MARINA ARRAN DE MAR A MIGDIA

Un amic em va dir un dia que només recordem allò que no va passar mai. I uns dies després penso que no es pot explicar millor en tan poques paraules aquella amargor dolça fruit de l'adolescència i de la tendresa ingènua. El que en un passat vam desitjar de tenir s'ha transformat avui en una foto fixa, inalterable, borrosa i fins i tot estranya. Allò que en el passat va ser un lliurament incondicional és avui un inopinat distanciament, una ambivalència difuminada pel pes del temps. Assegut arran de la mar de desembre, el hieratisme era el d'antany i un lleu rubor entre irat i tibant acoloria el rostre aliè a qualsevol sentiment de curiositat o commiseració. S'intuïa dubte i temença. Ni un esguard franc, ni un mot amable han resseguit uns ulls durs i eixuts. I tot era recel i fugida. I la culpa floria al pit com l'escuma en les ones. Potser era un malestar, un desengany però res no convidava al col·lotge. Ni la presència estranya que tenia la mirada múrria del confident a qui se li acaba de revelar un secret recòndit. Les aromes del migdia ja portaven sentor de menges dominicals i el camí desfet, verd i blau, s'ha esvaït en un moment.