I ENCARA EL QUIXOT: SOBRE LA 1a UNIVERSITAT D'ESTIU NOVA HISTÒRIA

A Crespià s'ha organitzat la primera universitat d'estiu de l'INH. El contingut de les ponències no és altre que el de la tergiversació i apropiació de la història i la literatura per part de l'Espanya castellana naixent a finals del segle XV i durant tot el XVI, que força gent ja coneixia. En les seves diferents formes -conegudes, és clar. La qüestió és que les tesis, que, cal admetre-ho, semblen forasenyades d'entrada, han fet forrolla en els mitjans de la caverna amb La Razón al capdavant d'ells. I no pas per una qüestió de sintonia o afinitat sinó més aviat per fer-ne mofa i escarni. Més enllà dels vituperis esperables i les reaccions viscerals i sentimentals, molt pròpies d'altra banda d'un país en què la cultura és un destorb en lloc d'un actiu, hi ha un fet que ens hauria de fer pensar i força. No hem escoltat encara cap veu autoritzada, acadèmica o universitària, que desmenteixi cap punt del que ha evidenciat Bilbeny i els seus. Algú dirà que potser es tracta del menyspreu de la ignorància. I probablement n'hi ha. Però tinc la intuïció que hi comença a haver-hi més prudència i por que una altra cosa. Por d'una veritat possible. Els de sempre volen associar la universitat INH amb el procés sobiranista per desprestigiar-la i certament la coincidència ha estat buscada tot i que el tal institut ja anava funcionant i publicant força anys enrere. Però seria un error creure que el debat que posen sobre la taula és un debat polític de l'actualitat. Ho és, sí, però de fa cinc segles. Un debat que ara es transforma en història i filologia, recerca de la veritat i confirmació d'intuïcions, indicis i proves, que també n'hi ha. El debat és, doncs, disciplinari i interdisciplinari. I és qüestió de temps que aquest petit sisme que s'ha produït a Arenys de Mar assoleixi les proporcions d'un tsunami universal que ridiculitzi les essències pàtries d'una país que mai no ha existit com els qui en detempten el poder des de segles l'han imaginat.

"SOLSTICIO", DE JOSÉ CARLOS LLOP

Fa un cert confort poder escriure una ressenya després de qui sap lo temps sense fer-ho. Especialment en un moment delicat en què un no pot veure el futur gaire clar per raons oftalmològiques. El llibre amb què m'he topat es diu "Solsticio", del Mallorquí José Carlos Llop. És un llibre curt, intens. És el llibre d'un poeta, d'un sentimental, d'un home de cultura, d'algú a qui agrada el silenci, la calma, la conversa (intel·ligent) i la mesura. Escrit en castellà a pesar del cognom. Molt ben escrit. Un llibre que et reconcilia amb la literatura i amb la literatura castellana. Un llibre que molts hauríem pogut escriure en un un altre indret i en unes altres altres circumstàncies. Les del passat individual i feliç de la infantesa. Llop fa un elogi nostàlgic de la infantesa passada en una bateria costanera de l'illa de Mallorca per causa de la professió de militar del pare. Del tempo sense presses, del sol i la pols persistent, de la rutina anodina que per a ell és vivificant. En parla amb el record de qui recupera un temps, un paradís perdut, en el qual tot s'adiu amb un món màgic, misteriós i sobretot feliç. I ho fa amb un respecte escrupolós per la cultura illenca -inclosa la llengua. Una delícia de llibre que jo deia que em recordava més pel caràcter que per l'assumpte la "Seta", d'Alessandro Baricco. I la conclusió que n'extrec és que quan la lectura es converteix en esplai empàtic esdevé experiència.