dilluns, de març 01, 2021

LA CABRA O QUI ÉS LA SÍLVIA?

No he conegut mai cap cabra que es digui Sílvia. De fet, no he conegut mai cap cabra i menys per a intimar-hi personalment. O animalment. Però en aquesta obra aquesta situació absurda, ridícula, grotesca o bestial és la que es troba l'espectador. Si no ho he entès malament l'autor Edward Albee, d'EUA, vol presentar una situació increïble --o difícilment creïble-- per crear una plataforma còmica des d'on reflexionar sobre alguns temes: la felicitat, la fidelitat, la intimitat, el convencionalisme social entre d'altres. El mateix autor subtitula l'obra amb el sintagma 'Notes per a una redefinició de la tragèdia'. La qüestió és que la cosa fa una gràcia simplement relativa que s'aguanta els tres primers quarts d'hora però que va perdent intensitat fins al final, en què el desenllaç fàcil acaba d'aprimar l'obra. Jo crec que està més en la línia de la comèdia que es torna dramàtica, una mescla molt a l'ús des de fa anys. Aquí no hi ha tragèdia sinó més aviat el drama de la quotidianitat humana, amb totes les nostres limitacions, condicionaments, secrets, pulsions, contradiccions, aspiracions, etc. etc. En aquest sentit, comèdia humana, massa humana. 

Pel que fa als actors és interessant veure en escena Jordi Bosch i Emma Vilarasau, parella a la vida real. Ambdós actuen de manera magistral, més enllà d'alguna vacil·lació. Són dos grans actius de l'escena catalana que han tingut la sort de continuar treballant en l'àmbit català. Pel que fa als secundaris, cal diferenciar molt bé entre Jordi Martínez, actoràs amb dots còmiques a qui coneixem no tan sols pel teatre sinó també per la televisió, i Roger Vilà, un noi que fa de fill gay de la parella i que encara està per fer en tots els sentits. 

Aquesta obra va ser traduïda en el seu moment de Josep Maria Pou, el qual també la va interpretar i dirigir. Corria el 2005. Quinze anys després la reprenen aquests actors en temps de pandèmia, temps molt procliu a les decepcions i als desistiments amb un mateix. En sortir del teatre parlem animadament amb un català de la banda de ses Illes, entès en teatre i en Shakespeare segons que ens comenta. Hi toca bastant i la Pilar tanca en tema dient una veritat com un temple: no és que el teatre no interessi sinó que no es fan obres bones. 

divendres, de gener 29, 2021

'A L'OMBRA DEL LLEDONER', DE TOMÀS GARCÉS

Aquest poema va ser musicat per Eduard Toldrà el 1924, mateixa data en què va veure la llum el llibre que el conté 'L'ombra del lledoner'.


Primera estrofa


Ens presenta una noia jove en estat malencònic a sota d’un lledoner despullat de fulles a hora foscant. Hi ha una carena que es torna fosca. I el lledoner no fa ombra perquè és de nit. No sabem dir del cert si es tracta d’un paisatge de muntanya o no. No podem deduir gaire cosa de l’aparició dels brucs però si podem dir res és que ens devem trobar en una zona mediterrània, que és sovint una zona de referència en Garcés. Sembla que el poeta lliga conscientment el plor, la foscor i l’enyor. Ara bé, no sembla que sigui un lloc especialment feréstec, ni realment ni simbòlicament. Més aviat es tracta d’un paisatge que acompanya la malenconia de la noia pel fet de no tenir un amor. D’altra banda, la veu del poeta que en els primers versos es dirigeix al lector, acaba interpel·lant la noia quan diu ‘Fadrina, l’amor és lluny’. No sabem qui és aquesta noia jove que plora d’enyor pel fet que no té un amor però podem identificar la noia amb una persona d’un àmbit rural que no acaba de ser real sinó que més aviat té una existència simbòlica. Aquesta és la literalitat de l’estrofa.




Segona estrofa



La segona estrofa ens transporta a un indret totalment diferent, tant pel personatge que hi apareix com pel moment del dia de què es tracta. Ara, trobem un cavaller, amb brida blanca al cavall, que s’atura a descansar sota l’ombra del lledoner. L’oratge és manyac i no té el punt d’adustesa de la primera part. I a més l’arbre li dóna repòs. El moment del dia l’hem d’identificar amb l’albada (‘Al cel la llum de l’estel / és la rosada del dia’). No podríem referir-nos però a una època de l’any concreta perquè no hi ha dades que la puguin objectivar indubtablement. Després de la descripció ― com a la primera estrofa―  ens torna a aparèixer el poeta dirigint-se a aquest nou personatge, que té un aire d’irrealitat i d’atemporalitat a tocar del mite, i li diu també que l’amor és lluny i que fuig amb l’ombra ― que lliga l’estrofa amb la primera― i el cant. El cant i l’ombra els podem relacionar amb la fadrina i la posta de l’estrofa primera. 



Tercera estrofa


Aquí retornem al punt inicial. El sol ja s’ha post i hi lluu la nit, que sospira. De fet qui sospira és la fadrina. Aquella intranquil·litat de la primera aquí és serenor i calma. I el lledoner torna a aparèixer aquesta vegada despullat, sense ocells ni fulles i, doncs, no fa ombra. És evident que el moment és inequívoc perquè a través de les branques despullades la fadrina veu l’estelada del cel. I li torna a recordar que l’amor és lluny. Aquesta vegada, però, el poeta ho resol amb els darrers quatre versos. L’amor és lluny, sí, però li suggereix que el demani quan torni la llum, a punta d’alba. Però no és l’albada del dia següent, sinó l’albada d’un dia de primavera venidor en què el lledoner haurà recuperat les seves fulles i a trenc d’alba començarà a formar una ombra llarga sobre el terreny. La comparació final és també significativa: l’ombra s’allargarà com un miracle tenint en compte que l’arbre havia estat despullat de fulles. 


Aquesta és la literalitat del poema. Tenim el dret com a lectors de preguntar-nos què ens ha volgut dir Garcés perquè aquesta literalitat no va més enllà. Cal dir d’entrada que el Leitmotiv o el fil conductor del poema és aquest arbre que anomenem lledoner. A propòsit d’ell ens diu Joan Vicenç Lillo i Colomar:


‘Voldria poder resumir tot el que vull contar del lledoner, per això procuraré no repetir el que podeu trobar a qualsevol llibre, enciclopèdia o a internet. A pesar de tot “d’un lledó en faré un sermó”, vull dir que tal vegada exageraré en parlar d’aquest arbre. He de reconèixer que em sent petit i emparat baix la seva presència. A tot temps. Quan esclata discret i tardà a la primavera, frondós i dominant a l’estiu, sobre la catifa groga de les seves fulles quan es desprenen a la tardor i a la fi a l’hivern, satisfet de la feina ben feta, retalla la silueta dels teuladers, de la mel·lera o el ropit.’


Podem dir doncs que un dels temes del poema si no és el principal és la natura encarnada aquí amb un arbre nostrat en terres catalanes (llevant i illes): el lledoner. I aquest arbre és testimoni d’un idil·li irreal entre una dama (fadrina) i un cavaller. Dues figures idealitzades tot i que el cavaller d’una forma ben visible: va amb cavall sol per la plana mentre que la noia ens la podem imaginar com sortida d’un mas proper a l’indret on creix el lledoner. A més són dues figures que no coincideixen ni en el temps (una hi va al vespre i l’altre al matí) ni en l’espai (sembla que el poeta parla d’indrets diferents només relacionats per l’existència de l’arbre). 


La darrera estrofa resol el conflicte o si voleu desavinença que ha creat a les dues primeres. En un dia futur indeterminat el lledoner tornarà a tenir fulles i tornarà a fer ombra cosa que ens suggereix el renaixement de la natura i l’adveniment de la llum, perquè ja no serà nit i haurà nascut una nova albada. És com si el poeta volgués fer un paral·lelisme entre el rebrostatge de l’arbre, el renaixement del dia i el sorgiment final de l’amor en la fadrina. Els camps semàntics no són casuals i tenen tota la intenció. De la nit passem al dia i de l’enyor a l’esperança de l’amor. I l’arbre passa de la mort a la vida (com un miracle).


divendres, de gener 22, 2021

ARNICHES I NIETZSCHE

Carlos Arniches va ser un 'popularíssim sainetista i comediògraf madrileny' [Els Marges, núm. 100 (2013), pàg. 75]. Tan popular que Marina Gustà no sap que era valencià. D'Alacant concretament. És com confondre un temps condicional amb un d'indicatiu. I és que els malentesos se solen multiplicar. 

dimecres, de desembre 23, 2020

TRAVIATA (LICEU, 20 DE DESEMBRE DE 2020)



Després de 10 mesos de sequera, acudim una altra vegada al Liceu i encara de manera atropellada i indecisa​. En aquesta ocasió era la Traviata que ja ens havien ajornat feia unes setmanes per causa del rebrot de la pandèmia. No crec que aquell ajornament hagi servit de gaire perquè amb poc temps les mesures sanitàries s'hauran de tornar a endurir de manera molt previsible. 


Així doncs, hem anat al Liceu la meva filla petita, una amiga i jo en seients correlatius allà on ja normalment hi eren el tercer pis lateral. Degudament separats és clar. L’aforament del Liceu era estrictament d'un 50% i tots els serveis accessoris com a la restauració i el de bar estaven tancats. Encara bo que hem pogut anar a veure el saló dels miralls. A tot arreu hi havia indicacions sobre direccions i escales i altres aspectes relatius a la seguretat estaven omnipresents​. 


Realment els deures s'han fet com tocava i com era previsible que es fessin però un no deixa de tenir una certa tristesa quan veu el teatre mig buit i quan se n'adona de la magnitud de la tragèdia i de les conseqüències que això pot tenir en el futur. Conseqüències que d'altra banda ja hem notat en aquesta representació de la Traviata. Tot i que és de lloar que aquesta representació s’hagi defensat contra vent i marea i a capa i espasa per part de la direcció del Liceu i que finalment els abonats que havíem estat cancel·lats ens hagin reposicionat en dues altres representacions. 


A ​aquestes mancances se li suma el fet de la soledat interior: no hi havia cap conegut, no hi havia ningú amb qui comentar i tot just al final quan sortíem per tornar a cap a casa ― perquè no es pot anar enlloc― hem trobat la Marta Vallverdú, una companya de la universitat i exprofessora de la meva filla​. 


Suposo que han hagut d’improvisar repartiments de darrera hora per les reprogramacions i em sembla que això s’ha notat. 


Com a fet relativament innovador cal dir que a la batuta hi havia una dona. No hauria de ser cap novetat això però encara ho és malauradament. Ara, el fet que sigui una dona no ens ha de convertir en més indulgents o tolerants i en aquest cas em penso que cal ser sever com ho hem estat en altres ocasions. La tal directora era Speranza Scapucci, que també dirigirà els contes d’Hoffmann i que ja havia debutat al coliseu barceloní. Scapucci és, em temo, massa jove i encara no coneix alguns convencionalismes i necessitats de l’òpera. Efectivament ha dirigit l’orquestra però no ha deixat cantar bé els altres ni deixar gaudir el públic. Ella agafava un tempo i no el deixava ni que el tenor o el baríton o qui sigui s’estigués ofegant. Era francament desagradable. No ha donat ni una sola vegada la iniciativa als cantants i quan l’ha hagut de donar ha estat a contracor i per força, perquè no el seguien. També el cor ha estat maltractat per aquesta noia: no es fa càrrec que si cantar ja costa perquè a diferència d’un instrument de corda el cantant ha de respirar, cantar amb mascareta com ho ha fet el cor encara és més difícil. I entre la velocitat intransigent de la senyora i la seva mà esquerra ― que semblava pastar el que volia però que no ha aconseguit― ha fet deslluir els cors. Ha volgut imposar una idea de la Traviata però sense tenir en compte que hi ha més gent que fa música a sobre de l’escenari. Si vol dirigir orquestres va per bon camí. Si vol fer òperes s’ho ha de fer mirar. A més el volum sovint ha ofegat els fragments més bells per a solista: no entenc per què no pot veure que aquesta música, en la majoria d’ocasions, està pensada com a acompanyament i no per ser la protagonista: aquí el protagonista és la veu i ella s’hi ha resistit. L’òpera no és tan sols donar entrades als cantants; és un diàleg entre el fossat i l’escena. I ella no el domina. Tampoc m’ha agradat el gest, que en força ocasions era poc clar i més aviat desorientava: m’hi he estat fixant en alguns fragments i aquesta ha estat la meva impressió. En fi, que o bé cedeix o bé la faran cedir. 


Els tres protagonistes de l'obra són Violetta, Alfredo i el seu pare Giorgio. Dels tres la que ha lluït més ha estat la Violetta interpretada per Lisette Oropesa, una noia nord americana amb ascendència catalana es veu. Oropesa és una veu lleugera i potser el seu timbre no és el més bell que pugueu escoltar però s’ha tret el paper amb suficiència notable. I ho ha fet a pesar de la directora. També són de destacar les dots teatrals de la cantant que ha fet valdre sobretot al final de l’obra. Només diria una cosa que em sembla poc acurat en una cantant de la seva categoria: alguns finals de frase els deixa de controlar, els talla descuradament i acaben un xic desafinats. En tota la resta ha estat excel·lent i ha estat recompensada amb llargs aplaudiments al final pel públic. 


El tenor era Pavol Breslik, amb una veu de timbre anodí, més aviat desagradable, i sense una impostació de gran escola. S’ha tret el paper no sense dificultats en alguns passatges. No és un tenor líric nat i farà malament si vol continuar per aquest camí. És el típic exemple del cantant que es tria a perquè resulta atractiu físicament encara que vocalment no tant ni de lluny. 


El baríton George Gadnidze és de Tblissi i amb una aparença escènica imponent. La seva veu és bella i vellutada però la seva línia de cant en les dues àries Pura sicome i Di Provenza no m’ha acabat de convèncer. Potser aquí també hi ha tingut a veure la Speranza perquè l’orquestra sonava massa fort i havia de lluitar-hi. 


La producció de David McVicar no és magistral com diu el programa però sí efectiva i sense experiments. Austera però elegant, creïble i al servei de l’obra. No es pot demanar més. 
Hi ha hagut un secundari, no em feu dir qui, que m’ha fet enrogir de vergonya: ni tan sols tenia la veu impostada. Era un paper ridícul però alguns del públic ja ho han advertit i s’ha emportat algun xiulet al final. Col·locant els amiguets anem per mal camí i el teatre hauria de saber que la Traviata que hem vist avui no passa de ser una discreta obra de teatre de províncies si no hagués estat per la Lisette Oropesa.

dimecres, de desembre 16, 2020

TOT RECORDANT UN ARTICLE D'ALBERT MANENT SOBRE CARNER

 

Què passa amb l'obra de Josep Carner?

Article publicat al diari 'Avui' el 04/04/02 per Albert Manent

El 1992 el professor Jaume Coll, de la Universitat de Barcelona, va publicar una edició, crítica i revisada, de la Poesia (1957) de Josep Carner. Amb estudis o altres edicions Coll ha demostrat el seu profund coneixement de l'obra carneriana, però el seu afany de monopolitzar el poeta l'ha dut a extrems increïbles. Per exemple, bloquejar edicions o reedicions de poesia i de prosa. Així, després d'un plet, dut fèrriament per un bufet d'advocats, Quaderns Crema, editor de Poesia, i seguint l'orientació del contracte, que havia publicat tres volums solts, entre ells El cor quiet, va haver de retirar-los del mercat per decisió judicial i de Jaume Coll. El professor Rossend Arqués volia editar unes versions carnerianes de Leopardi i ha trobat el veto de Coll. Jaume Subirana en una bella antologia de nadales, molt recent, ha hagut de prescindir de Carner perquè Coll pretenia que hi publiqués una balada en la versió dels anys vint, no la revisada per Carner. En els tròpics, a cura de Joan de Déu Domènech, que són textos escrits des de Costa Rica, ha trobat molts entrebancs perquè Jaume Coll es negava que hi publiqués cap poema. L'autor els posà al pròleg. Quan el professor Jaume Aulet publicà els Sonets de Carner, Coll li discutí l'anotació dels textos. No vull avorrir el lector amb algun altre exemple similar.

COMITÈ EDITORIAL

El 1995 Jaume Coll i Salvador Oliva, per indicació de Françoise Carner de Mateo, néta del poeta, que viu a Mèxic, em van convidar a formar part del comitè editorial de les obres completes. El projecte que em va ensenyar Jaume Coll era inviable entre altres raons perquè hi incorporava les traduccions que havia fet el poeta i alguna traducció d'obra seva al francès, en la qual havia intervingut. Els volums no s'haurien acabat mai. Després va reduir el projecte però va fixar un criteri filològic i cronològic que, si es mantingués, farien dels volums d'obres completes una edició anticomercial i indigesta. Inicialment el professor Coll, amb bon criteri, vol reproduir cronològicament les primeres edicions de la poesia i de la prosa de Carner, però la resta s'ha de publicar, escriu, amb "la seqüència cronològica de tots els poemes a diaris, revistes, a certàmens literaris o encapçalaments de llibres d'altres escriptors i seqüència cronològica de tots els poemes inèdits". Carner mai no ho hauria fet perquè en una carta a Cruzet, el seu editor, des de Brussel·les li deia que, si tornés a Catalunya, intentaria aplegar reculls "diversos i representatius". Mort Carner, han sortit volums com ara El reialme de la poesia (de crítica i assaig), Prosa d'exili i Del Pròxim Orient (sobre l'estada al Líban). Segons Coll, es podrien mantenir aquests volums en edicions de divulgació, però quedarien dissolts en el magma caòtic dels més de dos mil textos en prosa. La meva proposta, que Coll no va acceptar mai, era que tant de la prosa com de la poesia caldria fer-ne reculls temàtics o alats, suggestius per al lector, amb títols trets d'algun article o vers carnerià. L'objecció fou que molts articles tenen més d'un tema, però això ja passava en volums que va aplegar Carner en vida i són ben característics. El Dr. Jordi Rubió diu a Il·lustració i Renaixença (obres completes, pàg. 225): "La cronologia és un bon recurs de classificació, però d'ordinari no explica res".

Recordo que l'edició de la poesia completa de Guerau de Liost s'encetava amb Primeres poesies, provatures interessants per als erudits. Però hi va haver qui va protestar i la segona edició comença ja amb La muntanya d'ametistes i els versos jovenívols hi són, però en apèndix. Un criteri semblant caldria emprar per a l'obra poètica i en prosa de Carner per no enfarfegar i desorientar el lector. Això no treu que en cada volum d'opera omnia hi hagués al final una cronologia en lletra ben menuda per als filòlegs i erudits. D'altra banda, tot i que no hi ha gaires manuscrits complets i és pintoresc voler fer edicions crítiques d'articles de premsa, les obres completes caldria que fossin anotades amb rigor, però sense obsessionar-se amb les variants.

Així, doncs, el criteri cronològic és de cara als erudits, però gens mengívol per al lector culte i ja no diguem per al qui s'hi inicia. I molt onerós per a qualsevol editor que no sigui un mecenes a l'americana. L'obra completa es convertiria així en un mausoleu marmori, gens llegidor i anticomercial. El 1995 vaig dir a Coll i Oliva que no volia formar part del comitè editorial i el 1998 vaig dimitir per carta a la néta del poeta.

EN PERJUDICI DE CARNER

Aquestes actituds perjudiquen l'obra de Josep Carner. No hi ha edicions a l'abast per culpa de l'actitud de burot del professor Coll; els investigadors abandonen o arraconen les edicions i fins els estudis de Carner perquè no volen trobar-se amb un plet entre cap i coll. Es tracta d'un terreny vedat i minat. I per tant Carner cada dia és més desconegut.

Mentrestant, en sis anys, amb el professor Jaume Medina i una vintena de col·laboradors, hem pubicat quatre volums de l'epistolari carnerià amb quasi dues mil planes.

Esperem que algun dia, tant en Jaume Coll com els hereus de Carner s'adonaran que el monopoli d'un autor du a l'ofec i que fer de policia literari no és un ofici entendridor, com diria el mateix Carner.

dimecres, d’octubre 21, 2020

NOU DOCUMENTAL SOBRE JAUME PLENSA (2020)

Anem al teatre Principal de Badalona a darrera hora a veure un documental sobre Jaume Plensa nou de trinca - és de 2020 - amb el record encara recent de l'exposició retrospectiva que se li va dedicar al Macba. És d'un aragonès establert a Badalona anomenat Pedro Ballesteros. Es veu que ha guanyat un premi del públic a Barcelona aquest mateix any. Ballesteros es va llicenciar en periodisme a la UAB el 1987. No cal que us digui que no parla gota de català i que amb els mots proemials no n'hi ha prou per sentir-se d'una ciutat com Badalona com ha dit.

El reportatge d'una hora i mitja se centra sobretot en l'obra nova de l'escultor i fa una mirada panoràmica a l'obra que ja ha deixat enrere i que és pertot el món. La veritat és que Plensa interessa tant pel que fa com pel que diu i sempre és un plaer escoltar-lo i veure'l en acció. 

El reportatge és en castellà. El director dialoga directament amb ell i ho fa, és clar, en castellà. Ignoro a qui es dirigeix però he de dir que després de veure'l un no pot deixar de pensar que té una mirada esbiaixada. Sobretot pel que fa als orígens de Plensa que ni s'esmenten ni s'insinuen al llarg del film. Algú que no el conegui pensarà que és un artista sense arrels -les que tant plauen a l'escultor- i que ni té ciutat ni pàtria ni domicili conegut. Llengua sí, perquè el català apareix en moments puntuals -i residuals- en què l'artista dialoga amb els seus operaris o fa comentaris monologats amb ell mateix. Diria fins i tot que hi ha la voluntat d'ignorar l'origen i la llengua de l'autor. És un documental fet amb una mentalitat castellana, que es vol apropiar de tot allò que no és seu a major glòria de la seva nació. Hi ha una imatge en el documental que resumeix clarament el que acabo de dir. En un moment determinat apareix la plaça Colón (Colom) de Madrid. Es veu una escultura del navegant català i la imatge de la cara de la Júlia, una estàtua blanca a la manera habitual de Plensa. Al bell darrere de l'escultura, la bandera pàtria de proporcions descomunals oneja com si ens volgués dir: 'Aquests dos són meus i són espanyols', tot i que ja sabem que s'entesten a dir que Colom va ser un llaner genovès sense ofici ni benefici que no sabia ni on era el nord ni encara menys navegar pels oceans. També és curiós que no surti cap crític català parlant de l'escultor, tenint en compte que n'apareixen d'anglesos, japonesos, suecs, francesos i espanyols i encara me'n dec deixar algun.

Doncs a mi em sembla que documental vol fer el mateix amb Plensa: apropiar-se'l i desfigurar-lo perquè no se sàpiga que és barceloní i, sobretot, català. Com han fet sempre a Madrid. I ja sabem que si no entres al joc et fan la vida impossible i ets al punt de mira de l'administració tributària. Diria encara més: el director del documental ha volgut utilitzar políticament Plensa i la seva projecció internacional per convertir-lo en un artista atemporal i apàtrida.

En resum, tot el que té de bo com a recull de les noves obres que l'autor ha anat instal·lant -com la del Rockefeller Center a New York- ho perd amb aquest tel de silenci i d'opacitat. Un documental més doncs sobre l'obra ingent de Plensa i sobre la seva filosofia de l'art de l'escultura, entesa com a objecte i com a espai, que dialoga sempre amb la plaça pública i els seus usuaris. 

divendres, de setembre 18, 2020

QUINZE PROSES D’ANTANY

QUINZE PROSES D’ANTANY

Marçal Subiràs i Pugibet


I



Unes notes estranyes m’han arribat tot reposant a l’hamaca. Movent-se pel pollancre, sec i rovellat, sense tempre ni veu, un ocellet desconegut de cos esvelt. No és un pardal: els conec. Té una mena de parlar segur, una estranya mena de fraseig tonal bellíssim. Es confonia entre els rostolls de les branques, que pengen com raïms madurs i per això m’ha costat de trobar-lo amb la vista. Missatger de la poesia com un cantaire indolent.


29-3-1986


II


Salpar amb un bròfec vent i les aigües madures. Bellesa inquietant, intranquil·la, més gran que nosaltres, mariners de terra humida. La barca, des del passat setembre, dormita ignorant la mar. No sap res del sol novell i enlairat de finals de març.


30-3-1986


III


Des del finestró, els pins sadolls de fora, es tornen tèrbols amb l’adveniment del capvespre i la nit. La ignota dama s’ha engalanat amb el primer lluentó de porpra: aquella estrella que badalla després del repòs diürn. Una fada que entabana l’ull somiador. Com drings de l’infinit espai es desperten, còmplices del màgic silenci, els estels irisats, tornassolats. La nit: gran misteri!


30-3-1986



IV


Els vidres estaven més gèlids que mai. El vaig tocar amb les mans, delicadament. Encara no era del tot clar i nevava amb intensitat. Eren flotons de cotó que anaven caient sense pressa, assuaujats per l’aire. Havien tocat les vuit. La casa era freda. La neu m’era alguna part d’un somni. Com ells, silenciosa, pura, i en entrar en contacte amb el sòl desapareixia. El fred m’ha ajudat a treure la son dels ulls. Des del carrer, es veia tota la muntanya blanca, amb algunes clapes d’un verd esponerós i brillant.


14-1-1987


V



Com un encarcarat rellotge, l’alba m’ha despertat amb el xipolleig de la pluja. En caure celobert avall, provocava ritmes desiguals i monòtons. Al carrer, el trepig del vianant tenia cura de no enfonsar-se en els tolls i els cotxes feien brogits semblants als de les cascades. Arran de la voravia, les clavegueres reixades complien  la ingrata missió d’empassar-se l’aigua de salubritat dubtosa. És un matí fosc, malaltís, perquè els dies també emmalalteixen i guarden repòs, enllitats i amb febre.


11-2-1987



VI


A l’abril els dies ja són llargs. S’han menjat una mica de fosca i el clima s’ha temperat. Avui mateix, ha sortit un sol ufanós de bon matí. Era la una i tot de sobte s’ha posat a ploure. Era una pluja que queia verticalment. No hi havia ni un aguait de vent, és més, feia xafogor. Hi havia uns núvols que no amenaçaven: els recava fer via i es volien revenjar.


9-4-1987



VII


La lluna flotava misteriosament arran de l’horitzó nocturn. Era saura o verdosa, segons l’ull espectador. S’havia despenjat del cel ennegrit sense gaires estrelles. Era una ombra malalta, apagada: tenia parracs de tenebres al seu damunt i volia anar a jóc. Havia perdut alguna batalla amb alguns déus, no havia pogut unir les boques de dos enamorats que l’esguardaven. El món, mentrestant, no havia empal·lidit amb el tènue xiuxiueig de la seducció. Ningú no vetllava els camps ja florits, les muntanyes de verd tenyit de fosca o les aigües manses del repòs. Ens sentíem sols. Ni un amor fervent podia haver allunyat aquella recança de veure que el regne sublunar era a frec d’aigua.


16-4-1987



VIII


Els banyistes més temorencs del vent encara fred s’arreceraven a les parets de les cases que es drecen en morir la sorra. Els més agosarats es dispersaven per tota l’amplària de la platja. El sol de migdia havia assuaujat la fresca del matí i havia transformat l’arena en un coixí càlid i esponjós. Ens embolcallava una calma embriagadora només torbada, a voltes, pel brogit d’un motor o la veu d’algú. La veu... Era tan dolça la que em parlava que gairebé no en sabia el sentit. I la llum intensa que esblaimava el blau ens feia cloure els ulls i riure. M’esfondrava en un mar dels sentits.


19-4-1987




IX


Cap a quarts de set del matí m’ha despertat la piuladissa insistent d’algun ocell. Per la finestra de la cuina he vist un cel rúfol encara no del tot clar. Una mena de mosaic de núvols ha flotat per sobre dels nostres caps tot el matí. Era un gegantí trencaclosques blanc sobre fons blau. A la platja no hi havia tanta gent com ahir dissabte. A quarts de sis ha començat a bufar vent de llevant que portava olor de mar. Del massís del Garraf han aparegut, amenaçadors, una munió de núvols grisos envoltats d’un tel de boira que pentinava els turons de vora mar. El mar s’ha encrespat de seguida i a la sorra només hi han quedat dos o tres pescadors. En tornar, els de casa havien tallat algunes roses exuberants; les més lletges les han deixades a fora del jardí, a sobre d’un munt de brossa i pinassa. Com si d’un símbol recòndit es tractés.


3-5-1987


X


Roser. Tarda fosca. El pollancre ens feia de guardià; ens protegia del vent, de les bruixes i dels mals averanys de la posta. Hem cremat pinassa cap a quarts de nou.


3-5-1987


XI


Cap a migdia ha passat per davant de la torre el rally de cotxes d’època. Mitja hora abans la gent ja havia començat a treure el cap i ara, a banda i banda de l’asfalt, ens ajuntàvem tots els curiosos habituals d’aquesta insòlita desfilada. Obria la corrua la «Santa Espina» amb toc metàl·lic i enllaunat i una veu d’homenàs anunciava un nou rally Barcelona-Sitges. Al cap d’un no res han començat a passar. El primer era un d’aquells negres, morro llarg, amples parafangs i vidres tristois, blancs els laterals de les rodes. El seguien cotxes descoberts que en diríeu tasses de cafè amb rodes de bicicleta pel seu estrany disseny. Els Fiat esportius de colors llampants avançaven tothom. Llurs tripulants, homes i dones intrèpids amb cenyits capells i ulleres per al vent, talment aviadors d’antany. Feien sonar les botzines de tant en tant i llur so grotesc espantava algun nen espectador i un gos poruc. Un, tan ràpid que anava, ha perdut el número de participació: el 49. Un altre —cotxe senyorial— duia una noia xofer que vestia uniforme gris i es recollia la trena bruna sota la gorra de plat. El darrer vehicle ha estat el cotxe de bombers; amb la campana, la mànega i els homes barbats a l’estil vuitcentista. Els ressaguers han vingut més tard, quan la circulació normal s’havia reprès. Una mescla que deu haver desconcertat més d’un incaut. 


8-3-1987


XII


La mar de setembre és més afable que la d’agost. Té una lluentor diferent perquè el sol ja s’ha enlairat un xic més. És una mar serena, reposada, fins i tot una mica càndida. Cap a quarts de set hem trepitjat la sorra ni de bon tros tan calenta com abans. No hi havia gaire gent a la platja. Eren banyistes perpetus i madurs que encara gaudien de temps per fer bronze. Els més petits ja han començat a anar a escola i sembla mentida com es pot arribar a notar tant. Una platja sense nens no sembla una platja. És un indret trist, mig destinat a l’extinció. L’aigua gairebé no es bellugava. Només es notava un breu balanceig que no impedia fer unes bones braçades en línia recta i sense empassar líquid. Cap gra de sorra l’enterbolia i per això quan em capbussava veia el més petit detall del fons d’aquelles aigües somes i els reflexos sinuosos  i opacs del sol. 


23-9-1987



XIII


El caminoi que va des de les aules fins al carrer està envoltat de cledes i diversos arbres: pins i xiprers. Havia caigut l’esperit d’un ruixat prim i ja es desprenien les aromes del verd. En baixant, he sentit la música estrident de les gaites que es feia més suau perquè les parets del palau l’ofegaven. Els núvols vermellosos m’han recordat la sàvia veu de les àvies: «Cel rogent, pluja o vent».



XIV


Sota la tarda plujosa de finals de setembre he caminat pels carrers deserts i inhòspits. El ruixat ha deixondit les aromes dels xiprers, de la menta entre la bardissa, de lilàs recòndits. Al revolt d’un ombradiu, un immens dragó de forja mig rovellat bavejava aigua de pluja a la seva boca, que s’obria com un pregon esvoranc entre el silenci, trencat pel trepig d’algun matoll. Confesso que m’ha espantat i que per un instant se m’han humitejat els pensaments amb aquesta persistent boira ploranera. 



XV


Un finíssim tel quasi rosa s’ha estès damunt el mar tranquil de la tarda. La fresca i la humitat sovintegen sobre la pell mentre els tons violetes tenyeixen en capes successives el cel. Només hi regna la pau. Alguns pescadors són a la platja a punt de recollir les canyes i anar cap a casa. El passeig és gairebé buit. Les palmeres mouen les fulles al vaivé  de la suau brisa que les empeny. Una ratapinyada voleia sobre el meu cap, ingènua, esperant el seu moment. La intento seguir amb la vista. La gent em deu prendre per boig quan em veuen recolzat a la barana, al costat de les escales de la platja, escrivint en un paper paraules que semblen anar-se’n amb el dia.


diumenge, d’agost 30, 2020

L'ANY DE JOSEP CARNER (AMB PERMÍS DEL CÒVID 19)

El 4 de juny de 1970 va morir a Brussel·les el poeta barceloní Josep Carner. Feia poc que havia retornat a Catalunya per fer la darrera visita, amb una salut i una memòria molt deteriorades i un enyor sense fi de la terra natal. Ara en fa ja cinquanta anys i amb aquesta avinentesa s'han organitzat un seguit d'actes commemoratius més que acadèmics amb l'objectiu de difondre l'obra entre els més joves m'imagino, tot i que em penso que aquests no estan gaire per la feina. 

Ja és mala sort que en anyada tan remarcable s'hagi instal·lat a casa nostra -i arreu del planeta- una pandèmia de la qual trigarem a sortir i encara malament. El comissari d'aquest any és el 'marmessor literari' -i jurídic- de la seva obra per designació dels nebots de Carner. Segons deien alguns a la facultat estant, aquesta va ser una decisió errònia que segrestava el llegat de Carner i portava la seva poesia cap a uns criteris editorials discutibles. Sigui com sigui, s'ha organitzat una exposició, una ruta literària i altres actes presidits pel lema carnerià 'Dir molt en un mig dir'. Sobta que un dels municipis que més hi ha invertit en l'any és Banyoles, d'altra banda lloc natal del marmessor. Ja és ben curiós que la Barcelona de Colau no hagi aportat gaire cosa en aquest sentit més enllà de l'estrictament protocol·lari: suposo que creuen que Carner és un poeta burgès i classista que no mereix cap mena de consideració. 

No seré jo qui posi en dubte la vàlua -enorme- de la poesia -i la prosa- de Josep Carner. Em sembla que alguna cosa hi he aportat a l'estudi de la seva obra. I diria que no és tan sols una qüestió de llengua sinó també de gràcia en la manera de dir, cosa que fa que Carner sigui en mots de la seva segona muller 'intraduisible'.

Una de les iniciatives consisteix a difondre poemes de Carner per Instagram amb imatges al·lusives i declamació del comissari en persona. No diré res de la declamació -que s'emmarca en la moderna manera d'exercir-la- però sí que m'agradaria destacar que la tria de poemes és explícitament reduccionista. Vull dir que es vol presentar un Carner parnassià i pirotècnic, que fa poemes de qualsevol 'pretext' o tema. En canvi en pretereixen a gratcient els llibres i els poemes de maduresa, amb tot un altre tarannà i to. Els dos són Carner però negar l'un o l'altre em sembla una posició poc menys que sectària. I absurda. Com també em sembla sectari llegir -o interpretar- Carner com si fos un poeta curull de candidesa i bona fe, com si fos un escultor sense suc ni bruc, com si la seva poesia només fos un passatemps formal sense cap mena de dimensió reflexiva transcendent. Aquest és, a la meva manera de veure, el segrest més important. El segrest de la lectura. Carner va ser el cap i casal del Noucentisme? Ningú no ho posa en dubte. Però hi ha un altre Carner que ells obliden perquè menystenen. Aquest és l'any Carner que ens ha tocat. 

dissabte, d’agost 22, 2020

'MARINA', DE CARLOS RUIZ ZAFÓN. BREU GUIA DE LECTURA


Safe Creative - Registro de propiedad intelectual

© Marçal Subiràs i Pugibet, 2020

'Marina', de Carlos Ruiz Zafón. Breu guia de lectura
Tots els drets reservats / All rights reserved

dijous, de juliol 16, 2020

RECITAL CHRISTIAN GERHAHER, PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 11 DE GENER DE 2020

Una mica tard però l'ocasió és propícia. Un amic savi i entès com pocs en música  ha escrit un assaig sobre barítons wagnerians i em demana si vaig escriure alguna cosa sobre el recital de Christian Gerhaher al Palau el gener de 2020. Li comento que no ho vaig fer a pesar que ja en el seu moment vaig dir que va ser un dels millors recitals de Lieder al qual he pogut assistir. No teníem intenció d'anar al recital però a darrera hora, i gràcies a la Núria, que canta al Cor Jove, ens van donar unes entrades per assistir-hi. No ens ho vam pensar. És molt trist que en un recital d'aquesta magna categoria -tant pel cantant com pel pianista, Gerold Huber- hagin de regalar entrades per emplenar una mica la sala. També passa sovint a Vilabertran em temo. Al final la sala del Palau era mig buida però com a mínim no suficientment per passar vergonya. I és que el gènere del Lied a casa nostra és molt poc valorat pel gran públic. Es prefereix l'òpera, l'espectacularitat, la gran veu i la teatralització. Això és així per manca de formació, n'estic convençut. Justament a Vilabertran el passat estiu vam tenir ocasió d'escoltar el mateix pianista acompanyant la soprano lírica Christiane Karg. Un altre prodigi vocal. 

El programa era tot de Mahler. Va començar amb “Die Einsame im Herbst”, el
segon moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del compositor. Va continuar amb els Sieben Lieder aus letzter Zeit i amb això va cloure la primera part. La segona part va començar amb la cançó “Wo die schönen Trompeten blasen”, de Des Knaben Wunderhorn. I va acabar amb “Der Abschied”, el sisè moviment de Das Lied von der Erde, amb versió per a piano del mateix compositor. Com  a bis ens va obsequiar amb “Uhrlicht”, amb text de la mateixa col·lecció de Des Knaben Wunderhorn. Una cançó que reprèn el quart moviment de la seva segona simfonia (1895). La cançó solta va ser posterior. Per a mi va ser la peça més emotiva després d'haver tingut l'honor de cantar aquesta simfonia amb l'Orfeó Català i la Filharmònica de München al mateix Palau, al Teatro Real, a Mallorca i a l'extraordinari auditori de München. La lletra és aquesta:

O Röschen rot!   
                                  
Der Mensch liegt in größter Not!
Der Mensch liegt in größter Pein!                       
Je lieber möcht ich im Himmel sein.       
        
Da kam ich auf einen breiten Weg;        
da kam ein Engelein und wollt' mich abweisen.
Ach nein! Ich ließ mich nicht abweisen!
Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!
Der liebe Gott wird mir ein Lichten geben,
wird leuchten mir bis an das ewig selig Leben!

La veu de Gerhaher és la d'un baríton cantant especialment apta per al Lied. Amb facilitat a la zona aguda, amb una mitja veu admirable. Justament a la zona aguda la seva veu s'atenora de manera natural. I a la zona central és de gran bellesa i personalitat. Gerhaher pertany a la gran escola alemanya i jo diria que el seu instrument només és comparable al del seu mestre Dietrich Fischer-Dieskau, si cal amb un timbre encara més bell. El domini és total i aquesta mitja veu o els piani els fa en moltes ocasions sense vibrato i sempre amb un gran control de l'aire i de l'emoció. Perquè no és tan sols la veu bella i treballada sinó també la dicció, el fraseig i la intenció. I quan ha de treure la veu, la treu sense problema. En aquest recital però van ser poques vegades. El recital va ser de fet no tan sols una sessió de música sinó també una master class de Lied i d'acompanyament. Tot un luxe.