IMPOSTOS, DEUTE I INFLACIÓ: TRES MANERES DE PAGAR UNA FESTA QUE ENCARA NO HEM ACABAT

Qualsevol societat està sotmesa a una restricció econòmica que és òbvia, però que avui dia alguns posen en discussió: no podem gastar indefinidament més del que produïm. Aquesta afirmació gairebé  pueril ha fet córrer rius de tinta i s’ha instal·lat a la societat gràcies a una ideologia concreta o a una manera de fer acomodatícia. En el cas de les famílies tothom veu clar que el fenomen és d’aquesta manera. Si tu ingresses 2000 però en gastes 3000 al mes aquesta situació la podràs aguantar un temps però no per sempre. I ho podràs fer gràcies primer als estalvis i després al crèdit bancari. 

En canvi, en els estats es parla de més màniga ampla, de més marge per gastar allò que no es té i que potser mai no s’arribarà a tenir. Això és així, en efecte, pels mecanismes de poder de què disposen els estats però també és cert que les factures tard o d’hora s’han de pagar. Sovint la magnitud de les xifres i la complexitat legal i institucional fan que perdem de vista aquesta llei tan bàsica que es fonamenta en l’operació matemàtica de la diferència. Quan una comunitat ㅡ diguem-ne país, estat o macroestatㅡ pretén mantenir un nivell de despesa més gran que els ingressos que genera té tres instruments per fer-ho. Tots són legals però depèn de com s’usin són perversos i acaben generant més pobresa que la que volen corregir. Aquests mecanismes són els impostos, el deute i la inflació. Són, sí, ressorts diferents però comparteixen un mateix tret essencial: tots acaben dirigint el cost als ciutadans, als d’ara o als venidors. 

Els impostos són la forma més directa i barroera. Si un govern necessita recursos és tan senzill com augmentar les contribucions obligatòries i coercitives amb qualsevol excusa. Pensem per exemple, que fa segles els anglesos van gravar les finestres dels habitatges perquè es considerava un signe extern de riquesa. A aquest nivell arriba l’estupidesa humana. Els motius de tributació són molt diversos (rendes de persones, societats, consum genèric o de determinats productes, turisme, etc). No sempre el ciutadà sap quant paga en impostos. A l’IRPF per exemple, saps fins al cèntim quina quantitat acabes pagant, però en l’impost indirecte de l’IVA això no és així. Per això se l’anomena impost difús. D’altra banda, el ciutadà també es pot fer una idea de si els serveis que rep a canvi són bons o no i justifiquen l’esforç fiscal.

A partir del mecanisme impositiu és legítim plantejar diverses preguntes. En primer lloc de quin ha de ser el límit de l’esforç fiscal de ciutadans i empreses. Perquè és evident que no es pot collar massa perquè aleshores els efectes són contraris als esperats i són certament nefastos: disminueix l’incentiu de treballar, es redueix la inversió estrangera i pròpia i l’estalvi privats, augmenten les trampes fiscals ㅡ evasió i elusió- , creix l’economia submergida, es deslocalitzen les empreses, els capitals es fuguen a un lloc on els tractin millor, paradoxalment es pot acabar recaptant menys, disminueix la competitivitat, s’alenteix el creixement econòmic i, el més perillós de tot, creix el descontentament social. 

Hi ha, però, una altra pregunta que sovint queda velada i que és fonamental en relació amb el tema impositiu. És l’eficiència de la despesa. Ja sabem que l’estat no té ni pot tenir una lògica estrictament empresarial, però tampoc pot tractar els diners de tothom alegrement com si fossin regalats o de ningú. I aquest és també un perill cert que massa sovint es porta a terme especialment a la nostra latitud: el del malbaratament. Repassem com pot malgastar l’administració de manera genèrica. La llista pot ser llarga, però podem resumir-la en uns punts: invertir en projectes de nul o baix retorn social o econòmic. Tenir una administració massa dimensionada i ineficient, amb excessiva burocràcia, excessives regulacions i complexitats. Comprar béns o serveis per sobre del seu valor real de mercat. Finançar programes sense avaluar-ne els resultats o seguint només criteris partidistes electorals (les subvencions, per exemple). I finalment el que està tan de moda als nostres dies: l’ús indegut dels recursos públics sigui per frau, corrupció o conflictes d’interès. 

Ningú no gaudeix pagant impostos. Qui digui el contrari menteix, per més socialista que sigui. Pagar impostos és un acte de consciència, però col·lideix amb la naturalesa humana, que alguns volen canviar si us plau per força. És evident que s’han de pagar impostos per mantenir uns serveis bàsics: defensa, policia, justícia, sanitat, educació. Però el problema és d’ordre quantitatiu i no pas qualitatiu. I com sempre de criteri i de sentit comú. Volem una sanitat que ho pagui tot a qualsevol preu o volem una sanitat més selectiva. I a on és aquesta frontera?

La segona via de finançament estatal és molt més atractiva des del punt de vista polític: endeutar-se. El mecanisme sembla gairebé màgic. L'Estat manté o incrementa la despesa sense apujar impostos de manera immediata. Els ciutadans continuen rebent serveis i prestacions, mentre la factura sembla desaparèixer de l'horitzó. I a l’horitzó. El problema de la ineficiència de la despesa, tanmateix, persisteix. Naturalment, és només una il·lusió temporal. Simplement n'ajorna el pagament. És una mica com marxar d'un restaurant sense pagar el compte però deixant una targeta de crèdit a la barra. El sopar no surt gratis. Simplement arribarà més tard l'extracte bancari. Però arribarà. I si per un cas no es pot pagar, la possibilitat d’endeutar-se s’haurà acabat perquè ningú ens voldrà deixar diners o perquè ens els deixaran amb un interès molt més elevat. 

Això no vol dir que el deute sigui en si i per si negatiu. De fet, pot ser una eina extraordinàriament útil. Una empresa solvent sovint s'endeuta per ampliar una fàbrica. Això sí sense ultrapassar una ràtio determinada. Una família pot demanar un préstec hipotecari per comprar una casa. De manera similar, un estat pot endeutar-se per construir infraestructures, finançar la recerca o afrontar una crisi excepcional. Però no per pagar més funcionaris o estructures administratives prescindibles o inútils. 

El problema és que el dèficit anual ha deixat de ser amb el temps i especialment durant el segle XX una eina puntual i s’ha convertit en una mentalitat estructural dels països que volen viure per sobre de les seves possibilitats a qualsevol preu. Com ara Espanya o Catalunya. Any rere any es gasta molt més del que s’ingressa i el deute es va acumulant. Aquesta acumulació genera interessos que reclamen els qui han prestat els diners a l’estat. I d’aquesta manera els impostos a pagar augmenten i la possibilitat de fer despesa social disminueix. 

S’ha al·legat per a tal situació el pensament de Keynes, que pregonava després de la gran depressió el paper de la despesa pública en moments de baixa demanda privada. Però els qui han interpretat Keynes ㅡbàsicament els socialistes i la socialdemocràciaㅡ  no se l’han llegit bé perquè aquest no sostenia un dèficit sostingut any rere any sinó que el reclamava per a moments puntuals de manera excepcional. Si a la proposta econòmica hi sumem els interessos electorals curtterministes dels partits, ja tenim el soufflé muntat. Mai més ben dit. Gastar és agradable i genera adhesions interessades per veure què cau. Retallar o simplement no gastar per responsabilitat és una opció més adequada en segons quins casos però altament impopular. I d’aquí plora la criatura, però és evident que la festa s’ha d’acabar en algun moment o altre. 

La tercera via és la menys coneguda, la més abstracta i la més difícil d’entendre. Alhora, és una de les més poderoses i la més real i general. Es tracta de la inflació. A diferència dels impostos la inflació no la notifica ningú a casa. Tampoc genera cap sensació d’obligació. És més subtil, potent i general i funciona erosionant el valor dels diners i, per tant, el poder adquisitiu de les persones. 

Per entendre la inflació cal entendre bé que són els diners que utilitzem en els nostres dies. Abans de 1970 els diners tenien el suport del patró or. És a dir, els diners que circulaven estaven suportats per unes quantitats d’or de la reserva del banc central. Un podia demanar que li canviessin els bitllets que tenia per or. Aquest canvi era possible i real, legal, no una abstracció teòrica. El bitllet era simplement un rebut que deia ‘Pagarà 1000 ptes. en or al seu portador’. Pessetes perquè encara no hi havia l’euro. 

Aquest sistema tenia avantatges evidents. Limitava la perniciosa inflació i dificultava que els governs financessin la despesa imprimint diners, que és el que passa avui. Però també tenia inconvenients molt seriosos. Si l'economia creixia més de pressa que les reserves d'or, faltava liquiditat. Els bancs centrals tenien molt poc marge per respondre a crisis financeres o recessions. Fins que els EUA van començar a imprimir molts més diners que les reserves d’or que tenia. De manera especial França va reclamar el canvi dels dòlars que posseïa en or i va enviar els vaixells a buscar-lo. El 15 d’agost de 1971 Nixon va donar per acabat el patró or i amb els EUA van caure totes les monedes. 

La pregunta és inevitable: si els diners ja no tenen la contrapartida en or què és el que dona valor als diners anomenats fiduciaris. La primera cosa és la confiança que tens a l’hora d’usar-lo. Saps que els podràs fer servir per adquirir béns i serveis, cancel·lar deutes, tenir una reserva de valor. En segon lloc, confies en l’estat ㅡ i és molt confiar en els nostres diesㅡ que crearà la demanda permanent de la moneda. També confies en l’autoritat monetària -en el nostre cas el BCEㅡ que és l’encarregat de procurar l’estabilitat dels preus de manera teòricament independent del poder polític. El banc central procura que la inflació no s’enfili gaire i que la deflació no s’instal·li en l’economia. 

El patró or limitava i molt la capacitat dels governs per endeutar-se i crear diners. També feia les crisis més difícils de gestionar. El sistema actual ofereix molta més flexibilitat per afrontar recessions i pànics financers, però exigeix una gran disciplina institucional i molt de criteri, de sentit comú i de coratge. Quan aquests fallen, apareixen inflacions elevades, bombolles de deute o crisis monetàries. En altres mots, hem substituït una restricció material —la quantitat d'or emmagatzemat— per una restricció basada en la credibilitat. I la credibilitat, a diferència de l'or, pot perdre's molt de pressa especialment en règims populistes, electoralistes o il·luminats. 

Només un exemple. Els preus a la zona euro han augmentat des de 2020 un 22-24%. És a dir, si imaginem algú que al banc tenia 10.000 eur i que no s’ha tocat durant aquest lapse de temps, podem afirmar que aquests 10.000 eur han perdut un 22-24% de poder adquisitiu. Vaja, gairebé una quarta part del seu valor. Sense fer res. Simplement, no tocant els diners del compte corrent. Nominalment té els mateixos diners. A la realitat és força més pobre. Aquest fet fa pensar en una pregunta: són realment nostres els diners que tenim al banc o a una caixa forta a casa? La resposta és que no. Són de l’estat, depenen de polítiques que no controlem i de fets atzarosos que poden afectar la seva capacitat adquisitiva.

Molts economistes defineixen la inflació com un impost invisible. No hi ha cap anunci oficial però amb poc temps pots haver perdut bona part del poder adquisitiu. Per això en èpoques de vaques magres, la gent recorre als actius físics que sí que són teus: els immobles ㅡ no ho són del tot perquè depenen de regulacions— i, sobretot, l’or. Les malvestats són transversals i afecten sobretot els assalariats i els pensionistes que depenen d’una actualització dels seus sous. 

Quines són les causes de la inflació? Bàsicament n’hi ha 3. Augment de la demanda, augment dels costos i singularment l’energia i augment de la massa monetària o els diners que hi ha en circulació. I ara una pregunta que és la pregunta en aquest cas. Beneficia a algú la inflació? I la resposta és que sí: beneficia els deutors perquè redueix el valor real dels deutes existents. El que es deu sempre és el mateix però el valor del que es deu minva amb la inflació. Per això faríem bé de creure que l’estat no té un paper innocu en els processos inflacionaris i que de fet en algunes ocasions la desitja i l’aplica. Aquesta és la tesi de Milton Friedman per exemple. Deia que una inflació sostinguda, generalitzada i persistent només pot ser deguda, més enllà de fets conjunturals, a un creixement dels diners en circulació més ràpid que la creació de béns i serveis. 

Les societats actuals disposen d’instruments per poder gastar més del que produeixen però l’equilibri és delicat i és un mecanisme semblant al d’un embragatge d’un cotxe. I hi ha persones que no saben portar el cotxe i que no l’haurien de portar. Es diuen polítics i sovint no en tenen ni idea d’economia ni de responsabilitat col·lectiva. 

Els impostos s’han de pagar avui, el deute el pagaran els ciutadans de demà i la inflació la paga tothom de mica en mica i a mig termini si està controlada. Algú sempre acaba pagant. Salvador Illa deia fa poc en un vídeo a instagram que donaria no sé quins avantatges a les famílies monoparentals i deia que el que donaria seria gratuït. Quin greu error presentar-ho d’aquesta manera. Si creu que és així, és un ignorant; si sap que no és així està enganyant. 

La prosperitat duradora no consisteix a trobar maneres cada vegada més imaginatives de posposar la factura. Tampoc a gastar sense solta ni volta cada vegada més per una creença del dogma. La prosperitat consisteix a crear riquesa de manera sostenible, ordenada, racional i lliure. La riquesa es crea amb esforç i la creen les empreses. No cau del cel. No la crea l’estat ni els vividors ni els pocavergonyes. 

****

LA CULMINACIÓ D'UN SOMNI CENTENARI

El dia 10 de juny era el dia triat. Feia 100 anys exactes que Antoni Gaudí moria a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona després que un tramvia l’hagués atropellat 3 dies abans a la Gran Via entre Bailèn i Girona. Com que vestia pobrament i de manera negligent, ningú no l’havia conegut i l’havien confós amb un indigent. Quina ironia que té de vegades la vida… Un dels genis arquitectònics més importants de tots els temps convertit a judici aliè en un captaire de carrer. Gaudí hauria interpretat el fet com un missatge i realment hi és. El seu funeral es va celebrar a la Sagrada Família ㅡ l’obra de la seva vidaㅡ i reposa a la cripta, un espai on he cantat diverses vegades en cor i com a solista.

Es tractava de beneir ㅡ no pas inaugurarㅡ la Torre de Jesús, la més alta de les que té la basílica, i de celebrar-hi una missa en honor d’aquest esdeveniment. I per a tal fet havien convidat el Papa, que va haver de pagar el peatge corresponent de la capital de l’imperi, com és costum a la península.

Quan era petit recordo que havíem anat a beneir el palmó més d’una vegada als jardins de la Sagrada Família. Era un acte familiar, modest, però la presència d’aquelles quatre torres que es dreçaven amenaçadores era ja inquietant. Recordo que més d’una vegada havia sentit comentar a la meva àvia i la meva mare que ningú dels qui érem allà la veuria acabada en vida. També recordo com si fos ara l’adhesiu de fons blau amb les torres blanques del temple, que s’enganxava a la solapa el dia que feien recapte de diners per continuar el temple.

Fa anys ja vam anar al carrer Mallorca a veure passar el papamòbil amb Benet XVI a dins, el Papa dimissionari, quan va beneir el temple en ocasió de la seva total cobertura. Recordo una quantitat enorme de policia i un sentiment entre la joia i la incredulitat. Aquesta visió, avui dia, s’ha multiplicat diverses vegades. La Sagrada Família s’ha convertit en una baluerna immensa, aclaparadora per al visitant. Una obra feta de pedra i somnis, en què l’amor ha estat més gran que la tècnica, i ja és dir. Una obra que és testimoni de la perseverança i tenacitat d’una persona però també d’una col·lectivitat.

L’acte de benedicció era un acte litúrgic principalment ㅡ missa solemne erga omnes, i aquí «omnes» vol dir justament això. El públic era tota la cristiandat i, més enllà d’aquesta, tot el món. Era també un acte institucional a on assistien les principals autoritats polítiques de Catalunya i d’Espanya. Amb els reis al capdavant. No es va poder treure una estelada, però, en canvi, el qui va fer aquell discurs tendenciós i partidista del 3 d’octubre de 2017 deia representar la nació que ha engendrat el temple.

Finalment, tant la missa com l’acte institucional en si van quedar superats amb escreix i es van convertir en un esdeveniment únic, històric, amb gran càrrega espiritual, cultural i simbòlica. Amb la presència del papa Lleó XIV, les autoritats civils i religioses, i milers de persones convidades o congregades tant a dins com fora de la basílica, Barcelona va viure una jornada que quedarà incorporada a la història del temple i de la ciutat.

La celebració va començar amb l’ofrena floral i la pregària que va fer el Sant Pare davant la tomba de l’arquitecte. No era simplement l’alçament del temple, era alguna cosa més: un acte de gratitud envers un home obsedit per la seva obra, per la religiositat i per Déu. Un gest que recordava la compleció parcial del temple i alhora la persistència d’una idea arquitectònica nascuda fa gairebé un segle i mig.

La missa vespral va comptar amb quatre mil assistents i amb un cor de 600 cantaires vinguts d’arreu de la geografia catalana tots dirigits per Pere Lluís Biosca. Els cantaires que van ser expulsats de l’acte i retinguts pels Mossos a instàncies de la policia nacional durant tres quarts d’hora en un tancat exterior per evitar que cantessin els Segadors i que mostressin quatre estelades. Tot això, que no es va veure per televisió, ha generat una controvèrsia notable. No tan sols van ser els adults els retinguts. El cor Pueri Cantores i el cor infantil d'Amics de la Unió també els va passar el mateix i no van poder assistir a la cloenda de l’acte.

La missa fora d’alguns fragments en català, protocol·laris, però litúrgicament no substantius, va ser en castellà. El català va ser posat en calçador, furtivament. Hi va ser, però, tot i que la voluntat de la Conferència Episcopal era una altra si no hagués estat per les queixes. L’homilia va parlar de catecisme de pedra de Gaudí i de la relació íntima amb les aspiracions arquitectòniques com a expressió palpable del misteri cristià. La nova torre no és una torre més sinó el centre simbòlic d’un conjunt monumental i una referència física de l’ànima del catolicisme.

Ara bé, el moment culminant de l’acte ㅡ i el motiu principal del viatge papalㅡ va arribar quan Lleó XIV va sortir a l’exterior per beneir la torre de Jesús, que amb 172,5 metres converteix la Sagrada Família en l’església més alta de tot el món coronada amb una creu de quatre braços que es fa visible des de tots els angles. I és aquí on la solemnitat va donar pas a l’espectacle, on la litúrgia va esdevenir art visual. Igor Cortadellas va imaginar l’acte com una fusió televisiva d’arquitectura, música, llum i tecnologia. Realment ho va aconseguir i de quina manera.

Els escolanets de Montserrat van sortir de la basílica portant sengles llànties enceses i cantant un emotiu Sanctus deliciosament interpretat amb les tres veus infantines. Diria que potser aquesta va ser la interpretació més colpidora perquè era el símbol de la veu humana innocent que vol alçar-se fins a Déu. Després va aparèixer tota l’escolania. Quan van haver acabat se’ls van il·luminar amb més força les llànties i és aleshores quan va començar l’espectacle de llum. També a dins del temple, on els assistents, amb els mateixos fanalets, il·luminaven la nau central i les laterals. La música ja deuria ser gravada aleshores. No crec que els cors ho haguessin cantat en directe. I si ho van fer en directe, el mèrit és encara més gran. És una música que tenia alguna cosa de coneguda. Dies després me’n vaig adonar. Tenia un regust de la peça d’Ennio Morricone «L’oboè de Gabriel». No crec que sigui forassenyat dir-ho entre altres coses perquè Cortadellas té formació musical i va estudiar oboè. Les vocalitzacions del cor a cappella van deixar pas a l’orquestra. En un moment determinat entra l’orgue i s’arroga tot el protagonisme durant uns moments. S’afegeixen el cors infantils i els de grans, l’orquestra del Gran Teatre del Liceu fins que la llum cobejada il·lumina les torres i singularment la de Jesús. És una mena de símbol de la comunió entre els homes i Déu, de la recerca de la divinitat a través de l’arquitectura i de l’art. M’he quedat amb les ganes de saber del cert quines són les músiques que s’hi van posar i qui n’és el compositor.

La rematada final va ser l’aparició al cel de tot de drons ㅡ 800 concretamentㅡ que van formar la cara i el tors de Gaudí. Gaudí gira al cap per veure la seva obra i somriu complagut. El lema, en català, «Primer l’amor, després la tècnica» reblava l’actitud que ha presidit el camí des que el 1882 es va començar a construir la basílica.

Va ser un acte respectuós, però vistent, elegant però espectacular, recollit i expansiu alhora, religiós i laic, televisiu i cinematogràfic; un espectacle que no podia deixar indiferent a ningú i no ho va fer. Era pel que es veu la primera vegada que usava el cinema live, amb òptica Fujinon Duvo i estètica de llargmetratge. L’aposta no era menor i el risc tampoc, tenint en compte que era tot el món el qui veia la cerimònia en directe. La feina en aquest sentit de Paulí Subirà i tot l’equip de TV3 ㅡ no pas 3catㅡ ha estat remarcable i serà un abans i un després en les retransmissions televisives d’esdeveniments com aquest.

És evident que aquest acte no era tan sols la benedicció d’una simple torre per més alta que sigui. Era a més un espectacle i una exhibició cultural. No es pot dir que s’hagi desaprofitat l’ocasió perquè tothom n’ha dit meravelles. Els d’un cantó i els de l’altre, els d’aquí i els d’allà, els de dins i els de fora. Jo crec que la música triada hi va fer molt per aconseguir la narrativa màgica intergeneracional i de vincle entre la comunitat i el diví mitjançant l’arquitectura. Tinc, tanmateix, un dubte. Què hauria dit Gaudí d’aquesta cerimònia? Hi hauria estat d’acord? L’hauria vist massa ostentosa o vanitosa? Hauria volgut ser el personatge estrella al cel de Barcelona? No n’estic del tot segur. O potser sí.

L’ANHELADA I IMPOSSIBLE IGUALTAT

Hem de comprendre que existeixi un anhel de cercar una societat més justa i equitativa. Es tracta d’un objectiu noble més enllà d’ideologies. Tanmateix, la igualtat absoluta topa de front amb la naturalesa humana. Els fets ens demostren que els humans som inherentment diferents en talents, motivacions, desitjos i capacitats. També biològicament i estèticament. La filosofia perversa del políticament correcte ha fet que sigui mal vista i fins i tot reprovada, la realitat tal com és, sense eufemismes pel mig. Imposar una igualtat de resultats artificial requereix un control estatal tan gran ㅡ i estèrilㅡ que, al final, l'únic que aconsegueix és igualar tothom per sota, destruint la llibertat individual i l'incentiu per millorar. 

El problema del socialisme ideal és que assumeix que els recursos i la riquesa simplement existeixen i només cal repartir-los. Alguns ingenus van més enllà i pensen que la riquesa és il·limitada. Però la riquesa s'ha de crear. Sense el mecanisme de preus del mercat i sense el premi al risc i a l'esforç (que genera certament desigualtat), l'economia s'estanca. La història ens ensenya que els països que han intentat planificar la igualtat total han acabat generant pobresa generalitzada i, paradoxalment, una nova elit política ultraprivilegiada: l’anomenada casta política. 

Fixem-nos en la gran paradoxa històrica del socialisme: en el seu intent d'eliminar les classes socials per assolir la igualtat, sempre acaba creant la pitjor de les desigualtats: la del poder. Substitueix els rics econòmicament parlant (que en un mercat lliure depenen de si els consumidors compren els seus productes) per «rics de poder» (buròcrates estatals que decideixen qui menja, on es treballa i qui té dret a un habitatge i tantes altres coses). La igualtat socialista és un miratge; només canvia els rics de l'empresa privada pels privilegiats del carnet del partit, que normalment són il·luminats o aprofitats. 

Perquè el socialisme pogués planificar la igualtat, un comitè estatal hauria de saber exactament què necessita, desitja i està disposat a fer cada ciutadà a cada moment. Això és matemàticament i informàticament impossible. Sense preus lliures, l'Estat camina a les fosques. No pot saber què produir, ni en quina quantitat, ni a quin cost, la qual cosa porta inevitablement a l'escassedat o al malbaratament. La igualtat socialista fracassa de soca-rel perquè és econòmicament inviable calcular-la. Normalment, els socialistes dogmàtics són gent amb poca o nul·la preparació econòmica o directament amb mala fe oculta. 

El socialisme parteix d'una base psicològica falsa: creure que podem anul·lar l'ambició legítima de millorar en l'àmbit individual. Si l'enginyer de camins que estudia set anys i té la responsabilitat que un pont no caigui guanya el mateix que qui té una feina sense cap responsabilitat, l'enginyer deixarà de fer d'enginyer. Quan intentes tallar les ales a qui vol destacar ㅡ o simplement millorarㅡ per igualar-lo amb els altres, destrueixes el motor de la innovació i el progrés que ens fa avançar a tots. 

Sempre he cregut que confonem conceptes. Una cosa és la igualtat davant la llei i d'oportunitats (que l'estat garanteixi educació i salut perquè tothom tingui una bona línia de sortida), i una altra de molt diferent és la igualtat de resultats (que tothom arribi a la meta al mateix temps). El primer és justícia; el segon és una utopia que requereix un sistema autoritari per reprimir qui destaca o s'esforça més. Això ha passat també, en un altre estat de coses, a l’educació pública catalana. 

El socialisme busca una igualtat utòpica perquè oblida que, per fer que dues persones desiguals siguin absolutament iguals en riquesa, has d'utilitzar la força de l'Estat per treure-li a una el que s'ha guanyat i donar-li a l'altra. Al final, la utopia de la igualtat destrueix la realitat ㅡ i el dretㅡ de la llibertat. 

El gran error de la utopia socialista no és el seu desig de veure tothom feliç, sinó la seva falta de comprensió de com reaccionen les persones quan se'ls treu l'incentiu de progressar individualment. El capitalisme i el mercat lliure no són sistemes perfectes, però assumeixen com som els humans de veritat i utilitzen el nostre desig de prosperar per generar riquesa col·lectiva. En canvi, el socialisme idealitza com hauríem de ser i, com que la realitat no encaixa amb la seva utopia, acaba obligant els ciutadans a encaixar-hi mitjançant la força. Per això, perseguir la igualtat de resultats sempre acaba sacrificant la llibertat. Ineluctablement. Indefectiblement. 

La gran pregunta que es fan historiadors, economistes i ciutadans des de fa dècades és aquesta: com pot ser que una idea que ha fracassat amb tant de dolor i cost humà en tants llocs diferents encara mantingui el seu atractiu? 

La resposta no és que aquestes persones no sàpiguen història, sinó que processen aquests fracassos a través d'uns filtres psicològics, ideològics i morals molt concrets. Per entendre la persistència d'aquesta creença, hem d'analitzar els seus arguments interns. 

Uns al·leguen, d’entrada, que els països que han fracassat no eren veritablement socialistes. És el més comú i trillat. Quan se'ls confronta amb els desastres de l'URSS, Cuba o Veneçuela, la resposta automàtica és desvincular la idea de la pràctica. Defensen que el socialisme és teòricament pur, democràtic i humanitari, i que Stalin, Pol Pot, Mao o Maduro van trair o desviar els veritables principis marxistes per culpa de la seva cobdícia personal o del seu autoritarisme. No veuen ㅡ o no volen veureㅡ que l'autoritarisme no és un «accident» del socialisme, sinó una conseqüència inevitable. Si l'Estat ha de controlar tota l'economia i planificar la vida de milions de persones, necessita, per definició, un poder absolut. L'absolutisme polític és la clau de volta necessària per intentar aplicar una economia col·lectivista. 

En segon lloc, dins la retòrica socialista, els fracassos econòmics mai són culpa de les contradiccions internes del sistema, sinó de sabotatges externs, especialment dels satànics EUA. Si Cuba és pobra, és pel bloqueig ㅡ més ben dit, embargamentㅡ dels Estats Units. Si Veneçuela s'ha enfonsat, és per la guerra econòmica, les sancions internacionals o les conspiracions de la CIA. Per cert, Veneçuela és l’exemple més visible que els recursos naturals no creen la riquesa d’un país. Tot i que les sancions o la geopolítica tenen influència, s'obvia que països sota pressions brutals o directament devastats (com el Japó o l'Alemanya de postguerra, la Corea del Sud) van prosperar gràcies a l'economia de mercat. El socialisme destrueix el teixit productiu de portes cap dins (expropiacions, control de preus, inflació desbocada, assignació ineficient de recursos, corrupció sense control) molt abans que qualsevol sanció externa faci efecte. Aquí cal esmentar també el cas de la Xina. Alguns babaus encara pensen que es tracta d’un país comunista i s’erren de mig a mig. La Xina ja fa anys que va fer un canvi cap al capitalisme més brutal i autoritari. 

En tercer lloc, el socialisme juga en el terreny de la utopia i les bones intencions (de ‘cadascú segons les seves capacitats’ a ‘cadascú segons les seves necessitats’), mentre que el capitalisme és cruament pragmàtic ( ‘el mercat es regula per l'interès propi’). Molts prefereixen aferrar-se a un sistema que promet textualment el cel a la terra (justícia, pau, germanor, fi de la pobresa), encara que falli com una escopeta de fira, abans que acceptar un sistema de mercat que admet obertament que la desigualtat existeix. Jutgen el socialisme per les seves promeses i intencions i el capitalisme pels seus defectes. Admetre que el socialisme és inviable implica, per a molts, acceptar un món cruel. Per tant, prefereixen creure que la idea és bona i que només cal aplicar-la «bé» la pròxima vegada. 

Com a complement del que s’ha dit, podem afegir les confusions interessades que alguns promouen. Quan es demana un exemple de socialisme que funcioni, molts apunten cap a Suècia, Dinamarca o Noruega. Tanmateix, els països escandinaus no són socialistes. Són economies de mercat capitalistes, hipercompetitives, amb una gran llibertat d'empresa i drets de propietat privadíssims, que després utilitzen els alts impostos recaptats per finançar un Estat del benestar fort. Els mateixos primers ministres d'aquests països han hagut de sortir històricament a demanar que es deixi d'anomenar «socialistes» els seus sistemes. De vegades també s’esmenta la Xina i ja sabem que la Xina ㅡ com hem ditㅡ ha abraçat el capitalisme per sortir de la misèria de Mao Zedong. 

L'URSS va caure el 1991. Per a les generacions nascudes a finals dels 90 o en el segle XXI, la Guerra Freda, les cartilles de racionament de l'est o els camps de treballs forçats i les matances de Cambodja són línies en un llibre de text, no pas memòria viva. En viure en societats occidentals pròsperes però amb problemes reals (accés a l'habitatge, feines precàries, inflació actual), els joves tendeixen a idealitzar qualsevol alternativa que prometi esborrar aquests problemes d'un cop de ploma. Com que no han viscut les conseqüències del col·lectivisme, la utopia els torna a semblar atractiva i nova. Hi ha els joves, però al seu darrere hi ha els interessats, els qui volen fer de la il·lusió ingènua dels altres el seu modus vivendi. I n’hi ha uns quants i de tots els colors, amb joies o sense. 

En resum, el socialisme sobreviu perquè no opera com una ciència econòmica, sinó com una religió secular. Quan una teoria econòmica falla, es descarta; quan una creença quasi religiosa falla, els seus fidels no culpen el dogma, sinó la feblesa dels homes que el van intentar posar en pràctica. 

*** 

«PAÍS ESTRANY». QUAN UNA CANÇÓ CANVIA DE PELL.

Hi ha cançons que semblen escrites per passar de puntetes. No són espectaculars, no volen impressionar ningú ni aspiren a convertir-se en grans declaracions. Simplement hi són i estan cantades de manera normal, fins i tot sense la convicció que potser fora necessària. No és resignació, només és un estil que impregna la versió. «País estrany», dels Catarres, sempre m’ha fet aquesta impressió des que la vaig conèixer i realment fa poc d’això. Es tracta d’una cançó que avança amb naturalitat, amb aquella barreja de pop i folk característica del grup, i que retrata una certa incomoditat col·lectiva sense perdre mai el to lluminós i indolent o despreocupat. Parla d’un país que costa d’entendre, d’una societat una mica desconnectada de si mateixa, però ho fa amb lleugeresa, gairebé com qui comenta una escena quotidiana. No és èpica, no és lírica. És testimonial, gairebé notarial, distant.

Arran del programa Eufòria de TV3 (ara 3Cat) Clara Subiràs va haver de fer una versió de la cançó. La versió de la Clara porta aquesta melodia cap a un altre lloc amb una base orquestral diferent que convida al canvi. No és només una qüestió d’arranjaments o de tempo. És una manera diferent de mirar el text. És una manera diferent de viure’l. Des dels primers versos es nota que alguna cosa ha canviat. Allò que en els Catarres sonava com una observació objectivada es converteix ara en una experiència viscuda, sincera i íntima. I això el públic ho detecta ja als primers compassos.

Quan diu «Aquest país estrany», la frase ja no té el mateix sentit. A la versió original hi ha una certa distància; sembla la constatació d’un fet. En la veu de Subiràs hi apareix una càrrega emocional que transforma completament la frase. No sembla que descrigui un país. Sembla que descrigui una pèrdua anticipadament, personal i col·lectiva. Alguna cosa que la toca de ben a prop i que viu i sent com a pròpia. Això en els Catarres no hi és.

També canvia la relació entre música i lletra. Els Catarres tendeixen a compensar la foscor del text amb una energia optimista, amb una prosòdia laxa i una vocalització que no és rígida i que pot recordar altres estils menys decorosos. La cançó continua avançant, manté el moviment, i això fa que algunes de les seves ombres quedin relativament suavitzades. Subiràs fa exactament el contrari: les posa al centre. Dona espai a les paraules, als silencis i a les pauses. Hi ha moments en què sembla que cada vers necessiti temps per sedimentar-se. Fa ornaments vocals a mitja veu, no força, no crida, però la potència de la música s’expressa sola amb la intenció que hi posa. Fins i tot quan arriba la tornada el volum és contingut i això també és remarcable i significatiu.

El zenit de la cançó arriba amb els versos «i sé que em trencaràs el cor però et seguiré estimant fins que em porti la mort». El contrast es percep amb força al final. Els Catarres tanquen la peça amb un aire gairebé d’himne compartit, com una invitació a cantar-la plegats. Subiràs opta per una altra direcció. El final és contingut, íntim, gairebé suspès i eteri, amb notes finals descendents i espirades, com si a cada frase el desànim s’hagués de vèncer amb un esclat d’optimisme. No busca la celebració sinó una mena de comprensió que potser denota un cert cansament. Com en el vers d’Argenté a «El clar país»: «quan el poble és memòria i el dret a viure un plet».

Per això la comparació entre les dues versions resulta tan interessant. No perquè una invalidi l’altra, sinó perquè cadascuna il·lumina aspectes diferents de la mateixa obra. Ara bé, tinc la sensació que la interpretació de Subiràs descobreix alguna cosa que ja era dins la cançó però que l’original només deixava entreveure. Com si hagués apartat una capa de llum i hagués permès veure millor les esquerdes que sostenen el text.

La versió dels Catarres funciona, és honesta i coherent amb el seu estil i univers musical. És la seva. Però la de Clara Subiràs té aquella capacitat poc freqüent de fer que una cançó coneguda sembli nova. No perquè la canviï ㅡ no és una cançó sevaㅡ sinó perquè n’accentua una veritat que potser havia passat desapercebuda.

En els Catarres, «País estrany» és una bona cançó, fins i tot una cançó més d’un àlbum.

En la Clara, és una cançó que costa oblidar.