dilluns, de juliol 31, 2017

SETMANA D'ÒPERES

Feia temps que en una sola setmana no veia -i escoltava, naturalment- tantes òperes seguides. El dijous era la Cavalleria i els Pagliacci als Cinemes Girona, en una retransmissió de la funció de Salzburg de 2015. El protagonista absolut era el tenor de moda, Jonas Kaufmann però l'elenc de cantants era important. Especialment a la Cavalleria, on també destacava Ambroggio Maestri com Alfio i una soprano de l'est com a Santa. I amb una Lola molt bonica i amb bona veu. Realment la Cavalleria és una gran òpera, dramàticament consistent, vocalment molt exigent i amb una força interior com poques òperes tenen. Justament deu ser per això que no es fa gaire. 

El divendres, per celebrar el meu sant, van fer en directe des del Teatro Real, de la capital del Sagrat Imperi Espanyol, l'òpera de Puccini Madama Butterfly. Volíem anar a sopar a fora per fer una mica de festa, però quina millor festa que poder escoltar una Butterfly i en directe. Les expectatives eren unes però els resultats van ser uns altres. De tota l'òpera em quedo amb la soprano Ermonela Jaho, que ho va fer molt bé tot i que no és la millor ni la més bella Cio Cio San i amb la posada en escena de Mario Gas amb una producció recuperada d'anys enrere. Els altres van complir i bé -o molt bé com Francisco Vas- però diguem-ne que el repartiment vocal no era de primer nivell mundial. Especialment matusser em va semblar Jorge de León, que té molta veu però no té una línia de gran escola, ni tan sols de mitjana. I cantar no és només tenir veu. Com enyorem el Pinkerton de l'Aragall dels bons temps... És la primera vegada que veig una òpera amb comentaris en directe de dues persones que l'estaven també veient. Una òpera comentada per Whatsapp. De tota la funció em quedo amb el cor a bocca chiusa i amb la imatge final de la soprano saludant el públic i plorant torrencialment per l'emoció acumulada i reprimida durant la funció. Això ho diu tot de l'òpera de Puccini i del rol de Cio Cio San. Una de les persones amb qui comentàvem l'òpera -també cantant- em deia que sempre havia cregut que després d'una funció tan intensa com aquesta no es devia poder dormir. I jo li deia que no es devia poder ni dormir ni morir. 

Finalment el dia 1 de juliol teníem una cita al Liceu amb Don Giovanni. Aquesta vegada vaig anar-hi amb la Clara que, si persevera, l'acabarem veient un dia a l'escenari del teatre. Del teatre del Liceu vull dir. 

Ja és ben curiós que només entrar, quan ens disposàvem a suportar el setciències de torn, ens trobéssim amb l'exrector de la Universitat de Barcelona MR que va actuar com un Don Giovanni  qualsevol quan després de seduir la Universitat i aconseguir que el votés majoritàriament com a rector, la va deixar plantada per anar a fer de secretari d'estat d'universitats a Madrid perquè el seu partit presumpte -el PSOE- li ho va demanar. També és curiós que se saludés amb un altre professor adscrit a un partit que ja no existeix, tot i que ell sempre també ho va negar. Ara és membre del consell d'assessorament del Gran Teatre del Liceu des del 2009, que traduït vol dir que és un polític 'enxufat'. 

Deia el Vicent, que va aparèixer del no res des de Suècia, que Don Giovanni és un monument de l'òpera. Hi estic d'acord, però també diria que al costat de números immortals hi ha moments tediosos i fins prescindibles. Especialment molts recitatius. Al meu modest entendre, això sí. Però això potser ens ho haurien de dir els assessors del teatre, que són molts i molt saberuts. I és que diguem-me que Mozart i Da Ponte no són precisament homes de teatre. Queda, per descomptat, la música que per a segons qui sembla que sigui el que menys interessa. 





dilluns, de juliol 03, 2017

ANANT A LA PLATJA

Tot baixant a la platja, parlàvem d'una manera jocosa de la mort i de les seves circumstàncies quan l'Emma m'ha preguntat si desitjaria donar alguns òrgans meus a la ciència. Com que la pregunta era prou seriosa, la meva contesta ha estat en sentit contrari i li he dit que els meus òrgans no eren aprofitables. I l'Emma amb la innocència d'un infant, però amb una estranya lucidesa irònica ha sentenciat: "És clar, només hi trobarien òpera i poesia".

CINQUANTÈ ANIVERSARI DE LA MORT D'EDUARD TOLDRÀ

[Fora de data]

Se celebra enguany el cinquantè aniversari de la mort d'Eduard Toldrà, nascut a Vilanova i la Geltrú i mort a Barcelona el 1962. 67 anys tenia quan va finar. Una vida fecunda al servei de l'art manifestat de diferents formes: principalment la interpretació com a violinista, la composició i la docència musical. En tots tres camps Toldrà excel·lí i no manquen els qui diuen -i modestament ho subscric- que Toldrà és el més gran músic que ha donat Catalunya al llarg de la seva història. Toldrà no ha estat només un especialista del violí, un magnífic compositor o un docent lliurat -a vegades desinteressadament- al seu deure com a professor. Toldrà ha estat, més enllà de tot això, un vertader artista. A la seva ciutat natal s'han preparat tot un seguit d'actes que esperem que puguin arribar arreu de Catalunya i dellà de les seves fronteres. 

Toldrà no és un creador d'una obra molt extensa. La característica que escau a la seva obra és la de selecció acurada, finor aristocràtica, sensibilitat preciosa i inspiració catalaníssima. Toldrà mescla en els seus compassos la influència certa de l'impressionisme francès i el gust clàssicitzant del Noucentisme artístic i literari català. Tot plegat amanit per una sensibilitat mediterrània: els seus ritmes, els colors de la seva harmonia evoquen a cada compàs indrets reconeixibles del nostre paisatge més estimat, real i ideal. I el seu discurs musical és una autèntica història d'amor, una comunió amb la terra i la seva gent. 




LA FLAUTA MÀGICA (LICEU, 23 DE JULIOL DE 2016)

[Singspiel en dos actes. Llibret d’Emanuel Schikaneder basat principalment en el conte Lulu oder die Zauberflöte d’August Jacob Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals Dschinnistan de Christoph Martin Wieland. Estrena el 30/09/1791 al Theater an der Wien. Estrena al Liceu el 15/01/1925. Darrera representació 28/07/2016. Total representacions al Liceu: 70.]



La darrera òpera de la temporada era La flauta màgica. Hem dit moltes vegades que aquesta és una obra en la qual no es desaprofita res: tot és important. Després de la interpretació dels Comediants ara ja fa uns quants anys ens arribava una nova versió innovadora i trencadora, evidentment per l'escena més que no pas per la múisca. Es tractava d'una mena d'homenatge al cinema mut i de tota una època. El Papageno-Buster Keaton no era casual, doncs com tampoc ho era -encara que més discutible- el Monostatos-Nosferatu. Jo diria que hem vist alguna coa que era comnpletament nova: una òpera audiovidual, una òpera en què l'escena és plana perquè és un vídeo que es projecta sobre una pantalla, damunt la qual els personatges accionen i interaccionen. No cal dir que aquest sol fet fa que sigui tremendament complicat sincronitzar els solistes i cor amb les imatges que es van projectant i que no poden parar. En aquest sentit, la producció és totalment original, fresca i colorista i marca un punt d'inflexió en les posades en escena d'òperes diguem-ne menys serioses, tot i que finalment la de Mozart ho és i molt. Concedit això, hi ha molts peròs a dir sobre aquesta producció. 

S'han suprimit els recitats -que en els Sinsgpiel substitueixen els recitatius acompanyats de clavecí. A algú que no conegui l'alemany o que no l'interessi el text pot pensar que això és un avantatge però realment no ho és. A parer meu es perd la línia argumental i es desnaturalitza l'obra de teatre. Els recitats aquí són simples mots o frases i icones que ens van apareixent en pantalla i que en anuncien  ala manera del cinema mut el que vindrà a continuació. Original? Sí, molt. Però canvia la natura de l'obra i la converteix en una caricatura de si mateixa o un còmic en el bon sentit de la paraula. És com si convertíssim el Parsifal en vinyetes. És el mateix? Sí. Però en canvia el caràcter, la intenció i la lectura que sen pot fer per part de qui no conegui l'original. Deixa de ser una òpera convencional per ser una òpera de whatssapp. 

Cal tenir en compte que un Singspiel és una mena d'òpera menor alemanya -així com l'opéra comique o la sarsuela- en què hi ha llargs fragments recitats i no cantats. Els recitats són els encarregats d'unir un número amb l'altre i doten de contingut l'argument de l'obra.  Si els talles es perd la meitat de l'obra. Normalment els registes ja solen fer servir les tisores en aquests llargs recitats però eliminar-ho tot em sembla excessiu i només se li pot concedir a un experiment reeixit com aquest. No amics, La flauta màgica no és tan sols la música i Mozart ho va voler així. Hi ha un missatge al darrere i no tan sols la música el transmet. 

Jo puc agafar una obra del segle XVI -posem el Quixot o el Tirant- i adaptar-ne la llengua a la del segle XX. Aquesta operació és lícita? Naturalment i no tan sols lícita sinó desitjable. Ara, jo puc agafar el Quixot o el Tirant i convertir-los en dibuixos animats o, com dèiem abans, en còmic. Això és lícit? Doncs també, però a mi em queda el dubte de si aquesta operació va massa enllà pel que esperem en un teatre com el Liceu. Evidentment no es tracta d'una versió sinó d'una interpretació on la manipulació de l'original és molt més alta que en les adaptacions que estem acostumats a veure. El dilema és doncs una versió que s'acosti a l'època de la creació o una versió que s'adapti a l'època de la interpretació. No crec que aquests dos enfocaments siguin incompatibles. Però cal trobar els límits. Una altra cosa que em sembla no acceptable és que s'introduieix múisca que no prové de La flauta màgica i que es faci a manera de l'acompanyament pianístic qu tenien les obres del cinema mut. Sí, ja sé que la música que sonava era també de Mozart però no la va escriure per a aquesta obra. És com sí a La Bohème li posem fragments de Turandot o de qualsevol altra obra de l'autor o d'un altre. Doncs no senyor. No em sembla seriós ni rigorós ni musicològicament ni filològicament. 



I encara un tercer però: l'òpera és música, veu i cant principalment però sense amplificació. Justament, el que diferencia la televisió o el cinema de l'òpera en directe és el fet que pots escoltar el timbre exacte i la dimensió de les veus que estan sonant. No hi ha intermediaris. I em sembla poc respectuós que la intervenció final de Sarastro -solemne com sempre- soni per la megafonia potser per donar més visibilitat a una veu que l'ha de tenir per si mateixa. Doncs tampoc. Jo vull escoltar la veu tal com és, petita o gran, agradable o desagradable, apropiada o no. De l'altra manera qualsevol mindundi pot agafar el micro i cantar posem per cas el final de Sarastro. 



Tot plegat ho devem a Suzanne Andrade i Barrie Kosky, els directors d'escena. Segurament es van inspirar el la versió de Font i els Comediants però han anat massa enllà pel meu gust. Cosa que no treu que la cosa sigui entretinguda però una mica atabaladora pels vídeos que s'hi projecten.