Arran dels desastrosos resultats de l'informe PISA el departament d'educació va encarregar a un grup de 18 'experts' l'elaboració d'un informe que recollís les propostes per millorar el sistema educatiu actual. Durant un mes i mig, i segons que ens diuen a títol gratuït, el grup ha estat esprement-se el magí per tal de formular propostes, algunes a curt termini però altres estructurals i a llarg termini. El resultat ha estat publicat el febrer de 2024 i el podeu trobar en aquest enllaç:
El grup de 18 'experts' era format per gent de sectors diversos de l'ensenyament i de la comunitat educativa, però amb un biaix ideològic evident i amb una presa de partit que també era evident abans de començar. Només cal que resseguiu les biografies dels autors, que són:
Ermengol Alemany Font
Albert Bayot i Fuertes
Elvira Borrell Closa
Digna Couso Lagarón
Joan Cumeras i Costa
Mireia de Mingo Esteban
Montserrat Jiménez Vila
Sílvia Lombarte Bel
Raül Manzano Tovar
Mercè Mas i Ferrer
Carme Ortoll Grífols
Marta Pujadó Morató
Arturo Ramírez Varela
Coral Regí Rodríguez
Francesc Roca Rosell
Víctor Saura Estapà
Joan Vila Farràs
Jesús Vinyes Cirera
L'informe, molt ben presentat i més aviat escuet i concís, tot i tenir 125 pàgines, defineix unes línies d'actuació que intentaré traduir en llenguatge planer.
Línia 1: Avançar en l’equitat, la inclusió i l’acompanyament a l’alumnat
en totes les etapes del sistema educatiu per assegurar la igualtat
d’oportunitats i les expectatives d’èxit per a tothom.
L'equitat i la inclusió són conceptes que s'han posat molt de moda en els darrers temps i l'esquerra més idealista i bufanúvols n'ha fet bandera. És evident que una societat ha de desitjar que tots els seus membres -joves i grans, nadius i forans- tinguin les mateixes oportunitats d'accés a l'educació. Però aquesta igualtat d'accés no ha de ser entesa com a igualtat de resultats i aquesta esquerra pensa que això és així. El think tank d'aquesta visió és des de fa anys la Fundació Jaume Bofill, entitat que s'autodefineix com a independent però que té unes pretensions que són properes a allò que en podríem dir esquerra ingènua. De fet, la seva missió és innovar i cooperar per transformar l’educació al país, amb un enfocament en la millora de la qualitat i l’equitat del sistema educatiu català. No és tan sols una màquina de pensar sobre l'educació sinó sobre la societat. Com que ja som grandets, quan algú s'autodefineix com a lliure i independent -un diari, per exemple-, ja us podeu calçar i posar a tremolar i us en podeu malfiar de totes totes i d'entrada. Aquestes 'expectatives d'èxit' de les quals ens parlen no són només expectatives sinó també resultats i és clar, la igualació acaba venint per sota amb la consegüent pèrdua de competència lectora dels estudiants. Això no són elucubracions sinó fets. La idea d'equitat va contraposada, doncs, a la idea d'excel·lència i acaba essent més discriminatòria justament per això que pretenen. La gent que vol que els seus fills aprenguin de veritat i s'ho pot permetre portarà els seus fills a l'escola privada o concertada i la inclusió deixarà de ser una realitat perquè les classes més desafavorides econòmicament aniran lògicament a la pública. I és així com l'escola pública adopta cada vegada més el caràcter d'educació assistencial i s'oblida dels alumnes millors que podrien donar més de si per a ells i per a la societat.
Línia 2: Focalitzar l’acció docent en l’enfocament competencial dels
aprenentatges fonamentals i essencials de cada etapa educativa.
La frase sona bé: assolir unes competències essencials a cada fase de l'aprenentatge. El problema és que aquesta visió dels bofillistes parteix d'una idea peregrina de l'aprenentatge. Per exemple, no li dóna valor a la memòria com a facultat bàsica d'aprenentatge. Tot el que s'aprèn ha de ser a través de l'experiència i és un gravíssim error que ja estem pagant. Evidentment, parlo de la memòria ben entesa, de l'aprenentatge comprensiu. Recordar-ho tot de memòria a part d'impossible és absurd. Però cal exercitar la memòria per crear un coixí de coneixements a partir dels quals els alumnes puguin relacionar conceptes i crear-ne de nous. No és que la memòria no estigui de moda sinó que està escarnida i a més els 'experts' l'associen a un pensament de dretes propi de l'escola tradicional. Tot plegat és molt pervers però és així. És clar, aquesta memòria requereix estar ordenada per a una més eficient recuperació en el futur. Per això és important l'estudi ordenat en programes i àrees. Ens diuen que l'aprenentatge ha de ser desordenat i experiencial. No dic que no es pugui usar aquesta mena d'aprenentatge, però l'alumne ja tindrà temps de desordenar el que ha après. Per aprendre, no hi ha res més eficient com l'ordre: l'aprenentatge és més complet i ràpid. Més eficaç. Un sistema educatiu que no fomenta la memòria en els seus estudiants és un sistema que els vol ignorants i esclaus.
Línia 3: Assegurar les condicions de benestar de tots els membres de
la comunitat educativa per afavorir els processos d’ensenyament i
d’aprenentatge des de la corresponsabilitat.
Doncs comencem pels professors. O docents com es diu ara. Resulta que els de Catalunya són els més mal pagats de l'estat i tal vegada el personal a qui s'exigeix més. Això sí, els càrrecs a la Via Augusta estan pagats a pes d'or també comparativament. Afavoreix això el 'benestar' del cos docent? És evident que no. D'altra banda, cal saber per a qui treballem: per a les famílies, per a l'administració, per al partit de torn o per als alumnes? Doncs és evident que hem de treballar per a aquests darrers. I de vegades un hom no ho té tan clar.
Les mesures que es proposen en aquest apartat són la carta als reis i no són realistes perquè no tenen en compte la migradesa dels recursos amb què treballem al departament d'educació:
- Ampliar la dotació de recursos per a les tutories i codocències.
- Intensificar la participació de l’alumnat i les famílies als centres.
- Millorar els espais educatius.
Tot el que suposi despesa o inversió implica mala peça al teler. Pel que fa a la segona d'aquestes mesures, cal dir que la participació de les persones en qualsevol procés és d'entrada bona i desitjable, però si això suposa que s'actuï en funció del que vulguin aquests agents és un gravíssim error. És com si -salvant totes les distàncies que calgui- els interns d'una presó tinguessin la potestat de decidir l'organització d'aquesta.
Línia 4: Actualitzar i millorar la formació inicial dels docents, orientar-los
en la incorporació al sistema educatiu i oferir-los formació
permanent de qualitat.
La formació inicial dels docents potser sí que s'ha de millorar, però també s'ha de millorar el sistema de selecció de professorat. I en aquest procés caldria, de totes totes, proves psicotècniques i doncs un psicòleg. Es fa amb la policia, per què no s'ha de fer aquí? Ens estalviaríem disgustos ulteriors en forma de gent desequilibrada que entra cada dia a les aules. Us en podria dir casos flagrants que he tingut ocasió de veure i de patir al llarg dels anys.
La formació dels docents s'ha materialitzat en un màster caríssim segons a on es faci en què s'aprenen coses teòriques de manera dogmàtica (per exemple, el constructivisme educatiu) però que té poc de pràctic. Fóra molt millor l'anomenada mentoria o un tutor de centre veterà i amb garanties que expliqui al nouvingut detalls i secrets de la professió. Hem tingut ocasió de comprovar que això és molt més útil que cursos purament formals i estèrils. Es tracta de proporcionar el know how al professor nou o de donar negoci a les universitats?
Un altre tema que té la seva substància és la formació permanent del professorat. Les formacions d'especialitat són escassíssimes de trobar i no tan sols al departament d'educació i quan es troben cal pagar. Els cursos que ofereix el departament d'educació són d'interès transversal i metodològics, però no d'especialitat. Potser perquè el professor d'antany ja no es vol que sigui un especialista. Vaja, potser no: segur. La millor manera de formar-se en una especialitat és col·laborar amb les editorials en la redacció o revisió de llibres de text: és el millor exercici per mantenir-se al dia i ben informat. I en lloc de pagar et paguen.
Línia 5: Reforçar, donar suport, confiança i estabilitat als centres
educatius.
Bàsicament, vol dir donar més burocràcia absurda i inútil als centres educatius. Ja n'hi ha molta ara però encara en posaran més per tranquil·litzar consciències i fer-se la il·lusió que la gent treballa bojament encara que sigui en temes sobrers i totalment prescindibles i improductius. Els centres se'ls reforça amb recursos: professors, hores de càrrec, ordinadors, espais per fer aules i dependències altres com despatxos, i la realitat és que molts centres treballen amb una mà al davant i una altra al darrere.
Un dels objectius dins aquesta línia és 'Revisar les condicions de la funció directiva per facilitar el lideratge pedagògic, reduint la burocràcia als centres'. Es tracta evidentment d'un oxímoron perquè, fins ara, allò que anomenen 'lideratge pedagògic' - i que jo anomenaria 'dogmatisme pedagogista'- ha contribuït justament a tot el contrari: ha creat més burocràcia que mai i a més inútil, sobrera i estèril. Ha dividit els claustres entre els bons -els qui volen innovar a qualsevol preu sense raó ni criteri- i els 'dolents' -els qui volen un ensenyament menys pretensiós però més segur pel que fa als resultats. Només perquè en tingueu coneixement, als equips directius arriben cada dia moltíssims emails de diverses unitats administratives que demanen allò que és seu i a més ho volen de manera immediata. Mentrestant, i darrere la realitat de molt de treball que és finalment improductiu, els centres han de fer la guerra pel seu cantó. A tall d'exemple encara no disposen d'un programa potent, modular i professional de gestió de centre, cosa que milloraria i molt la gestió de col·legis i instituts i acabaria amb els negocis que han begut al voltant d'aquest tema.
Línia 6: Dotar el sistema educatiu d’estabilitat normativa i econòmica
i de mecanismes de presa de decisions fonamentats en dades.
Pim, pam, pum i estabilitat normativa i educativa. Com si depengués només de nosaltres el tema. Quan les lleis vénen de Madrid, els partits seguidistes que tenim voten a favor després de fer algunes esmenes de quedar bé i de rebre quatre molles en concessions altres. No hi ha una idea d'educació des de Catalunya ni el criteri suficient per aplicar-la. Ens perdem en els detalls i no veiem l'essencial, que és l'educació de persones. Aquí preferim parlar de si la Thermomix ha de tenir connexió a internet en lloc de parlar de com ha de sortir el plat final que servirem a taula. I així anem. Ens perdem en coses supèrflues i tenim empantanats els resultats educatius en l'àmbit de la comprensió lectora i el càlcul.
Fa gràcia si no pena que dins aquesta línia d'actuació es proposin 'Identificar i definir els aprenentatges bàsics per a cada cicle de les etapes d’educació infantil, primària i secundària obligatòria.' Com si els vingués de nou. Com si no portéssim 40 anys de democràcia i autogovern en matèria educativa, com si les coses més importants -llegir, escriure, comptar, adquirir una cultureta general- fossin inextricables i ignotes. És autènticament lamentable.
En resum, aquest informe és simplement una pantomima organitzada pel govern d'ERC amb l'objectiu de fer creure al ramat que la solució a tots els problemes de l'educació a Catalunya passa per més de la mateixa recepta: equitat, inclusió, benestar emocional i ensenyament competencial.
2 comentaris:
No es tracta de mesures destinades a millorar l'ensenyament i/o l'aprenentatge sinó pura xerrameca ideològica amb la qual s'intenta articular un intent de resposta a aquesta dura realitat davant l'audiència política amb les degudes dosis de correcció i utoestimulació política. ERC intenta disputar-li l'electorat a la CUP i a la Colau i així li va, malauradament per a tots. La memòria és políticament incorrecta perquè és percebuda com aborrida i perquè implica un esfor,c, la qual cosa, per a la nova religió és pecat mortal. Curiosament, les modernes aplicacions d'aprenentage d'idiomes es basen en la memòria... Qualsevol intent d'aprenentatge sense memòria és un edifici sense fonaments la construcció del qual está condemnada al fracàs.
No es tracta de mesures destinades a millorar l'ensenyament i/o l'aprenentatge sinó pura xerrameca ideològica amb la qual s'intenta articular un intent de resposta a aquesta dura realitat davant l'audiència política amb les degudes dosis de correcció i utoestimulació política. ERC intenta disputar-li l'electorat a la CUP i a la Colau i així li va, malauradament per a tots. La memòria és políticament incorrecta perquè és percebuda com aborrida i perquè implica un esfor,c, la qual cosa, per a la nova religió és pecat mortal. Curiosament, les modernes aplicacions d'aprenentage d'idiomes es basen en la memòria... Qualsevol intent d'aprenentatge sense memòria és un edifici sense fonaments la construcció del qual está condemnada al fracàs.
Publica un comentari a l'entrada