor nou o de donar negoci a les universitats? 

Un altre tema que té la seva substància és la formació permanent del professorat. Les formacions d'especialitat són escassíssimes de trobar i no tan sols al departament d'educació i quan es troben cal pagar. Els cursos que ofereix el departament d'educació són d'interès transversal i metodològics, però no d'especialitat. Potser perquè el professor d'antany ja no es vol que sigui un especialista. Vaja, potser no: segur. La millor manera de formar-se en una especialitat és col·laborar en les editorials en la redacció o revisió de llibres de text: és el millor exercici per mantenir-se al dia i ben informat. I en lloc de pagar et paguen. 

Línia 5: Reforçar, donar suport, confiança i estabilitat als centres

educatius.

Bàsicament, vol dir donar més burocràcia absurda i inútil als centres educatius. Ja n'hi ha molta ara però encara en posaran més per tranquil·litzar consciències i fer-se la il·lusió que la gent treballa bojament encara que sigui en temes sobrers i totalment prescindibles i improductius. Els centres se'ls reforça amb recursos: professors, hores de càrrec, ordinadors, espais per fer aules i dependències altres com despatxos, i la realitat és que molts centres treballen amb una mà al davant i una altra al darrere. 

Un dels objectius dins aquesta línia és 'Revisar les condicions de la funció directiva per facilitar el lideratge pedagògic, reduint la burocràcia als centres'. Es tracta evidentment d'un oxímoron perquè, fins ara, allò que anomenen 'lideratge pedagògic' - i que jo anomenaria 'dogmatisme pedagogista'- ha contribuït justament a tot el contrari: ha creat més burocràcia que mai i a més inútil, sobrera i estèril. Ha dividit els claustres entre els bons -els qui volen innovar a qualsevol preu sense raó ni criteri-  i els 'dolents' -els qui volen un ensenyament menys pretensiós però més segur pel que fa als resultats. Només perquè en tingueu coneixement, als equips directius arriben cada dia moltíssims emails de diverses unitats administratives que demanen allò que és seu i a més ho volen de manera immediata. Mentrestant, i darrere la realitat de molt de treball que és finalment improductiu, els centres han de fer la guerra pel seu cantó. A tall d'exemple encara no disposen d'un programa potent, modular i professional de gestió de centre, cosa que milloraria i molt la gestió de col·legis i instituts i acabaria amb els negocis que han begut al voltant d'aquest tema. 

Línia 6: Dotar el sistema educatiu d’estabilitat normativa i econòmica

i de mecanismes de presa de decisions fonamentats en dades.

Pim, pam, pum i estabilitat normativa i educativa. Com si depengués només de nosaltres el tema. Quan les lleis vénen de Madrid, els partits seguidistes que tenim voten a favor després de fer algunes esmenes de quedar bé i de rebre quatre molles en concessions altres. No hi ha una idea d'educació des de Catalunya ni el criteri suficient per aplicar-la. Ens perdem en els detalls i no veiem l'essencial, que és l'educació de persones. Aquí preferim parlar de si la Thermomix ha de tenir connexió a internet en lloc de parlar de com ha de sortir el plat final que servirem a taula. I així anem. Ens perdem en coses supèrflues i tenim empantanats els resultats educatius en l'àmbit de la comprensió lectora i el càlcul. 

Fa gràcia si no pena que dins aquesta línia d'actuació es proposin 'Identificar i definir els aprenentatges bàsics per a cada cicle de les etapes d’educació infantil, primària i secundària obligatòria.' Com si els vingués de nou. Com si no portéssim 40 anys de democràcia i autogovern en matèria educativa, com si les coses més importants -llegir, escriure, comptar, adquirir una cultureta general- fossin inextricables i ignotes. És autènticament lamentable. 

En resum, aquest informe és simplement una pantomima organitzada pel govern d'ERC amb l'objectiu de fer creure al ramat que la solució a tots els problemes de l'educació a Catalunya passa per més de la mateixa recepta: equitat, inclusió, benestar emocional i ensenyament competencial. 

'EL MESSIES', EN VERSIÓ DE W.A. MOZART (LICEU, 16 DE MARÇ DE 2024)

No sabia que Mozart havia fet una versió seva del Messies de Haendel. Ja diu molt que la fes i aquest era un dels al·licients de la jornada: veure què hi va fer el geni de Salzburg en una obra que és també de geni. Hi havia encara un segon al·licient: l'oratori estava posat en escena pel nord-americà Robert Wilson i es va estrenar a Salzburg justament fa quatre anys, el 2020. La veritat és que fer una mise-en-scène d'un oratori no és gaire usual i té els seus riscos com hem pogut comprovar. Sembla que ara s'ha posat de moda fer-ho i obre un ventall important de possibilitats teatrals. 

Wilson argumenta que la majoria veuen l'obra com a una obra cristiana. En canvi ell, 'El Messies no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual.' A banda de la sintaxi errònia de la frase, el fons és del tot discutible i va en la línia del que ha patit també una obra com Parsifal: una desfiguració del seu sentit profund en mans d'agnòstics que es volen apropiar de l'obra tenint en compte que l'obra parla per si sola del seu contingut i sentit. El mateix Wilson en parla a l'entrevista que li fa Víctor Garcia de Gomar. 

No sé si a Mozart li hauria agradat que li refessin obres com la Flauta màgica o el seu Rèquiem per posar dos exemples excelsos. Més aviat penso que no i que si continuem per aquest camí correm el perill de desnaturalitzar ja no el sentit sinó la forma de les obres. Potser ens ho hem de prendre com un simple encàrrec que va rebre i que va acceptar a canvi lògicament de la consegüent retribució. Les operacions que fa Mozart amb l'obra immortal de Haendel són diverses. En primer lloc, la tradueix a l'alemany, cosa que altera ja molts valors de les notes. Això sol ja sobta, acostumats com estem a escoltar l'obra en anglès. En segon lloc, Mozart introdueix el metall -trompes i trombons- i el vent -als oboès se sumen els clarinets i els fagots i suprimeix el continu en forma de clavecí per posar un orgue positiu. I en tercer lloc Mozart manipula alguns fragments i reassigna alguns solos vocals a veus diferents de les especificades per Handel. Els casos més vistents a la meva manera de veure són l'ària de soprano 'Rejoice greatly', cantada pel tenor, i l'ària de baix 'The trumpet shall sound' que és irreconeixible en la versió de Mozart. Es veu que al de Salzburg no li agradaven les àries da capo i que aquesta devia ser massa llarg pel seu gust. El resultat també és discutible. Jo, almenys, em quedo amb la versió original. 

Hi ha coses en la versió de Wilson que són interessants. Per exemple, la idea de llum que presideix tota l'obra, una llum canviant, sí, amb neons i llums de fons i projeccions diverses però, al cap i a la fi, Wilson proposa jugar amb la llum. Wilson tampoc pretén crear una interpretació únic sinó que vol suggerir, crear una atmosfera. Finalment, jo em pregunto si la seva proposta, tan plàstica i visual, no té més de performance que de posada en escena. La frontera potser és subtil, però em sembla legítim preguntar-ho. Acceptant la premissa de Wilson també em pregunto per què es treu de la màniga un llamàntol gegant que està lligat amb corretja de gos que té a la mà un home sense cap assegut en una cadira. O bé l'home de palla que corria enjogassadament o la nena de la primera part. També em pregunto per què en cantar l'Halleluiah apareix en lloc d'un ballarí un astronauta amb el seu vestit espacial i el seu escafandre. Tot blanc això sí. Si hagués aparegut un escut del Madrid no hauria desentonat. 

Amb tos peròs que hi vulguem posar, la proposta de Wilson no es pot negar que és visual i plena de llum. Per a una posada en escena com aquesta hauria estat pertinent uns solistes tècnicament imponents i la veritat és que no hi han estat. Ja sabem que les veus d'oratori són més petites, però n'haurien pogut trobar de millors. Especialment fluixos han estat el baix i la contralto. El primer per la feblesa i etereïtat de la veu -que l'ha portat a un gall que tothom ha escoltat- i la segona pel poc cos i projecció. És que no som en una sala qualsevol i cal omplir-la amb garanties. El tenor -disfressat d'una mena de joker actual, ha dit l'Esther, que avui venia amb nosaltres- ha complert sense entusiasmar però ha complert. I la soprano és qui n'ha sortit triomfadora davant el panorama solista: amb una veu petita ha cantat i actuat bé i ha elevat el resultat. I el públic ho ha recompensat amb els aplaudiments finals. 

De la part musical cal destacar i de manera molt notable el paper del cor i de l'orquestra, però sobretot el del cor. No és gens fàcil cantar una obra com el Messies, especialment alguns números en què hi ha moltes agilitats. Si no és fàcil cantar-lo amb partitura, imagineu-vos cantar-lo sense partitura i amb moviments escènics, que encara que no són excessius hi són. Em penso que per al cor ha estat un repte que han superat de manera excel·lent. Quan assajàvem Turandot, ja estaven alternant alguns assaigs d'aquest Messies. La preparació ve de lluny doncs. El cor el formaven en aquesta ocasió sobre uns 35 cantants, he comptat. Menys del que és la plantilla titular, composta per 52 cantants si no vaig errat. M'ha cridat l'atenció la precisió dels melismes i la compacitat del so. Em sembla que ocasions com aquesta permeten diferenciar un cor amateur d'un de professional. I pel que fa a l'orquestra doncs una mica menys però amb el mateix resultat: bon so, bona precisió, molt a la manera de Pons. 

SOBRE JORGE ABRIL SÁNCHEZ I EL QUIXOT

 En l’article ben documentat de Jorge Abril Sánchez (Trans)National Cervantes: The Catalan (Pseudo)Biography of the Father of Don Quixote de la Mancha es fa la il·lusió de rebatre els arguments aportats per Bilbeny i INH però és un article que és tendenciós i que té oblits inexplicables si no són a gratcient o per ignorància i els dos motius semblen ser-hi. 

Primer, cal constatar que ja és un èxit que algú del món de les lletres castellanes ㅡ no hispàniques com se’ns ha repetit durant dècades o, millor, seglesㅡ es digni a refutar i rebatre negre sobre blanc els arguments, els indicis i fins les proves que presenta Bilbeny a propòsit de l’autor del Quixot i de la llengua en què va ser redactat. Benvinguda sigui doncs la polèmica i la contraposició d’arguments històrics i filològics. Potser sí que anem -com ha fet Anglaterra des de sempre- a una revisió constant d’un escriptor que s’han apropiat uns en nom de la unitat política. 

De fet, les conclusions d’Abril són decebedores. Concretament, després de 26 pàgines d’anàlisi que ens agradarà més o menys, hi estarem d’acord o no, però està documentada i dona raons històriques documentals, diu

CONCLUSIONS 

The appropriation of the persona and the passport of the author who is widely-known as the father of Spanish letters should be contextualized within a general plan or conspiracy to destabilize and stain a symbol that represents a nation beyond its borders. In fact, the novelist and his opus magnum  have been often referred to as the emblem and the sacred book of the Iberian people since their sacralization in the 1890s. It is honestly surprising to observe that those intellectual circles that refused to identify themselves with the writer and to participate in the festivities to celebrate the three hundredth anniversary of the publication of the First Part of his  Don Quixote  in 1905 strive today to claim consanguinity with the artist one hundred years later. It is possible that the knight’s advocacy for the vernacular languages in the sixteenth chapter of Part II and his general idealism to fight to achieve impossible objectives may have finally convinced the ideologues from Catalonia to accept the soldier’s positive energy and dreams of freedom. Their idealistic crusade to obtain the independence and secession from Spain, in spite of the obstacles in their path towards  self-determination presented by the ruling Popular Party in Madrid, forces these secessionist dreamers to attack the true, and not alternative, facts of the flagship of their political opponent’sculture to feed the imagination of their followers and to back their official story about the oppression and persecution suffered by their superior nation of Catalonia. 

Sembla evident que l’obsessió per Catalunya, el que fa i el que deixa de fer no li permet veure que les tesis de Bilbeny no estan fetes des de cap finalitat política. Abril ignora com va sorgir aquest revisionisme històric i creu que està sotmès a la finalitat que ell suposa, en una visió que paradoxalment és la mateixa que es critica al Quixot. Doncs li hem de dir que no, que la finalitat de Bilbeny i els seus és justament trobar la veritat que, pel que sembla ㅡ i en tenim un munt d’indicisㅡ  ens va ser arravatada. D’altra banda, Bilbeny no és l’únic revisionista i aquí podríem esmentar noms com el de César Brandariz i sobretot Francisco Calero Calero. També Americo Castro va adonar-se que en el tema del Quixot i cervantesc imperava el principi ne varietur.  Ja sabem que qualsevol argument que se li pugui donar li semblarà esbiaixat i espuri. Tampoc ignoro que alguns aspectes metodològics de Bilbeny són discutibles a ulls ja no d’Abril sinó també de la Filologia i la Història actuals en tant que disciplines. Però els fets que aporta no crec que puguin ser discutits i Abril en pretereix dos de fonamentals:

1. ㅡ  Els catalanismes de l’obra que apareixen pertot el Quixot, que no són circumstancials i que denoten alguna cosa més que l’estat de la llengua castellana al segle XVI. És clar que Abril no coneix el català i no pot opinar sobre el tema. Perquè no en sap i perquè a ell l’interessa desacreditar les tesis des d’una perspectiva política. A ell només l’interessa el Quixot com a símbol d’una ‘nació’. 

2. ㅡ Ignora també Abril que un catedràtic de la UNED ha dedicat molts esforços a demostrar que el Quixot va ser escrit per Joan Lluís Vives. Calero sí que veu la influència valenciana en el text i l’analitza en un llibre de 800 pàgines. Crec que Calero no és independentista ni ho pensa ser. Però és honest científicament i va en cerca de la veritat històrica. Ell ja ha tastat la fel de la ràbia i l’odi quan ha formulat les seves tesis, assenyades, documentades i honestes. És qüestió de temps que tot s’acabi sabent. Del desembre obscur d'una filologia captiva, inquisitorial i imperialista passarem de cop i volta a l'abril del saber i de la consciència.

DON QUIXOT O DON QUIXOTE? ELS ANGLESOS TENEN LA PARAULA

 

Algú pot explicar com és que, 49 anys després de la pretesa primera edició del Quixot, apareix un llibre anglès intitulat Pleasant notes upon Don Quixot, sense la 'E'? No deu ser pas pel fet que el títol original era aquest i que la E va venir després amb la difusió de les traduccions castellanes? La teoria de la traducció explicaria entre altres coses que la grafia de Quixot sigui amb una X que correspon a un so fricatiu palatal sord, que el castellà mai no ha tingut. I afermaria la tesi que el Quixot va ser escrit i publicat originàriament en català. 

PROVA QUASI CONCLOENT QUE EL QUIXOT VA SER ESCRIT EN CATALÀ ORIGINÀRIAMENT

Hi ha molts catalanismes amagats al llarg de les dues parts del Quixot que pocs estudiosos castellans posen en relleu perquè no saben català. O no els interessa saber-ne. Hi ha estudis al respecte que són molt aclaridors que donen entenent que el Quixot va ser escrit en català originàriament i que el text que ens ha pervingut és una traducció maldestra feta al castellà no sabem del cert per qui. Presumptament per l'aparat administratiu de la censura. Els autors que han parlat del tema són diversos però Bilbeny ha fet el recull més realista i significatiu aquí.  

Hi ha, tanmateix, un cas que no es tracta de cap catalanada, però que demostra de manera fefaent que la llengua original del Quixot era el català. Bilbeny ha subratllat que al capítol 23 de la primera part de l'obra podem llegir un sonet que Don Quixot llegeix en veu alta a Sancho. Aquest sonet està escrit en el librillo de memoria que troben els protagonistes i que remenen per saber què hi fa allà on el troben. Els dos tercets finals fan així:

'Si digo que sois vos, Fili, no acierto;
que tanto mal en tanto bien no cabe,
ni me viene del cielo esta rüina.

Presto habré de morir, que es lo más cierto;
que al mal de quien la causa no se sabe
milagro es acertar la medicina.

–Por esa trova –dijo Sancho– no se puede saber nada, si ya no es que por ese hilo que está ahí se saque el ovillo de todo.

–¿Qué hilo está aquí? –dijo don Quijote.

–Paréceme –dijo Sancho– que vuestra merced nombró ahí hilo.

–No dije sino Fili –respondió don Quijote–, y éste, sin duda, es el nombre de la dama de quien se queja el autor deste soneto; y a fe que debe de ser razonable poeta, o yo sé poco del arte.

–Luego, ¿también –dijo Sancho– se le entiende a vuestra merced de trovas?'

'Fili' és un nom poètic de dona que s’utilitza en literatura, especialment en la poesia anacreòntica. El terme prové del grec φιλία (filia), que significa “amistat” o “afecte”. Fili és una figura que representa la bellesa, la gràcia i la delicadesa, i que sovint és objecte d’amor o d’admiració per part del poeta. Doncs bé, Cervantes fa un joc de paraules entre el nom poètic 'Fili' i el nom comú 'fil'. Com que Sancho no sap que Fili és un nom propi poètic d'una dama, creu que el seu amo ha dit 'fil' i per això comenta:

'si ya no es que por ese hilo que está ahí se saque el ovillo de todo.'

Es tracta d'un evident joc de paraules que no es pot entendre en castellà. Sancho no pot haver confós 'Fili' i 'hilo'. Són mots distants que no permeten confusió. En canvi, sí que pot haver confós 'Fili' i 'fil'. I això només es pot llegir així si l'original era en català. Aquesta és una prova quasi concloent que si es pren al costat d'altres evidències i indicis apunta directament a la catalanitat (o valencianitat) de l'obra i del personatge. 

Els qui creuen en la connexió gallega del Quixot no poden explicar aquest joc amb l'equivalent gallec de 'hilo', que és 'fio'. L'explicació més versemblant és la que hem comentat. 

Queda la qüestió del sonet, que està escrit en castellà i que té una traducció més difícil que no pas la prosa. Però, pel que sabem, això també entrava dins l'ofici de la censura. 

Per als reticents i incrèduls podeu consultar tot d'altres arguments sobre la catalanitat del Quixot a 

https://youtu.be/UP9ueITeTvw?si=rn8YMBOeF356cK_X