PROBLEMES DE LA POLÍTICA A ESPANYA I A CATALUNYA

 

Davant la desastrosa situació política a Espanya i també a Catalunya proposo una llista diagnòstica a partir de la qual es portin a terme les reformes que calgui, que calen i caldran. La llista apunta a problemes reals que tot coneixem. Hauríem de separar els defectes dels actors polítics dels defectes institucionals del sistema. Si ho barregem tot, la crítica és igualment contundent però però des del punt de vista de l’anàlisi és menys precisa i menys justa. Per a Catalunya com per Espanya, la llista ㅡ que és obertaㅡ és aquesta:

• Dependència absoluta del partit, clientelisme polític i sistema que penalitza el pensament crític individual i premia la lleialtat cega. El sistema tendeix a premiar la lleialtat, l’obediència i la resistència interna per damunt de la competència i el criteri propi.

• Participació política concebuda com una carrera professional estable a llarg termini més que com un servei temporal. En aquest sentit caldria posar límits a la figura del «polític professiona» que s’ha generat i que hi és a tots els partits. 

• Poc o nul coneixement tècnic o professional de l’àrea que es governa i dependència excessiva dels cossos d’assessors, que són massa  i sovint prescindibles. 

• Permanència pràcticament il·limitada en política, amb escassa renovació real de les elits.

• Absència d’un règim efectiu de responsabilitat política davant del partit, la societat i, quan correspon, la justícia. Aquest és molt important i originat que per exemple Pedro Sánchez encara continuï el govern tot i que un ministre seu ha estat condemnat a 24 anys de presó. I altres coses sobre les quals no cal insistir.

• Llistes electorals tancades i controlades pels aparells dels partits, que fan que el representant depengui més de qui confecciona la candidatura que de l’elector.

• Colonització partidista de les institucions, organismes reguladors, empreses públiques i òrgans que haurien de tenir autonomia tècnica. Aquesta colonització cada vegada arriba més a baix. Us podria explicar un cas d’un institut públic d’educació secundària. 

• Confusió entre partit, govern i administració, amb ús partidista dels recursos i de la comunicació institucional. Això s’aplica també a l’extracció derecursos públics per finançar la màquina voraç dels partits. Exemples hi ha els que vulgueu. 

• Curtterminisme electoral: incentius per anunciar, inaugurar i subvencionar, però pocs per reformar estructures amb costos immediats i beneficis futurs.

• Política excessivament comunicativa i poc executiva: la gestió del relat substitueix sovint l’avaluació dels resultats i de vegades fins i tot substitueix l’acció real. 

• Manca d’avaluació rigorosa de les polítiques públiques: es creen programes, organismes i subvencions sense mesurar prou bé eficàcia, eficiència ni cost d’oportunitat.

• Opacitat del cost real de les decisions i escassa cultura d’explicar què es deixa de fer quan es prioritza una determinada despesa.

• Administració excessivament burocratitzada, amb procediments pensats més per evitar responsabilitats que per obtenir resultats.

• Inflació legislativa i normativa, amb lleis sovint declaratives, redundants o de difícil o impossible aplicació. De fet hem vist darrerament un fenomen que ens l’hem de fer mirar: es reconeix un dret pels treballadors en general i especialment per als treballadors públics i després es regateja amb mil estratègies perquè sigui complicat, difícil o impossible sol·licitar-lo.

• Polarització com a mecanisme de mobilització electoral, que converteix l’adversari en enemic i dificulta els acords sobre polítiques de llarg termini. Una de les polítiques allà termini que s’hauria de pactar és la immigració. Una altra de les polítiques allà termini que s’hauria de pactar és la fiscalitat.

• Debilitament de la deliberació parlamentària: les decisions es prenen als òrgans dels partits i els parlaments tendeixen a ratificar posicions prefixades.

• Dependència dels mitjans i dels cicles de les xarxes socials, que afavoreix la resposta immediata, emocional i simplificada.

• Xarxes clientelars entorn de subvencions, contractació pública, nomenaments i entitats dependents del pressupost públic, encara que això no impliqui necessàriament corrupció penal.

• Portes giratòries i conflictes d’interès mal resolts, tant entre política i empresa com entre política, administració i organismes públics. A dreta i esquerra.

• Escassa o nul·la cultura de dimissió, fins i tot davant errors greus de gestió que no constitueixen delicte. A Suècia o Gran Bretanya condemnen un ex ministre a 24 anys de presó i el primer ministre dimiteix i convoca immediatament eleccions. Al Japó es fa el Hara Kiri. De fet per molt menys que això. Aquesta és la diferència entre un país civilitzat i un altre que està ben a la vora de la supervivència i instal·lat a la barbàrie.

• Judicialització de conflictes polítics i politització percebuda o real de determinats nomenaments judicials, dues dinàmiques diferents però mútuament corrosives.

• Desconnexió entre responsabilitat i competència: sovint qui decideix no executa, qui executa no decideix i ningú no assumeix clarament el fracàs.

• Duplicació administrativa i competencial, especialment quan diverses administracions intervenen en una mateixa política sense una atribució clara de responsabilitats.

• Debilitat de la planificació a llarg termini en infraestructures, educació, energia, habitatge, demografia i reforma administrativa.

• Tendència a tractar problemes estructurals amb mesures simbòliques, de quedar bé, perquè el símbol és immediat, visible i electoralment rendible; la reforma, en canvi, és lenta i acostuma a molestar algú.

Podríem continuar però em sembla que ja ens fem a la idea. 

A banda d’això, que ja és tot, hi ha una colla de vividors i de pocavergonyes a tots els partits que només volen cobrar bé dels impostos públics, treballar poc i actuar sota el paraigua si no la impunitat del partit. 

Per tot plegat crec que és imperatiu i urgent que es pacti una llei de la funció política en què es fixin uns límits raonables que permetin acabar amb les corrupteles, abusos i degeneracions diverses. És això o bé una altra cosa menys agradable. 

IMPOSTOS, DEUTE I INFLACIÓ: TRES MANERES DE PAGAR UNA FESTA QUE ENCARA NO HEM ACABAT

Qualsevol societat està sotmesa a una restricció econòmica que és òbvia, però que avui dia alguns posen en discussió: no podem gastar indefinidament més del que produïm. Aquesta afirmació gairebé  pueril ha fet córrer rius de tinta i s’ha instal·lat a la societat gràcies a una ideologia concreta o a una manera de fer acomodatícia. En el cas de les famílies tothom veu clar que el fenomen és d’aquesta manera. Si tu ingresses 2000 però en gastes 3000 al mes aquesta situació la podràs aguantar un temps però no per sempre. I ho podràs fer gràcies primer als estalvis i després al crèdit bancari. 

En canvi, en els estats es parla de més màniga ampla, de més marge per gastar allò que no es té i que potser mai no s’arribarà a tenir. Això és així, en efecte, pels mecanismes de poder de què disposen els estats però també és cert que les factures tard o d’hora s’han de pagar. Sovint la magnitud de les xifres i la complexitat legal i institucional fan que perdem de vista aquesta llei tan bàsica que es fonamenta en l’operació matemàtica de la diferència. Quan una comunitat ㅡ diguem-ne país, estat o macroestatㅡ pretén mantenir un nivell de despesa més gran que els ingressos que genera té tres instruments per fer-ho. Tots són legals però depèn de com s’usin són perversos i acaben generant més pobresa que la que volen corregir. Aquests mecanismes són els impostos, el deute i la inflació. Són, sí, ressorts diferents però comparteixen un mateix tret essencial: tots acaben dirigint el cost als ciutadans, als d’ara o als venidors. 

Els impostos són la forma més directa i barroera. Si un govern necessita recursos és tan senzill com augmentar les contribucions obligatòries i coercitives amb qualsevol excusa. Pensem per exemple, que fa segles els anglesos van gravar les finestres dels habitatges perquè es considerava un signe extern de riquesa. A aquest nivell arriba l’estupidesa humana. Els motius de tributació són molt diversos (rendes de persones, societats, consum genèric o de determinats productes, turisme, etc). No sempre el ciutadà sap quant paga en impostos. A l’IRPF per exemple, saps fins al cèntim quina quantitat acabes pagant, però en l’impost indirecte de l’IVA això no és així. Per això se l’anomena impost difús. D’altra banda, el ciutadà també es pot fer una idea de si els serveis que rep a canvi són bons o no i justifiquen l’esforç fiscal.

A partir del mecanisme impositiu és legítim plantejar diverses preguntes. En primer lloc de quin ha de ser el límit de l’esforç fiscal de ciutadans i empreses. Perquè és evident que no es pot collar massa perquè aleshores els efectes són contraris als esperats i són certament nefastos: disminueix l’incentiu de treballar, es redueix la inversió estrangera i pròpia i l’estalvi privats, augmenten les trampes fiscals ㅡ evasió i elusió- , creix l’economia submergida, es deslocalitzen les empreses, els capitals es fuguen a un lloc on els tractin millor, paradoxalment es pot acabar recaptant menys, disminueix la competitivitat, s’alenteix el creixement econòmic i, el més perillós de tot, creix el descontentament social. 

Hi ha, però, una altra pregunta que sovint queda velada i que és fonamental en relació amb el tema impositiu. És l’eficiència de la despesa. Ja sabem que l’estat no té ni pot tenir una lògica estrictament empresarial, però tampoc pot tractar els diners de tothom alegrement com si fossin regalats o de ningú. I aquest és també un perill cert que massa sovint es porta a terme especialment a la nostra latitud: el del malbaratament. Repassem com pot malgastar l’administració de manera genèrica. La llista pot ser llarga, però podem resumir-la en uns punts: invertir en projectes de nul o baix retorn social o econòmic. Tenir una administració massa dimensionada i ineficient, amb excessiva burocràcia, excessives regulacions i complexitats. Comprar béns o serveis per sobre del seu valor real de mercat. Finançar programes sense avaluar-ne els resultats o seguint només criteris partidistes electorals (les subvencions, per exemple). I finalment el que està tan de moda als nostres dies: l’ús indegut dels recursos públics sigui per frau, corrupció o conflictes d’interès. 

Ningú no gaudeix pagant impostos. Qui digui el contrari menteix, per més socialista que sigui. Pagar impostos és un acte de consciència, però col·lideix amb la naturalesa humana, que alguns volen canviar si us plau per força. És evident que s’han de pagar impostos per mantenir uns serveis bàsics: defensa, policia, justícia, sanitat, educació. Però el problema és d’ordre quantitatiu i no pas qualitatiu. I com sempre de criteri i de sentit comú. Volem una sanitat que ho pagui tot a qualsevol preu o volem una sanitat més selectiva. I a on és aquesta frontera?

La segona via de finançament estatal és molt més atractiva des del punt de vista polític: endeutar-se. El mecanisme sembla gairebé màgic. L'Estat manté o incrementa la despesa sense apujar impostos de manera immediata. Els ciutadans continuen rebent serveis i prestacions, mentre la factura sembla desaparèixer de l'horitzó. I a l’horitzó. El problema de la ineficiència de la despesa, tanmateix, persisteix. Naturalment, és només una il·lusió temporal. Simplement n'ajorna el pagament. És una mica com marxar d'un restaurant sense pagar el compte però deixant una targeta de crèdit a la barra. El sopar no surt gratis. Simplement arribarà més tard l'extracte bancari. Però arribarà. I si per un cas no es pot pagar, la possibilitat d’endeutar-se s’haurà acabat perquè ningú ens voldrà deixar diners o perquè ens els deixaran amb un interès molt més elevat. 

Això no vol dir que el deute sigui en si i per si negatiu. De fet, pot ser una eina extraordinàriament útil. Una empresa solvent sovint s'endeuta per ampliar una fàbrica. Això sí sense ultrapassar una ràtio determinada. Una família pot demanar un préstec hipotecari per comprar una casa. De manera similar, un estat pot endeutar-se per construir infraestructures, finançar la recerca o afrontar una crisi excepcional. Però no per pagar més funcionaris o estructures administratives prescindibles o inútils. 

El problema és que el dèficit anual ha deixat de ser amb el temps i especialment durant el segle XX una eina puntual i s’ha convertit en una mentalitat estructural dels països que volen viure per sobre de les seves possibilitats a qualsevol preu. Com ara Espanya o Catalunya. Any rere any es gasta molt més del que s’ingressa i el deute es va acumulant. Aquesta acumulació genera interessos que reclamen els qui han prestat els diners a l’estat. I d’aquesta manera els impostos a pagar augmenten i la possibilitat de fer despesa social disminueix. 

S’ha al·legat per a tal situació el pensament de Keynes, que pregonava després de la gran depressió el paper de la despesa pública en moments de baixa demanda privada. Però els qui han interpretat Keynes ㅡbàsicament els socialistes i la socialdemocràciaㅡ  no se l’han llegit bé perquè aquest no sostenia un dèficit sostingut any rere any sinó que el reclamava per a moments puntuals de manera excepcional. Si a la proposta econòmica hi sumem els interessos electorals curtterministes dels partits, ja tenim el soufflé muntat. Mai més ben dit. Gastar és agradable i genera adhesions interessades per veure què cau. Retallar o simplement no gastar per responsabilitat és una opció més adequada en segons quins casos però altament impopular. I d’aquí plora la criatura, però és evident que la festa s’ha d’acabar en algun moment o altre. 

La tercera via és la menys coneguda, la més abstracta i la més difícil d’entendre. Alhora, és una de les més poderoses i la més real i general. Es tracta de la inflació. A diferència dels impostos la inflació no la notifica ningú a casa. Tampoc genera cap sensació d’obligació. És més subtil, potent i general i funciona erosionant el valor dels diners i, per tant, el poder adquisitiu de les persones. 

Per entendre la inflació cal entendre bé que són els diners que utilitzem en els nostres dies. Abans de 1970 els diners tenien el suport del patró or. És a dir, els diners que circulaven estaven suportats per unes quantitats d’or de la reserva del banc central. Un podia demanar que li canviessin els bitllets que tenia per or. Aquest canvi era possible i real, legal, no una abstracció teòrica. El bitllet era simplement un rebut que deia ‘Pagarà 1000 ptes. en or al seu portador’. Pessetes perquè encara no hi havia l’euro. 

Aquest sistema tenia avantatges evidents. Limitava la perniciosa inflació i dificultava que els governs financessin la despesa imprimint diners, que és el que passa avui. Però també tenia inconvenients molt seriosos. Si l'economia creixia més de pressa que les reserves d'or, faltava liquiditat. Els bancs centrals tenien molt poc marge per respondre a crisis financeres o recessions. Fins que els EUA van començar a imprimir molts més diners que les reserves d’or que tenia. De manera especial França va reclamar el canvi dels dòlars que posseïa en or i va enviar els vaixells a buscar-lo. El 15 d’agost de 1971 Nixon va donar per acabat el patró or i amb els EUA van caure totes les monedes. 

La pregunta és inevitable: si els diners ja no tenen la contrapartida en or què és el que dona valor als diners anomenats fiduciaris. La primera cosa és la confiança que tens a l’hora d’usar-lo. Saps que els podràs fer servir per adquirir béns i serveis, cancel·lar deutes, tenir una reserva de valor. En segon lloc, confies en l’estat ㅡ i és molt confiar en els nostres diesㅡ que crearà la demanda permanent de la moneda. També confies en l’autoritat monetària -en el nostre cas el BCEㅡ que és l’encarregat de procurar l’estabilitat dels preus de manera teòricament independent del poder polític. El banc central procura que la inflació no s’enfili gaire i que la deflació no s’instal·li en l’economia. 

El patró or limitava i molt la capacitat dels governs per endeutar-se i crear diners. També feia les crisis més difícils de gestionar. El sistema actual ofereix molta més flexibilitat per afrontar recessions i pànics financers, però exigeix una gran disciplina institucional i molt de criteri, de sentit comú i de coratge. Quan aquests fallen, apareixen inflacions elevades, bombolles de deute o crisis monetàries. En altres mots, hem substituït una restricció material —la quantitat d'or emmagatzemat— per una restricció basada en la credibilitat. I la credibilitat, a diferència de l'or, pot perdre's molt de pressa especialment en règims populistes, electoralistes o il·luminats. 

Només un exemple. Els preus a la zona euro han augmentat des de 2020 un 22-24%. És a dir, si imaginem algú que al banc tenia 10.000 eur i que no s’ha tocat durant aquest lapse de temps, podem afirmar que aquests 10.000 eur han perdut un 22-24% de poder adquisitiu. Vaja, gairebé una quarta part del seu valor. Sense fer res. Simplement, no tocant els diners del compte corrent. Nominalment té els mateixos diners. A la realitat és força més pobre. Aquest fet fa pensar en una pregunta: són realment nostres els diners que tenim al banc o a una caixa forta a casa? La resposta és que no. Són de l’estat, depenen de polítiques que no controlem i de fets atzarosos que poden afectar la seva capacitat adquisitiva.

Molts economistes defineixen la inflació com un impost invisible. No hi ha cap anunci oficial però amb poc temps pots haver perdut bona part del poder adquisitiu. Per això en èpoques de vaques magres, la gent recorre als actius físics que sí que són teus: els immobles ㅡ no ho són del tot perquè depenen de regulacions— i, sobretot, l’or. Les malvestats són transversals i afecten sobretot els assalariats i els pensionistes que depenen d’una actualització dels seus sous. 

Quines són les causes de la inflació? Bàsicament n’hi ha 3. Augment de la demanda, augment dels costos i singularment l’energia i augment de la massa monetària o els diners que hi ha en circulació. I ara una pregunta que és la pregunta en aquest cas. Beneficia a algú la inflació? I la resposta és que sí: beneficia els deutors perquè redueix el valor real dels deutes existents. El que es deu sempre és el mateix però el valor del que es deu minva amb la inflació. Per això faríem bé de creure que l’estat no té un paper innocu en els processos inflacionaris i que de fet en algunes ocasions la desitja i l’aplica. Aquesta és la tesi de Milton Friedman per exemple. Deia que una inflació sostinguda, generalitzada i persistent només pot ser deguda, més enllà de fets conjunturals, a un creixement dels diners en circulació més ràpid que la creació de béns i serveis. 

Les societats actuals disposen d’instruments per poder gastar més del que produeixen però l’equilibri és delicat i és un mecanisme semblant al d’un embragatge d’un cotxe. I hi ha persones que no saben portar el cotxe i que no l’haurien de portar. Es diuen polítics i sovint no en tenen ni idea d’economia ni de responsabilitat col·lectiva. 

Els impostos s’han de pagar avui, el deute el pagaran els ciutadans de demà i la inflació la paga tothom de mica en mica i a mig termini si està controlada. Algú sempre acaba pagant. Salvador Illa deia fa poc en un vídeo a instagram que donaria no sé quins avantatges a les famílies monoparentals i deia que el que donaria seria gratuït. Quin greu error presentar-ho d’aquesta manera. Si creu que és així, és un ignorant; si sap que no és així està enganyant. 

La prosperitat duradora no consisteix a trobar maneres cada vegada més imaginatives de posposar la factura. Tampoc a gastar sense solta ni volta cada vegada més per una creença del dogma. La prosperitat consisteix a crear riquesa de manera sostenible, ordenada, racional i lliure. La riquesa es crea amb esforç i la creen les empreses. No cau del cel. No la crea l’estat ni els vividors ni els pocavergonyes. 

****

LA CULMINACIÓ D'UN SOMNI CENTENARI

El dia 10 de juny era el dia triat. Feia 100 anys exactes que Antoni Gaudí moria a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona després que un tramvia l’hagués atropellat 3 dies abans a la Gran Via entre Bailèn i Girona. Com que vestia pobrament i de manera negligent, ningú no l’havia conegut i l’havien confós amb un indigent. Quina ironia que té de vegades la vida… Un dels genis arquitectònics més importants de tots els temps convertit a judici aliè en un captaire de carrer. Gaudí hauria interpretat el fet com un missatge i realment hi és. El seu funeral es va celebrar a la Sagrada Família ㅡ l’obra de la seva vidaㅡ i reposa a la cripta, un espai on he cantat diverses vegades en cor i com a solista.

Es tractava de beneir ㅡ no pas inaugurarㅡ la Torre de Jesús, la més alta de les que té la basílica, i de celebrar-hi una missa en honor d’aquest esdeveniment. I per a tal fet havien convidat el Papa, que va haver de pagar el peatge corresponent de la capital de l’imperi, com és costum a la península.

Quan era petit recordo que havíem anat a beneir el palmó més d’una vegada als jardins de la Sagrada Família. Era un acte familiar, modest, però la presència d’aquelles quatre torres que es dreçaven amenaçadores era ja inquietant. Recordo que més d’una vegada havia sentit comentar a la meva àvia i la meva mare que ningú dels qui érem allà la veuria acabada en vida. També recordo com si fos ara l’adhesiu de fons blau amb les torres blanques del temple, que s’enganxava a la solapa el dia que feien recapte de diners per continuar el temple.

Fa anys ja vam anar al carrer Mallorca a veure passar el papamòbil amb Benet XVI a dins, el Papa dimissionari, quan va beneir el temple en ocasió de la seva total cobertura. Recordo una quantitat enorme de policia i un sentiment entre la joia i la incredulitat. Aquesta visió, avui dia, s’ha multiplicat diverses vegades. La Sagrada Família s’ha convertit en una baluerna immensa, aclaparadora per al visitant. Una obra feta de pedra i somnis, en què l’amor ha estat més gran que la tècnica, i ja és dir. Una obra que és testimoni de la perseverança i tenacitat d’una persona però també d’una col·lectivitat.

L’acte de benedicció era un acte litúrgic principalment ㅡ missa solemne erga omnes, i aquí «omnes» vol dir justament això. El públic era tota la cristiandat i, més enllà d’aquesta, tot el món. Era també un acte institucional a on assistien les principals autoritats polítiques de Catalunya i d’Espanya. Amb els reis al capdavant. No es va poder treure una estelada, però, en canvi, el qui va fer aquell discurs tendenciós i partidista del 3 d’octubre de 2017 deia representar la nació que ha engendrat el temple.

Finalment, tant la missa com l’acte institucional en si van quedar superats amb escreix i es van convertir en un esdeveniment únic, històric, amb gran càrrega espiritual, cultural i simbòlica. Amb la presència del papa Lleó XIV, les autoritats civils i religioses, i milers de persones convidades o congregades tant a dins com fora de la basílica, Barcelona va viure una jornada que quedarà incorporada a la història del temple i de la ciutat.

La celebració va començar amb l’ofrena floral i la pregària que va fer el Sant Pare davant la tomba de l’arquitecte. No era simplement l’alçament del temple, era alguna cosa més: un acte de gratitud envers un home obsedit per la seva obra, per la religiositat i per Déu. Un gest que recordava la compleció parcial del temple i alhora la persistència d’una idea arquitectònica nascuda fa gairebé un segle i mig.

La missa vespral va comptar amb quatre mil assistents i amb un cor de 600 cantaires vinguts d’arreu de la geografia catalana tots dirigits per Pere Lluís Biosca. Els cantaires que van ser expulsats de l’acte i retinguts pels Mossos a instàncies de la policia nacional durant tres quarts d’hora en un tancat exterior per evitar que cantessin els Segadors i que mostressin quatre estelades. Tot això, que no es va veure per televisió, ha generat una controvèrsia notable. No tan sols van ser els adults els retinguts. El cor Pueri Cantores i el cor infantil d'Amics de la Unió també els va passar el mateix i no van poder assistir a la cloenda de l’acte.

La missa fora d’alguns fragments en català, protocol·laris, però litúrgicament no substantius, va ser en castellà. El català va ser posat en calçador, furtivament. Hi va ser, però, tot i que la voluntat de la Conferència Episcopal era una altra si no hagués estat per les queixes. L’homilia va parlar de catecisme de pedra de Gaudí i de la relació íntima amb les aspiracions arquitectòniques com a expressió palpable del misteri cristià. La nova torre no és una torre més sinó el centre simbòlic d’un conjunt monumental i una referència física de l’ànima del catolicisme.

Ara bé, el moment culminant de l’acte ㅡ i el motiu principal del viatge papalㅡ va arribar quan Lleó XIV va sortir a l’exterior per beneir la torre de Jesús, que amb 172,5 metres converteix la Sagrada Família en l’església més alta de tot el món coronada amb una creu de quatre braços que es fa visible des de tots els angles. I és aquí on la solemnitat va donar pas a l’espectacle, on la litúrgia va esdevenir art visual. Igor Cortadellas va imaginar l’acte com una fusió televisiva d’arquitectura, música, llum i tecnologia. Realment ho va aconseguir i de quina manera.

Els escolanets de Montserrat van sortir de la basílica portant sengles llànties enceses i cantant un emotiu Sanctus deliciosament interpretat amb les tres veus infantines. Diria que potser aquesta va ser la interpretació més colpidora perquè era el símbol de la veu humana innocent que vol alçar-se fins a Déu. Després va aparèixer tota l’escolania. Quan van haver acabat se’ls van il·luminar amb més força les llànties i és aleshores quan va començar l’espectacle de llum. També a dins del temple, on els assistents, amb els mateixos fanalets, il·luminaven la nau central i les laterals. La música ja deuria ser gravada aleshores. No crec que els cors ho haguessin cantat en directe. I si ho van fer en directe, el mèrit és encara més gran. És una música que tenia alguna cosa de coneguda. Dies després me’n vaig adonar. Tenia un regust de la peça d’Ennio Morricone «L’oboè de Gabriel». No crec que sigui forassenyat dir-ho entre altres coses perquè Cortadellas té formació musical i va estudiar oboè. Les vocalitzacions del cor a cappella van deixar pas a l’orquestra. En un moment determinat entra l’orgue i s’arroga tot el protagonisme durant uns moments. S’afegeixen el cors infantils i els de grans, l’orquestra del Gran Teatre del Liceu fins que la llum cobejada il·lumina les torres i singularment la de Jesús. És una mena de símbol de la comunió entre els homes i Déu, de la recerca de la divinitat a través de l’arquitectura i de l’art. M’he quedat amb les ganes de saber del cert quines són les músiques que s’hi van posar i qui n’és el compositor.

La rematada final va ser l’aparició al cel de tot de drons ㅡ 800 concretamentㅡ que van formar la cara i el tors de Gaudí. Gaudí gira al cap per veure la seva obra i somriu complagut. El lema, en català, «Primer l’amor, després la tècnica» reblava l’actitud que ha presidit el camí des que el 1882 es va començar a construir la basílica.

Va ser un acte respectuós, però vistent, elegant però espectacular, recollit i expansiu alhora, religiós i laic, televisiu i cinematogràfic; un espectacle que no podia deixar indiferent a ningú i no ho va fer. Era pel que es veu la primera vegada que usava el cinema live, amb òptica Fujinon Duvo i estètica de llargmetratge. L’aposta no era menor i el risc tampoc, tenint en compte que era tot el món el qui veia la cerimònia en directe. La feina en aquest sentit de Paulí Subirà i tot l’equip de TV3 ㅡ no pas 3catㅡ ha estat remarcable i serà un abans i un després en les retransmissions televisives d’esdeveniments com aquest.

És evident que aquest acte no era tan sols la benedicció d’una simple torre per més alta que sigui. Era a més un espectacle i una exhibició cultural. No es pot dir que s’hagi desaprofitat l’ocasió perquè tothom n’ha dit meravelles. Els d’un cantó i els de l’altre, els d’aquí i els d’allà, els de dins i els de fora. Jo crec que la música triada hi va fer molt per aconseguir la narrativa màgica intergeneracional i de vincle entre la comunitat i el diví mitjançant l’arquitectura. Tinc, tanmateix, un dubte. Què hauria dit Gaudí d’aquesta cerimònia? Hi hauria estat d’acord? L’hauria vist massa ostentosa o vanitosa? Hauria volgut ser el personatge estrella al cel de Barcelona? No n’estic del tot segur. O potser sí.

L’ANHELADA I IMPOSSIBLE IGUALTAT

Hem de comprendre que existeixi un anhel de cercar una societat més justa i equitativa. Es tracta d’un objectiu noble més enllà d’ideologies. Tanmateix, la igualtat absoluta topa de front amb la naturalesa humana. Els fets ens demostren que els humans som inherentment diferents en talents, motivacions, desitjos i capacitats. També biològicament i estèticament. La filosofia perversa del políticament correcte ha fet que sigui mal vista i fins i tot reprovada, la realitat tal com és, sense eufemismes pel mig. Imposar una igualtat de resultats artificial requereix un control estatal tan gran ㅡ i estèrilㅡ que, al final, l'únic que aconsegueix és igualar tothom per sota, destruint la llibertat individual i l'incentiu per millorar. 

El problema del socialisme ideal és que assumeix que els recursos i la riquesa simplement existeixen i només cal repartir-los. Alguns ingenus van més enllà i pensen que la riquesa és il·limitada. Però la riquesa s'ha de crear. Sense el mecanisme de preus del mercat i sense el premi al risc i a l'esforç (que genera certament desigualtat), l'economia s'estanca. La història ens ensenya que els països que han intentat planificar la igualtat total han acabat generant pobresa generalitzada i, paradoxalment, una nova elit política ultraprivilegiada: l’anomenada casta política. 

Fixem-nos en la gran paradoxa històrica del socialisme: en el seu intent d'eliminar les classes socials per assolir la igualtat, sempre acaba creant la pitjor de les desigualtats: la del poder. Substitueix els rics econòmicament parlant (que en un mercat lliure depenen de si els consumidors compren els seus productes) per «rics de poder» (buròcrates estatals que decideixen qui menja, on es treballa i qui té dret a un habitatge i tantes altres coses). La igualtat socialista és un miratge; només canvia els rics de l'empresa privada pels privilegiats del carnet del partit, que normalment són il·luminats o aprofitats. 

Perquè el socialisme pogués planificar la igualtat, un comitè estatal hauria de saber exactament què necessita, desitja i està disposat a fer cada ciutadà a cada moment. Això és matemàticament i informàticament impossible. Sense preus lliures, l'Estat camina a les fosques. No pot saber què produir, ni en quina quantitat, ni a quin cost, la qual cosa porta inevitablement a l'escassedat o al malbaratament. La igualtat socialista fracassa de soca-rel perquè és econòmicament inviable calcular-la. Normalment, els socialistes dogmàtics són gent amb poca o nul·la preparació econòmica o directament amb mala fe oculta. 

El socialisme parteix d'una base psicològica falsa: creure que podem anul·lar l'ambició legítima de millorar en l'àmbit individual. Si l'enginyer de camins que estudia set anys i té la responsabilitat que un pont no caigui guanya el mateix que qui té una feina sense cap responsabilitat, l'enginyer deixarà de fer d'enginyer. Quan intentes tallar les ales a qui vol destacar ㅡ o simplement millorarㅡ per igualar-lo amb els altres, destrueixes el motor de la innovació i el progrés que ens fa avançar a tots. 

Sempre he cregut que confonem conceptes. Una cosa és la igualtat davant la llei i d'oportunitats (que l'estat garanteixi educació i salut perquè tothom tingui una bona línia de sortida), i una altra de molt diferent és la igualtat de resultats (que tothom arribi a la meta al mateix temps). El primer és justícia; el segon és una utopia que requereix un sistema autoritari per reprimir qui destaca o s'esforça més. Això ha passat també, en un altre estat de coses, a l’educació pública catalana. 

El socialisme busca una igualtat utòpica perquè oblida que, per fer que dues persones desiguals siguin absolutament iguals en riquesa, has d'utilitzar la força de l'Estat per treure-li a una el que s'ha guanyat i donar-li a l'altra. Al final, la utopia de la igualtat destrueix la realitat ㅡ i el dretㅡ de la llibertat. 

El gran error de la utopia socialista no és el seu desig de veure tothom feliç, sinó la seva falta de comprensió de com reaccionen les persones quan se'ls treu l'incentiu de progressar individualment. El capitalisme i el mercat lliure no són sistemes perfectes, però assumeixen com som els humans de veritat i utilitzen el nostre desig de prosperar per generar riquesa col·lectiva. En canvi, el socialisme idealitza com hauríem de ser i, com que la realitat no encaixa amb la seva utopia, acaba obligant els ciutadans a encaixar-hi mitjançant la força. Per això, perseguir la igualtat de resultats sempre acaba sacrificant la llibertat. Ineluctablement. Indefectiblement. 

La gran pregunta que es fan historiadors, economistes i ciutadans des de fa dècades és aquesta: com pot ser que una idea que ha fracassat amb tant de dolor i cost humà en tants llocs diferents encara mantingui el seu atractiu? 

La resposta no és que aquestes persones no sàpiguen història, sinó que processen aquests fracassos a través d'uns filtres psicològics, ideològics i morals molt concrets. Per entendre la persistència d'aquesta creença, hem d'analitzar els seus arguments interns. 

Uns al·leguen, d’entrada, que els països que han fracassat no eren veritablement socialistes. És el més comú i trillat. Quan se'ls confronta amb els desastres de l'URSS, Cuba o Veneçuela, la resposta automàtica és desvincular la idea de la pràctica. Defensen que el socialisme és teòricament pur, democràtic i humanitari, i que Stalin, Pol Pot, Mao o Maduro van trair o desviar els veritables principis marxistes per culpa de la seva cobdícia personal o del seu autoritarisme. No veuen ㅡ o no volen veureㅡ que l'autoritarisme no és un «accident» del socialisme, sinó una conseqüència inevitable. Si l'Estat ha de controlar tota l'economia i planificar la vida de milions de persones, necessita, per definició, un poder absolut. L'absolutisme polític és la clau de volta necessària per intentar aplicar una economia col·lectivista. 

En segon lloc, dins la retòrica socialista, els fracassos econòmics mai són culpa de les contradiccions internes del sistema, sinó de sabotatges externs, especialment dels satànics EUA. Si Cuba és pobra, és pel bloqueig ㅡ més ben dit, embargamentㅡ dels Estats Units. Si Veneçuela s'ha enfonsat, és per la guerra econòmica, les sancions internacionals o les conspiracions de la CIA. Per cert, Veneçuela és l’exemple més visible que els recursos naturals no creen la riquesa d’un país. Tot i que les sancions o la geopolítica tenen influència, s'obvia que països sota pressions brutals o directament devastats (com el Japó o l'Alemanya de postguerra, la Corea del Sud) van prosperar gràcies a l'economia de mercat. El socialisme destrueix el teixit productiu de portes cap dins (expropiacions, control de preus, inflació desbocada, assignació ineficient de recursos, corrupció sense control) molt abans que qualsevol sanció externa faci efecte. Aquí cal esmentar també el cas de la Xina. Alguns babaus encara pensen que es tracta d’un país comunista i s’erren de mig a mig. La Xina ja fa anys que va fer un canvi cap al capitalisme més brutal i autoritari. 

En tercer lloc, el socialisme juga en el terreny de la utopia i les bones intencions (de ‘cadascú segons les seves capacitats’ a ‘cadascú segons les seves necessitats’), mentre que el capitalisme és cruament pragmàtic ( ‘el mercat es regula per l'interès propi’). Molts prefereixen aferrar-se a un sistema que promet textualment el cel a la terra (justícia, pau, germanor, fi de la pobresa), encara que falli com una escopeta de fira, abans que acceptar un sistema de mercat que admet obertament que la desigualtat existeix. Jutgen el socialisme per les seves promeses i intencions i el capitalisme pels seus defectes. Admetre que el socialisme és inviable implica, per a molts, acceptar un món cruel. Per tant, prefereixen creure que la idea és bona i que només cal aplicar-la «bé» la pròxima vegada. 

Com a complement del que s’ha dit, podem afegir les confusions interessades que alguns promouen. Quan es demana un exemple de socialisme que funcioni, molts apunten cap a Suècia, Dinamarca o Noruega. Tanmateix, els països escandinaus no són socialistes. Són economies de mercat capitalistes, hipercompetitives, amb una gran llibertat d'empresa i drets de propietat privadíssims, que després utilitzen els alts impostos recaptats per finançar un Estat del benestar fort. Els mateixos primers ministres d'aquests països han hagut de sortir històricament a demanar que es deixi d'anomenar «socialistes» els seus sistemes. De vegades també s’esmenta la Xina i ja sabem que la Xina ㅡ com hem ditㅡ ha abraçat el capitalisme per sortir de la misèria de Mao Zedong. 

L'URSS va caure el 1991. Per a les generacions nascudes a finals dels 90 o en el segle XXI, la Guerra Freda, les cartilles de racionament de l'est o els camps de treballs forçats i les matances de Cambodja són línies en un llibre de text, no pas memòria viva. En viure en societats occidentals pròsperes però amb problemes reals (accés a l'habitatge, feines precàries, inflació actual), els joves tendeixen a idealitzar qualsevol alternativa que prometi esborrar aquests problemes d'un cop de ploma. Com que no han viscut les conseqüències del col·lectivisme, la utopia els torna a semblar atractiva i nova. Hi ha els joves, però al seu darrere hi ha els interessats, els qui volen fer de la il·lusió ingènua dels altres el seu modus vivendi. I n’hi ha uns quants i de tots els colors, amb joies o sense. 

En resum, el socialisme sobreviu perquè no opera com una ciència econòmica, sinó com una religió secular. Quan una teoria econòmica falla, es descarta; quan una creença quasi religiosa falla, els seus fidels no culpen el dogma, sinó la feblesa dels homes que el van intentar posar en pràctica. 

*** 

«PAÍS ESTRANY». QUAN UNA CANÇÓ CANVIA DE PELL.

Hi ha cançons que semblen escrites per passar de puntetes. No són espectaculars, no volen impressionar ningú ni aspiren a convertir-se en grans declaracions. Simplement hi són i estan cantades de manera normal, fins i tot sense la convicció que potser fora necessària. No és resignació, només és un estil que impregna la versió. «País estrany», dels Catarres, sempre m’ha fet aquesta impressió des que la vaig conèixer i realment fa poc d’això. Es tracta d’una cançó que avança amb naturalitat, amb aquella barreja de pop i folk característica del grup, i que retrata una certa incomoditat col·lectiva sense perdre mai el to lluminós i indolent o despreocupat. Parla d’un país que costa d’entendre, d’una societat una mica desconnectada de si mateixa, però ho fa amb lleugeresa, gairebé com qui comenta una escena quotidiana. No és èpica, no és lírica. És testimonial, gairebé notarial, distant.

Arran del programa Eufòria de TV3 (ara 3Cat) Clara Subiràs va haver de fer una versió de la cançó. La versió de la Clara porta aquesta melodia cap a un altre lloc amb una base orquestral diferent que convida al canvi. No és només una qüestió d’arranjaments o de tempo. És una manera diferent de mirar el text. És una manera diferent de viure’l. Des dels primers versos es nota que alguna cosa ha canviat. Allò que en els Catarres sonava com una observació objectivada es converteix ara en una experiència viscuda, sincera i íntima. I això el públic ho detecta ja als primers compassos.

Quan diu «Aquest país estrany», la frase ja no té el mateix sentit. A la versió original hi ha una certa distància; sembla la constatació d’un fet. En la veu de Subiràs hi apareix una càrrega emocional que transforma completament la frase. No sembla que descrigui un país. Sembla que descrigui una pèrdua anticipadament, personal i col·lectiva. Alguna cosa que la toca de ben a prop i que viu i sent com a pròpia. Això en els Catarres no hi és.

També canvia la relació entre música i lletra. Els Catarres tendeixen a compensar la foscor del text amb una energia optimista, amb una prosòdia laxa i una vocalització que no és rígida i que pot recordar altres estils menys decorosos. La cançó continua avançant, manté el moviment, i això fa que algunes de les seves ombres quedin relativament suavitzades. Subiràs fa exactament el contrari: les posa al centre. Dona espai a les paraules, als silencis i a les pauses. Hi ha moments en què sembla que cada vers necessiti temps per sedimentar-se. Fa ornaments vocals a mitja veu, no força, no crida, però la potència de la música s’expressa sola amb la intenció que hi posa. Fins i tot quan arriba la tornada el volum és contingut i això també és remarcable i significatiu.

El zenit de la cançó arriba amb els versos «i sé que em trencaràs el cor però et seguiré estimant fins que em porti la mort». El contrast es percep amb força al final. Els Catarres tanquen la peça amb un aire gairebé d’himne compartit, com una invitació a cantar-la plegats. Subiràs opta per una altra direcció. El final és contingut, íntim, gairebé suspès i eteri, amb notes finals descendents i espirades, com si a cada frase el desànim s’hagués de vèncer amb un esclat d’optimisme. No busca la celebració sinó una mena de comprensió que potser denota un cert cansament. Com en el vers d’Argenté a «El clar país»: «quan el poble és memòria i el dret a viure un plet».

Per això la comparació entre les dues versions resulta tan interessant. No perquè una invalidi l’altra, sinó perquè cadascuna il·lumina aspectes diferents de la mateixa obra. Ara bé, tinc la sensació que la interpretació de Subiràs descobreix alguna cosa que ja era dins la cançó però que l’original només deixava entreveure. Com si hagués apartat una capa de llum i hagués permès veure millor les esquerdes que sostenen el text.

La versió dels Catarres funciona, és honesta i coherent amb el seu estil i univers musical. És la seva. Però la de Clara Subiràs té aquella capacitat poc freqüent de fer que una cançó coneguda sembli nova. No perquè la canviï ㅡ no és una cançó sevaㅡ sinó perquè n’accentua una veritat que potser havia passat desapercebuda.

En els Catarres, «País estrany» és una bona cançó, fins i tot una cançó més d’un àlbum.

En la Clara, és una cançó que costa oblidar.

INFILTRACIONS EDUCATIVES

Arran de la infiltració de dos policies catalans en una assemblea educativa no puc estar-me de dir quatre coses sobre el tema. Sobretot perquè em sembla molt greu que a hores d’ara de la democràcia s’usi la policia per assetjar un col·lectiu de bona fe, ja prou castigat per la seva feina i per les condicions amb què l’exerceix. 

D’entrada, s’ha de dir que fer anar dos policies a obtenir informació a una assemblea sindical constitueix una vulneració clara del dret de reunió i associació. Les assemblees educatives —d’estudiants, de docents o de famílies— formen part de l’exercici de drets fonamentals en una democràcia diguem-ne normal. La infiltració altera aquest espai de llibertat i converteix una activitat política o sindical en sospitosa. 

Com a conseqüència de la infiltració, i en altres reunions que es puguin fer d’ara endavant, la gent probablement moderarà el seu to i s’autocensurarà per por de ser vigilat i per por de les conseqüències que això pogués tenir. És tant com coartar la llibertat d’expressió, que cada vegada es pot expressar menys. Limitació tangencial de la crítica per la por, vaja. 

Hi ha després la nota de la desproporció. La infiltració és un instrument legal però està pensat per prevenir delictes greus sobre el patrimoni o sobre les persones. No està pensada per saber què diuen una colla de sindicalistes o un grup de professors o mestres. Si s’aplica a reunions sindicals, és tant com equiparar aquesta activitat legítima i protegida constitucionalment amb la delinqüència ni que sigui presumptament. Jurídicament és ja reprovable però èticament ho és molt més. En molts sistemes democràtics, les infiltracions requereixen justificació concreta, proporcionalitat i supervisió judicial. Fer-ho en entorns educatius sense amenaces objectives vulnera garanties constitucionals i ens recorda que aquestes garanties ens protegeixen no dels altres conciutadans sinó del poder de l’estat. 

La funció de la policia és perseguir delictes, no monitorar opinions polítiques, corrents ideològics o formes d’organització social. Una tal actuació recorda més la de països autoritaris com ara Cuba, Veneçuela o Rússia. Per posar només 3 exemples. La raó és que la línia que separa la seguretat del control ideològic és molt fina i de vegades no es distingeix. El que ha fet el govern de la Generalitat s’assembla més a un control ideològic i una vigilància política que a la preservació de la seguretat pública. I això és intolerable en un país que es denomina democràtic. 

La infiltració genera sospita internament i de portes enfora i un assenyalament públic que ens hauríem pogut estalviar. A banda que manifesta un prejudici sobre els docents i el sistema educatiu. Si la policia ha d’anar a les assemblees potser és perquè els qui les fan són uns delinqüents. O així ho pot veure molta gent. És un acte de criminalització de professors i mestres i va en la línia del que el departament d’educació ha pensat sempre sobre aquests: que eren uns dropos, uns malfeiners i uns vividors. L’atac és doble doncs: com a docents i com a ciutadans que tenen les seves idees polítiques pròpies. 

Com a membres de la comunitat educativa ens han dit ara sí ara també que tenim l’obligació de desvetllar el sentit crític i la creativitat en els alumnes. Però quan s’exerceix, per exemple políticament, aleshores s’envia la policia perquè hi ha perill de no sé què. Deliberar, discutir, organitzar-se forma part de la vida normal d’una societat madura. Sempre que es faci pacíficament. I de moment no hi ha hagut cap símptoma que això pugui ser així. 

Històricament, les infiltracions, per exemple en manifestacions, poden acabar en provocacions i alteració de l’ordre que pretenen preservar. En tenim exemples també en els Mossos d’Esquadra. I aquest és un precedent perillós i si es normalitza la societat corre el risc de ser menys lliure. Perquè a on queda aleshores el criteri d’excepcionalitat? Qui ens assegura que aquestes pràctiques no es faran en associacions, o fundacions, o concerts o en altres fòrums cívics?

La ciutadania difícilment pot fiscalitzar aquestes pràctiques perquè acostumen a quedar cobertes per secret policial. Això dificulta establir límits clars i responsabilitats quan hi ha abusos. Mentrestant la gent veu com la inseguretat als carrers creix, entre altres motius per una immigració sense control efectiu. 

Però no tot han de ser males notícies. Jo em pregunto si aquestes dues agents van anar a la reunió amb una roba diguem-ne poc adient i a primera fila per tal de ser descobertes per la concurrència i així posar en evidència una pràctica política amb la qual no estaven d’acord però que estaven obligades a complir. Podria ser?

TOSCA (TEATRE DE SARRIÀ, 19 D'ABRIL DE 2026)

Reconec que no hi havia anat mai al teatre de Sarrià sabedor com era que hi fan espectacles musicals d’un nivell molt remarcable o directament excel·lent. Feia anys que en sentia parlar i mai no havia trobat l’ocasió d’anar-hi. Aquesta va ser la primera vegada i sens dubte no serà la darrera. 

Abans d’anar al teatre vam fer dues visites obligades a l’històric Sarrià: visita a l’església de Sant Vicenç i entrada a la pastisseria de Can Foix. Ens va faltar anar després al bar Tomàs a prendre unes patates braves però un altre dia serà. I serà. També he de remarcar que vam trobar lloc per aparcar en una zona de càrrega del mercat. Una sort que és ben inusual almenys en el meu cas. 

Aquesta vegada l’ocasió era propícia perquè hi havia una opera de gran repertori com la Tosca, era d’un compositor que m’agrada moltíssim com és Puccini i a part d’això al cor infantil hi cantava un pacient de la meva dona. No es pot sentir cada dia una Tosca i sabent que el Sarrià tenen repartiments de gran nivell hi vam anar expectants, de bona voluntat i amb ganes. 

El que ens hem trobat és un espectacle d’una altíssima qualitat especialment des d’un punt de vista musical i vocal però també amb una posada en escena que moltes vegades al Liceu ens agradaria veure. 

La direcció de l’escena era de la Laura Vila  i realment el resultat ha estat jo diria que excel·lent tenint en compte les limitacions tant de pressupost com d’espai físic. Sense experiments. Sense innovacions. Fidel al text amb lleugeres adaptacions. Amb gust. Amb eficàcia. Algunes coses a dir potser serien les armes de fireta dels lacais de Scarpia o el vestuari del mateix Scarpia, abillat com un macarra de barri. I una observació que a mi em sembla important. No calia que els personatges passegessin per platea. No era necessari i ens ho podríem haver estalviat. Tampoc està ben resolt el nen que canta i que es dirigeix cap al director musical pel passadís central de platea tenint en compte a més que va desafinar ostensiblement. Petits detalls que es podrien millorar, a parer meu sempre,  i que no  desmereixen en res el resultat final del conjunt.

M’ha sorprès i molt el so de l’orquestra. En el mini fossat del teatre el director amb prou feines hi cap i pot tocar gairebé amb les mans l’ampit de l’escena. De fet ha de sortir no per sota com al Liceu sinó des de dalt. Hi deuria haver uns 20 músics al fossat, entre els quals diversos metalls i les timbales. Un podria pensar que tractant-se d’un teatre petit els músics no sonarien bé. És tot al contrari. Fins i tot diria que l’orquestra ha estat un dels protagonistes de l'òpera per la qualitat del so,  per la professionalitat i per la magnífica conjunció. 

Quant a la direcció, m’han sorprès sobretot uns temps excessivament pesants i lents al primer acte. De la mateixa manera que diem que l’orquestra estat ben treballada pel director musical, Paco Rodríguez, hem de dir també que les solucions que ha adoptat especialment el primer acte no eren les millors. Un es pot fer la pregunta de si era un criteri estètic o pragmàtic. Com que no hi hem estat als assaigs no ho podem saber. 

Pel que fa les veus el criteri és d’excel·lència igualment. Els tres principals protagonistes han estat bons solistes i bons actors. Si he de destacar algú destacaria sobretot les de Jorge Tello amb una gran presència escènica i una solvència vocal sobrada i l’exquisida tosca de Laura del Río amb una bella veu plenament consolidada. Per cert, la salutació final de Tello mantenint el posat adust i la cara de pal durant massa temps era sobrera. El Cavaradossi de Nacho Guzmán ha estat una altra cosa sense que hagi estat dolent. Guzmán té un agut imponent, ple i realment bell, però a la zona mitjana la seva veu perd tempre i èmfasi i la línia de cant es desconfigura. 

Pel que fa el cor s’ha de dir que en un escenari petit no poden ser gaires però han fet el fet i han complert amb absoluta correcció i eficàcia. També el cor infantil de l’Orfeó Badaloní. Al final. coneguts diversos, salutacions, rialles i una promesa: quan em jubili, com que segurament ja no em voldran al Liceu, em faria el pes cantar en un cor com el d’avui. 

En definitiva, un magnífic espectacle operístic tant musicalment com escènicament.

LA FUNDACIÓ BOFILL FA REFORMES

La Fundació Bofill ara canvia de nom i passa a dir-se Equitat.org. Des del punt de vista de la comunicació és una operació que hem vist altres vegades i per motius diferents. Gas Natural es va canviar el nom per Naturgy per evitar la imatge que va agafar durant el procés català. German Wings va canviar de nom per Eurowings perquè no s’associés la marca a l’accident suïcida que va costar la vida a un centenar llarg de persones. Sempre hi ha un patró comú en una operació de rebranding com diuen els experts o els qui ho volen semblar: es vol evitar un terme ja gastat o massa connotat, es vol vehicular un propòsit de transformació i es vol crear una mena de tallafocs amb el passat. Si això és així, i trobaríem exemples per parar un tren per demostrar-ho, ens hem de preguntar per què la Fundació Bofill canvia de nom i per què ho fa ara. 

D’entrada, hi ha una operació lingüística òbvia: s’abandona el nom d’un pedagog històric català com Jaume Bofill i Bofill i s’adopta una estructura actual en format web tot posant èmfasi en la missió principal de l’organització. «Totes les persones mereixem els mateixos drets» ens diuen de manera grandiloqüent i gairebé amb els ulls fora de les òrbites. Aquesta afirmació, que pot semblar a primer cop d’ull moralment indiscutible, té uns certs perills conceptuals. Perquè què ens està dient la Fundació? Que hi ha persones que tenen drets diferents, o millors o que n’hi ha d’altres que no en tenen? O potser ens està dient que tots hem de tenir les mateixes oportunitats en matèria d’educació? 

Quan el text sosté que hi ha persones que qüestionen que totes les persones mereixem els mateixos està construint una tesi que és al llindar de l’abisme. Criticar determinades polítiques anomenades d’equitat no equival a negar la igualtat de drets davant la llei i davant la societat. Vol dir simplement posar en qüestió com es distribueixen els recursos com s’atorguen les responsabilitats i com es gestionen els problemes en un sistema educatiu que és limitat i per força finit. Barrejar-ho és una fal·làcia i comporta una arrogància i supremacisme moral intolerables. Converteix el desacord en sospita sempre i la crítica en un atac als drets comentats. 

La definició d’equitat que proposen ㅡ que cada infant rebi els recursos que necessita per desenvolupar correctament el seu potencialㅡ pot semblar impecable però conté massa incerteses per confiar-hi del tot. Qui decideix què necessita cada alumne? Com es mesura el potencial? Amb quins criteris i amb quins límits? Una celebració aparentment tècnica amaga i conté intervenció i discrecionalitat a banda dels criteris polítics que les guien. No som en l’àmbit de l’educació, doncs, i sí en el de la política i el poder. 

Però l’operació més tramposa discursivament és una altra i consisteix en una apropiació del concepte de qualitat educativa. La justificació no tan sols es limita a defensar la idea d’equitat sinó que a més redefineix la qualitat de manera que només pot existir dins el seu marc. És a dir no hi pot haver qualitat sense equitat. No estan descrivint una situació empírica sinó que estan formulant un desig que a més és de màxims. És doncs la descripció d’una voluntat monolítica, dogmàtica i excloent. 

Aquesta apropiació no és menor i té conseqüències profundes des d’un punt de vista pràctic. Si la qualitat equival a l’equitat aleshores discrepar sobre les polítiques d’equitat és discrepar sobre la qualitat de l’educació i per tant implica qüestionar el concepte de justícia. Amb la qual cosa el que ens estan dient és que no es pot discrepar, que no podem qüestionar el marc teòric que ens han fixat. És un peix que es mossega la cua i que per tant anul·la qualsevol mena de debat. És a dir, l’equitat és necessària per a la qualitat i la defineix per la capacitat de generar equitat. A la pràctica, però, el que està fent la fundació Bofill és desplaçar el debat des de la realitat al llenguatge. Simplement això. I aquesta operació ja la coneixem i sabem de quins sectors ideològics procedeix aquesta tendència. Passar-se a dir equitat.org és també una manera d’evitar les crítiques que se li puguin dirigir. Criticar l’organització pot semblar que implica la crítica al mateix concepte d’equitat. Apropiació de la qualitat, parany lingüístic, exclusió del debat i supremacisme moral. I de passada fa oblidar també les subvencions públiques rebudes abundosament i les receptes i experiments fallits. 

D’altra banda i lligat amb el que acabem de dir hi ha una altra idea que presideix el text justificatiu: no hi pot haver excel·lència sense equitat. Aquesta afirmació és del tot falsa però intentem veure què hi ha al darrere. I el que hi ha bàsicament és un canvi en el concepte d’excel·lència i en el subjecte que la pot exercir. Mentre que tradicionalment l’excel·lència havia estat una capacitat individual per les aptituds personals ara l’excel·lència passa a ser sota el paradigma de la fundació Bofill una qualitat col·lectiva en què l’individu no ha de despuntar ni pot despuntar. En el fons, que és la submissió de l’individu a una idea de col·lectivitat que l’absorbeix i el menysté. I no cal que digui que això també té un rerefons polític i mental molt clar. En darrer terme, Equitat.org es mou dins un paradigma dogmàtic d’ideologia socialista cool en què sacrificar l’excel·lència no és un problema si és per donar oportunitats a tothom, en què igualar els resultats és una mena d’autoengany que persegueix una societat homogeneïtzada encara que sigui a costa de sacrificar els més capaços. 

També sorprèn o potser no gaire l’absència absoluta de la consideració dels costos que té l’educació i el seu sistema. Ens parlen de beneficis com la cohesió les oportunitats qualitat però no esmenten ni una sola els límits pressupostaris del departament d’educació els cost o els possibles efectes adversos que una tal política podria arribar a tenir. En l’àmbit públic aquest no és un detall menor: qualsevol intervenció redistributiva implica renúncies i ignorar-les a gratcient és una manera arrogant de desactivar la crítica per no haver de respondre-la. I és que la Bofill només té idees però no arguments. 

En fi, el problema no és ni de lluny defensar l’equitat sinó convertir-la en una veritat absoluta, endogàmica moralment i tècnicament indiscutible. I quan una proposta es presenta com un tancat conceptual, blindat i autosuficient el que cal abans d’aplaudir és examinar-la amb desconfiança i amb la màxima exigència crítica. 

Resumint, arrogància intel·lectual i fals supremacisme moral, bons propòsits que no s’han contrastat amb la pràctica, govern de les idees per sobre dels resultats empírics, confiança ingènua en un sistema educatiu limitat, negació de la discrepància amb els espantalls clàssics ㅡ la dreta i la tradicióㅡ i amb un sistema conceptual que ells creuen infal·lible i irrebatible. Si el sistema educatiu català fos el Titànic -i potser ja ho és- la Bofill hauria obligat tothom a morir perquè no hi havia prou bots salvavides. 

LA NOSTRA DIADA DE SANT JORDI

 

Hi ha expressions en la vida d’un poble que no són postisses ni han estat creades ex professo per cap institució, per cap partit ni per cap autoritat sinó que provenen de la nit del temps i s’han convertit en una manera de ser. El Sant Jordi català n’és una i de les més significades. No és una jornada festiva però tothom la sent com a tal. Si hi ha un dia en què faci il·lusió llevar-se d’hora per anar a treballar aquest és el més important. Potser n’hi ha d’altres però aquest n’és un dels més remarcables.

Segons la llegenda, de la sang del drac en va néixer un roser i el cavaller va tallar una rosa i la va oferir a la princesa que havia salvat de les urpes d’aquell drac. Aquest acte simbòlic de protecció i d’amor és l’origen de la tradició i a casa nostra ja està documentada al segle XV. Fa 5 segles, que es diu aviat. I així és com Sant Jordi va esdevenir el patró de Catalunya el 1456. Més enllà de l’origen de la llegenda, irreal però bella, sabem del cert que al palau de la Generalitat es feia al segle XV una fira de roses. Hi acudien sobretot gent jove promesa i els nois regalaven a les noies una rosa tot en el marc de l’amor cortès que tanta importància va tenir culturalment a l’Edat Mitjana. A la de Catalunya i a la de més amunt.

Aquesta tradició es va consolidar com a símbol d’amor cortès i es va expandir pertot Catalunya. Fins avui i amb més força que mai. Ara ja no regalem les roses només a l’estimada sinó que les regalem també a les persones que estimem, siguin homes o dones, siguin familiars o no. Encara diria més: siguin estimats o no. És cert que la tradició s’ha mercantilitzat, però la base continua essent ben bonica i sobretot ben nostra, ben catalana. Avui dia la festa de la rosa, el dia de Sant Jordi, és una festa cívica com poques en trobareu arreu del món. Fins i tot n’hi ha que vénen expressament per poder viure la diada en rigorós directe. Com el Sant Fermí, però d’una altra manera. No hi ha hagut consignes, no forma part de cap pla, no té un origen polític tot i que sí que en té un rerefons per raons òbvies.

El llibre va ser molt més tardà. El 1929 els llibreters van traslladar la festa del llibre al 23 d’abril per aprofitar l’embranzida de la rosa i amb els anys s’ha consolidat també la tradició de regalar un llibre. Encara més que la rosa, el llibre s’ha convertit en un negoci que segons com fa vergonya de veure. Hi ha escriptors que només publiquen llibres per Sant Jordi i d’altres que només n’escriuen per a aquesta data, cosa pitjor. Segons que diuen el fet que Cervantes i Shakespeare morissin el 23 també va ajudar tot i que ningú no sap del cert ni qui van ser ni quan van morir. Fins i tot algú ha dit que són la mateixa persona. Afegir el llibre a la festa, va crear una combinació perfecta d’amor, cultura i identitat. No era només l’amor cortès envers la dama, era també l’amor cap a una terra i cap a la llengua que parlava.

Es tracta doncs d’una festa que ha sorgit de manera natural, que no ha imposat ningú i que perviu gràcies a les generacions que han anat traslladant la tradició sense estridències, amb una quotidianitat esfereïdora, amb una convicció persistent. No és un dogma, no és una obligació però no és tampoc ni de bon tros una tradició a menystenir. Ni fins i tot els enemics que viuen ben a la vora de casa nostra, o a dins, l’han volguda erradicar. Fins avui.

Hi ha persones ㅡ per sort poquesㅡ que la perceben com una vivència insuportable perquè veuen en la festa una mena de mirall, el fracàs d’un projecte col·lectiu ㅡ aquest sí, imposatㅡ que es diu Espanya. I perquè entenen que al darrere de la rosa i el llibre, hi ha l’olor de primavera, la cultura catalana i l’esperança d’un futur que es renovella cada 23 d’abril, i ja se sap que aquestes coses són molt més difícils de suprimir. Eduardo Mendoza i la seva literatura gris i pretensiosa ha encarnat enguany aquesta visió ressentida i envejosa, molt pròpia de la ideologia i la cultura que ell representa.

En la roda de premsa de presentació del darrer llibre seu ㅡ que evidentment sortia per Sant Jordiㅡ va dir coses com que el dia 23 havia de ser només la festa del llibre i que Sant Jordi no hi pintava res. Va dir a més que aquest era un maltractador d’animals, i que Sant Jordi s’havia ficat a la festa com un intrús. I que no sabia llegir. I, és clar, aquestes declaracions recollides pels mitjans van generar una polèmica que s’atia en un moment especialment sensible. Després va desmentir les seves declaracions dient que tot havia estat una broma, que formava part del tarannà de la seva ironia i que no n’hi havia per tant. Però el seu to era contundent i combatiu.

Les causes d’aquestes declaracions poden ser diverses. En primer lloc, podríem espigolar la ignorància de l’origen de la festa de la rosa. No m’estranyaria gens que un escriptor tan barceloní com ell no sabés com comença aquesta festa. Però hi pot haver altres motius no tan senzills. Podria ser part d’una campanya premeditada per l’editorial que li publica la seva lletra per tal de generar soroll i vendre millor el llibre. Com finalment ha passat. Si això fos veritat, la maldat i la insistència d’un o de l’altre farien bo que tot el bescantament del món caigués sobre ells de manera fulminant i perpètua. Hi ha un altre factor que també podria haver influït i és que Mendoza ja fes catúfols i que hagués pixat fora de test. Si tot això ho sumem a la seva ideologia tèbia, displicent, d’aquelles que professen un autoodi llefiscós, doncs ja teniu l’explicació tancada. L’estirabot de Sant Jordi no deixa de recordar, salvant les distàncies, el que va intentar fer l’alcaldessa de Palafrugell amb l’havanera «El meu avi».

Però Sant Jordi no demana permís a ningú i menys a aquest escriptor. Sant Jordi no es deixa domesticar per cap veu petitona i insignificant a casa nostra com la seva. Per més llibres que hagi escrit, per més ínfules que tingui, per més ressentit que estigui. El dia de Sant Jordi és massa lliure, massa espontani, i per sobre de tot massa estimat i massa nostre. I això és el que fa mal. La gent continuarà regalant roses i llibres, flairant pels carrers de Catalunya l’olor de primavera, somrient, essent feliç i retrobant-se amb el seu passat i el seu present. I ho farà amb naturalitat, sense justificar res ni demanar perdó i sobretot prescindint dels amargats com Mendoza. I això és el que la fa tan poderosa.

UN CEMENTIRI MARÍ

 Ens havíem citat a dos quarts d’onze en ocasió de la mort de la mare d’una amiga. Les morts, encara que la persona sigui gran o molt gran o que la partida sigui esperada, sempre colpeixen íntimament sobretot si ets proper al finat o la seva mort et fa veure el teu propi món present o passat. Aquest matí tenia una llum primaveral estranya, com si l’aire hagués après a conèixer-nos i a recordar els nostres noms i la nostra experiència amb l’amabilitat de qui sap pròxim el bon temps. Una veu que ha cridat el meu nom m’ha desvetllat de l’abaltiment matinal i m’ha obert una finestra interior de bat a bat. 

Les cerimònies solen ser formals, però poden ser també fora de to per dir-ho d’una manera més amable segons qui sigui l’oficiant. Mentre sèiem, veia de reüll i sentia també les llàgrimes de l’amiga que provenien d’una realitat que no era present a la sala. Fins i tot havent acabat els formulismes, la seva pena se’m revelava íntimament i sincera. Què és el pitjor que li pot passar a una persona? No hi ha dubte: que al teu fill li esdevingui alguna cosa dolenta, un fet greu que el condemni a un procés indesitjat i incert. Quan tothom havia sortit nosaltres continuàvem amb la confidència i també amb la nostra breu  teràpia. 

En acomiadar-nos, m’ha volgut acompanyar al cementiri a on hi enterrada tota la meva curta família i li ho he agraït com si fos una fada bondadosa o una musa rediviva. Fins i tot hem preguntat els llocs exactes on jeuen els ancestres més recents. Ens han servit per passejar per un lloc que normalment es veu com un indret trist però que jo he percebut sempre com un espai de pau i calma. Així li ho he dit. La primavera acompanyava i ens feia veure allò que Marià Manent va captar tan bé en el seu poema «Tardor a Viladrau»: «La vida passa, es fon, i torna, i brilla». He après algunes coses dels enterraments hebreus i de la seva idiosincràsia sovint rígida, com en un viatge turístic guiat. 

Mentre caminàvem, el mar ho impregnava tot malgrat que no hi era. No com una imatge, sinó com un horitzó comú o un espai compartit. Hi havia una salabror invisible en els pensaments, una humitat marítima en la memòria viscuda, sons d’aus marines a les paraules. Com si la mateixa existència s’aturés uns moments i es dissolgués lentament en una immensitat atàvica que tot ho sap però que no jutja ni oblida. Hi havia una tendresa callada amagada dins el somriure indolent en aquell recorregut. No la tendresa que consola, sinó la que acompanya sincerament, amablement, sense promeses. 

I mentre avançava, amb una lentitud que no era meva sinó del mateix indret, vaig sentir que també jo m’anava difuminant en el paisatge. Com si, per un instant, hagués deixat de ser només algú que camina sol per convertir-me en part d’aquesta existència compartida més gran. I encara em repetia el poeta «El cor pesava com una despulla/ i em preguntava l’esperit ‘per què?’»