Davant la desastrosa situació política a Espanya i també a Catalunya proposo una llista diagnòstica a partir de la qual es portin a terme les reformes que calgui, que calen i caldran. La llista apunta a problemes reals que tot coneixem. Hauríem de separar els defectes dels actors polítics dels defectes institucionals del sistema. Si ho barregem tot, la crítica és igualment contundent però però des del punt de vista de l’anàlisi és menys precisa i menys justa. Per a Catalunya com per Espanya, la llista ㅡ que és obertaㅡ és aquesta:
Dependència absoluta del partit, clientelisme polític i sistema que penalitza el pensament crític individual i premia la lleialtat cega. El sistema tendeix a premiar la lleialtat, l’obediència i la resistència interna per damunt de la competència i el criteri propi.
Participació política concebuda com una carrera professional estable a llarg termini més que com un servei temporal. En aquest sentit caldria posar límits a la figura del «polític professiona» que s’ha generat i que hi és a tots els partits.
Poc o nul coneixement tècnic o professional de l’àrea que es governa i dependència excessiva dels cossos d’assessors, que són massa i sovint prescindibles.
Permanència pràcticament il·limitada en política, amb escassa renovació real de les elits.
Absència d’un règim efectiu de responsabilitat política davant del partit, la societat i, quan correspon, la justícia. Aquest és molt important i originat que per exemple Pedro Sánchez encara continuï el govern tot i que un ministre seu ha estat condemnat a 24 anys de presó. I altres coses sobre les quals no cal insistir.
Llistes electorals tancades i controlades pels aparells dels partits, que fan que el representant depengui més de qui confecciona la candidatura que de l’elector.
Colonització partidista de les institucions, organismes reguladors, empreses públiques i òrgans que haurien de tenir autonomia tècnica. Aquesta colonització cada vegada arriba més a baix. Us podria explicar un cas d’un institut públic d’educació secundària.
Confusió entre partit, govern i administració, amb ús partidista dels recursos i de la comunicació institucional. Això s’aplica també a l’extracció derecursos públics per finançar la màquina voraç dels partits. Exemples hi ha els que vulgueu.
Curtterminisme electoral: incentius per anunciar, inaugurar i subvencionar, però pocs per reformar estructures amb costos immediats i beneficis futurs.
Política excessivament comunicativa i poc executiva: la gestió del relat substitueix sovint l’avaluació dels resultats i de vegades fins i tot substitueix l’acció real.
Manca d’avaluació rigorosa de les polítiques públiques: es creen programes, organismes i subvencions sense mesurar prou bé eficàcia, eficiència ni cost d’oportunitat.
Opacitat del cost real de les decisions i escassa cultura d’explicar què es deixa de fer quan es prioritza una determinada despesa.
Administració excessivament burocratitzada, amb procediments pensats més per evitar responsabilitats que per obtenir resultats.
Inflació legislativa i normativa, amb lleis sovint declaratives, redundants o de difícil o impossible aplicació. De fet hem vist darrerament un fenomen que ens l’hem de fer mirar: es reconeix un dret pels treballadors en general i especialment per als treballadors públics i després es regateja amb mil estratègies perquè sigui complicat, difícil o impossible sol·licitar-lo.
Polarització com a mecanisme de mobilització electoral, que converteix l’adversari en enemic i dificulta els acords sobre polítiques de llarg termini. Una de les polítiques allà termini que s’hauria de pactar és la immigració. Una altra de les polítiques allà termini que s’hauria de pactar és la fiscalitat.
Debilitament de la deliberació parlamentària: les decisions es prenen als òrgans dels partits i els parlaments tendeixen a ratificar posicions prefixades.
Dependència dels mitjans i dels cicles de les xarxes socials, que afavoreix la resposta immediata, emocional i simplificada.
Xarxes clientelars entorn de subvencions, contractació pública, nomenaments i entitats dependents del pressupost públic, encara que això no impliqui necessàriament corrupció penal.
Portes giratòries i conflictes d’interès mal resolts, tant entre política i empresa com entre política, administració i organismes públics. A dreta i esquerra.
Escassa o nul·la cultura de dimissió, fins i tot davant errors greus de gestió que no constitueixen delicte. A Suècia o Gran Bretanya condemnen un ex ministre a 24 anys de presó i el primer ministre dimiteix i convoca immediatament eleccions. Al Japó es fa el Hara Kiri. De fet per molt menys que això. Aquesta és la diferència entre un país civilitzat i un altre que està ben a la vora de la supervivència i instal·lat a la barbàrie.
Judicialització de conflictes polítics i politització percebuda o real de determinats nomenaments judicials, dues dinàmiques diferents però mútuament corrosives.
Desconnexió entre responsabilitat i competència: sovint qui decideix no executa, qui executa no decideix i ningú no assumeix clarament el fracàs.
Duplicació administrativa i competencial, especialment quan diverses administracions intervenen en una mateixa política sense una atribució clara de responsabilitats.
Debilitat de la planificació a llarg termini en infraestructures, educació, energia, habitatge, demografia i reforma administrativa.
Tendència a tractar problemes estructurals amb mesures simbòliques, de quedar bé, perquè el símbol és immediat, visible i electoralment rendible; la reforma, en canvi, és lenta i acostuma a molestar algú.
Podríem continuar però em sembla que ja ens fem a la idea.
A banda d’això, que ja és tot, hi ha una colla de vividors i de pocavergonyes a tots els partits que només volen cobrar bé dels impostos públics, treballar poc i actuar sota el paraigua si no la impunitat del partit.
Per tot plegat crec que és imperatiu i urgent que es pacti una llei de la funció política en què es fixin uns límits raonables que permetin acabar amb les corrupteles, abusos i degeneracions diverses. És això o bé una altra cosa menys agradable.
