NORMA (LICEU, 30 DE JULIOL DE 2022)

L'artista resident d'enguany al Liceu és Àlex Ollé. Un es pot preguntar per què només agafen registes residents i no pas directors musicals, posem per cas. I és que la tendència a molts indrets -que el Liceu ha seguit cegament i moltes vegades sense criteri- és estar à la page. Al regista li donen carta blanca per fer interpretacions de les obres més conegudes per tal d'actualitzar-les o per donar la seva visió. Tot plegat prescindint de criteris històrics i del mateix text dels llibrets corresponents. De vegades el director d'escena té un cert criteri i toca la tecla adequada per donar una nova visió d'una obra. Moltes altres el regista intenta provocar el públic tot alterant el significat pristi de les òperes que li han encarregat. La idea de la qual parteix tot aquest enrenou és que l'òpera és teatre i que com a tal teatre el director té dret a canviar allò que li plagui per posar-se ell en primera línia del protagonisme. N'hem parlat moltes vegades del tema i aquests experiments ja ens costaran la temporada que ve, 22-23, l'absència a la Tosca de Roberto Alagna i la seva consort Kurzak. Ambdós han renunciat a participar en una Tosca que es perfila com un bodri absolut. Fa pensar que els músics facin mutis discretament mentre que els registes pretensiosos, per no dir idiotes, mantinguin una preeminència que és ridícula i absurda. De vegades insultant. En la majoria de casos. Alagna i Kurzak s'ho poden permetre perquè no han de demostrar res i tenen la carrera feta. Són noms coneguts que ho fan molt bé. Altres cantants que van més curts d'armilla no i s'han d'empassar les humiliacions a què els sotmet el regista de torn. Els capricis dels registes posen també les seves grapes a la música. Ara que acabo de llegir el llibre sobre Jaume Tribó, l'apuntador històric del Liceu, alguns registes els molesta molt el coverol des d'on el mestre suggeritore fa la seva feina tan apreciada pels cantants, pels bons i pels no tan bons. Però, és clar, el coverol trenca la dictadura estètica del concepte que ara sí ara també se'ns vol imposar precindint del sentit intern i original de l'obra. 

La proposta d'Ollé -que, no ho oblidem, prové del teatre alternatiu i esquitxador de la Fura dels Baus i que va ser feta fa uns anys per al Royal Opera House- ha portat la polèmica corresponent. I evidentment ha tingut crítiques ferotges dels més liceistes i de la gent de bé. També té defensors a ultrança, acrítics i gregaris, que en qualsevol cas trobaran bé allò que els posin al davant sempre que s'allunyi de la tradició corresponent. 

Ollé a parer meu desvia l'atenció del conflicte que ens presenta Norma: un conflicte entre l'amor a la pàtria i l'amor familiar si voleu. Les notícies que ens arriben del teatre ens diuen que la posada en escena vol potenciar els perills de la religiositat que representa la protagonista, una druida gal·la, d'un poble dominat pels romans. Per 'reforçar' el pes que a parer d'ell té la religiositat en la trama ha fotut 1200 crucifixos en escena -aquests sí, figuratius-, ha fet deambular Norma sota pal·li i li ha fet cantar l'ària Casta Diva amb un immens botafumeiro que a manera de metrònom descompassat feia difícil seguir el ritme que marcava el director musical. Una amiga em diu que ella s'ha sentit transportada a l'Espanya de Franco i probablement és el que volia Ollé. La pregunta és però si era necessari. Jo crec que no i com jo molta més gent. No li nego l'efecte final amb la creu i el foc però hi ha un punt de boutade que no cal. Només combrego amb Ollé en una cosa que ha dit en una entrevista a un diari d'aquests que són universals i sobretot independents: li ha recomanat a Ada Colau que de tant en tant tregui el nas pel Liceu perquè també és cultura. Hi ha mala llet en aquestes paraules i la subscric del tot. Però com diuen els castellans no caerá esa breva. 

La figura de l'elenc musical de l'òpera era Sonya Yoncheva a qui admirava fins que va fer un vídeo animant el Madrid des del Bernabeu. Algú la va aconsellar malament. A nosaltres però ens ha tocat la Marina Rebeka que a banda tenir uns ulls enlluernadors com la mar té un timbre encisador i canta amb una línia segura i madura. Jo diria que ha estat la gran creació d'aquesta nit. No podia ser millor el seu debut al teatre. El Pollione l'ha fet un també debutant Riccardo Massi i ho ha fet de manera excel·lent tot i que ha començat un xic desorientat i fred. Nicolás Testé -cònjuge de la Diana Damrau- ja és un veterà i ha estat un Oroveso molt. 

Hi va haver polèmica pel fet que el director musical fos la parella de Yoncheva. Se l'ha criticat per l'execució de l'obra però la veritat és que jo he vist un Domingo Hindoyan decidit i amb idees clares. Jo crec que ha fet brillar l'orquestra i sobretot el cor, que avui sí ha tingut un paper molt vistent i remarcable. 

En resum, una Norma que musicalment ha estat un notable alt, molt alt, i una posada en escena que ha estat un notable baix. Molt baix.