DUES PERSPECTIVES DIFERENTS

Mentre Iñaqui Ezquerra, Toni Cantó, Arcadi Espasa, Boadella i altres destacats intel·lectuals del cosmopolitisme racial espanyol es manifesten per defensar el bilingüisme a Catalunya -com si no n'hi hagués!-, Google, l'empresa que ha portat a les nostres llars la segona revolució informàtica, ha inclòs el català entre les llengües del seu nou traductor. Lliçó i bufetada alhora per a aquells que volen eliminar el català fent creure als ignorants i als ressentits que defensen el castellà.

"IO CONOSCO UN GIARDINO", DE "MARISTELLA"

Deliciosa i apassionada ària molt poc coneguda i d'una extensió poc compromesa. Una cosa ben diferent, però, és cantar-la bé, com ho fa Gigli.

"LA CIUTAT CANSADA", DE PERE CALDERS

Edicions 62 ha publicat una novel·la inacabada de Pere Calders. No hi ha dubte que des d'un punt de vista literari i crític té un interès remarcable: permet conèixer millor una etapa de la seva trajectòria com a escriptor, singularment la que va transcórrer a Mèxic després de l'ensulsiada de la guerra civil i del desenllaç nefast. Sobretot per a Catalunya i per als catalans. Tanmateix, l'edició d'aquesta obra inacabada es dirigeix al gran públic. Jo no sé si una obra a la qual li falten un parell de capítols té gaire interès per al lector de carrer. Per a l'especialitzat segur. Per a l'altre em sembla que, llevat que no sigui un fervent admirador, no tant. O no gens. Jo em pregunto si no és contrariar la voluntat de l'escriptor publicar-ne una obra que ell no va donar a la llum pública en vida. Hagués estat quina hagués estat la seva intenció, estigui documentada o no la seva voluntat de posar-la en paper a les llibreries. Si jo fos hereu de Calders no n'autoritzaria aquesta edició tal com s'ha plantejat: gran públic de consum. Perquè podem començar així i podem acabar alterant parts d'una obra d'art que, de fet i de dret, només pertany legalment al seu autor.

EL NOU TEATRE GOYA

Diu la premsa :

"Josep Maria Pou ha assegurat que el seu objectiu és oferir "el millor teatre", tant dels autors més punters del moment com d'aquells dramaturgs d'obres inoblidables d'entre els anys quaranta i seixanta del segle XX. L'actor i director artístic ha afirmat que hi haurà dues produccions pròpies a l'any, tot i que no ha volgut donar massa més detalls de la temporada. La inversió per recuperar l'edifici ha estat de 3,7 milions d'euros, dels quals 2,2 els han aportat les administracions públiques."

No es pot negar que és una bona notícia per a Barcelona i concretament per al món de la faràndula que l'històric teatre Goya obri una altra vegada les portes i es posi en funcionament amb un projecte i una temporada estable. No sé si tenim casa per tant moble si comptem que a Barcelona -i també rodalies- hi ha teatres i obres per donar i per vendre. Algunes sales  perden molt diners perquè amb prou feines omplen de tant en tant. Fins i tot algunes de molt importants. M'imagino que el teatre Goya reneix amb una vocació comercial -que no dubto que serà de qualitat- per tal d'amortitzar tan aviat com es pugui l'enorme inversió que hi han abocat les administracions amigues (2,2 milions d'euros) que no és poca cosa. Com que el gestiona Focus i el dirigeix Pou s'ha optat per crear un teatre especialitzat que no faci ombra a altres temporades. Diu la premsa que s'hi faran obres d'autors "punters" i obres dels quaranta i seixanta. A mi, aquesta limitació em sembla d'entrada sospitosa i poc convenient. No veurem Shakespeares ni Guimeràs? Ni Calderons? Ni tantes altres coses que podrien ser interessants? Aprofitant l'esdeveniment es veu que es publicarà un llibre d'Enric Gallén sobre la història del teatre, que pot ser una peça clau per entendre tota una època teatral determinada de la ciutat. En matèria cultural i en temps de crisi aguda com el que estem vivint tot és bo i ben rebut però no fóra millor deixar fer a cada director, cada sala i cada projecte? 

MÚSICA ESPACIAL PER A PERSONES ESPECIALS. FRAGMENT CENTRAL DE "JUPITER", DE GUSTAV HOLST

EL DARRER GARGALL

Llegeixo a L'Avui que el teatre Romea ha optat per Alfonso Guerra per inaugurar la temporada 2008-2009. Es veu que hi pronunciarà una conferència amb el títol "La política cultural de la II República". No hi ha dubte que el tema és interessant però cal dir a continuació que al programador li ha interessat més la persona que el motiu. Hi ha milers d'estudiosos a Espanya que poden parlar amb més coneixement de causa del tema que no pas Guerra. En el benentès, també, que a Catalunya hi ha molts historiadors, crítics o simplement persones llegides que poden dissertar millor que un polític. El que sigui i del partit que sigui, amb lleus excepcions. A mi em sembla que un especialista català hagués fet el fet. Però es tractava que vingués aquell que en el seu dia va afirmar que s'havien "cepillado" l'Estatut, aquell que representa el nepotisme ibèric més ranci i la retòrica comunista més desfasada. Fa pocs dies va dir penjaments del president Montilla perquè havia gosat posar en entredit el suport al govern socialista de l'estat. Tot plegat sembla un despropòsit, però si s'analitza més de prop la situació s'entén tot. Resulta que el director del Romea és actualment Calixto Bieito, un vell conegut del Liceu per la seves idees pertorbades i les seves posades en escena excèntriques i provocadores, sovint foc d'encenalls que es consumeix abans que s'acabi la funció. Doncs, l'inductor de la tal provocació és -hi posaria les mans al foc- ell en persona. No en té prou a torturar els artistes, el públic i la crítica amb els seus muntatges infumables sinó que ara porta les seves cavil·lacions intel·lectualoides a fora de l'escena. No sé què farà la gent però no hi ha dubte que aquesta conferència és un bon argument per deixar d'anar al teatre i, sobretot, per arraconar d'una vegada per totes un individu que només cerca amb les seves actuacions notorietat a curt termini i sense contingut.

UKIYO-E, GRAVATS JAPONESOS

He dit ja alguna vegada que la Caixa de Catalunya ens té acostumats a exposicions bones o molt bones al seu centre cultural de la Pedrera. Seria llarg fer una llista de les que han marcat la vida cultural barcelonina al llarg de ben bé dues dècades. 

Ara ens presenta una exposició antològica, prou extensa, temàticament molt homogènia, artísticament molt destacable i original. Es tracta d'una recopilació d'Ukiyo-e de la Biblioteca Nacional de París. Els Ukiyo-e, expressió que significa literalment 'pintures del món flotant' -que aquí han traduït amb gràcia i encert com a 'imatges d'un món efímer'- són gravats en paper amb tècniques xilogràfiques i pintats a mà amb més o menys detall i més o menys color. Són la manifestació d'una cultura que neix a l'empara de la gran ciutat (Edo, principalment, que és l'actual Tokyo) i d'una nova classe naixent que ha de crear-se la seva pròpia cultura perquè no és acceptada per l'aristocràcia tradicional. En un mot, és un art burgès. 

A Catalunya en diem també estampes. Es tracta de recollir d'una manera versemblant, a vegades més o menys histriònica o irònica, imatges de la vida quotidiana, presidides per les persones o per paisatges significatius. No deixen de ser exquisits quadres de costums, un xic idealitzats. Són autèntiques instantànies disparades sense càmera fotogràfica. I els temes són d'allò més variats. A la Pedrera podem veure escenes de teatre, de sumo, de mercat, malencòniques, amatòries, marítimes, paisatges diversos sovint presidits pel mont Fuji. Alguns delicadíssims com les glicines, altres més explícits i menys poètics. Sempre detallistes i naturals. Els Ukiyo-e representen amb perfecció una concepció oriental de l'art que es complau a capturar per sempre petits moments que 'floten' a la realitat japonesa. Com els haikai. En el fons, aquests gravats són com la poesia de Garcés definida per Foix: són finestres obertes al món els vidres de les quals estan entelats per l'alè del somni. 

MEMÒRIES DE JOSEP BENET

Impagables les memòries de Josep Benet. Valentes, rigoroses, intensament viscudes. I exemplars per a tots. Benet hi conjuga amb una naturalitat poc donada a correccions polítiques el seu catalanisme irreductible, la defensa a ultrança de la democràcia i de la República i la denúncia dels crims que, en època de la guerra i per causa de la revolució obrera, es van cometre a la rereguarda. Aquells comesos contra clergues i seglars els quals, per un motiu o un altre -i sempre d'una manera injustificada-, van pagar amb la vida la fúria d'un règim almenys tan totalitari com el que s'havia d'instal·lar a Espanya a partir de 1939. El reguitzell de detencions, assassinats, purgues col·lectives, èxodes és un no acabar. La personalitat de Benet està dotada d'un doble vessant imprescindible per entendre la persona: és un activista però alhora és un historiador solvent. Això fa que el seu discurs sigui profundament eloqüent i emotiu i absolutament rigorós. Benet desmunta amb la seva actitud diversos tòpics i posa en entredit, des de les mateixes files del republicanisme, i sense vels ni ambigüitats, les atrocitats que es van cometre a casa nostra en nom de l'ideal anarquista. A banda, naturalment, de denunciar les altres atrocitats comeses pel règim militar insurrecte. Venint de qui ve -home d'esquerres, republicà i nacionalista- aquestes memòries tenen un alt valor i serveixen per refermar aquella dita que hauria de ressonar per sempre als temples de la política i de la història: la veritat us farà lliures.