La meva darrera cita amb Marina ha estat fa uns dies a propòsit de la ruta Zafón que estic construint. Però ja fa uns mesos, a finals d’octubre de 2024, vam tenir ocasió de revisitar el Sarrià de Zafón a propòsit d’un concert d’un nen prodigi sud-americà que viu i estudia a Montserrat. Joan Esteban Sandoval és un pianista superdotat de curta edat, crec que només 13 anys, que va oferir un concert molt variat i tècnicament difícil. Se’n va sortir d’allò més bé tot i que és autodidacta i que encara té molt camí per recórrer.
Abans d’assistir al concert vaig aprofitar per a visitar sol el carrer de les Canàries que és el carrer que suposo que porta fictíciament a l’hivernacle que apareix a la novel•la Marina, de Zafón. És un carrer misteriós que encara té el regust d’antany; és un carrer amb llambordes, que descriu una corba cap a la dreta, amb edificis vetustos i abandonats, males herbes i arbustos que creixen desordenadament i una reixa al final que ens porta pel que sembla al que és actualment un pàrquing. Vaig fer unes instantànies ràpides i les vaig penjar al meu Instagram incloent un fragment de la descripció de l’hivernacle amb la ingènua il·lusió de perpetuar un passat que ja no existeix, un món que no ha existit mai i una literatura que explica, això sí, una història inoblidable.
Per a mi, Marina no ha estat només un personatge literari i una lectura despreocupada d’estiu. Marina ha estat i és el símbol d’un somni no aconseguit que s’ha esvanit del tot, d’allò que podia haver estat i no fou, de la infantesa i l’adolescència felices, d’una amistat perduda sense gairebé adonar-se’n. És l'abandó de la innocència i l’entrada a un món adult. És també el vidre entelat pel l’alè del somni a través del qual veiem una ciutat que ja no existeix tot i que encara és la nostra. La meva almenys. És la puresa, és la injustícia, és la inexorabilitat del pas del temps i de l’adveniment -sempre en silenci- de la mort. No hi ha dubte que aquesta idea de pèrdua vital que s’intenta recuperar amb la noesi literària és un dels grans missatges que ens dóna el seu autor. Marina és una veu interior que ens relliga a la nostra essència autèntica, al nostre ésser més pregon.
Amb els anys m’he adonat que Marina s’ha convertit per a mi en un refugi on periòdicament tinc la necessitat de recalar. Com si fos un port bo de l’Empordà, com si fos un oasi salvador, com si fos un far oportú enmig de la tenebra o un cau per hivernar-hi breument, com si fos un baptisme purificador, com si fos un abrigall hivernal o un temple acollidor.
Marina finalment és una noia que no existeix però que és present a tot Barcelona i sense la qual alguns carrers i alguns barris no tindrien el mateix sentit. Marina també m’ha portat a la música i ha fet del paper un regal sonor com un petó d’agraïment en una galta suau i plena. Potser perquè el millor regal era ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada