Darrerament plana sobre el projecte europeu una mena de boira espessa, feta de paper mullat, de reglaments interminables i d’una confiança gairebé religiosa en la pròpia tecnocràcia. Aquesta presència és la Comissió Europea, i la seva portaveu infatigable és Ursula von der Leyen, que ha anat convertint el vell ideal d’una Europa plural en una estructura rígida, vertical i amb vocació de ministeri imperial. En una mena de burocràcia freda, impersonal i calculadora. Gairebé psicopàtica.
Des de Brussel·les es marca el compàs, militar és clar. S’ordena, es controla, s’anomena “coordinació” el que, en la pràctica, sovint és submissió, acatament i acotament del cap. Els estats membres, que en teoria havien de ser comunitats sobiranes en cooperació, cada cop s’assemblen més a rodes dentades d’un engranatge que vol uniformar-ho tot: l’economia, l’energia, la defensa i fins i tot el discurs sobre què significa ser sobirà. Tot embolicat amb paraules grans —“seguretat europea”, “resiliència”, “transició verda”— que funcionen com a cortina per concentrar poder i aprimar la capacitat democràtica dels països i de les regions.
Von der Leyen, amb el seu estil glacial i falsament pedagògic fins a la condescendència més repugnant, encarna perfectament aquesta Europa que confon política amb tramitació, debat amb directiva i pluralisme amb disciplina institucional. La Comissió parla com si fos la consciència moral del continent, sense haver rebut mai un mandat directe de caràcter democràtic. Pot arribar a renyar governs votats per la ciutadania com si fossin alumnes d’un internat. I Europa, mentrestant, deixa de ser un espai de llibertats per esdevenir un laboratori d’enginyeria institucional d’alta gamma.
El somni europeu s’afebleix i es deforma. Allò que havia de ser una unitat basada en la diversitat s’ha anat convertint en una centralització que es disfressa de consens. I el drama és que això no sembla un gir accidental, sinó un projecte volgut i planificat: la Comissió aspira a governar cada mil·límetre del continent, i aquesta ambició menysté la mateixa idea d’Europa.
El que cal no és una altra tongada de protocols ni més discursos autocelebratoris. El que cal és aire: recuperar la llibertat política, el pluralisme viscut, el pensament que incomoda. Cal desprendre’s de la cuirassa tecnocràtica que ofega i recordar una veritat elemental: la democràcia no és una carpeta de Brussel·les, sinó la veu d’un poble que no vol ser tractat com a menor d’edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada