diumenge, de maig 31, 2020

UN RÚSTEC VILLANCET: QUATRE APUNTS DE LECTURA

El poema de Josep Carner musicat per Lluís Millet en l'edició definitiva de 1957 (Quaderns Crema, 1992) fa així:


Un estel juga en el prat,

una flor s'ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leuia, cor lassat! 
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!


Cap herbei no té tremor,

ni cap deu fa el ploricó; 
no hi ha fred ni tenebror
que un pas d'ala se n'ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en el dolor!
Al·lluia al pecador!
Al·leluia!


A Betlem van els infants

i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!


També canvia el nom: passa de 'rústec' a 'rústic'. Tenint en compte que els dos són acceptats almenys actualment sembla una opció que Carner hauria pogut estalviar-se. Però no seré jo qui esmeni la plana al príncep. 



El poema va ser publicat en llibre a Auques i ventalls el 1914 i a la segona edició del llibre de 1935. 



Pel que fa a l'evolució textual de les altres dues edicions cal dir el següent. Hi ha solucions que esguerren el poema: per exemple, la repetició del verb 'jugar' als versos 1 i 3. Quina necessitat hi havia de canviar el vers ' Una estrella cau al prat' per 'Un estel juga en el prat'. La solució és molt pitjor. Per la repetició però també per l'ús de la preposició 'en'. Fins dubtaria que Carner hagi estat l'autor del canvi. Carner, en el moment de la revisió ja tenia els setanta fets i a banda dels problemes de memòria propis de l'edat tenia una munió de persones que els pressionaven per adaptar els seus poemes a la norma fabriana. Carner, suposem, va aprofitar l'avinentesa per modificar també alguns poemes però no mogut per raons ortogràfiques o lingüístiques sinó estètiques. Doncs bé, aquí es va equivocar, a parer meu, parer que no compta per a res no cal que ho digui. Perquè no seré jo qui esmeni la plana al príncep.

El mateix passa a la segona estrofa. El 'Cap herbei té tremolor' passa a ser 'cap herbei no té tremor'. És una lliçó diferent que obeeix a qüestions lingüístiques. No ho va fer per evitar dos mots seguits començats amb 't': la solució alternativa és igual de cacofònica que l'original. La nova solució es deu a la necessitat de la doble negació segons la norma fabriana. Va ser inflexible Carner amb la norma però trobo més greu el canvi del primer vers. 

Aquí es dóna una altra cosa. Aquest poema, que va ser publicat el 1914, va ser musicat per Lluís Maria Millet i Millet i es va convertir ràpidament en una peça coneguda i cantada i en cançó emblemàtica de l'Orfeó Català en temps del franquisme. Coneguda perquè la música està molt ben feta, com el poema de Carner. I emblemàtica perquè ens els anys difícils del franquisme la gent aplaudia rabiosament amb el darrer vers 'Al·leluia, catalans!'. És clar, que et canviïn un poema que saps de memòria perquè el cantes, costa. I és curiós com algunes versions que encara ara es canten conserven el primer vers original i en canvi accepten la lliçó nova del primer vers de la segona estrofa. Per cert, fa uns anys vaig tenir l'honor de poder cantar-lo amb el mateix Orfeó Català, dirigit pel Pablo Larraz, a les escales de la plaça del Rei de Barcelona. 

El poema està compost per tres estrofes de vuit versos cadascuna. Els versos són heptasíl·labs llevat del darrer que és de tres síl·labes i que culmina la contundència amb què el poeta vol transmetre el seu missatge d'al·leluia. L'esquema estròfic és aaab aaab. La construcció de cada estrofa es basa en l'anàfora del mot 'Al·leluia' que apareix als versos 5, 6, 7 i 8. 

El poema fa un camí des d'un pessebre fantàstic i ideal, poblat per una natura amable i idíl·lica, a un pessebre real poblat de gent nostrada a la darrera estrofa. Els infants, els amics, els promesos i la vella. Els vianants i el que som: els catalans. Que és un poema que entra de ple dins els cànons estètics del noucentisme sembla evident. No hi ha deesses gregues ni atris ideals però aquest pessebre que dibuixa Carner construeix un paisatge que s'adiu amb l'idil·li del moment, entès com a gènere que dibuixa un escenari rústic i que comporta una felicitat ideal. I enllaça aquesta actitud amb un costumisme molt català. Diria fins i tot barceloní. Per un altre cantó, com en d'altres poemes d'Auques i ventalls

Idil·li, doncs, paisatge ideal, costumisme, religió i pàtria.