EL MALESTAR DOCENT

El malestar docent a Catalunya és un fenomen creixent i preocupant, segons diversos estudis recents. A continuació detallo els principals factors que contribueixen a aquest malestar, basant-me en dades recollides per sindicats i institucions educatives:

1. Sobrecàrrega de feina. Un professor o un docent com es diu ara, no té com a única missió a la seva feina impartir classes. Hi ha tasques que es fan a fora de l’aula que són igualment importants. Enumerem-les: preparar els criteris d’avaluació i fer les programacions del curs vigent, preparar classes (això inclou llegir llibres, articles, confeccionar documents, presentacions per als alumnes, preparar i gestionar classrooms), corregir exàmens i treballs, fer reunions ordinàries i extraordinàries del departament i del centre, confeccionar les memòries si és el cas, atendre famílies i alumnes personalment per resoldre les incidències que es puguin presentar, eventualment instruir expedients disciplinaris. Una quantitat molt elevada de professorat percep la situació com a elevada càrrega i diuen que la càrrega ha crescut en els darrers anys. Però no és tan sols això. Algunes d’aquestes tasques són imprescindibles o molt importants, però d’altres són de rellevància menor i simplement prescindibles o directament absurdes i inútils. Totalment improductives. 

2. Desgast psicològic. Gairebé la meitat de docents valora la seva salut mental com a dolenta o molt dolenta. Els motius són diversos: treballar en un ambient sorollós, ple de crits, insults i mala educació per part de molts alumnes; haver d’aguantar pares maleducats que porten els seus fills en cotó fluix; haver d’aguantar els capricis i modes absurdes de l’administració educativa i els vividors que són a la Via Augusta o als Serveis Territorials i que han de justificar el seu sou perquè la mamella que els peix continuï rajant; haver d’aguantar direccions del mateix pal: idees peregrines, fugides d’estudi, poc o nul compromís i defensa del professorat, poca dedicació efectiva, etc. Potser el malestar es troba més en el personal més jove substitut o interí però us puc assegurar que també hi és entre la gent més granadeta i amb més experiència en el negoci. 

3. Burocràcia i tasques administratives. Molts docents insisteixen en el fet que hi ha una burocràcia excessiva i que aquesta ha crescut de manera ostensible durant la darrera dècada. Aquesta burocràcia en molts casos estèril, absurda o inútil consumeix energia, és desmotivadora i no treu cap a res. Fem una llista de les principals: redactar els criteris d’avaluació per a cada matèria o mòdul, fer el mateix amb les programacions, redactar els Registres de Seguiment de la Programació, redactar memòries que ningú no llegeix, redactar convocatòries de reunió i les actes subsegüents, redactar actes de les entrevistes amb famílies, batallar amb els diversos i ineficients programes de gestió de centre (sBID per a les pràctiques FP, Esfera, Saga, Atri per als permisos, etc. N’hi ha una col·lecció). Deixo de banda la burocràcia infinita per a accedir a la professió. 

4. Pèrdua de democràcia als centres. La democràcia i la participació als centres és clarament insatisfactòria i clarament desmotivadora. Per què hem d’aportar res al centre si faran el que voldran i encara malament? Aquest és la pregunta que es fan molts professors diàriament. Els claustres s’han convertit en llargues i prolixes sessions informatives que amb el bon tarannà pretenen narcotitzar-los de fet, evitar crítiques i finalment problemes, que és del que es tracta i vol la inspecció: que no hi hagi problemes i, si n’hi ha, tapar-los, fer veure que no n’hi ha, mirar a un altre cantó, fer-se l’orni i totes les variants que se us puguin acudir. Aquí la gent només es belluga quan hi ha una denúncia a la premsa sobretot. 

Aquest tema de la democràcia va lligat a un altre fet que és encara més fastigós. La política de partit de la més barata i grollera ha entrat als serveis territorials i ara també als centres. Ja no es tracta de tenir només un càrrec polític com a director territorial sinó que tots els serveis territorials estan farcits de gent amb el carnet, encara que siguin uns inútils. Tots paguen el partit. Tots estan col·locats a dit. Tots obeeixen cegament el califa de torn. En el cas del Maresme-Vallès Oriental és el carnet d’ERC, per exemple. 

5. Condicions laborals i salarials. No és cap novetat que mestres i professors tinguin els sous més baixos de l’estat tenint en compte que a Catalunya és on el cost de la vida és més alt. En canvi, els comandaments intermedis cobren a cos de rei. Un director general qualsevol cobra 100.000 eur bruts anuals per exemple. A més hi ha una inestabilitat laboral crònica amb una normativa complexa i canviant i, doncs, també desmotivadora. I també una manca de perspectiva de carrera professional. 

6. Complexitat creixent de les aules. L’augment de la diversitat cultural, lingüística i socioeconòmica de l’alumnat fa que la gestió de l’aula sigui més exigent, sovint sense el suport ni els recursos adequats. Al professor se’l deixa a la seva sort per part de les direccions i per part de la inspecció. Això sí, si no fa el que s’espera d’ell, si es desvia del camí, si té opinió pròpia i especialment crítica se’l castiga i humilia professionalment. Hi ha després les ràtios desmesurades i impossibles, els càstigs ㅡ perdó, mesures correctoresㅡ que no s’apliquen per por del que pugui passar, les adaptacions d’horaris per causa del Ramadà, la recepció d’insults, falses acusacions, sentiments de culpabilitat falsos per part dels professors i una infinitat de greuges que no fan precisament gaire atractiva la professió. 

7. Voluntat d’abandonar la professió. Un 36% dels docents es plantegen deixar la professió, especialment els d’entre 31 i 40 anys, i els que treballen en instituts-escola o centres d’adults. No és tan sols aquí, és a tot el món, però a mi només m’interessa la nostra situació. I la situació és dramàtica. Hi ha especialitats de secundària i FP de les quals no es troben substituts. 

Ve a tomb recordar Eugeni d’Ors quan deia que tota situació desesperada corre el risc d’empitjorar, i per tant no crec que aquesta situació crítica sigui reversible a curt termini ni que les coses puguin canviar de la nit al dia. Cal un canvi de paradigma, menys polítics de pa sucat amb oli i una forta determinació sostinguda en el temps.