La mar com a pàtria de la memòria. Lectura de Tankes de la mar, de Marçal Subiràs
per Laia Ferrer
Hi ha llibres que expliquen una història i n’hi ha que acaben constituint un espai. Tankes de la mar pertany clarament a aquesta segona categoria. Els seus quaranta poemes no desenvolupen una narració ni tampoc responen a una successió cronològica d’experiències; més aviat construeixen un territori moral i afectiu que el lector acaba habitant. Aquest territori és la mar. Però la mar no hi apareix com un simple paisatge ni com un motiu ornamental de tradició mediterrània. Des de la primera tanka fins a l’última es converteix en una manera d’entendre el temps, la memòria, l’amor i la mateixa experiència d’existir. Tot el llibre sembla néixer d’una intuïció molt simple i alhora molt profunda: hi ha llocs que acaben pensant per nosaltres. La mar és un d’aquests llocs.
La primera impressió que produeix el recull és la d’una gran serenitat. Tanmateix, aquesta serenitat no és ingenua ni idíl·lica. És una serenitat conquistada després del pas del temps. Sabem, per la nota introductòria, que aquests poemes van començar a escriure’s molts anys abans de ser publicats i que només la distància dels anys en va +permetre la fixació definitiva. Aquesta circumstància resulta decisiva per entendre el llibre. No llegim un dietari sentimental ni una successió d’impressions immediates, sinó una memòria depurada, una experiència que el temps ha anat decantant fins a deixar-ne només l’essencial. La tanka, amb la seva extrema economia verbal, esdevé el vehicle perfecte d’aquesta depuració. Tot hi és reduït a la imatge justa, al gest precís, al mot indispensable. El poema no argumenta ni explica: suggereix. Com una pinzellada o una fotografia, deixa que sigui el lector qui acabi d’omplir els silencis.
En aquest sentit, el llibre assumeix amb naturalitat l’herència japonesa de la tanka, però no intenta reproduir-la mimèticament. La Mediterrània substitueix sense estridències els paisatges orientals. Les veles, les cales, la sorra, la marinada, les boires o els capvespres són inequívocament nostres. També ho és la llum. Poques vegades la llum ha estat tan determinant en un llibre de poesia contemporània. No és només una qualitat física del paisatge; és una categoria moral. El capvespre malva del primer poema, la mar «clara, brillant, immensa», la lluna reflectida damunt l’aigua, l’alba que esborra el perfum de la nit o la claror que es va extingint amb les primeres pluges d’octubre constitueixen molt més que una successió de paisatges. La llum és la forma visible del temps. Cada canvi de llum correspon a una modulació interior, de manera que la natura deixa d’ésser un objecte contemplat per convertir-se en la projecció exacta de la consciència.
Aquesta identificació entre món exterior i vida interior explica que la mar esdevingui molt aviat alguna cosa més que un escenari. És refugi, interlocutora i memòria. Quan el poeta escriu «Ves-te’n a la mar pura. Que el vent meni els teus passos», la mar adquireix una dimensió gairebé ètica. És el lloc on hom retorna quan el món ha perdut orientació. En una de les tankes més belles del recull, el mar és recordat explícitament com «un amic que em parlava arran de platja». Aquesta personificació no respon a un simple recurs retòric. La mar és una presència viva, una realitat amb la qual es manté un diàleg continu. El llibre suggereix que només davant d’aquesta immensitat el subjecte pot arribar a reconèixer-se. La natura deixa de ser paisatge per convertir-se en consciència.
També el temps és concebut d’una manera singular. No hi trobem la idea moderna del temps lineal que tot ho desgasta, sinó una concepció profundament cíclica. Les estacions es relleven amb una naturalitat gairebé musical. L’estiu concentra la plenitud de la vida, la llum i l’amor; la tardor introdueix l’enyor i la memòria; l’hivern obliga a preservar allò que és essencial, mentre la primavera restitueix la promesa del renaixement. Aquest moviment incessant queda admirablement condensat en la imatge de les onades que «moren en crus silencis» per tornar immediatament «a viure intactes». La naturalesa no coneix la pèrdua definitiva. Només l’home experimenta la irreversibilitat del temps. Potser per això un dels versos més emocionants del llibre és també un dels més senzills: «Agost, no et moris!» No hi ha en aquesta exclamació cap voluntat impossible d’aturar el temps; només el desig, profundament humà, d’allargar uns instants més la plenitud abans que es converteixi en record.
Aquest record travessa tot el llibre sense arribar mai a transformar-se en lament. L’amor hi és present d’una manera discreta, gairebé pudorosa. No coneixem la història dels amants ni les circumstàncies de la seva separació. Només en rebem les traces: un lliri, una trena perfumada de menta, una rosa reflectida en uns ulls, unes paraules que la brisa encara retorna molts anys després. La decisió de no explicar res és una de les grans virtuts del recull. L’amor es construeix a partir d’objectes, aromes, llums i silencis. El lector acaba reconstruint una biografia sencera a partir d’uns quants indicis dispersos. Aquesta és, precisament, una de les grans possibilitats expressives de la tanka: la capacitat de suggerir molt més del que diu.
La llengua contribueix decisivament a aquesta impressió de depuració. El lèxic és d’una gran transparència, però mai no resulta pobre. Els colors, les plantes, els vents, les hores del dia i els elements del paisatge formen un univers verbal extraordinàriament coherent. No hi ha cap exhibició de virtuosisme ni cap voluntat d’originalitat forçada. Tot sembla buscar una naturalitat que és fruit d’una acurada selecció. Aquesta aparent facilitat remet inevitablement a la tradició de Marià Manent i Tomàs Garcés, autors que també saberen convertir la llum mediterrània en una forma de coneixement. Amb Salvat-Papasseit comparteix sobretot la confiança en la intensitat de la vida, encara que aquí l’exaltació vital aparegui substituïda per una mirada més meditativa, més reconciliada amb el pas dels anys.
Potser l’única reserva que podria formular-se és una certa uniformitat tonal. La veu manté gairebé sempre el mateix registre contemplatiu i això fa que alguns motius —la mar, la llum, el vent, les roses, les veles— reapareguin amb insistència. Tanmateix, aquesta reiteració sembla deliberada. El llibre no aspira a oferir quaranta experiències diferents, sinó quaranta variacions sobre una mateixa intuïció. Igual que les onades mai no són exactament iguals però tampoc no deixen de ser les mateixes, les tankes reprenen constantment un nombre reduït de símbols per mostrar-ne matisos nous. La unitat no és un límit, sinó el principi constructiu del recull.
En acabar la lectura queda la impressió d’haver recorregut un mateix paisatge en hores diferents del dia i en estacions diverses de l’any. La mar continua essent la mateixa, però nosaltres ja no som exactament els mateixos que l’observàvem a la primera pàgina. Aquesta és probablement la virtut més profunda de Tankes de la mar: convertir un espai concret de la Mediterrània en una metàfora de la vida sencera. Sense estridències, sense cap voluntat de transcendència explícita i amb una fidelitat admirable a la forma breu de la tanka, Marçal Subiràs ha construït un llibre d’una rara coherència, en què la memòria no pretén vèncer el temps sinó reconciliar-s’hi. La mar, al capdavall, no conserva el passat; el transforma incessantment en una presència nova, tal com fan aquestes quaranta tankes que, llegides una rere l’altra, acaben constituint un únic i llarg poema sobre la llum que roman.
***
