Ja fa anys, tot sopant al Heidelberg de la Ronda Universitat, un amic advocat de llarga trajectòria personal i familiar, avui ja desaparegut malauradament, em deia: - El que té el dret és que pots argumentar en una direcció i en l'oposada. Aquella afirmació em va fer pensar. Quin sentit tenia el dret si es podia argumentar en un sentit i en un altre? La resposta no és gens nova: l'aplicació del dret no és sinònim de l'aplicació de la justícia, aquest terme tan vague i ampli que ha estat minusvalorat pels relativistes i pels positivistes. Dono per descomptat que la justícia s'ha d'escriure en minúscula perquè no n'hi ha una de sola. N'hi ha diverses i totes poden ser útils. Aleshores per què serveix el dret? Doncs està clar que és un instrument fruit d'un acord social -i no dic consens a gratcient. I és un instrument que fa referència no tan sols al fons sinó també a la forma. Perquè encara hi ha gent que es pensa que el procediment és una cosa accessòria i que la causa i la finalitat del cas ho justifica tot. El que em sembla clar és que viure en un context en què existeixi un ordenament jurídic -i, doncs, un estat de dret- no garanteix la justícia. O justícia. El dret com a instrument es pot subvertir i pot convertir-se en una cotilla o, molt pitjor, en un jou. La URSS va tenir un estat de dret. El nazisme de Hitler també. I el franquisme també. I podríem posar molts altres exemples. Aleshores què determina que això pugui ser així? Doncs dues coses: la voluntat d'aplicar justícia i la força per poder contrarrestar la contestació a un dret o a una aplicació del dret injusta. No hem d'oblidar el que deien els romans sobre el tema: 'Lex iniusta non est lex'. I aquí està condensat el nucli de la qüestió. Per més ropatges legals o doctrinals amb què es vesteixi una decisió injusta continuarà essent injusta. Sigui política o jurisdiccional.
Aquests arguments resulten encara més visibles quan es relaciona el dret amb la democràcia. Recordem que la Constitució espanyola reconeix Espanya com un estat de dret i democràtic. L'altre terme -social- el deixarem per un altre dia perquè hi hauria molt a dir. La democràcia, entesa a la manera tradicional, significa el govern del poble. En l'actualitat, el poble és tothom qui tingui més de divuit anys independentment del seu sexe i de la seva condició social o possibles econòmics si no ha estat per algun motiu legal privat d'aquest dret. Ha costat molt arribar fins aquí i no seré jo qui ho discuteixi però vull recordar que un govern d'ineptes o d'ignorants no pot ser mai bo. Del color que sigui. I ja sabem que per aquests barris n'hi ha uns quants.
És clar, ara que ja tenim els dos termes, ja poden entrar en contradicció perquè què és prioritari el dret o la democràcia? L'statu quo o la legitimitat? És una gran pregunta que s'han fet molts pensadors i juristes al llarg del temps. A la UE la solució sempre ha estat favorable a la segona. Almenys de paraula i no sempre amb els fets. En països de llarga tradició autoritària com Espanya la resposta ha estat la primera. Encara recordo la ganyota que em va fer un dia un col·lega argumentant-me que jo, com a jurista, hauria de saber que el dret s'ha de complir sempre sense dir ni piu. I curiosament m'ho deia un que no era ni llicenciat en dret ni en tenia la formació. Això sí, anava donant sempre lliçons als altres sobre tots els temes que arribaven a la taula. Va ser qui em va acusar de ser parcial en un enfocament tot vantant-se que l'objectivitat estava en la seva possessió. Quan em va dir això, ja vaig entendre que amb ell no es podia raonar ni jurídicament ni de cap altra manera.
Doncs bé, quan el dret xoca amb la realitat un pot intentar adaptar-se o es pot tancar en banda aplicant els dos principis abans esmentats: la voluntat de no canviar res i l'aplicació de la força per imposar un determinat estat de coses. Que d'aquí ve la paraula 'estat' justament. I aleshores és quan l'estat de dret -almenys el democràtic- fa fallida. Si el dret deixa de ser un punt de trobada, es converteix en un dogma i en un instrument d'imposició amb la qual cosa la democràcia fa aigües d'una manera clamorosa i, per tant, també, la justícia. És una roda inexorable.
Tot el que acabo de relatar no s'allunya gaire del que ha passat a Espanya des de 2017 en què una contestació pública pacífica i multitudinària va posar en escac tot un estat. La reacció va ser l'esperada: tancar-se en banda i usar la força. La policial i la judicial. Això que aquí s'ha dit del dret i de l'inrevés, a Espanya ha costat molt més perquè la sanció social a la discrepància és molt més perillosa des d'un punt de vista personal. Per això els professors i intel·lectuals castellans i d'altres territoris han callat en la seva majoria. No tots, que quedi clar.
El que té o hauria de tenir l'estat de dret és que el poder queda constret sempre i en tota ocasió pels principis que es reconeixen -no s'atorguen- a la norma fonamental. Un podria dir: 'Els altres van ser els primers a trencar-la'. Doncs en un estat de dret, encara que això hagués pogut ser així, no és cap excusa per bandejar tota una sèrie de drets fonamentals.
Aquest menyspreu a la legalitat també es va posar de manifest amb l'actuació impune dels GAL, que tornen a estar de moda després que la CIA ha identificat com al senyor X Felipe González. Quan em refereixo a drets fonamentals vull dir aquests: el de la igualtat (art, 14), integritat física i moral (art. 15), llibertat ideològica en tota la seva extensió (art.16), llibertat i seguretat (art. 17), honor, intimitat personal i familiar i pròpia imatge (art.18), llibertat d'expressió (art. 20), dret de reunió pacífica i sense armes (art. 21), dret d'associació sempre que tinguin un caràcter pacífic i no hagin estat declarades il·legals per un jutge (art. 22), dret a la participació en els afers públics (art. 23), dret al jutge ordinari predeterminat per la llei (art. 24) i alguns altres que m'estalvio. Tots aquests drets han estat conculcats segons que diuen els experts en diferent grau i manera en els darrers anys. Aquest fet ja s'estudia a les universitats, principalment a les de fora, és clar. I és així que el dret s'ha convertit en un instrument no tan sols d'imposició sinó també de revenja, com una manera de castigar i no pas de fer justícia. De la qual cosa es dedueix que ni el dret ni la democràcia garanteixen la justícia. Almenys en el context actual.
La darrera transgressió flagrant és la que hem conegut fa uns dies. El TC ha prohibit en una resolució la suspensió de la vigència i aplicació de l'acord Gov/90/2019, de 25 de juny, pel qual s'aprova el pla estratègic d'acció exterior i de relacions amb la Unió Europea 2019-2022. S'ha aprovat per unanimitat ope legis i per ratificació d'aquest tribunal. El que no es diu és que ha estat el govern més progre de l'estat qui ha ocasionat aquesta suspensió en invocar al TC l'article 161. 2 de la CE. El que sap més greu de tot plegat és que la ratificació hagi estat aprovada per unanimitat i això inclou una vella coneguda com la sra. Encarnación Roca y Trías. La sra. Roca va ser proposada al TC en altres temps pel Parlament de Catalunya i ara ja s'ha convertit en una d'ells. Va votar a favor de la suspensió de la llei de consultes catalana i a favor de la supressió del nucli principal de l'articulat i va votar en contra de la llei catalana de protecció dels animals. Roca, sobretot, ha errat, al meu modest entendre i en ús de la meva llibertat d'expressió, en l'aplicació del dret. Ella ha triat el que ha volgut fent honor al seu cognom de dilatada memòria a casa nostra. Nosaltres mantindrem la memòria del seu pas pel TC. Ja és ben curiós que en una entrevista de març de 2019 digués que el gran dret del segle XXI és la llibertat. Triar o trair.
