[Singspiel en dos actes. Llibret d’Emanuel Schikaneder basat principalment en el conte Lulu oder die Zauberflöte d’August Jacob Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals Dschinnistan de Christoph Martin Wieland. Estrena el 30/09/1791 al Theater an der Wien. Estrena al Liceu el 15/01/1925. Darrera representació 28/07/2016. Total representacions al Liceu: 70.]
La darrera òpera de la temporada era La flauta màgica. Hem dit moltes vegades que aquesta és una obra en la qual no es desaprofita res: tot és important. Després de la interpretació dels Comediants ara ja fa uns quants anys ens arribava una nova versió innovadora i trencadora, evidentment per l'escena més que no pas per la múisca. Es tractava d'una mena d'homenatge al cinema mut i de tota una època. El Papageno-Buster Keaton no era casual, doncs com tampoc ho era -encara que més discutible- el Monostatos-Nosferatu. Jo diria que hem vist alguna coa que era comnpletament nova: una òpera audiovidual, una òpera en què l'escena és plana perquè és un vídeo que es projecta sobre una pantalla, damunt la qual els personatges accionen i interaccionen. No cal dir que aquest sol fet fa que sigui tremendament complicat sincronitzar els solistes i cor amb les imatges que es van projectant i que no poden parar. En aquest sentit, la producció és totalment original, fresca i colorista i marca un punt d'inflexió en les posades en escena d'òperes diguem-ne menys serioses, tot i que finalment la de Mozart ho és i molt. Concedit això, hi ha molts peròs a dir sobre aquesta producció.
S'han suprimit els recitats -que en els Sinsgpiel substitueixen els recitatius acompanyats de clavecí. A algú que no conegui l'alemany o que no l'interessi el text pot pensar que això és un avantatge però realment no ho és. A parer meu es perd la línia argumental i es desnaturalitza l'obra de teatre. Els recitats aquí són simples mots o frases i icones que ens van apareixent en pantalla i que en anuncien ala manera del cinema mut el que vindrà a continuació. Original? Sí, molt. Però canvia la natura de l'obra i la converteix en una caricatura de si mateixa o un còmic en el bon sentit de la paraula. És com si convertíssim el Parsifal en vinyetes. És el mateix? Sí. Però en canvia el caràcter, la intenció i la lectura que sen pot fer per part de qui no conegui l'original. Deixa de ser una òpera convencional per ser una òpera de whatssapp.
Cal tenir en compte que un Singspiel és una mena d'òpera menor alemanya -així com l'opéra comique o la sarsuela- en què hi ha llargs fragments recitats i no cantats. Els recitats són els encarregats d'unir un número amb l'altre i doten de contingut l'argument de l'obra. Si els talles es perd la meitat de l'obra. Normalment els registes ja solen fer servir les tisores en aquests llargs recitats però eliminar-ho tot em sembla excessiu i només se li pot concedir a un experiment reeixit com aquest. No amics, La flauta màgica no és tan sols la música i Mozart ho va voler així. Hi ha un missatge al darrere i no tan sols la música el transmet.
Jo puc agafar una obra del segle XVI -posem el Quixot o el Tirant- i adaptar-ne la llengua a la del segle XX. Aquesta operació és lícita? Naturalment i no tan sols lícita sinó desitjable. Ara, jo puc agafar el Quixot o el Tirant i convertir-los en dibuixos animats o, com dèiem abans, en còmic. Això és lícit? Doncs també, però a mi em queda el dubte de si aquesta operació va massa enllà pel que esperem en un teatre com el Liceu. Evidentment no es tracta d'una versió sinó d'una interpretació on la manipulació de l'original és molt més alta que en les adaptacions que estem acostumats a veure. El dilema és doncs una versió que s'acosti a l'època de la creació o una versió que s'adapti a l'època de la interpretació. No crec que aquests dos enfocaments siguin incompatibles. Però cal trobar els límits. Una altra cosa que em sembla no acceptable és que s'introduieix múisca que no prové de La flauta màgica i que es faci a manera de l'acompanyament pianístic qu tenien les obres del cinema mut. Sí, ja sé que la música que sonava era també de Mozart però no la va escriure per a aquesta obra. És com sí a La Bohème li posem fragments de Turandot o de qualsevol altra obra de l'autor o d'un altre. Doncs no senyor. No em sembla seriós ni rigorós ni musicològicament ni filològicament.
I encara un tercer però: l'òpera és música, veu i cant principalment però sense amplificació. Justament, el que diferencia la televisió o el cinema de l'òpera en directe és el fet que pots escoltar el timbre exacte i la dimensió de les veus que estan sonant. No hi ha intermediaris. I em sembla poc respectuós que la intervenció final de Sarastro -solemne com sempre- soni per la megafonia potser per donar més visibilitat a una veu que l'ha de tenir per si mateixa. Doncs tampoc. Jo vull escoltar la veu tal com és, petita o gran, agradable o desagradable, apropiada o no. De l'altra manera qualsevol mindundi pot agafar el micro i cantar posem per cas el final de Sarastro.
Tot plegat ho devem a Suzanne Andrade i Barrie Kosky, els directors d'escena. Segurament es van inspirar el la versió de Font i els Comediants però han anat massa enllà pel meu gust. Cosa que no treu que la cosa sigui entretinguda però una mica atabaladora pels vídeos que s'hi projecten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada