TANKES DE LA MAR

© Marçal Subiràs i Pugibet, 2020
Tankes de la mar
Tots els drets reservats / All rights reserved
Codi de registre: 2006064329734

Tankes de la mar

Marçal Subiràs i Pugibet

Reservados todos los derechos. Salvo excepción prevista por la ley, no se permite la reproducción total o parcial de esta obra, ni su incorporación a un sistema informático, ni su transmisión en cualquier forma o por cualquier medio (electrónico, mecánico, fotocopia, grabación u otros) sin autorización previa y por escrito del titular del copyright. La infracción de dichos derechos conlleva sanciones legales y puede constituir un delito contra la propiedad intelectual.

Per a les meves filles, Núria i Clara E. 

Justificació

Aquest recull de poemes va néixer fa uns trenta anys. Està tocat per la jovenesa i per una idea de literatura que sempre m’ha interessat i que pouo sobretot de poetes com Marià Manent, Tomàs Garcés i Salvat-Papasseit. En el context del confinament que ens ha tocat viure des de mitjan març de 2020, i amb molt de temps per pensar, escriure i revisar el que ja tinc escrit, m’he decidit a publicar-lo. No pas per arribar a ningú sinó per fixar-lo d’alguna manera, més enllà dels meus papers o el meu disc dur. Diré també que, tan bon punt vaig haver acabat el recull, l’Oriol Busquets, amic de tota la vida i de modestes aventures musicals i literàries, va musicar-ne amb gran sensibilitat tres peces.

La tanka és literalment un poema curt japonès, de llarga tradició, que permet concentrar en cinc versos una imatge poètica, una impressió o un pensament. Fugaç com la vida i, doncs, intens. Un gènere que apel·la als sentits i a la comunió amb el nostre entorn natural alhora que permet construir un joiell irisat i amable. És una mescla equilibrada d’impressió i reflexió. No és una simfonia; més aviat es tracta d’un acord suggestiu. Del tot proper a la fotografia o a una pintura de pocs traços. Conté, evidentment, una síntesi més que no pas una anàlisi. Diuen que la tanka va néixer fa uns mil cinc-cents anys com a forma que empraven els amants per comunicar-se secretament. No crec que el recull sigui aliè a aquesta intenció inicial. La natura i l’amor es donen la mà i la mar és escena i personatge alhora. Tampoc és aliè a la meva biografia personal i als indrets en què vaig passar els estius.

*   *   *

I

Callen les hores
per la vella mar blava.
La llum darrera
clama al capvespre malva:
la mar, desert de somnis!



II

Damunt la barca
la petjada és tan fràgil…!
I ben endintre
la marina s’enlaira
clara, brillant, immensa.



III

El sol eixia.
Tu somreies i em daves
un pàl·lid lliri.
Cap a ponent sentia
en els teus ulls la rosa.



IV

Reposen ermes
les traces de l’invicte
sol. Amb un aire
de somieig ens duen
boirines a la pensa.



V

Des de la sorra
es flairaven mil ones
de la mar ampla.
A la ratlla del somni
lluïen com de seda.




VI

Agost, no et moris!
Que romanguin els dies
xirois. I els lassos.
I les albes rosades.
I els besos de la tarda.




VII

Hi ha algun enigma
al camí de les veles
que lluny ens porta:
més enllà d’on comença
la terra que recordo.




VIII

Etern viatge
de volubles onades
al grat de l’aire.
Moren en crus silencis.
Tornen a viure intactes.




IX

Quina frisança
del sol d’estiu a sobre
de la mar clara.
La pluja fa ben tristos
els dies de l’autumne.




X

Portes domassos
i engalanes la barca
amb coloraines.
Demà, amb la marinada,
espurnejaran vives.




XI

Nodrides terres,
de l’est, tendal; obertes
a tot nou hoste.
Dau-me un convit de sucre
i una pau ja per sempre.



XII

Quan per senderes
d’obscures terres sentis
el buit silenci,
ves-te’n a la mar pura.
Que el vent meni els teus passos.



XIII

La pluja queia
sobre l’arena blava,
tan compassada.
La música es perdia
ben endins del meu somni.



XIV

La nit és fosca
però hi ha lluna plena
que m’acompanya.
Sobre el mirall de l’aigua
es torna presumida.




XV

L’errant planeta
té mirada esllanguida
i un rostre pàl·lid.
Deixa sobre la platja
borrissols d’enyorança.



XVI

D’un raig de l’astre
una rosa s’irisa,
i va daurada
sud enllà. Com la meva
flor sota núvols lleugers.




XVII

Hi havia l’ombra
sota l’alzina gerda,
fresca i crescuda.
Era una tarda blanca
ruixada de mar blava.




XVIII

De l’enramada
pengen fruites sucoses.
També dels núvols
pengen somnis com cendres
i cauen sobre l’aigua.




XIX

La primavera,
amb les flors del migdia,
riu i festeja.
Em deixa la petjada
de la curta fortuna.



XX

La mar es lleva
entre cançons d’escuma
i tendre oratge.
L’alba esborra de l’aigua
el perfum de la lluna.



XXI

Amb la serena
el vent s’atura i marxa:
la mar s’encalma.
Tanco els ulls i somio,
sol. La tarda es fa obaga.




XXII

Calla i sospira
la nit, cortina alada
de plata i negre:
les estrelles titil·len
com minúscules cuques.




XXIII

Cau una fulla
cansada de la branca
perquè tot fina;
fins l’amor que alenava
en la meva infantesa.



XXIV

Les grans fogueres
de cada autumne cremen
silencioses.
Crepiten i espurnegen
en l’aire pur i lliure.



XXV

Canta la merla
enfilada en un arbre.
La meva amiga
enyora el mar i canta
sentors de primavera.



XXVI

Criden espessos
brogits d’aigües madures
a punta d’alba.
I un floc de plom s’acosta,
furient, amb la pluja.




XXVII

La brisa em porta
els mots que antany ens dèiem.
Però no sento
el teu cos als meus braços
ni el perfum de les roses.



XXVIII

Cullo les fruites,
que l’hivern ja s’acosta
i no l’estimo.
Te’n duré regalades
amb enteixinats vímets.




XXIX

La llum s’acaba
amb les primeres pluges
d’aquest octubre.
Però guarda les nostres
rialles dolces, amples.



XXX

Ara es desperta
una nau riallera
que del port salpa.
Li diré que t’emmeni
els meus enyorats besos.




XXXI

Algunes notes sonen
amb la ventada
i mai no moren:
canten belles tonades
amb l’atzar com a ruta.



XXXII

Tornen les hores
soles dels diumenges.
Sempre retornen,
sempre; com l’etern cicle
de la naturalesa.




XXXIII

De les vidalbes
s’escapen, amoroses,
tendres aromes
que em duen el teu rostre
dibuixat a mig aire.



XXXIV

El mar —recordes?—,
un amic que em parlava
arran de platja.
De sonores converses
l’aigua n’anava plena.




XXXV

Brandant les fulles
com d’indòmita raça
un arbre reia:
sentíem les guspires
de la remor joiosa.



XXXVI

La llum s’ajaça
sobre la mar oberta,
dins una cala,
en la balma remota.
En els teus ulls no fina.




XXXVII

S’infla la vela
amb el vent que s’apressa
a conduir-nos
per viaranys que allunyen
el seu pas de les aigües.



XXXVIII

L’hora perleja,
un núvol lent camina;
l’estel s’apaga.
Sóc hoste del nou dia,
de vaporoses calmes.




XXXIX

Flairo la menta
que creix arran de marges.
Si te’n collia
per coronar la trena
i perfumar-te els somnis!



XL

Si quan pensaves
en la tarda serena
no t’enyoraves,
si la llum no et feria,
no sabria estimar-te.



* * *