La Dramàtica del Círcol ens ha obsequiat amb una altra obra canònica del teatre del segle XX i amb una altra molt bona posada en escena interpretació. Com deia a propòsit de La comèdia de l’olla, es troba a faltar més teatre clàssic, sigui el grecollatí, sigui el contemporani. I aquesta vegada ha tocat una obra de Bertolt Brecht, el dramaturg i poeta alemany que va teoritzar sobre l’Episches Theater. A mi no m’ho sembla gaire d’èpic si per èpica entenem una narració que parla de personatges i fets heroics llegendaris o fantàstics, inassolibles i allunyats de la dimensió i els problemes humans. Es veu que Brecht entenia per èpica un distanciament cert de l’espectador respecte del que explicava l’obra, una voluntat de fer pensar sobre la situació que exposava i una adhesió a les classes treballadores i la determinació de lluitar contra la burgesia opressora. Sense sentimentalisme i amb racionalitat. Per a Brecht la burgesia és la mare de tots els mals i està composta per personatges lluciferins disposats a subjugar els treballadors. Pobre Brecht! Ell no va tenir ocasió de veure com va acabar l’aventura comunista a la URSS o com els ha anat a d’altres països que han abraçat un credo de bufanúvols, aquest sí, opressor de veritat amb morts i represaliats, amb pèrdua de llibertats, autoritarisme cruel, planificació econòmica ineficient, pèrdua de la iniciativa privada i una igualtat teòrica que mai no ha estat ni serà igualtat. Uns règims en què els beneficiats mai no es trobaven a la població general sinó a les classes dirigents. Als polítics, vaja, i que creava, doncs, altres desigualtats. És a través d’aquest prisma que cal veure l’obra L’ànima bona de Sezuan (o Sixuan) [Der gute Mensch von Sezuan] (1943) des d’un punt de vista històric. Però em sembla que aquesta dimensió de classe avui dia queda diluïda i deixa lloc a un altre conflicte de caràcter moral i individual. O almenys és així és com jo la llegeixo i com crec que ens la presenta el director Juanjo Navarro: es pot ser bo en un món injust? La resposta és evidentment que no i l’obra s’encarrega de demostrar-ho. Encara bo que Brecht era un comunista no dogmàtic i gens ortodox. Avui dia potser seria més a prop de Milei que d’en Carlitus si del que es tractava era de treure la gent de la pobresa.
L’obra es presenta d’aquesta manera:
‘En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut una jove que els ha acollit a casa seva, premien la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, la noia deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.’
La posada en escena es presenta com una adaptació que és, però, del tot respectuosa amb l’obra original, tant en la trama com en el sentit. Els personatges són els mateixos, els fets narrats són també els originals. El final en Brecht és totalment obert i deixa a l’espectador la solució, si n’hi ha, al dilema.
De la posada en escena m’agradaria destacar alguns aspectes que m’han cridat l’atenció i agradat.
En primer lloc, el vestuari, completament al·lusiu, cuidat i pulcre com ja és costum en aquesta companyia. No és tan sols el vestuari sinó també el maquillatge: els personatges, llevat de Shen Te, tenen expressions pintades al rostre i es mouen i gesticulen amb evident pompa, rigidesa i teatralitat exagerada, un xic a la manera de l’òpera xinesa que, com sabeu, no té res a veure amb l’òpera nostra. Penso en el fuster de Toni Climent o en el policia de Marc Banús, per exemple. Per cert, les pales del policia, que eren de capità de fragata de l’armada, estaven col·locades a l’inrevés. La coca va a prop del coll, però potser la finalitat era ridiculitzar el personatge. Perquè sí, aquesta manera d’escenificar Brecht poua en una tradició llarga ㅡ s’ha escenificat també, pel que he pogut veure, amb màscares com a l’antiga Grèciaㅡ i no seré jo qui digui que és errònia. Al contrari. Tanmateix, em pregunto si l’efecte que perseguia Brecht no s’aconseguiria millor amb austeritat de vestuari i gesticulació i menys histrionisme xinès. Amb minimalisme escènic, declamació directa i menys ostentosa prosòdicament? Jo crec que en aquest cas l’histrionisme és al servei de l’humor i actua com a esquer per al públic.
Segonament, no ens ha passat per alt la interpretació recurrent a la flauta travessera de la melodia 'Mackie Messer' o 'Mackie el ganivet'. 'Mackie navajas' com sovint la coneixem. Aquesta melodia és de l’Òpera de tres rals de Brecht i musicalment està composta per Kurt Weill. Però és una melodia que no té res a veure amb la bona gent i que dona pas al perillós però elegant criminal de Die Dreigroschenoper. En qualsevol cas, intenta donar un context més enllà de l’obra que estem veient.
I en tercer lloc, esmentaria la magnífica interpretació de la Shen Te encarnada per la Júlia Florences. Em sembla que ha estat capaç de donar, amb contrast evident i efectiu, el caràcter ingenu i naïf de la Shen Te i el pràgmàtic i resolutiu de Shui Ta. No em vull deixar els altres actors perquè finalment una flor no fa estiu i la qualitat ㅡ que hi ésㅡ s’aconsegueix en el conjunt harmònicament ponderat de factors.
Esperem com a espectadors i amants del teatre poder veure moltes més obres d’aquesta companyia en un futur immediat perquè ja han demostrat que saben triar el repertori, saben posar-lo en escena i saben interpretar-lo d’allò més bé. Per molts anys!
