diumenge, de maig 31, 2020

UN RÚSTEC VILLANCET: QUATRE APUNTS DE LECTURA

El poema de Josep Carner musicat per Lluís Millet en l'edició definitiva de 1957 (Quaderns Crema, 1992) fa així:


Un estel juga en el prat,

una flor s'ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leuia, cor lassat! 
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!


Cap herbei no té tremor,

ni cap deu fa el ploricó; 
no hi ha fred ni tenebror
que un pas d'ala se n'ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en el dolor!
Al·lluia al pecador!
Al·leluia!


A Betlem van els infants

i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!


També canvia el nom: passa de 'rústec' a 'rústic'. Tenint en compte que els dos són acceptats almenys actualment sembla una opció que Carner hauria pogut estalviar-se. Però no seré jo qui esmeni la plana al príncep. 



El poema va ser publicat en llibre a Auques i ventalls el 1914 i a la segona edició del llibre de 1935. 



Pel que fa a l'evolució textual de les altres dues edicions cal dir el següent. Hi ha solucions que esguerren el poema: per exemple, la repetició del verb 'jugar' als versos 1 i 3. Quina necessitat hi havia de canviar el vers ' Una estrella cau al prat' per 'Un estel juga en el prat'. La solució és molt pitjor. Per la repetició però també per l'ús de la preposició 'en'. Fins dubtaria que Carner hagi estat l'autor del canvi. Carner, en el moment de la revisió ja tenia els setanta fets i a banda dels problemes de memòria propis de l'edat tenia una munió de persones que els pressionaven per adaptar els seus poemes a la norma fabriana. Carner, suposem, va aprofitar l'avinentesa per modificar també alguns poemes però no mogut per raons ortogràfiques o lingüístiques sinó estètiques. Doncs bé, aquí es va equivocar, a parer meu, parer que no compta per a res no cal que ho digui. Perquè no seré jo qui esmeni la plana al príncep.



El mateix passa a la segona estrofa. El 'Cap herbei té tremolor' passa a ser 'cap herbei no té tremor'. És una lliçó diferent que obeeix a qüestions lingüístiques. No ho va fer per evitar dos mots seguits començats amb 't': la solució alternativa és igual de cacofònica que l'original. La nova solució es deu a la necessitat de la doble negació segons la norma fabriana. Va ser inflexible Carner amb la norma però trobo més greu el canvi del primer vers. 



Aquí es dóna una altra cosa. Aquest poema, que va ser publicat el 1914, va ser musicat per Lluís Maria Millet i Millet i es va convertir ràpidament en una peça coneguda i cantada i en cançó emblemàtica de l'Orfeó Català en temps del franquisme. Coneguda perquè la música està molt ben feta, com el poema de Carner. I emblemàtica perquè ens els anys difícils del franquisme la gent aplaudia rabiosament amb el darrer vers 'Al·leluia, catalans!'. És clar, que et canviïn un poema que saps de memòria perquè el cantes, costa. I és curiós com algunes versions que encara ara es canten conserven el primer vers original i en canvi accepten la lliçó nova del primer vers de la segona estrofa. Per cert, fa uns anys vaig tenir l'honor de poder cantar-lo amb el mateix Orfeó Català, dirigit pel Pablo Larraz, a les escales de la plaça del Rei de Barcelona. 

El poema està compost per tres estrofes de vuit versos cadascuna. Els versos són heptasíl·labs llevat del darrer que és de tres síl·labes i que culmina la contundència amb què el poeta vol transmetre el seu missatge d'al·leluia. L'esquema estròfic és aaab aaab. La construcció de cada estrofa es basa en l'anàfora del mot 'Al·leluia' que apareix als versos 5, 6, 7 i 8. 



El poema fa un camí des d'un pessebre fantàstic i ideal, poblat per una natura amable i idíl·lica, a un pessebre real poblat de gent nostrada a la darrera estrofa. Els infants, els amics, els promesos i la vella. Els vianants i el que som: els catalans. Que és un poema que entra de ple dins els cànons estètics del noucentisme sembla evident. No hi ha deesses gregues ni atris ideals però aquest pessebre que dibuixa Carner construeix un paisatge que s'adiu amb l'idil·li del moment, entès com a gènere que dibuixa un escenari rústic i que comporta una felicitat ideal. I enllaça aquesta actitud amb un costumisme molt català. Diria fins i tot barceloní. Per un altre cantó, com en d'altres poemes d'Auques i ventalls


Idil·li, doncs, paisatge ideal, costumisme, religió i pàtria. 

diumenge, de maig 24, 2020

EL LLIUREPENSADOR?

Fa uns mesos, quan va començar la pandèmia a casa nostra, va aparèixer del no res el nom de Jano García, segons que llegim economista i escriptor. Que sigui economista fa referència a una titulació que m'imagino que té. Que s'autodenomini escriptor fa referència a una activitat. Suposo que jo també me'n podria considerar. El seu nom de ploma (o de guerra) és Ellibrepensador. Quan algú s'autoqualifica de lliurepensador o d'independent ja em poso a tremolar. Tenim massa exemples que han acabat desmentint-se ells mateixos: diaris independents que depenen d'un partit, jutges i fiscals independents que depenen del govern de torn, diaris lliures o governs lliures que van al dictat d'idees i de dogmes. No era gaire bon principi. 

Vaig seguir-lo a les xarxes en les quals és un expert consumat. Al començament del confinament analitzava amb dades de les fonts oficials la situació ascendent de la corba. Estava documentat i, tot i que no és un epidemiòleg, les seves opinions eren sensates i advocaven per mesures més contundents per frenar l'avenç dels contagis. L'únic que feia pensar ja en aquell moment és que les seves intervecions mesurades acabaven amb la paraula 'España': 'Vamos España!' i similars. 

Tanmateix, fa dues setmanes o tres, la seva moderació es va transformar en fort enuig amb el gobierno i l'anàlisi de dades en proclames patriòtiques. Van començar a aparèixer les ridiculitzacions d'altres i després els insults. Ara ja no es tractava de frenar el virus sinó de reclamar la llibertat dels espanyols en un confinament que ja durava massa a parer seu. I en l'endemig hi havia tot un reguitzell de lloances a la bandera pàtria i als ciutadans que des del barri de Salamanca, i enarborant-les, van sortir a pegar cops a una cassola i a reclamar una llibertat personal i egoista. També denunciava actuacions presumptament irregulars del gobierno en l'adjudicació de contractes públics i carregava contra la política econòmica i social de Sánchez i dels de Podemos. I també criticava els partits que posaven 'voceros' a les xarxes sense adonar-se que ell estava caient en la mateixa situació.

Jo diria que ha fet una evolució similar a la d'Ayuso o Abascal per posar dos els dos noms de referència si és que no obeeix a un pla estratègic preconcebut. I és curiós que en tan poc temps hagi passat de la moderació al fanatisme, de l'anàlisi a l'opinió, d'una asèpsia científica a un arrauxament polític i d'un determinat signe. No sembla que les seves opinions estiguin gaire allunyades de la campanya mediàtica que pretén fer de contrapoder i en darrer terme derrocar el govern per pressió insuportable. 

Després he sabut que ha escrit només dos opuscles: 'El siglo del socialismo criminal' i la segona part del llibre. No seré jo -ni de lluny- qui defensi Stalin o els règims comunistes que es van esfondrar per inanició o que encara duren en circumstàcies molt i molt precàries. Sembla però que hi ha l'interès a identificar el gobierno actual amb aquests règims nefastos i, en un gest de populisme dretà, a usar la bandera com a aglutinador d'un descontent general que prové d'unes causes externes de força major -el virus maleït- però també d'una animadversió visceral a tot el que faci ferum d'esquerra, es digui renda mínima, subvencions o ajuts. Modestament crec que faria bé de dedicar-se més a l'econometria, que aviat ens farà falta, que no pas a ser portaveu conscient o no d'un pensament populista i ultradretà. 

diumenge, de maig 17, 2020

L'AVANTGUARDA DE LA UOC

En uns materials docents de la UOC dedicats a l’avantguarda literària europea i catalana que s’ofereixen en obert als alumnes i a forans, l’autor Carles Lluch dedica unes paraules al meu modest article ‘Una avantguarda literària catalana?’ publicat a la Revista de Catalunya núm. 245 l’any 2008. 


D’entrada diré que l’avantguarda em va apassionar des del mateix moment que la vaig conèixer. Concretament al COU Jaume Bofill. Ben entès, l’avantguarda europea, tant pictòrica com literària. Sempre que he viatjat a alguna ciutat europea no m’he volgut perdre el seu museu d’art modern i contemporani ― si en tenia―  per poder veure en primera persona allò que havia estudiat als llibres. La prova és que vaig escriure un article dedicat a la poesia fonètica. També he parlat en alguns articles sobre el qui és considerat el vaixell insígnia de l’avantguarda a Catalunya, Salvat-Papasseit. I encara vaig fer un article dedicat a les relacions entre J.V. Foix i l’avantguarda i un altre en què faig un repàs a la bibliografia del tan escarnit Sànchez-Juan per raons directament polítiques. No crec, doncs, que ningú em pugui acusar de tenir un apriorisme contrari a l’esperit de l’avantguarda. I si ho fa, la veritat és que tant me fot, com deia el savi. 


Després de tants anys, no em desdic de cap de les afirmacions que faig en el meu text. De cap. Al contrari, són cada vegada més fermes. Continuo creient que a Catalunya hi va haver una relativa acceptació esteticista de l’avantguarda que no va arribar a capir el seu caràcter subversiu ni moral. Perquè l’avantguarda no és una escola artística o un conjunt d’aquestes sinó una actitud. I aquesta actitud pretén tres coses a la meva manera de veure: un rompiment sorollós amb el passat, una subversió o revolta respecte dels valors artístics ― i morals― heretats i l’experimentació de noves formes en consonància amb el segon punt. I la provocació és un instrument molt poderós en aquell context. Creure que l’avantguarda és un conjunt de moviments degudament classificats i caracteritzats és ignorar quin va ser el propòsit històric de tots els qui la van protagonitzar. 


En efecte, el meu article és una esmena a la totalitat, és una crítica al cànon transmès ― o imposat― i una vindicació de la independència crítica més enllà d’adhesions acadèmiques, grups de treball i dogmes acceptats cegament de vegades amb bona fe i moltes altres per interès personal. 


Comentaré algunes afirmacions de l’autor dels materials que crec que demostren que el que dic no és forassenyat ni excèntric. Al contrari, semblen donar-me la raó. Per exemple, l’autor sosté:


Aquesta recepció de l'avantguarda es va produir en una època de predomini clar del noucentisme en la cultura catalana, però no s'ha d'inferir d'això que els dos moviments van entrar en conflicte, ans al contrari, per als autors catalans esmentats fins i tot s'hi establien punts de contacte.’


Home, doncs això ja ens hauria de semblar sospitós. Que l’avantguarda vagi de bracet d’un moviment obertament classicitzant com el Noucentisme ― amb majúscula o sense― fa pensar. I fa pensar encara més si coneixes que la revista d’en López-Picó publicava tot el que era novetat i significava una obertura a tot allò que es feia a Europa. També tinc escrit un article sobre la relació entre Salvat-Papasseit i el Noucentisme que va en la línia de Lluch. Que l’avantguarda és una aventura individual? Per descomptat, com més o menys tot el que fem en aquestes latituds mediterrànies. No hi va haver grups compactes com en altres casos i moments. Almenys literàriament. No m’hi posaria tan fort en pintura o arquitectura. 


Més endavant ens diu Lluch:


Passat aquest primer esclat, protagonitzat per una nòmina d'autors tanmateix molt reduïda – els esmentats fins ara i pocs més –, es considera que durant la segona meitat de la dècada de 1920 es va produir un segon moment de l'avantguardisme català, ara sota la influència del surrealisme.’


Si la nòmina d’autors és ‘molt reduïda’ és que segurament l’abast de l’avantguarda ― literària insisteixo― no va ser tant com ens han fet creure. 


Més: ‘En els estudis literaris hi ha una tendència manifesta a lligar la literatura avantguardista amb les tendències pictòriques (...)’


Doncs què voleu que us digui? Hi estic totalment d’acord. És evident que hi ha molts lligams entre ambdues disciplines però realment no són les úniques en què l’avantguarda es va manifestar. El cinema és una altre fenomen artístic així com la música, que també ho és. Sense oblidar l’escultura. D’altra banda, tothom sap d’on ve aquesta relació entre literatura i pintura en els estudis literaris de casa nostra. 


Diu l’autor que la pregunta del meu títol té una resposta implícita: que no va existir una literatura d’avantguarda catalana. Al final del meu article, dic clarament que en queden ‘tímids testimonis d’una revolució aigualida i ocasional’. No dic que el panorama sigui un desert: dic que ni per la quantitat de mostres, ni per la qualitat de les mateixes ni tampoc per la convicció  amb què van ser fetes podem considerar que hi hagi una autèntica avantguarda literària catalana. No es tracta d’una disjunció exclusiva sinó d’una qüestió de mesura i gradació. I ho torno a dir com ho diu el mateix Lluch: hi va haver molt pocs escriptors que es van llançar a l’aventura de l’experimentació i gairebé tots només de manera temporal amb resultats més aviat pobres i poc ambiciosos. 


Però és que no sóc jo qui ho dic. Ho va dir ja fa gairebé un segle J.V. Foix en el seu assaig ‘Algunes consideracions sobre la literatura d’avantguarda’ (1925). I cal recordar-ho. Foix afirmava sense rubor: ‘En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània’. Doncs això. Obvio el que diu sobre Salvat-Papasseit però cal llegir-ho perquè és demolidor. 


Tot amb tot, crec que Lluch, en aquests materials, fa un pas molt important per treure’s de sobre el llast de la tradició crítica i ho fa aportant tot el que té al seu abast bibliogràficament. Que vinguin altres estudis sobre aquests autors i sobre d'altres, però sobretot siguem honestos amb nosaltres mateixos.

divendres, de maig 01, 2020

CINQUANTA DIES DE CONFINAMENT (MARÇ DE 2020 - MAIG DE 2020)

Primer dia de confinament


Ahir la gent omplia supermercats i botigues per proveir-se d’aliments i altres coses. Les vendes estrella van ser el paper de vàter i l’alcohol. Semblava com si avui comencés la fi del món o, com a mínim, una nova era. Tal com havia predit a classe ens van tancar tots els centres educatius i van suspendre les pràctiques d’FP. A les 10 del matí no se sentien gairebé cotxes pel carrer. Darrere d’una normalitat aparent hi ha una calma tensa i una alarma interior que ha generat una mala informació i una pitjor comunicació. Encara bo que avui estem a 19 graus. I la vida sembla que continua. El confinament dura fins al 27. Som al primer dia i ja no ho puc aguantar. Tocarà patir en silenci però amb música. Fins i tot Bach s’ha proscrit: ens han suspès les cantates del 21 de març. A mi no m’afecta econòmicament perquè ho fem sense cobrar però hi ha molts artistes professionals i autònoms en general que ho passaran malament. A classe farem feina a distància amb el Classroom i les videoconferències. La factura social i sobretot econòmica serà enorme. A dos quarts de quatre han anunciat l’estat d’alarma però no han explicat en què consisteix. I el dia ha acabat amb el confinament de tot Catalunya. Comença, potser sí, una nova era.


Segon dia de confinament 


Ahir vam conèixer que un càrrec del ministeri d’afers exteriors de la Xina es preguntava si l’exèrcit d’Estats Units havia portat el virus a Wuhan. No ho van desmentir ni els del mateix govern. Avui coneixerem l’abast de les mesures que comprèn l’estat d’alarma. Han dit del dret i del revés que no hi ha cap perill de desabastament però la gent s’ha llançat com a bojos a comprar als supermercats. El de sota de casa està absolutament buit. Demostra per a qui no ho sàpiga que en cas de crisi real tothom esdevé egoista si ja no ho era. Aquesta interiorització a casa de cadascú fa pensar en què seria si no hi hagués internet i la possibilitat de comunicar-se amb altres persones i de navegar. Li he proposat a la meva filla de 17 anys de fer microrecitals gratuïts per instagram de guitarra i veu i s’hi ha negat de totes totes. Diu que té vergonya. Per segons què, és clar. En directe a les 19 hem pogut escoltar la Filarmònica de Berlín i la música ‘exquisida’ de Berio: la seva simfonia amb vuit veus que és una metàfora dels nous temps que ens arriben.


Tercer dia de confinament


Ahir va dir Pedro Sánchez que no es poden confinar territoris. És a dir, si Madrid s’enfonsa ens hem d’enfonsar tots els altres també. Molt solidari. Em temo que la crisi ja està essent utilitzada pels de sempre justament per fer política i reestructurar competències. A migdia hem fet una calçotada de confinament a la terrassa. També hem sabut avui el que publica The Telegraph quan diu que Felipe VI figura com a beneficiari dels famosos 65 milions d’Aràbia Saudí. A la platja, la policia anava traient la poca gent que hi passejava. A casa anem treballant en les feines ordinàries, en les classes de gestió financera i en la correcció de dos llibres. Com enyoro poder cantar amb algú...I acabem el dia escoltem la passió segons Sant Joan de Bach des de Köln i en directe. 


Quart dia de confinament


De bon matí passaven alguns cotxes i autobusos. Poca cosa comparat amb un dia normal. Però això de la normalitat comencem a no saber què és. Ahir al vespre vam mirar en família el viatge de Chihiro, una pel•lícula iniciàtica i fantàstica de dibuixos. Al final una cançó-troballa: ‘Always with me’. La pluja ha fet acte de presència en un dia fosc i essencialment trist. Al super de sota les caixeres anaven tapades amb una mena de burka blanc que només els dexava els ulls visibles. Deixaven entrar d’un en un per evitar aglomeracions a dins. Les prestatgeries continuen mig buides. Segons què no es pot trobar. Un senyor al darrere meu m’ha dit ‘Esto parece la guerra’. I té raó. Sembla mentida com la nostra normalitat pot ser tan fràgil com per abocar-nos a aquesta situació. Estan de moda les reunions per videoconferència. La veritat és que són molt pràctiques si tot el que ha de funcionar funciona. Em temo que després de l’emergència moltes empreses descobriran que amb la qüestió del teletreball no necessiten tants treballadors. S’albira un panorama molt preocupant per a l’economia. 




Cinquè dia de confinament


Massa militars a la televisió quan es parla de virus. Es pensen que són a la batalla de Lepanto. Només ofereixen reacció -en tots els sentits- però no prevenció que és encara del que es tracta en aquests moments. La Xina va confinar Wuhan, Itàlia la Llombardia però aquí no es pot confinar Madrid perquè seria donar la raó a Torra. ‘Este virus’ (en groc) lo paramos unidos’. Prefereixen morir units a viure en llibertat. I la ministra de defensa ha dit en un atac de clarividència que els virus no entenen de territoris sinó de persones. El que és segur és que ella no entén de gaire cosa. De sanitat segur que no. A casa la Clara continua cantant com una boja ritmes negres a la seva habitació: és un clar (!) cas de confinament dins el confinament. Ahir vaig fer un directe a l’instagram. Avui en farem un altre. La qüestió és matar el temps i si se’n pot treure algun profit millor. Queda per veure la Carmen des del Met. 




Sisè dia de confinament


Els dies es fan llargs a pesar de la feina que surt aquí i allà. Mai no  havia baixat tantes escombraries. Tant per sortir de casa com per la neteja que hem fet d’armaris que feia molt temps que no es tocaven. La Cristina Casale posava a l’instagram el preludi 1 del Clavecí ben temprat, interpretat magistralment, amb un no sé què de nostàlgia però ple d’equilibri, serenitat i pau. Em va servir per pensar què és el que ens emociona, si el compositor o l’intèrpret. I al final vaig pensar que, evidentment el compositor és requisit fonamental, però l’intèrpret, el missatger és una part indestriable de la cadena de l’emoció i en darrer lloc és el que marca la diferència. Que pot ser decisiva. A la família propera creiem que ja hi ha algun cas de coronavirus i a més en una persona que pertany al grup de risc. Esperem que tot evolucioni bé. Hem fet una reunió virtual amb el departament d’administració i ha anat prou bé.  El dia acaba escoltant la Bohème des del Met amb un Ramon Vargas i una Angela Georghiu en molt bon estat. Una bona versió realment. També per l’escenografia. I també acaba amb la cassolada dedicada al Borbó que està pronunciant un discurs a aquesta hora, aquest home trist i miserable que ha callat una cosa que ja sabia i que ara ens vol fer creure que renuncia a aquests diners obtinguts de manera espúria. La monarquia està tocada de mort. És qüestió de temps. Mentre estic al balcó posant la cassolada sintetitzada de l’app penso en tota aquella gent que se l’està jugant per tothom. Evidentment el personal sanitari. Tothom. Però també la policia, els qui treballen a farmàcies i botigues d’alimentació, els transportistes, els conductors de transport públic i tants d’altres que sense mitjans de protecció i amb una professionalitat fora dels límits que es poden demanar, afronten el dia a dia amb un esperit de sacrifici envejable. No tan sols això, allò que anomenen societat civil ja s’ha començat a mobilitzar per suplir baixes sanitàries i per cobrir de manera voluntària feines que s’han de fer com ara cosir mascaretes o empaquetar guants o altres elements sanitaris. 



Setè dia de confinament


Aquesta arrest domiciliari necessari es fa feixuc. Començo a valorar coses que no tenien gaire importància en la vida diària. Com la llibertat de moviments. Com la llibertat, simplement. A quarts d’onze em truquen els mossos d’esquadra. Els torno la trucada intrigat i sense tenir-les totes. Em diuen que fa dos anys vaig retornar  a la comissaria d’allà a on treballo una cartera  sense documentació amb diners a dins -uns quants- i que com que han passat dos anys sense que ningú no la reclamés els diners i la cartera són per a mi. Usarem aquests diners -quan els pugui anar a buscar- per a alguna finalitat benèfica, encara no sé quina. No és perquè en faltin de necessitats. També comencem a veure notícies preocupants de l’estat dels hospitals: falta personal i material com ara respiradors. I a Madrid encara s’ho estan pensant. Es comencen a triar les persones que han de viure. Això sí, l’exèrcit al carrer va posant a les Balears l’himne d’Espanya per megafonia i a les rodes de premsa parla més la GC que els experts -si n’hi ha- en sanitat. Quan s’acabi aquest malson, el més prudent seria donar-se de baixa d’aquest país incompetent. 



Vuitè dia de confinament, divendres 20 de març


Començo a perdre la noció de la setmana. No sé si som a divendres o dissabte. Els de casa fan exercici o ioga amb tutorials gravats o en directe. Ens van enganyar amb el covid. Sí, és com una grip però deu vegades més forta i perillosa pel cap baix. I molt més contagiosa. Ahir un periodista de Madrid deia amb perspicàcia que quan van tancar el Mobile World Congress ja se sabien moltes coses que es van callar. I usava un altre esdeveniment per fer-nos una idea de quan acabarà això. Deia que el Roland Garros, on hi ha molts diners pel mig, s’ha ajornat fins al setembre. Saben també alguna cosa que els altres no sabem? Queden cinc mesos sencers de risc? Em temo que sí. Ahir la Mercè va esdevenir youtuber en poques hores en fer un vídeo amb la recepta de la crema catalana. La del cuiner Miquel Antoja. I el Facebook em recorda que va quatre anys, el 2016, penjava un poema que ara repeteixo amb etiqueta #poesiaviral. Era a propòsit d’una merla que, abans de l’alba, sobre les cinc i durant ben bé dues setmanes, va estar venint al balcó de casa. En el silenci del carrer, es posava a cantar amb un fraseig tonal i un timbre bellíssims. Talment com si parlés i volgués dir alguna cosa. 


'Quin missatge em duus ocell desconegut,
quan abans de l'alba em cantes cada dia,
amb to canviant i fraseig crescut,
amb una veu que fa molt temps que no sentia?


És l'amor de la natura que em visita
o l'avís d'un fet que encara ha de passar?
Portes noves a un company a cada cita
o cantes mig ocult perquè no saps parlar?


La teva veu és vellut de l'esperança
que mil cops cau i s'alça incert,
o ets com la pluja, que porta benaurança,
però quan ha mullat tot el sòl es perd?'



Novè dia de confinament


Centenars de cotxes abandonen les grans ciutats com Barcelona, Madrid o València per anar a les segones residències de cap de setmana. Fa vergonya, per no dir fàstic, viure en una societat tan ignorant, egoista i mal educada. No són conscients del que la seva actitud pot comportar per als altres però també per a ells. I no tan sols sanitàries. La sanció mínima es de 100 eur i pot arribar a ser de multa fins a 30.000 eur i pena d’un any de presó. Per infraccions diverses. No és una broma. Bill Gates va preveure aquesta pandèmia en una xerrada TED de 2015  i després d’haver tingut lloc l’aparició de l’èbola el 2014. Deia que el pròxim desastre mundial no seria una guerra nuclear sinó una epidèmia per a la qual no estàvem -ni estem- preparats. Sembla que tenia raó. Avui havíem de fer les cantates 62 i 27 juntament amb la capella de l’Orfeó Badaloní. Justament l’ària de tenor de la 62 comença dient ‘Bewundert, o Menschen, dies grosse Geheimnis’. Aquí el ‘Geheimnis’ ha estat un altre ben diferent. Ahir veia la Traviata del Met per la seva aplicació. Primer la Bohème, després la Traviata. No són les millors òperes per veure en aquests dies tenint en compte que tant Mimì com Violeta moren de tuberculosi. No sé a on vaig escoltar que el comportament dels humans no és semblant al de cap altre animal o ésser viu. Llevat d’un: el virus. No serem nosaltres els virus? Potser la natura s’està obrint camí, de mica en mica, per reconquerir la civilització. 



Desè dia de confinament, diumenge


El ministre Pedro Duque, amb la candidesa que el caracteritza, va ser sincer ahir en roda de premsa i va donar a entendre que ho sabien tot des que el SARS-coV-2 (covid-19, per als amics) es va manifestar a la Xina. I no van dir res. I no van fer res. Aquesta inacció, que s’ha demostrat negligent, és ara dolosa quan no volen confinar Madrid i Catalunya. Haurien pogut evitar aleshores trobades multitudinàries (i no tan sols la manifestació del 8M, també alguns mítings i esdeveniments esportius o culturals), haurien pogut fer un pla per preparar hospitals, haurien pogut crear protocols d’atenció, haurien pogut comprar material mèdic o ordenar-ne la fabricació immediata. Res d’això es va fer, sembla. Avui llegeixo amb inquietud que aquest virus dura en les superfícies molt més del que els que ens crèiem. Cal extremar les precaucions a l’hora d’anar a comprar i em temo que totes les mesures que els particulars puguem adoptar són poques. Potser inútils. A casa, intentem aquests dies aprofitar el temps en alguna cosa productiva. La Clara fa classes de cant i de guitarra a distància i feina de l’institut. La Núria teletreballa amb l’empresa a on fa les pràctiques i fa el TFG. La Mercè es dedica a les seves aficions preferides i jo faig i preparo classes, vocalitzo i estudio coses de música que tenia pendents, llegeixo i escric. Feia temps que no escrivia de manera regular. A banda de la neteja de la casa, que la fem -o l’hauríem de fer perquè les noies s’escaquegen- entre tots. També ens queda temps per avorrir-nos, però tampoc tant. La darrera moda és aprendre a fer mascaretes casolanes, amb patrons inclosos. Llàstima que no hi ha màquina de cosir. A migdia la mezzo Carol Garcia ha fet un directe a Instagram molt interessant que m’ha fet descobrir una cançó que no coneixia: Youkali, de Kurt Weil, una havanera-tango que parla d’un país ideal de felicitat i d’amor. Les paraules d’Eudald Carbonell a un diari fan por: "Penso, de debò, que la propera gran revolució ja no serà cientificotècnica. La propera revolució serà l'èxit de l'espècie gràcies al desenvolupament de la consciència crítica d'espècie i operativa, i si no, ens espera el col·lapse d'espècie i l'extinció". Ja han anunciat que això s’allargarà com a mínim 15 dies més. El temps s’escola inexorablement i cal fer alguna cosa útil. Per a nosaltres i per als altres. Com quan no hi ha confinament. 



Onzè dia de confinament


Començo a sentir una angoixa real pel que pugui passar. Els propers dies es preveu que augmentaran exponencialment els casos de covid-19. I les morts. I a prop hi ha gent que el té. I arriben notícies molt preocupants de tot arreu. Avui, anant a comprar, una senyora, aclaparada per una maniobra d’aparcament que no li sortia i per la cua que ha generat, m’ha demanat si li podia aparcar el cotxe. Ho he fet a repèl. Jo anava amb guants i 2 mascaretes però quan he arribat a casa tota la roba ha anat a la rentadora. Nova videoconferència amb la classe de gestió financera. Un autèntic fracàs llevat per 3 persones. Després vindran les presses i les lamentacions. Si és que hi ha després. 



Dotzè dia de confinament


He rebut un paquet d’Amazon que havia demanat fa temps. Es veu que reparteixen i continuen treballant. I el repartidor apareix a la porta sense màscara i sense guants. No entenc res. Pablo Goldschmidt, viròleg argentí llorejat, afincat a França des de fa dècades, sosté que la situació no es correspon a l’alarma generada i al confinament general. Diu que és un refredat més i que el covid-19 no provoca més morts que qualsevol altre coronavirus, com el del refredat comú, o la grip. I parla d’assetjament cientificomediàtic com l’autèntica epidèmia. És clar, si els científics, els qui en saben, no es posen d’acord, com s’ha de sentir la gent que no hi entenem?: doncs desorientada, mal informada, enganyada, manipulada i presa per aquesta ansietat que genera la incertesa. Em temo que aquest senyor encara no veu la rapidesa de la contagiositat i les repercussions sobre un sistema sanitari que, per si, ja és prou precari en situacions normals. Que és el que ens va passar aquí. Ara comentem a casa que tenim les mans resseques de tant rentar-les com mai ho havíem fet. Veig en algunes infografies que el covid-19 és una broma comparat amb l’anomenada grip espanyola de 1918. I ja no saps si és veritat o no. A migdia assajo a gola piena, com diria Mario del Monaco, ‘Pour mon âme’. És possible que em surtin més fàcilment els do mal anomenats de pit que els la? Doncs és així mateix. El dia acaba amb neteja i videoconferències diverses. Ara falta saber què passarà amb els cursos de secundària, batxillerat i FP. Sembla que aquest dimecres es discutirà i la solució no és gens fàcil, per més feina a distància que hagin fet els alumnes. Sembla que reduiran les hores de pràctiques a empreses o les convalidaran per feines a casa. Però què passarà amb les UFs no acabades?


Tretzè dia de confinament


El dia comença amb un regal impagable: la Núria Rial cantant al piano ‘L’heure exquise’ de Reynaldo Hahn amb lletra de Paul Verlaine. Aquesta noia té una veu bellíssima, com poques n’he escoltat, facilitat en tota l’extensió i, sobretot, un gust que també és ‘exquis’. Sublim. Després he vist que també té publicat amb ella al piano ‘À Chloris’, del mateix autor. Dues cançons excepcionals cantades per una de les veus que més m’estimo ara com ara. L’encàrrec de fer alguns epígrafs nous per a un llibre de text m’ha donat l’oportunitat de perdre de vista durant unes bones estones aquest tedi quotidià i alhora de reciclar-me en diverses qüestions relatives al dret i l’economia. A la tarda fem reunió virtual del departament d’administració. I ens arriba de part del metge alemany Andreas Kalcker que el diòxid de clor/Clorit de sodi (CDS/MMS) podria ser un remei definitiu per a aquesta epidèmia i per a d'altres. A Espanya no es pot vendre per a usos mèdics. Ja fa temps la monja Forcades havia participat en alguns debats que circulen per internet sobre el tema. I es veu que hi ha un debat fort sobre la qüestió. 



Catorzè dia de confinament


Ahir en roda de premsa, i a pregunta d’un periodista que li comentava si Espanya estava fent el mateix que EUA i Alemanya en l’arreplega de cloroquina, Illa no va saber donar cap raó. De fet, no sabia ni què era la cloroquina. Ho sabem molts que no som ni metges ni del ram de la salut o farmàcia per la informació constant que ens va arribant i Salvador Illa, el ministre de sanitat, no ho sap. No li han passat cap informe, cap resum, cap nota de premsa, cap estudi, cap opinió, no ha vist cap vídeo ni cap entrevista, no està en contacte amb altres països del món ni amb la UE. Simplement no ho sap. Em pregunto, i molta gent ja ho està fent, si és la millor persona per estar al capdavant del ministeri especialment en aquest moment de crisi i en aquestes circumstàncies d’estat d’alarma i de virus per a tothom. Per descomptat jo crec que no. Però ja ho dèiem abans que comencés tot aquest sidral. Illa va estudiar als Escolapis del carrer Diputació al COU Jaume Bofill. Concretament al COU 9, en un moment en què el COU no era el batxillerat actual. Jo anava al 8. Illa passava per ser l’estudiant modèlic, amb butlletins carregats d’excel·lents. Un dia -ho recordo com si fos ara- em va dir tot travessant el carrer Diputació-Pau Claris que jo devia ser d’aquells que són del Barça i de la mare de Déu de Montserrat a propòsit de no recordo què. Ho deia per ridiculitzar la meva catalanitat, que no amago i que no vull amagar. Aquesta idea curulla d’un prejudici profund era i és típica encara ara d’un determinat tipus d’esquerra, displicent, arrogant i gregària. I és clar, Illa es va fer del PSC. Va començar filosofia i dret alhora. Encara ens vam trobar algun dia a la biblioteca de dret perquè jo havia començat filologia i dret. Ell només va acabar la filosofia. Després sembla que va fer un màster a una universitat privada i va començar la seva carrera política. I aquí s’ha quedat. El darrer pas ha estat ser part de la quota catalana al govern d’Espanya en un ministeri intranscendent on mai no passa res perquè les competències estan transferides i són de les comunitats autònomes. De fet, el projecte estrella d’Illa era apujar el preu del tabac. Illa i Sánchez continuen obstinats a no confinar fronteres interiors. Diuen que tenen motius científics que els avalen però no els expliquen. I mentre no quedi clar per què ho fan tenim dret a pensar que els motius són els següents. a) Per no donar la raó -almenys immediata- a Torra. b) Per diluir les estadístiques locals en les estatals. c) Per evitar que es posi de manifest que determinades estratègies de gestió de la crisi són millors que unes altres, i especialment les seves. d) Per evitar que altres els puguin prendre el protagonisme que desitgen. És a dir, enveja, incompetència i vanitat. Però cada vegada es va fent més difícil sostenir aquesta inacció i inoperància perquè algunes comunitats, no sospitoses de ser precisament secessionistes, s’estan rebel·lant. Fins i tot dins el mateix PSOE. I per postres a la Xina, bressol de tots els virus que es fan i es desfan ha aparegut el primer mort per hantavirus. Cal ser pacients i deixar temps perquè Illa s’informi una mica i aprengui què és la cloroquina. 



Quinzè dia de confinament


Es van acumulant les hores i els dies. Des de bon començament s’ha donat un fenomen que ens hauria de fer pensar. Des que Begoña Alberdi va sortir al balcó de casa seva a cantar àries d’òpera per al veïnat, les iniciatives s’ha multiplicat en diverses formes i maneres. Això m’ha fet recordar que, ja fa força anys, quan anàvem a dinar els diumenges a casa dels meus pares, sovint sortia una estona al balcó de casa per vocalitzar o cantar alguna melodia a ple pulmó. L’illa interior de l’eixample tenia bona sonoritat i un es feia la il·lusió que estava cantant en un teatre i no pas petit. De vegades algun estadant desvagat aplaudia. Ara això s’ha convertit en un actitud comuna en una situació excepcional i inèdita que recordarem sempre. I la pregunta que em faig és per què els cantants canten. O cantem. N’hi ha que són professionals i d’altres som aficionats. Uns ho fan excepcionalment bé, altres fem el que podem, cantem en cors i altres només a la dutxa. Però tots cantem. Ja és curiós que en un context que pot arribar a ser angoixant com el que estem vivint la gent tingui ganes de cantar. N’estic segur que en cap cas es tracta d’un posat exhibicionista. I doncs? Cantar és com parlar, però amb música. Cantar és una forma d’expressió i de comunicació i aquesta comunicació necessita un públic, algú que escolti, que ho valori i a qui serveixi. Cantar uneix i mai no separa. Cantar fomenta la creativitat, la sensibilitat, la intel·ligència, l’autodisciplina i fa que surti el millor de nosaltres. I el pijor es transforma. Cantar és l’amor fet freqüència. Em deia una amiga que qui canta els seus mals espanta, recordant l’adagi popular, i em penso que és una gran veritat. Cantar deu tenir un efecte psicològic positiu en les persones. Diuen que és antidepressiu. I no tan sols psicològic sinó també biològic. Diuen els qui ens saben que cantar fa que se segreguin endorfines, descarrega tensions, neteja les vies respiratòries, millora la postura, tonifica els músculs abdominals, estimula el sistema immunològic i la memòria. I finalment produeix satisfacció a un mateix i als altres. I a més estimula el contacte i les relacions socials. És un exercici físic, intel·lectual i emocional. Potser perquè és una disciplina tan completa ha estat relegada al marge en el nostre sistema educatiu. Per pensar-hi. 



Setzè dia de confinament


Dels creadors de ‘#Estevirusloparamosunidos’ i ‘Sin novedad en el frente’, fa uns dies ha arribat a les nostres pantalles un remake a mig camí del costumisme hispànic més genuí, la ciència ficció i la tira còmica. L’argument és aquest: en plena pandèmia d’un virus desconegut i per tal de fer més diagnòstics en les primeres fases de la malaltia, el gobierno espanyol compra 670.000 tests a una empresa xinesa, Shenzhen Bioeasy Biotechnology -potser amb basar a Badalona- perquè estan bé de preu i són una ‘ganga’. Fins i tot la ministra d’afers exteriors surt a dir-ho sense ruboritzar-se. Al final es demostra que aquesta empresa no està certificada, que el govern xinès ja ho havia advertit, que els tests són defectuosos i el gobierno es queda sense tests, havent perdut un temps preciós i vés a saber si sense diners. Recorda, en part, un drama que es va fer fa temps sobre un avió anomenat Yak-42, que també era una ganga. Ja m’ho ha dir una alumna, d’uns trenta llargs, abans de començar el confinament escolar: ‘Això és Espanya, i aquí pot passar qualsevol cosa!’. Ahir vaig descobrir que a l’òpera de Zuric es podia veure l’opereta Das Land des Lächelns (El país dels somriures). Mai no l’havia vista, coneixia la famosa i lírica ària del tenor ‘Dein ist mein ganzes Herz’ -no gens fàcil de cantar (bé)- i la veritat és que vaig trobar un foradet en l’atapeïda agenda d’aquests dies per gaudir-la. El repartiment era de ‘luju’: Piotr Becsala, el tenor líric de moda, i la Julia Kleiter, de la qual em vaig enamorar quan li vaig veure la Pamina de Salzburg fa ja alguns anys. I no tan sols per la veu sinó també per la manera d’actuar, jo crec que magistralment expressiva i natural. Per cert, no la veig veure a Salzburg sinó als Cinemes Girona. La meva filla se’n va anar a dormir molt tard ahir i s’ha llevat molt tard. Li demano com és això i em diu: ‘Perquè és cap de setmana!’. A mi se m’havia esborrat ja la noció del cap de setmana, a pesar que també teletreballo. Més val que ens posem tranquils que això va per llarg. Geduld!



Dissetè dia de confinament, diumenge


Ahir escoltava en Bassas i deia que som 3.000 milions de persones confinades al món. No està gens malament! Un 38% aproximadament. Sánchez va cedir a l’evidència: va reduir l’activitat empresarial als serveis essencials. Com li demanaven els experts en epidèmies com Oriol Mitjà. O com Torra perquè feia cas dels experts. Això sí, sense demanar perdó ni fer autocrítica. Però no ha cedit del tot: no permet confinar territoris interiors, per evitar que es vegi encara més la seva incompetència. Cedeix ara després d’haver-se donat un període d’observació i d’espera: els 15 dies primers de l’estat d’alarma. I a la vista que a Espanya el dia 13 de març els morts eren 120 i ahir mateix 5690 ha decidit prendre aquest pas. Tard i malament. Com sempre. A Catalunya, el 13 de març hi havia 4 morts i ahir 1070. I no ha cedit fins ara a la meva manera de veure per dos motius: per una prudència mal entesa, atès que ens enfrontàvem a un fenòmen inèdit, i per l’orgull patri que li impedia donar la raó de manera immediata a les propostes que venien de Catalunya seguint el consell dels experts. Sempre amb càlculs polítics al darrere. Alguns parlen ja de comportament criminal. Quan acabi aquest malson, caldrà parlar de moltes coses i una en serà la possible responsabilitat penal dels qui no han pres les mesures necessàries per frenar els contagis i els morts. No m’agradaria ser al lloc de Sánchez, Illa o Fernando Simón, que en una entrevista al Heraldo gosava comparar-se amb Ramon y Cajal, perquè també era aragonès. Recordem que Simón, a finals de febrer, deia que el covid-19 no era motiu d’alarma. Com l’impresentable del Trump o del Boris Johnson. Després hi ha el que ens arriba de la reunió de l’eurogrup a on Alemanya i Països Baixos van posar traves a finançar països com Espanya. Els entenc perfectament. No se’n refien de la seva gestió tramposa, saben de la seva corrupció, de la seva poca seriositat i disciplina i de tot el que vulgueu. Ara bé, dir que a Espanya i Itàlia s’accepten als hospitals persones massa grans em sembla repugnant. I demanar a la Comissió que investigui la gestió econòmica d’aquests països en aquests moments vergonyós. Vull pensar que no són tots els holandesos els qui pensen això. Esperem treure’n de tot plegat algunes lliçons morals i econòmiques. Ahir vaig recuperar després de 30 anys sense veure-la The Sleuth (L’empremta), una gran pel·lícula, que primer va ser obra de teatre, amb un gran repartiment. Laurence Olivier i Michael Caine. No cal dir res més. 



Divuitè dia de confinament


A quarts de sis del matí ens desperten uns crits desesperats d’una dona al carrer. Es veuen des del balcó unes llums llampants blaves. Primer pensem que és la policia però de seguida ens adonem que és una ambulància. Se sent clarament des del balcó una veu que diu als sanitaris ‘No respira, no respira!’. Des de l’espiell de la porta veig una sanitària pujar cap als pisos superiors. Va equipada amb una granota de protecció blava, guants, mascareta i ulleres tancades. Ignoro què deu haver passat però no deu ser res bo. La impotència de no poder ajudar, en aquest cas -o en altres-, és deseperant. S’ha presentat ja la primera querella criminal per homicidi imprudent contra Fernando Simón als jutjats de Madrid per part de l’Asociación de Consumidores y Usuarios José María Mena. Sense entrar en el fons de la qüestió, em sembla inoportuna i amb una clara intencionalitat política. Ja tindrem temps de parlar de responsabilitats, de totes, però ara la prioritat no és aquesta: presentar una querella em sembla enredar-ho tot encara més. Sembla que la repercussió a Espanya comença a minvar olt a poc a poc. Es noten els 15 dies de confinament. Però com diu el general de l’exèrcit de l’aire, Miguel Ángel Villaroya -català, per cert- tan aimador de les paràboles militars, ens queda la delicada fase de l’aproximació i l’aterratge. I em temo que l’aterratge serà amb una velocitat vertical elevada.



Dinovè dia de confinament


Coses que trobo a faltar. Anar a veure el mar, sol o acompanyat. Cantar regularment amb més gent, com a solista o en cor. Conduir per anar a la feina. Estar amb els alumnes i respondre les seves preguntes, les pertinents i les impertinents. Anar a sopar amb amics a on sigui, pel pur plaer de parlar i riure. Fer coses noves. Passejar sense rumb pels carrers. Tornar a Barcelona com si fos una pàtria perduda en el temps. Anar de botigues amb els de casa. Nedar. Poder mirar coses més al lluny que de prop més temps al dia. Anar a algun restaurant amb la família. Discutir-me amb les empreses que truquen a casa aleatòriament per oferir serveis que no necessito. Sentir la pressió de la feina. Acabar cansat físicament al cap del dia. Fer dos petons de salutació, especialment a la gent que m’estimo. Ah, i quedar-me a casa perquè vull i no perquè hi estigui obligat.



Vintè dia de confinament


La Fapac va emetre un comunicat ahir en què es mostra contrària al fet que es puguin avaluar les feines telemàtiques que es posin als alumnes aquestes setmanes de confinament. A mi m’agradaria que la Fapac, o qualsevol altra associació, proposés alguna mesura concreta, pràctica i en positiu i no tan sols es dediquessin a oposar-se a mesures excepcionals per a uns moments -esperem- excepcionals. En l’actual context d’emergència i davant la incertesa sobre quan es reprendran les classes, o sobre si es reprendran, podem optar per fer dues coses: treballar amb els mitjans que tinguem a l’abast, amb un altre ritme, amb altres exigències, amb altres metodologies, amb tota la flexibilitat que calgui, però al final treballar; o podem optar també per no fer res, deixar perdre el que queda de curs per a tots els alumnes i aquí pau i allà còvid. La Fapac al·lega la igualtat en el comunicat. D’altra banda, la Fapac parla suposo dels alumnes de primària però posa al mateix sac, sense esmentar-los, tots els altres: secundària, batxillerat i formació professional, tots ells amb necessitats diferents. I no crec que tothom hagi de ser tractat de la mateixa manera. Ni aquí ni enlloc. Una cosa és la igualtat i l’altra la uniformitat. La veritat, dit com ho diuen ells sense matisacions, em sembla que proposen que ens hem d’enfonsar tots ja que no hi ha prou salvavides per a tothom. Potser hauríem de saber qui té internet i qui no, qui té mòbil o ordinador i qui no i després fer un diagnòstic que, per força, ha de ser particular. I això només ho poden fer els centres i no pas la Via Augusta. Potser la Fapac vol alguna cosa que no diu? Comença a haver-hi signes que són inquietants. Llegeixo que el Marroc ha canviat les seves fronteres marítimes a la vora de les Canàries i que els Estats Units han desplegat fa dues setmanes 30.000 soldats pertot Europa. 



Vint-i-unè dia de confinament


Avui el Ministerio de Salud i la màxima autoritat d'homologació -la Agencia Española del Medicamento y Productos Sanitarios (AEMPS)- han negat en una videoconferència l'homologació de tots els 40 projectes de respiradors que s'havien presentat de tot Espanya i han gosat fins i tot d’amenaçar una empresa multinacional que en subministrava components. Però volen seguir el tràmit ordinari d’homologació. Com si tinguéssim tot el temps del món. Vés a saber si encabat encarregaran els respiradors a alguna empresa amiga. Després es queixen que Alemanya i Holanda no volen ser solidaris amb Espanya. Solidaris amb qui? Amb qui no té clares les prioritats? Amb qui no lluita contra la corrupció de manera efectiva? Amb qui no és seriós i sempre fa trampes? Amb qui menteix descaradament i encara vol fer creure als altres que té la raó? Amb qui no aplica la justícia sinó la venjança? Amb qui no gasta el diner públic amb precaució i amb la màxima eficiència? Doncs ara començarem a pagar els excessos. I ho farem literalment. Quan he sortit a comprar m’han dit els de la farmàcia, que tenien la reixa gairebé del tot abaixada, que ahir els van atracar. Ni en aquesta situació.



Vint-i-dosè dia de confinament


Rebo propaganda de moltes empreses dient-me que em quedi a casa. Collons! Però si ja hi sóc! M’ha cridat en especial l’atenció de la de Toyota. Em diuen això, en castellà és clar: ‘Mai no hauríem imaginat que viuríem moments tan difícils com aquest i que ens enfrontaríem al repte de ser tots a casa aïllats tant de temps, però malgrat totes aquestes dificultats, creiem que tots estem donant un grandíssim exemple de solidaritat, de força i de superació’. D’entrada he de dir que si torno a comprar un cotxe d’una marca serà perquè m’ha donat bon resultat i no pels missatges de màrqueting. Però en aquest cas, crec que el missatge positiu té una bona part de raó i que és sincer. Estem tan units com vulgueu i aquí les noves tecnologies estan jugant un paper fonamental. Abans d’això, les videoconferències les usaven algunes empreses i en determinats casos. Ara el seu ús s’ha generalitzat de manera no sé si dir alarmant. Ja veurem quines conseqüències té això. En qualsevol cas més enllà de la unitat, la solidaritat i el bla, bla, bla hi ha un fenomen que ja hi era abans però que ara es posa en evidència de manera més clara. I és la soledat de molta gent. I no per força gran. 



Vint-i-tresè dia de confinament


Espanya va comprar un fotimer de respiradors a la Xina. L’avió que els transportava s’ha aturat a Turquia i els turcs, que també els necessiten, els han requisat. I s’han quedat sense diners i sense la mercaderia tan valuosa. No seria millor fer-los aquí? El respirador OxyGEN, de l'empresa catalana Protofy.xyz, es veu que ha tingut gran èxit. En molt poques setmanes, la idea que va néixer a Barcelona, s'ha acabat convertint en un fenomen d'impacte mundial. Hi ha molts països interessats en el producte atesa la necessitat peremptòria per causa de la pandèmia. Ja s’ha rebut l’homologació de l’AEMPS, que tant feixuga era en temps de normalitat. Potser les coses comencen a anar una mica millor. Només potser. Demà gravarem a l’estudi musical de la meva filla una cançó. La Clara m’ha ensenyat les coses que fa amb la taula de mescles i el programa d’edició de so i he quedat flipant en colors, per dir-ho a la seva manera. La qualitat del so, les diferents pistes i els efectes són impressionants. És un món aquest de l’enginyeria de so que fa por. A veure si al final els concerts i les òperes els acaben fent les màquines… Esperem que no. Avui s’ha allargat el confinament 15 dies més fins a finals d’abril. Com era de preveure. 



Vint-i-quatrè dia de confinament, Diumenge de rams


No s’ha pogut ni rebaixar ni perdonar la quota de març dels autònoms a la Seguretat Social però en canvi s’han regalat 15 milions d’euros a les televisions privades, és a dir, a l’escòria de Tele5 i Antena3 entre d’altres. La finalitat és clara: comprar el silenci o assuaujar la posició bel·ligerant contra el govern. Comprar l’opinió, vaja. Heus ací un dels múltiples exemples de malbaratament del diner públic. Avui aquella olor d’encens, palma fresca i arbres en flor que et posaven un somriure a la cara s’ha transformat en olor de sabó i desinfectant. I la natura s’ha transformat en tortura amable. Mai un ésser tan petit n’havia doblegat un de tan gran. Gran lliçó d’humilitat. Sembla com si el nostre entorn somrigui sarcàcticament a la nostra manera de fer. I aquí no valen els diners, el saber o la voluntat. Tinc la sensació d’estar vivint en una tómbola en la qual no vull tenir cap número i en la qual es rifen penalitats amb una normalitat esfereïdora. A on són els familiars que ja no hi són, a on els amics que van desaparèixer? Aquesta Pasqua és més vertadera i viscuda que mai. I la lliço és per sempre. 



Vint-i-cinquè dia de confinament


Adverteix Josep Ramoneda de les conseqüències futures d’aquest estat d’alarma. No ha estat l’únic perquè hi ha signes que fan pensar. S’ha restringit la llibertat de circulació i la de reunió per motius que estan d’entrada justificats. Però també cal recordar-li a Ramoneda que amb les seqüeles de 1-O també es van restringir llibertats fonamentals com la de reunió, expressió i d’altres com el dret a tenir el jutge predeterminat per la llei i no va passar res. Hi ha també una cosa que fa pensar. Per què s’ha donat bombo i plateret al paper, més aviat escàs, de l’exèrcit en tota aquesta crisi? Les explicacions poden ser diverses: per justificar la seva existència i la despesa desorbitada que s’hi fa, per netejar portes endins la cara a una institució poc valorada, per fer veure a la gent de les Espanyes que això és un problema seriós. Però hi ha altres explicacions. Sembla que l’exèrcit s’ha mobilitzat des del primer moment no perquè se l’hagi necessitat d’entrada sinó perquè ho ha manat el rei, potser també per distreure l’atenció sobre altres temes molt més punyents. És una estratègia de màrqueting? Jo crec que sí. És una maniobra de distracció? Jo crec que també. El problema serà si és alguna cosa més, si és el prolegomen d’un discurs autoritari que acabi transformant l’Espanya d’abans de l’estat d’alarma en alguna cosa que encara no coneixem però que alguns ja tenen al cap. Sembla que després de Setmana Santa tornarem al confinament tou i moltes empreses podran tornar a treballar. Veurem quines conseqüències té aquesta decisió apressada però em temo que no seran bones. En poc més d’un dia arriben notícies de morts que et toquen: l’Aute, el Benet i Jornet i,sobretot, un cantaire històric de la coral Cantiga amb qui havíem coincidit en un Messies a Santa Maria del Mar per darrera vegada. Sense malaltia coneguda. Perplexitat, incredulitat, ràbia i també por. Algú preguntava a les xarxes avui: ‘Què passa amb els i les amants?’. Una bona pregunta.  



Vint-i-sisè dia de confinament


L’estat no descarta usar els mòbils per controlar-nos. Però que no ho feien ja? La causa pot ser justificada però és molt perillosa per als drets individuals dels ciutadans. Fem llista: el dret a la dignitat personal, la lliure expressió, la intimitat personal i familiar, el secret de les comunicacions, la lliure circulació interior i exterior i el dret de reunió. L’estat d’alarma no implica la suspensió de drets individuals fonamentals. En teoria. Això correspon a l’estat d’excepció i de setge. Però el cert és que som a on som. També la Generalitat ha creat un programa per geolocalitzar i finalment controlar els possibles positius de còvid. Tot és fet, hem de suposar, de bona voluntat i amb la intenció de controlar tan aviat com es pugui la pandèmia però, com que ja ens coneixem, no em fa gens de gràcia. Perquè al poder se li dóna la mà i t’acaba agafant el braç. Fa uns dies ens va arribar una notícia esperançadora: científics de l’IBEC, austríacs i suecs entre altres han trobat un fàrmac en fase clínica que bloqueja els efectes del virus SARS-Co-V2. L’estudi en qüestió s’ha publicat a la prestigiosa revista Cell (Monteil et al, Inhibition of SARS-CoV-2 infections in engineered human tissues using clinical-grade soluble human ACE2, Cell 2020, DOI: 10.1016/j.cell.2020.04.004. Sense militars, sense apel·lació a les banderes i a l’orgull que no sigui científic. A les 9 i 5 arriba un cotxe de la Guàrdia Urbana de Badalona. Veiem les llums per la finestra. Fa marxa enrere i es posa a un cantó. En surt un policia inspeccionant els pisos de dalt del bloc del davant. No sembla que hagi de ser res bo. De sobte, agafa el micro i ens diu per l’altaveu que han vingut a felicitar un nen petit del quart. Li posen l’anys i anys del Super3 i la família flipa, és clar. En acabar la cançó tots els veïns que hem sortit aplaudim i el policia ens dóna les gràcies per complir el confinament i ens desitja salut. Un detall difícil d’oblidar per part de la Guàrdia Urbana. Moltes gràcies.



Vint-i-setè dia de confinament


No m’he trobat gaire bé aquesta nit. Per primera vegada m’he llevat tard i he passat el matí com ànima en pena per casa, arraulit. Un matí perdut. En altres circumstàncies em posaria negre però en aquesta situació un s’ho ha de prendre amb calma. Amb la calma, com diuen les meves filles. El dinar m’ha revifat prou però no del tot i a la tarda, després de molt considerar-ho, he anat al CUAP de la vora casa. CUAP perquè és un centre d’urgències. Em pensava que trobaria una cua de ca l’ample i potser el mateix virus en persona però ha estat al contrari. Això sí, les mesures de protecció són mai vistes. Excepcionals. I pel que he vist disposen de tot els EPIs de protecció. Potser no són els millors però són homologats i semblen suficients. Almenys aquí pel que m’ha dit la metgessa. Després m’ha tocat anar a la farmàcia i he aprofitat l’avinentesa per comprar alcohol i una mascareta, que venen a preu d’or. Una mascareta, que no és ni tan sols N95, 5,50 eur. A aquesta farmàcia l’altra dia la van atracar i ja ho diuen els castellans: ‘Quien roba a un ladrón, tiene cien años de perdón’. Avui també el govern ha dit que no preveu cap mesura per al món artístic. Mentre països com França i sobretot Alemanya s'esmercen a tenir cura dels artistes -del ram que sigui- i fins i tot al segon país es consideren serveis essencials, aquí el meu excompany Illa i tota la camarilla diuen que no faran res pel món de l'art. Filosofo ragioni! Un país té el que es mereix. I aquí no ens mereixem els professionals que tenim. Els sanitaris però tampoc els artistes.



Vint-i-vuitè dia de confinament


Ara ja no canten només els solistes. Ara ja es fan duos, trios i quartets a distància. Ara ja canten els cors virtualment i no s’hi posen per poc: un coral de Bach he escoltat a Classic FM. El concerts es fan amb les sales buides. Orquestres senceres interpreten per a ningú i per a tothom. Diumenge que ve Andrea Bocelli cantarà un concert en directe (streaming, com es diu ara) des de la catedral de Milà. Buida és clar. Un esdeveniment rar per a un temps estrany. A mi tot plegat em diu que no és el públic que busca els artistes sinó que són els artistes qui cerquen el públic. I que és del tot erroni allò que em deia algú ja fa temps: que preferia parlar amb una màquina abans que amb una persona. Hi ha gent que no guarirà mai. A Madrid hi ha hagut cues quilomètriques per anar a segones residències. I a Barcelona la gent continua anant cap a la Cerdanya. No sé què s’està fent al respecte però s’ha d’acabar de cop i per la força amb aquesta gent tan mesquina, inconscient i insolidària. Que no és poca. Això de les xarxes socials ja és ben curiós: crea lligams amb qui ni tan sols coneixes personalment i enforteix aquells que ja tens. De vegades també els fa perdre perquè, deia Carles Riba, triar és opinar. Una amiga ens envia una fotografia del mar de la Costra Brava i li responc amb dos versos del ‘Canticel’ de Carner: ‘Per una vela en el mar blau / daria un ceptre’. I realment és així mateix: què val la joia més valuosa al costat d’allò que tenim cada dia? No res, és la resposta. I ara ho estem comprovant. La processó del silenci de Badalona serà enguany més silenciosa que mai. Perquè, com deia no recordo qui, el millor viatge és cap a l’interior d’un mateix. 



Vint-i-novè dia de confinament, Divendres Sant


Em puc imaginar què és estar tancat a una presó. Tots els dies són iguals i qualsevol petita diferència, qualsevol detall que surti de la rutina s’agraeix de manera infinita. A dos quarts de dotze veig pel balcó de casa que la Guàrdia Urbana -la que l’altre dia felicitava un veí petit- atura i denuncia un senyor d’uns 70 anys que anava amb un nen pel carrer. No en conec les circumstàncies però fa tot l’efecte de ser algú que fa cas omís del confinament. Li tocarà pagar. El Divendres Sant és d’aquelles festes en què gairebé tot és tancat. Tanmateix, em truca un alumne per parlar d’un tema acadèmic. Li he agafat la trucada, és clar. Perquè ara ja no hi ha festius ni cicles litúrgics o no. Tant per als particulars com per a les empreses. Tot és el mateix. I passa just al contrari del que es diu a Parsifal, de Richard Wagner: si ell deia ‘Aquí el temps es converteix en espai’ jo en aquests moments diria ‘Aquí l’espai -reduït- es converteix en temps’. L’apagada cultural dels dies 10 i 11 no crec que sigui generalitzada però és un acte de protesta significatiu i ja veurem si porta cua. En el fons, hi ha la vindicació que la cultura sigui considerada com un bé comú i essencial per a la nostra societat. Escoltar el ministre dir ‘primer la vida i després el cinema’ -parafrasejant Orson Welles- és descoratjador perquè indica en quina consideració té la cultura en general. Si realment és com diu ell, caldria fer un ERTO, com es diu ara, al seu ministerio i a totes les conselleries autonòmiques. A veure si hi estan d’acord. Això sí, els 15 milions per a la teleporqueria ja estan assegurats. Això no és cultura, és clar, perquè, si no, no els haguessin donat cap ajut. Una precisió final. He estat pensant si publicar o no aquesta nota de diari com fa 28 dies que faig. I em penso que hauria estat pretensiós no fer-ho. 



Trentè dia de confinament


Les gràfiques son demolidores. Espanya és el país en què el virus va créixer més ràpidament. Alguns ho atribueixen a un truc comptable. Ni així es pot explicar per què la corba de morts ha estat tan pronunciada i alta. S’hauran de donar moltes explicacions i crear protocols quan torni a passar. Perquè tornarà a passar, em temo. De moment, dimarts tornem al confinament tou i tothom qui pot cap a la feina. No s’ha consultat el comitè d’experts que ells mateixos van crear. I és que els de Madrid tenen un ull a la malaltia i un altre a l’economia. Tot fa pensar que augmentaran els contagis i els morts. I potser haurem de tornar al confinament. Des de Suècia, un amic savi m’envia ahir al vespre el ‘Mache dich, mein Herze, rein’, de la Passió segons Sant Mateu de Bach, cantat magistralment per Dietrich Fischer-Dieskau. El vídeo és il·lustrat amb obres d’art, quadres o escultures. Mira que hi ha obres bones de Bach però aquesta té alguna cosa especial i resumeix només amb la música l’essència d’aquesta magna passió i els fets de què tracta. Al súper veig un home que va aparellat amb una màscara amb filtre molt aparatosa. Però els ulls els porta descoberts. No li han explicat que la mascareta del tipus que sigui serveix, abans que res, per evitar contagiar els altres. Ahir vam veure a TV la Passió de Crist, de Mel Gibson, una gran pel·lícula molt ben narrada i ambientada.



Trenta-unè dia de confinament, diumenge de Pasqua


Fa un dia brillant: la llum comença a impregnar l’aire d’abril i, tanmateix, els carrers són buits. L’hibiscus de la terrassa i els plàtans de davant de casa ja comencen a brostar tímidament. També és aquest el sentit de la Pasqua: la renovació de la natura i aquest any no s’hi ha posat per poc. Fa gràcia que molts països, per no dir tots, hagin reaccionat davant la pandèmia enarborant missatges d’unió. Aquí ja sabem per què. El darrer que veia ahir era el lema ‘Argentina unida’. És d’un contrasentit total, perquè el virus se’l guanya amb desunió, distanciament social i confinament. I això fa por. No fos cas que la gent comencés a pensar pel seu compte durant aquest llarg període d’entotsolament, per dir-ho a la manera carneriana. El doctor Tedros Adhanom, microbiòleg etíop de l’OMS, ha advertit del perill de voler córrer i d’aixecar les restriccions massa aviat perquè podria portar-nos a un ressorgiment mortal del virus. És a dir, tornem a ser a la corda fluixa, que és l’esport de risc que agrada més a Espanya, a banda d’altres molt més nostrats. Alguns atàvics. Àlex Arenas, de la Rovira i Virgili, afirma igualment que els models matemàtics diuen que cal un confinament dur 50 dies més. En cas contrari en uns 10 dies es preveu un col·lapse sanitari a Catalunya. De bon matí una amiga ens felicita la Pasqua compartint-nos l’intermezzo de la Cavalleria rusticana, òpera l’acció dramàtica de la qual s’esdevé un diumenge de Pasqua en un poblet de l’interior de Sicília. Potser hauríem de reprendre la maledicció de Santuzza a Turiddu però tot referint-nos al còvid-19: ‘A te la mala Pasqua!’.



Trenta-dosè dia de confinament, dilluns de Pasqua


Ahir vèiem el concert que Andrea Bocelli titulava com a ‘Music for hope’ al Duomo de Milà en directe -ens diuen- pel seu canal de Youtube. Vaig veure un Bocelli envellit, que de vegades no anava a tempo i que allargava els finals d’una manera excessiva. Va ser més simbòlic que concert però va tenir el seu efecte. Més de 2 milions i mig de persones el vam seguir en directe. Feia impressió veure’l tot buit. I no tan sols el Duomo sinó també algunes altres ciutats del món, les imatges de les quals ens van anar passant. Efectivament en necessitem de ‘hope’ i el dia d’avui és escaient per celebrar-la perquè és el dia internacional del petó. No sabia ni que existia però es veu que sí. Compte, perquè quan hi ha algun dia internacional d’alguna cosa és que aquesta fa aigües per algun cantó. Almenys enguany ja sabem per on falla. Al gobierno de España no se li ha acudit res més simpàtic que, en el context dramàtic en què ens trobem a tot arreu, enviar 1.714.000 mascaretes a Catalunya. Aquesta facècia té tot el segell dels militars, dels qui només guanyen guerres contra els seus conciutadans, dels qui fabriquen submarins que se submergeixen però que no retornen a la superfície, dels qui fabriquen fragates plenes de fongs, dels herois de Perejil, dels qui es queden els diners que haurien d’anar destinats a la sanitat. Jo proposo enviar 1805 botifarres al ministerio de defensa en record de la gloriosa batalla de Trafalgar. O bé 1898 secallones que rememorin la pèrdua de Cuba i Filipines. O algun souvenir de Gibraltar, que no sigui un mico perquè ja en deuen tenir. O, ara que s’acosta la Pasqua granada, 1976 coques en rememoració del regal del Sàhara al Marroc. És el mínim que podem fer: correspondre a aquest detall amb un altre similar. Avui la festa de la mona serà doblement aigualida: perquè plou i perquè no podem sortir. Ha refrescat i el silenci dels carrers és més eixordador que mai. 




Trenta-tresè dia de confinament


Sembla que avui arribaven les 1.898.000 mascaretes de part del gobierno. O eren 1.805.000? Tant se val. L’important és que són mascaretes d’un sol ús i que duraran de Nadal a Sant Esteve. I que, per tant, no serveixen per a res. De què val tenir un estat que no pot ni comprar mascaretes bones per als ciutadans però sí regalar 60.000.000.000 eur als bancs? A l’hora de dinar un veí impertinent posa música a tot drap pel celobert i des de casa responem amb l’inici de la cavalcada de les valquíries de Richard Wagner. Ha callat en sec. No sé si perquè els decibels eren força més que les valquíries o perquè n’era Wagner l’autor, que també podria ser. El que sí que puc dir definitivament és que el nom de Pepe Rubianes és molt millor per a un carrer de la Barceloneta que un almirall que es deia Cervera. I començo a dubtar del significat de l’acrònim UME. Potser s’està referint a Un Exèrcit. Característic, això sí. A quarts de set em truquen de LV i em diuen que jo havia estat subscriptor per demanar-me que hi torni. La meva resposta abans de continuar ha estat taxativa: no m’interessen per res periodísticament i he penjat. M’envien un meme d’aquests per internet que diu que aquelles persones que t’han trucat o s’han interessat per tu aquests dies de confinament o a les quals tu has trucat o t’hi has interessat són les que paguen la pena i amb les quals cal fer camí. Penseu-ho bé perquè em sembla que tenen molta raó. 



Trenta-quatrè dia de confinament


Segons el FMI l’economia espanyola caurà un 8% el 2020 i l’atur s’enfilarà fins a un 20%. Hi ha sectors que quedaran devastats com ara el turisme, que és una dels fonts més importants d’ingressos per a Catalunya. La crisi financera del 2008 serà una broma comparada amb la que ve, que serà un tsunami cruel i destructor. Feia 100 anys, des del crack del 29 diuen, que no es produïa una situació similar. Els primers que han patit les conseqüències del còvid han estat les empreses però quan arribi el moment seran les primeres a recuperar-se. Els funcionaris i polítics, que ara s’ho miren tot amb relativa tranquil·litat veuran minvats els ingressos de manera radical pròximament. I serem els darrers a recuperar-los, si els recuperem. Ara sí que haurem de treure els biaixos brutalment. Tenint en compte que en sanitat no es podrà estalviar ho haurem de fer per altres llocs. Quins seran? Se’n poden intuir alguns: cultura, estat social, subvencions, ajuts, prestacions. I la darrera retallada serà la de la descentralització política. Ja veurem fins a on arribaran però aprofiant l’avinentesa vénen èpoques de recentralització dura. I d’ineficiència, com ja s’ha demostrat. Veurem què passa amb el preu de lloguers i subministraments. I, sobretot, m’agradarà veure què passa amb aquesta xacra social en què s’han convertit els bancs. Llegeixo que a Itàlia es fan tests còvid amb kits espanyols, però en canvi aquí no hi ha kits disponibles. O no suficients. 



Trenta-cinquè dia de confinament


Avui ha estat el primer dia després d’un mes que he agafat el cotxe. Havia d’anar a Barcelona per un dels supòsits previstos per la normativa actual. Anava aparellat amb el certificat d’autoresponsabilitat i amb tot el kit de supervivència al còvid: peròxid d’hidrogen, solució hidroalcohòlica, ulleres de protecció, mascareta N95 i guants de vinil, que al final n’he trobat. Van buscats. Ha estat una sensació estranya doblement. Per un cantó per retrobar-me amb la màquina i poder-la conduir de nou i, per un altre cantó, per anar fins a Barcelona gairebé sol per l’autopista i els carrers de la ciutat. Si això fos cada dia… A la tarda, la meva filla gran va a comprar al súper i diu després de 30 dies sense sortir tota enriolada: ‘Quina emoció!...’. Allà on aparco el cotxe s’ha convertit en una extensió de Germans Trias i Pujol. Ja no hi ha recepcionistes ben vestits sinó bates blanques i mascaretes. Esperem que duri poc tot i que en tinc dubtes. A partir de les set del vespre videotrucades d’oci i de negoci. Sort en tenim de les noves tecnologies. 



Trenta-sisè dia de confinament


Amb el teletreball que ha provocat el confinament no es respecten horaris ni festius. Sempre ets a disposició de tothom perquè saben que ets a casa i creuen que, com que hi ets, tens tots el temps dedicat a la feina. Això ja passava abans amb els mòbils i hi ha alguna sentència que reconeix el dret a la desconnexió. És clar, l’empresa demana flexibilitat i és bo que sigui així. Però a on és el límit entre la flexibilitat i l’absorbència? O l’assetjament? La supeditació a aquesta feina serà més o menys intensa segons la pròpia posició de força dins l’empresa o organització. I és que la tendència que caldra regular serà per evitar treballadors 24/24. ‘Els professors de  Sant-Denis’ és una pel·lícula que ara es pot veure en obert. S’hi ve a dir que sense aules no hi ha educació possible. Dit així, taxativament, tinc els meus dubtes. Per començar un hauria de venir educat de casa i ja sabem que això no passa gaire especialment avui dia. No s’hi demana massa: saludar abans de parlar, demanar les coses si us plau i finalment donar les gràcies. Que l’escola és una espai per a la socialització i les relacions interpersonals és evident i aquest extrem em sembla insubstituïble. I irrenunciable. Però anem tots plegats, i cada vegada més, cap a una escola virtual? Són menys humanes les relacions digitals? I una altra pregunta que em faig: en una escola concreta, l’alumne té uns companys normalment de la seva mateixa condició socioeconòmica i cultural. En un sentit o en un altre. No és bo que ampliem aquesta socialització local amb una socialització global? Doncs ja em perdonareu però jo crec que sí. Que les classes presencials són insubstituïbles? Per descomptat. Això significa que anem cap a un nou model de les relacions humanes? No ho sé, però hi ha indicis que suggereixen que això podria ser parcialment així. El que també tinc clar és que l’educació -com les persones- és adaptativa i que sempre s’obre camí. Com deia l’ínclit Oscar Wilde, la humanitat sempre ha trobat el seu camí perquè mai no ha sabut a on es dirigia. 



Trenta-setè dia de confinament


Dia de videoconferències i trucades diverses. Diu que la Generalitat vol comptar amb un criteri diferent els morts per còvid i incloure aquells casos sospitosos tot i que no fossin  diagnosticats seguint el criteri de l’OMS. Ja ha sortit en tromba el ministerio dient que d’això res, que cal estalviar morts. Es tracta, doncs de quedar bé i de no afegir més llenya al foc o més morts a l’estadística. Si t’has mort però no havies estat diagnosticat tot i que presentessis símptomes de covid (tos seca, febre, malestar i dificultat de ventilar) no ets un mort de còvid. Però ets un mort. Diuen que a finals de mes deixaran sortir els nens. Aquí s’ha tornat a portar la iniciativa. Em diu algú que treballa al món sanitari que justament ells no tenen equips de protecció. Sembla un contrasentit però ha estat així a molts llocs d’Espanya. Sort en tenim de la gent que hi treballa. Fa un dia trist i torna a ploure. 



Trenta-vuitè dia de confinament


Sembla que ha estat a Hongria el primer lloc on ha caigut la democràcia. Un decret atorga plens poders al president d’ultradreta Viktor Orban de forma il·limitada en el temps i en la matèria i sense cap mena de control. Salvador Illa segons que comenta la premsa no vol donar noms i imports de contractes públics tancats en temps d’estat d’alarma cosa que contradiu la legislació sobre la llei de contractes del sector públic i sobre la transparència en la contractació. Sembla que el gobierno ara vol regular el preu de mascaretes i gels: a bona hora! Ara que comença el desconfinament ara vol regular una cosa que hauria d’haver fet des del començament. Tinc la sensació que aquí anem un pas per davant en tot. A pesar que algú haurà de donar moltes explicacions per la gestió de les residències de gent gran, que ha costat tants morts. Es va portar la iniciativa quan va començar el confinament i ara amb el desconfinament. Per exemple amb la sortida de nens al carrer. I tinc la sensació que el procés és: Torra, assessorat per Mitjà, o altres, ho proposen. Madrid ho denega. I al cap d’un temps preciós, ho fa seu amb alguns canvis i matisacions. Ja és ben curiós que Sánchez digui ara que el desconfinament serà asimètric. Però no havíem quedat que el virus no hi entén de territoris i fronteres? Doncs ara sí. La gent es pensa que quan tornem a la feina el virus desapareixerà i probablement no serà així. Em temo que passarà un temps important amb confinaments i desconfinaments per frenar aquest virus maleït. 



Trenta-novè dia de confinament


Us recomano que llegiu l’article del catedràtic de dret processal de la UB Jordi Nieva ‘La libertad en tiempos de pandemia: algunas reflexiones’, publicat a la Revista Catalana de Dret Públic el 8 d’abril d’enguany. Una anàlisi molt lúcida del que aquesta pandèmia que amenaça la nostra vida, el nostre benestar i el nostre sistema sanitari pot acabar comportant -o ja ho està fent- en termes jurídics. Em quedo amb una frase il·lustrativa: ‘No es aceptable que los derechos fundamentales, o incluso la estructura de poder –más o menos federal– de un Estado, sean solamente respetables cuando no hay problemas. Pero que cuando aparecen, se tienda a pensar que la primera medida de máxima eficiencia sea proceder a la suspensión de ambos’. No hi ha res més a dir. Us en deixo l’enllaç: https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2020/04/08/la-libertad-en-tiempos-de-pandemia-algunas-reflexiones-jordi-nieva-fenoll/. Per què escric aquest modestíssim diari? Per què escrivim? Per què cantem? Per què ens escoltin? Per als altres? Probablement sí, però tan sols per això? Jo crec que no. La tendència de qualsevol acte comunicatiu és la de tancar aquesta emissió amb un interlocutor però l’acte artístic ja té un valor en si mateix per a qui el realitza. És autorealització, autosatisfacció, teràpia, exorcisme, manifestació, exhibició, funcionalitat pràctica, religiositat, pedagogia, imitació, vindicació, simbolisme o persuasió.  Però sempre és comunicació. En directe o de manera diferida. 



Quarantè dia de confinament


I hem arribat a la quarentena. Ens aquests quaranta dies hem pogut veure imprevisió, sorpresa, tossuderia, orgull ridícul, caos organitzatiu, recentralització estèril, vaguetats, ordres que duraven de Nadal a Sant Esteve, fraus, mentides -això que no falti- i tantes altres coses que demostren perquè som a on som i per què som qui som. Ahir vam rebre una instrucció del departament d’educació per a l’FP. Ens van dir que no hi hauria aprovat general i que les activitats en línia que es fessin a partir del 14 serien avaluables. Doncs res de res. El curs va acabar el 13 de març. Les qualificacions de les UFs que s’hagin fet i, més greu, de les que no s’hagin fet s’han de construir a partir de les avaluacions fins aquella data. El que s’imparteixi de més a més és voluntari per als alumnes i per al professor i només pot ajudar a pujar la nota. Em pregunto dues coses. Si aquesta decisió ha estat presa aquí o a la reunió de consellers d’educació amb la ministra. I, sobretot, si aquesta instrucció del departament que s’anomena d’educació és educativa o no. Per acabar-ho d’adobar tot, a darrera hora arriba la notícia que han detingut a Barcelona l’alcalde de Badalona. S’ha saltat el confinament, sembla tenia signes visibles d’embriaguesa i s’ha negat a passar el control d’alcoholèmia. El Pastor acaba de perdre el ramat.



Quaranta-unè dia de confinament


Doncs ja ho veieu. Els mestres i professors no haurem servit de gaire aquest darrer trimestre sinó per entretenir de quitxalla i per fer feines que només poden millorar la qualificació dels alumnes. Això sí, haurem fet acompanyament emocional, com si els professors no tinguéssim emocions. Haurem desangoixat els alumnes com si nosaltres no estiguéssim angoixats. Ha triomfat la FaPaC i la suposada bretxa digital. La igualtat mal entesa porta a la injustícia. Avui mateix em deia un responsable del departament d’educació que quan els estudiants arriben al centre les condicions són iguals per a tots. Em temo molt que no és així: uns són intel·ligents i altres no tant, uns tenen mitjans econòmics i altres no tant o no gens, uns són alts i altres baixos, uns vénen de batxillerat, altres de grau mitjà i altres del món laboral, uns són molt joves i altres no tant, uns tenen un gran bagatge cultural i altres no tant o no gens. I uns tenen un gran interès i altres no gens. Per més que ho intentem mai no aconseguirem tornar-los iguals. Seria un disbarat pensar-ho així. Jo no vull clons, vull persones. Demà és dia de Sant Jordi. Ni roses ni llibres. I demà vénen les bufetades a Europa. 



Quaranta-dosè dia de confinament


Remenant per internet he trobat aquests versos tan adients.


'De fusta, acer o cotó,
una rosa és una rosa,
la més bella flor del món,
la flor en què l’amor s’hi posa.
Una flor que mai fa nosa.


Ara el drac ens té tancats,
demà ja serà una altra cosa.
Només vull fer-te un petó,
i dir-te que no em fa por
fer-te’l com qui no gosa.'



Quaranta-tresè dia de confinament


Si esteu confinats sols, si esteu o us sentiu sols, si esteu enyorats de la vida, si esteu d’hores baixes,  si no us agrada la música, l’òpera o l’art no heu d’escoltar aquesta peça preciosa que és la cançó de Marietta, de l’opera Die tote Stadt, d’Erich Wolfgang Korngold: ‘Glück, das mir verblieb’, per a soprano i tenor. Segons com, es pot llegir com a explicació del que estem vivint, com un adéu a una civilització esbojarrada que ha hagut d’aturar-se. Demà anirem a donar sang a Sant Pau. Posarem el granet de sorra a la crida que han fet. Ho veig com un deure però més que això com un deute. A veure què hi trobem. Mentrestant els tests ràpids que són la clau per saber qui el té i qui no estan per arribar en massa. Mentre Alemanya ja comença a aixecar el confinament aquí ens queda molt per davant.



Quaranta-quatrè dia de confinament


El 18 d’abril Ignasi Aragay, sotsdirector de l’Ara, escrivia un article on deia dels mestres i professors coses com aquesta: “Per un any no tindran el privilegi -sí, és un privilegi- de dos mesos de vacances estivals. Hi ha molts altres treballadors amb feines dures i estressants, llargues jornades, caps de setmana laborals, la necessitat d’endur-se feina a casa, i amb sous baixos i llocs no assegurats. I la immensa majoria, esclar, només tenen tres setmanes lliures a l’estiu. Els mestres, sobretot els de la pública, tenen feina assegurada, sous dignes i descansos generosos, no només durant els mesos de calor. Ep!, tenen tot el dret a defensar aquest estatus (...)”. Podeu trobar l’article complet si us vaga. Ja és curiós que en lloc d’agafar una feina com la de professor de la pública -amb tants privilegis, prebendes i prerrogatives- aquest personatge s’hagi dedicat al periodisme i sigui un simple redactor que cobra tal vegada un número bastant per sobre de la mitjana salarial. També és curiós que el sotsdirector no es fixi en el bé de nens i joves sinó en les condicions laborals de mestres i professors. No pas en el sou dels polítics que li paguen la subvenció, o de pilots, o d'estibadors, o de taxistes, o de jutges o de qui sigui. Encara bo que ens permet defensar-les! Mentre existeixi aquest ressentiment social cap a mestres i professors -que caldria que algú estudiés a fons- continuarem sent el que som: una societat ignorant. Ahir al vespre es va fer una reunió entre Alba Vergés i el superministre ‘còvid’, Salvador Illa. Sembla que es pot resumir així: Madrid decidirà quan desconfinar, com desconfinar i a on desconfinar, i ho farà quan vulgui i sense previ avís. Ara ja em queda del tot clar que es tracta d’una qüestió de poder i no pas sanitària. A migdia escolto Quim Torra parlar de ‘salut digital’ -literalment- i se m’ericen els pèls. Per als incauts, això vol dir una vella pretensió de l’administració que és implantar als ciutadans un xip intracorporal -normalment subcutani- amb informació diversa. Inicialment seria mèdica i a fi de bé. Després seria tributària, policial, ideològica o vés a saber què més. L’única ‘salut digital’ que s’ha de permetre és la de l’uròleg. Per cert, Oriol Mitjà diu que a finals de juny seguirem confinats. 



Quaranta-cinquè dia de confinament, diumenge


Ahir a partir de les 7 del vespre es va fer en directe l’At-home Gala del Met amb repartiment estel·lar de tot arreu del món i amb una altíssima qualitat artística més que no pas tècnica. La idea em sembla excel·lent i serveix, és clar, a benefici de la campanya per ajudar el teatre novaiorquès que, com molts d’altres, corre perill des d’un punt de vista econòmic i, per tant, artístic. Cada artista, bàsicament cantants però també instrumentistes, cantaven o tocaven des de casa sols o acompanyats per algú altre. Algunes intervencions estaven gravades. Altres, les més interessants, eren en directe. Per posar alguns exemples: Roberto Alagna i Aleksandra Kurzak, Piotr Becsala, Javier Camarena, Lawrence Brownlee, Joseph Calleja, Diana Damrau i Nicolas Testé -per cert, amb una veu prodigiosa-, Elīna Garanča, Jonas Kaufmann, Sonia Yoncheva entre molts d’altres. Hi va haver interpretacions per caure de cul de la qualitat. Només citaré la meditació de Thaïs amb un violinista extraordinari o l’himne a la lluna de Rusalka de la Yoncheva o el duo de L’elisir d’amore, amb pallassades incloses, de l’Alagna i consort. Tanmateix, diria que el tour de force més espectacular va ser el preludi de l’acte 3r de Lohengrin executat amb precisió presencial. Tothom s’havia preparat la paradeta des de cada per transmetre live la seva ària i uns s’anaven donant pas als altres. Realment atípic i original. És clar que aquesta reunió només la pot fer el Met i era sota un lema que subscric plenament: ‘The voice must be heard’. S’ha confirmat que el proveïdor que amagava el gobierno -el dels tests fallits- va ser Interpharma SA, una empresa cosmètica de Santa Coloma de Gramanet, on per cert governa el PSC. El contracte de de 18 de març de 2020, va ser de 17 milions d’euros. 7 com a bestreta. Sembla que Interpharma no tenia el permís d’importació corresponent per a la Xina i l’hi van proporcionar ràpidament. Un es pot preguntar, i amb raó, per què es va acudir a una empresa no especialitzada, que no facturava més de 2 milions d’euros a l’any i que només té 14 empleats. Per què deu ser? Segons que diuen, el proveïdor ha retornat fins al darrer cèntim. Això és el que té la transparència de vegades. Avui han deixat sortir nens de menys de 14 anys i ha estat un desgavell. Massa gent per l'espai públic i a més sense mesures de protecció. Això no anirà bé. 



Quaranta-sisè dia de confinament, Mare de Déu de Montserrat


De bon matí aprofito per trametre a totes les Montserrats una fragment de poema de Mercè Bayona i Codina. És curiós perquè totes les Montserrats que conec el mereixen i amb escreix o sobreescreix. Cadascú a la seva manera. Aquesta diada sempre ha estat especial pels familiars que se’n diuen i per un no sé què que em fa saber que és també la meva festa. Hi ha només una diferència entre Alemanya i nosaltres i és l’autoresponsabilitat. I aquesta només s’aconsegueix amb l’educació necessària per entendre el que passa al teu voltant i per entendre que les teves decisions afecten els altres, t’agradi o no. I per entendre que hi ha un bé comú superior al meu benestar individual. Només els països disciplinats amb coneixement -crític això sí- tenen futur. 



Quaranta-setè dia de confinament


Els mossos han detingut el presumpte assassí de 3 persones sense sostre. Caldrà esbrinar si aquesta persona de 35 anys i brasilera és la culpable. Em pregunto què és el que pot passar pel cap d’aquest individu que ha comès aquests assassinats. Sense cap empatia per la gent vulnerable per la seva situació econòmica i social. Sense escrúpols ni recança. Només una ment malalta pot matar deliberadament gent en aquesta posició de debilitat i sembla que efectivament el presumpte culpable pot patir alguna malaltia psíquica. Molt interessants les reflexions del filòsof sudcoreà Byung-Chul Han, afincat a Alemanya, sobre la biopolítica que ens ve i el control que l’estat exercirà sobre nosaltres. El model xinès pot imposar-se -afirma- per lluitar contra la pandèmia. Adéu llibertats individuals. Diu ell que anem cap a un feudalisme digital. Encara no sé per què els mitjans catalans parlen del còvid -em nego a posar-lo en majúscula- en gènere femení. Que no es tracta d’un virus? Per què carai el posen en femení? Avui han dit ja que les escoles estaran tancades fins al setembre. Un curs i un any ben desgraciats i encara bo si ens en sortim. Comencen a aparèixer dades d’efectes retardats del virus en nens. Molt preocupant. 



Quaranta-vuitè dia de confinament


Ja tenim pla de desconfinament que serà en 4 fases. Gradualment, asimètricament -ara el virus ja ha après què són les fronteres internes i les externes, però sobretot les primeres-, coordinadament -és a dir, des de Madrid- i per províncies, que correspon a la demarcació imperial. I a partir del 30 de juny comença el que anomenen ‘nova normalitat’, que vol dir normalitat ben justeta perquè el virus pot rebrostar en qualsevol moment. Mentre no hi hagi una vacuna eficient i segura o bé medicaments que puguin ajudar a pal·liar l’evolució de la malaltia estarem tot el dia amb l’ai al cor. Diuen que el turisme caurà fins al nivell de 1970. Ja veurem però és evident que aquest sector està tocat de mort a casa nostra. Alguns opinadors prediuen que aquesta crisi portarà a un nou paradigma econòmic en què l’estat tindrà un pes molt més gran. És ben possible. Però l’anomenat capitalisme -jo prefereixo dir-ne  economia de mercat- no es crea ni es destrueix sinó que es transforma. Com l’energia. Abans cauran els drets individuals que l’economia de mercat. A mi no em fa por que el poder intervingui en l’economia, si ho fa bé, és clar. El que em fa por és que em retallin les meves llibertats individuals i que aquestes es posin al servei d’una idea. 



Quaranta-novè dia de confinament


Ja s’anuncia que al mes d’octubre o novembre tindrem un altre rebrot de la pandèmia. L’epidemiòleg alemany que assessora Merkel ja ha dit que no serà estrany que passi això. Les quatre plantes mal comptades de la terrassa ja estan florides. L’hibiscus va guanyant fulles lentament però amb la seguretat de qui sap que a l’estiu ja lluirà tot el seu esplendor. Fa un dia radiant. L’aire sedós de l’abril bufa indolent però a vegades deixa anar alguna ratxa forta. I aquest silenci dels carrers és eixordador. I fa por. Però, com em deia una coneguda, passi el que passi al món, la naturalesa segueix sempre el seu camí. 



Cinquantè dia de confinament, ú de maig


Prou. He arribat fins aquí. La quarentena no ha estat tal i s’allarga i s’allargarà encara força més. Durant aquest període infaust d’incompetència general -la d’uns més que la d’uns altres- em quedo amb la gent que ha continuat treballant per a tothom durant tot el confinament. No tan sols el valuós personal sanitari. Encara esperem els tests ràpids massius, la comunicació veraç, clara i valenta, la reacció diligent, els plans a l’avançada, l’abastament d’EPIs als hospitals, els respiradors necessaris per atendre els malalts crítics, les normes sensates i la delegació convenient, l’alarma controlada, l’autoresponsabilitat de molts, les mascaretes i guants a totes les farmàcies i tantes altres coses que han passat o no durant aquest temps. Feia una certa gràcia al començament estar confinats. Era una cosa singular, un fet mai vist. I ho era a tot el planeta. Avui la música és més feixuga i les ganes de cantar són ben poques, l’ansietat guanya en força ocasions el dia a dia i la lletra esdevé un erm i és poruga. La presó invisible a la qual ens ha deportat un ésser insignificant és una lliçó d’humilitat per a tothom. O ho hauria de ser. Dissabte comença la fase 0 en què es vol començar a recuperar una normalitat que serà anormal. Esperem que tot vagi bé encara que en tinc molts dubtes. El pitjor de tot és que el SARS-coV-2 ens ha robat una primavera i potser alguna cosa més. 


* * *