Hi ha un fenomen fascinant en el món musical i és el cantant. No pas la veu, que pot ser sublim, ni tampoc la música, que sovint és l’excusa, sinó l’ésser humà que canta. Un organisme complex, propens a la hipersensibilitat climàtica, amb una imaginació capaç de convertir una lleu sequedat de gola en un pronòstic de catàstrofe vocal imminent. Aquests individus, sovint hiperbòlics però encantadors (vaja, no tots) acumulen manies i dèries com d’altres acumulen imants de nevera. I cada mania, és clar, té una justificació inapel·lable i insubstituïble: «Jo necessito això perquè si no la veu no em respon». Que pot ser cert o no i normalment no ho és. En molts casos, la relació entre causa i efecte és tan tènue que faria envermellir un estadístic. És una qüestió de ritual, de superstició, però no vol dir que no funcioni.
La veu és l’únic instrument que no pots desar dins una funda ni enviar a reparar si fa soroll. Tu mateix ets l’instrument. I és clar, això genera una mena de neurosi funcional: el cantant sent que, si no controla alguna cosa —qualsevol cosa—, tot se’n pot anar en orris. D’aquí neixen els rituals: tasses d’herbes que no beuria ningú amb dos dits de front, mocadors i abrigalls a ple juliol, escalfaments que semblen conjurs druídics, i aquella tendència, tan comprensible com ridícula, de fer un agut de prova al lavabo per comprovar si el miracle encara funciona. En una ocasió que cantàvem la Petite messe solennelle de Rossini ㅡ que no és ni petita, no sembla una missa i de solemne en té ben pocㅡ recordo que el tenor abans de sortir va haver de comprovar si encara tenia el La, el ditxós La que tant espanta especialment aquells que no el tenim fàcil. No hi ha una sola escolania, cor amateur o conservatori que no hagi viscut aquest espectacle íntim, aquesta por cerval, aquesta verificació injustificada. El La el tenia i de quina manera però abans de sortir tot és inseguretat. És com entrar en un fangar o uns sorrals movedissos. Quan un fa una conferència se l’ha preparat prèviament i com més ho hagi fet millor sortirà. Però cantar és un acte immediat i en certa manera imprevisible. No són idees, és una qüestió física difícil de governar.
Tot això, però, no és sinó la superfície d’un fenomen molt més primari, que és l’angoixa. Una angoixa que no surt del no-res. Surt del risc i de la inseguretat. Cantar en solitari és posar-se davant del públic amb l’única protecció d’unes cordes vocals que aquell dia poden haver decidit ser lleials, rebels o directament indiferents. És com sortir a córrer amb un turmell que coneixes massa: pot aguantar perfectament o pot fer figa en el moment menys oportú. I el cantant ho sap. Per això alguns, abans de cantar una peça compromesa, passen per un petit calvari interior que oscil·la entre la lucidesa i el drama shakesperià. No li ho desitjo a ningú.
La seqüència acostuma a ser així: el cantant nota que no està al cent per cent —mai no ho està— i, immediatament, activa el radar apocalíptic. Un lleu vel a la gola? Senyal inequívoc de col·lapse fatal. Un agut una mica rígid a l’escalfament? Tragèdia grega a la vista. Una sensació de cansament general? La mort artística, però amb bona educació. Tot plegat no és més que una manera de dir-se: «No estic prou bé». I això, davant una peça que exigeix presència, és un còctel infal·lible per despertar els dimonis de l’autoexigència.
Curiosament, el públic no acostuma a ser tan exigent ni cruel com el cantant imagina. És clar que depèn d’on. De fet, molta gent escolta amb admiració cordial, sense criteri excessiu ni lupa crítica. Però el cantant projecta sobre la platea una mena de tribunal suprem, capaç d’escoltar fins a l’última imperfecció i jutjar-la amb severitat apocalíptica. És igual si el públic és exigent o si només hi ha quatre coneguts avorrits: el cantant hi veu sempre una amenaça a la seva idea interna de com hauria de sonar.
I aquí apareix un element interessant: la percepció interna. El cantant escolta la seva pròpia veu des de dins, amb tots els ressons del crani i totes les distorsions de l’autoconsciència. El resultat és un diagnòstic sistemàticament més pessimista que la realitat. Allò que ell o ella percep com una oscil·lació intolerable, el públic sovint ho interpreta com a expressivitat. Allò que el cantant viu com un vibrato inestable, l’oient ho sent com un toc d’humanitat. Però la ment del cantant té una capacitat admirable per exagerar els defectes fins a convertir-los en drames. Un cantant veritable mai no està satisfet de si mateix. I això és bo i dolent alhora. Us ho puc ben dir: a mi mai no m’ha agradat la pròpia veu: la veig com a nasal, poc timbrada, un xic pesant. En canvi, el públic més divers, entesos o no, pensen una altra cosa. I una s’acaba convencent que alguna cosa deu tenir de bona i als altres no els desplau.
Les manies ajuden a compensar aquest desequilibri. No el resolen, però el fan suportable. La infusió de farigola fa exactament el mateix que faria un got d’aigua calenta o natural ben normal, però com que s’ha convertit en un ritual, genera una sensació de protecció i recer. La bufanda o el mocador no tenen cap poder màgic, però fan l’efecte psicològic de custòdia. I l’escalfament etern —de vegades útil, de vegades no— actua com una pregària laica: si faig tot això, potser no fallaré. A voltes funciona, a voltes no. Però crea una litúrgia que ordena el desori mental del cantant.
La gestió real, però, no passa per aquests sortilegis, sinó per tres factors més seriosos.
El primer és la tècnica. Una tècnica sòlida redueix la variabilitat del dia a dia, igual que uns bons fonaments arquitectònics aguanten un edifici encara que faci vent. La tècnica no pot eliminar els mals dies, però els fa menys perillosos. I la tècnica no és més que gimnàstica vocal portada al nivell professional.
El segon és l’acceptació que la percepció interna no és fiable. Personalment, he vist cantants sortir enfonsats de l’escenari convençuts que havien perpetrat un desastre, mentre el públic els dedicava aplaudiments entusiastes. El drama només era dins el seu cap. El món exterior no ho havia ni sospitat. Això un hom ho comença a entendre quan es fa grandet.
El tercer és la convivència amb el risc. Cantar és exposar-se. No hi ha cap manera d’eliminar del tot l’angoixa, perquè forma part del negoci. Un cantant que no experimenta ni una mica de vertigen abans de sortir a l’escena probablement tampoc transmetrà gran cosa. La por és el preu que es paga per tenir una veu viva, humana, capaç de trontollar i de brillar.
En el fons, les manies són només una manera sofisticada d’intentar domesticar la incertesa. I l’angoixa, lluny de ser un defecte, és un recordatori que cantar importa. Que allò que faran no és un gest mecànic, sinó una transmissió d’energia emocional amb un instrument que no es pot reemplaçar.
Així que sí, els cantants tenen manies. Moltes. I les tindran sempre. Però si les mirem amb una mica de distància, el que apareix no és una colla de supersticions absurdes, sinó la prova que darrere d’aquella veu que travessa una sala hi ha una persona fent equilibris damunt un fil molt prim. Un fil que de vegades es mou, que de vegades tremola, que a voltes aguanta i que, en els millors moments, sembla directament invisible.
I potser és aquesta inestabilitat —aquest risc que el cantant coneix millor que ningú— el que fa que, malgrat les manies i els nervis, quan una frase surt ben dita, quan la veu s’alinea i tot flueix, el resultat tingui un pes emocional que cap altre instrument pot replicar. Perquè cantar, al final, és una aventura per a valents, però valents que es prenen una infusió absurda i es posen un mocador en ple estiu. I mira: si funciona, qui som nosaltres per discutir-ho?
La veu és l’únic instrument que no pots desar dins una funda ni enviar a reparar si fa soroll. Tu mateix ets l’instrument. I és clar, això genera una mena de neurosi funcional: el cantant sent que, si no controla alguna cosa —qualsevol cosa—, tot se’n pot anar en orris. D’aquí neixen els rituals: tasses d’herbes que no beuria ningú amb dos dits de front, mocadors i abrigalls a ple juliol, escalfaments que semblen conjurs druídics, i aquella tendència, tan comprensible com ridícula, de fer un agut de prova al lavabo per comprovar si el miracle encara funciona. En una ocasió que cantàvem la Petite messe solennelle de Rossini ㅡ que no és ni petita, no sembla una missa i de solemne en té ben pocㅡ recordo que el tenor abans de sortir va haver de comprovar si encara tenia el La, el ditxós La que tant espanta especialment aquells que no el tenim fàcil. No hi ha una sola escolania, cor amateur o conservatori que no hagi viscut aquest espectacle íntim, aquesta por cerval, aquesta verificació injustificada. El La el tenia i de quina manera però abans de sortir tot és inseguretat. És com entrar en un fangar o uns sorrals movedissos. Quan un fa una conferència se l’ha preparat prèviament i com més ho hagi fet millor sortirà. Però cantar és un acte immediat i en certa manera imprevisible. No són idees, és una qüestió física difícil de governar.
Tot això, però, no és sinó la superfície d’un fenomen molt més primari, que és l’angoixa. Una angoixa que no surt del no-res. Surt del risc i de la inseguretat. Cantar en solitari és posar-se davant del públic amb l’única protecció d’unes cordes vocals que aquell dia poden haver decidit ser lleials, rebels o directament indiferents. És com sortir a córrer amb un turmell que coneixes massa: pot aguantar perfectament o pot fer figa en el moment menys oportú. I el cantant ho sap. Per això alguns, abans de cantar una peça compromesa, passen per un petit calvari interior que oscil·la entre la lucidesa i el drama shakesperià. No li ho desitjo a ningú.
La seqüència acostuma a ser així: el cantant nota que no està al cent per cent —mai no ho està— i, immediatament, activa el radar apocalíptic. Un lleu vel a la gola? Senyal inequívoc de col·lapse fatal. Un agut una mica rígid a l’escalfament? Tragèdia grega a la vista. Una sensació de cansament general? La mort artística, però amb bona educació. Tot plegat no és més que una manera de dir-se: «No estic prou bé». I això, davant una peça que exigeix presència, és un còctel infal·lible per despertar els dimonis de l’autoexigència.
Curiosament, el públic no acostuma a ser tan exigent ni cruel com el cantant imagina. És clar que depèn d’on. De fet, molta gent escolta amb admiració cordial, sense criteri excessiu ni lupa crítica. Però el cantant projecta sobre la platea una mena de tribunal suprem, capaç d’escoltar fins a l’última imperfecció i jutjar-la amb severitat apocalíptica. És igual si el públic és exigent o si només hi ha quatre coneguts avorrits: el cantant hi veu sempre una amenaça a la seva idea interna de com hauria de sonar.
I aquí apareix un element interessant: la percepció interna. El cantant escolta la seva pròpia veu des de dins, amb tots els ressons del crani i totes les distorsions de l’autoconsciència. El resultat és un diagnòstic sistemàticament més pessimista que la realitat. Allò que ell o ella percep com una oscil·lació intolerable, el públic sovint ho interpreta com a expressivitat. Allò que el cantant viu com un vibrato inestable, l’oient ho sent com un toc d’humanitat. Però la ment del cantant té una capacitat admirable per exagerar els defectes fins a convertir-los en drames. Un cantant veritable mai no està satisfet de si mateix. I això és bo i dolent alhora. Us ho puc ben dir: a mi mai no m’ha agradat la pròpia veu: la veig com a nasal, poc timbrada, un xic pesant. En canvi, el públic més divers, entesos o no, pensen una altra cosa. I una s’acaba convencent que alguna cosa deu tenir de bona i als altres no els desplau.
Les manies ajuden a compensar aquest desequilibri. No el resolen, però el fan suportable. La infusió de farigola fa exactament el mateix que faria un got d’aigua calenta o natural ben normal, però com que s’ha convertit en un ritual, genera una sensació de protecció i recer. La bufanda o el mocador no tenen cap poder màgic, però fan l’efecte psicològic de custòdia. I l’escalfament etern —de vegades útil, de vegades no— actua com una pregària laica: si faig tot això, potser no fallaré. A voltes funciona, a voltes no. Però crea una litúrgia que ordena el desori mental del cantant.
La gestió real, però, no passa per aquests sortilegis, sinó per tres factors més seriosos.
El primer és la tècnica. Una tècnica sòlida redueix la variabilitat del dia a dia, igual que uns bons fonaments arquitectònics aguanten un edifici encara que faci vent. La tècnica no pot eliminar els mals dies, però els fa menys perillosos. I la tècnica no és més que gimnàstica vocal portada al nivell professional.
El segon és l’acceptació que la percepció interna no és fiable. Personalment, he vist cantants sortir enfonsats de l’escenari convençuts que havien perpetrat un desastre, mentre el públic els dedicava aplaudiments entusiastes. El drama només era dins el seu cap. El món exterior no ho havia ni sospitat. Això un hom ho comença a entendre quan es fa grandet.
El tercer és la convivència amb el risc. Cantar és exposar-se. No hi ha cap manera d’eliminar del tot l’angoixa, perquè forma part del negoci. Un cantant que no experimenta ni una mica de vertigen abans de sortir a l’escena probablement tampoc transmetrà gran cosa. La por és el preu que es paga per tenir una veu viva, humana, capaç de trontollar i de brillar.
En el fons, les manies són només una manera sofisticada d’intentar domesticar la incertesa. I l’angoixa, lluny de ser un defecte, és un recordatori que cantar importa. Que allò que faran no és un gest mecànic, sinó una transmissió d’energia emocional amb un instrument que no es pot reemplaçar.
Així que sí, els cantants tenen manies. Moltes. I les tindran sempre. Però si les mirem amb una mica de distància, el que apareix no és una colla de supersticions absurdes, sinó la prova que darrere d’aquella veu que travessa una sala hi ha una persona fent equilibris damunt un fil molt prim. Un fil que de vegades es mou, que de vegades tremola, que a voltes aguanta i que, en els millors moments, sembla directament invisible.
I potser és aquesta inestabilitat —aquest risc que el cantant coneix millor que ningú— el que fa que, malgrat les manies i els nervis, quan una frase surt ben dita, quan la veu s’alinea i tot flueix, el resultat tingui un pes emocional que cap altre instrument pot replicar. Perquè cantar, al final, és una aventura per a valents, però valents que es prenen una infusió absurda i es posen un mocador en ple estiu. I mira: si funciona, qui som nosaltres per discutir-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada