TECNOLOGIA, CONTROL I DEMOCRÀCIA: L’OMBRA DE L’ESTAT DIGITAL AUTORITARI
Vivim en un món en què la tecnologia ha deixat de ser només una eina al servei de l’ésser humà per convertir-se, en molts casos, en un instrument de control personal. La seva penetració en la vida quotidiana és profunda: des de la recollida de dades de trànsit i la vigilància urbana fins a sistemes més sofisticats com l’identificador digital europeu o l’euro digital, que volen implantar a no trigar. Passant evidentment pel mòbil i les IP dels nostres ordinadors. Aquestes eines, concebudes sovint amb la justificació de la seguretat, l’eficiència administrativa i el benestar col·lectiu, amaguen, sota la superfície, una profunda erosió dels drets fonamentals de la llibertat individual, la privacitat, la intimitat i les garanties judicials.
Un exemple, gairebé innocu a hores d'ara, del control tecnològic el trobem en les càmeres de vigilància i els radars de trànsit. En països com els Països Baixos, la policia fa ús de sistemes de reconeixement automàtic de matrícules (ANPR) per a la gestió del trànsit i la seguretat viària, però els mateixos informes oficials adverteixen que les dades captades han de ser destruïdes immediatament si no condueixen a una infracció. Aquesta limitació, contemplada per l’Autoriteit Persoonsgegevens el 2024, evidencia la necessitat de restriccions clares per evitar que la tecnologia, aparentment neutral i benefactora, es converteixi en un instrument de control indiscriminat (Autoriteit Persoonsgegevens, 2024). Tanmateix, a la pràctica quotidiana, molts sistemes urbans retenen dades de manera massiva, sense un control real i amb escassa transparència respecte dels ciutadans. Com podem saber-ho que actuen bé les autoritats? Doncs no podem.
L’efecte de la vigilància permanent és, en primer lloc, psicològic. La consciència que cada moviment pot ser registrat genera una societat del control, en què els individus comencen a actuar no tan sols segons les lleis sinó segons el que creuen o perceben que el sistema pot detectar. És el que els sociòlegs anomenen ‘efecte panòptic’: l’observació constant, encara que no estigui sempre activa, provoca autocensura, limita l’autonomia individual i modifica els comportaments. Aquesta situació no és teòrica: informes recents sobre les xarxes de càmeres de control de matrícules als EUA alerten que els ciutadans poden ser rastrejats en tots els desplaçaments urbans sense un motiu específic, creant bases de dades permanents que registren els moviments de milions de persones (Ars Technica, 2024).
Aquesta vigilància no es limita a la conducció o a l’espai públic immediat: la integració amb intel·ligència artificial permet generar perfils de conductes, trajectòries habituals i patrons de mobilitat que poden ser utilitzats per a finalitats més enllà de la seguretat viària. En altres paraules, el que comença com un sistema de control tècnic pot derivar fàcilment cap a un control social global, on cada individu esdevé transparent per al sistema. I totalment manipulable com una marioneta.
En el context europeu, la identitat digital (ID digital) i l’euro digital representen la fase més avançada d’aquest control tecnològic. L’ID digital europeu, implantat de manera progressiva des de 2024, permet que els ciutadans interactuïn amb els serveis públics i privats de forma electrònica, amb autenticació única i verificació de dades centralitzada. Si bé la iniciativa es justifica com una manera d’agilitzar tràmits i reduir el frau, obre una porta molt preocupant: la concentració d’informació personal sensible en una infraestructura controlada per l’estat pot facilitar, en cas de derivacions autoritàries, la vigilància integral de l’individu. De fet, la sola recopilació de tantes dades ja mena cap a un estat autoritari policial. La quantitat d’informació accessible a través de l’ID digital abasta dades de residència, serveis socials, historial de transaccions i interaccions amb l’administració, dades mèdiques, educatives, penals i crea un potencial registre massiu sense precedents a la història de la humanitat. Aquest és el somni humit del poder sense màscares i especialment del socialisme actual a les democràcies modernes.
L’euro digital, concebut com una moneda digital d’emissió centralitzada per al consum i transaccions públiques, posa encara més en relleu aquest risc. A diferència de l’efectiu tradicional, que garanteix un grau total d’anonimat, l’euro digital permet registrar totes les transaccions, establint un rastre de cada moviment financer. Això no només afecta la privacitat econòmica sinó també la llibertat d’actuar sense un control permanent: en un escenari extrem, qualsevol forma de dissidència o conducta no alineada amb els interessos de l’estat podria ser monitorada i penalitzada indirectament a través del seguiment econòmic. Sense traves garantistes, sense procediments administratius ni processos judicials. Prement un simple botó quedaríem obliterats, marginats socialment. No podríem comprar, ni ens podrien contractar, se’ns marcaria i estigmatitzaria i potser no sabríem ni per què. És autènticament monstruós. I a hores d’ara ja sabem que si les coses poden anar malament, hi aniran sense cap mena de dubte.
Aquest tipus de concentració de dades i control digital està alineada amb els objectius bonistes i més que discutibles declarats de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, especialment en els Objectius de Desenvolupament Sostenible que promouen l’eficiència i la digitalització dels serveis. Tot i que l’Agenda 2030 és presentada oficialment com un instrument de benestar global i sostenibilitat, la seva aplicació pràctica pot funcionar com un instrument de governança tecnocràtica, on la recopilació massiva de dades es justifica com a ‘eficiència’ o ‘gestió sostenible’ mentre erosiona sistemàticament la llibertat individual. Els experts en drets digitals denuncien que moltes de les polítiques de digitalització vinculades a l’Agenda 2030 no inclouen salvaguardes efectives per a la protecció de dades i la supervisió ciutadana, o converteixen les ciutats en laboratoris de control permanent (Privacy International, 2025).
Alhora, la digitalització i centralització de dades impacta directament en les garanties judicials. En un sistema en què tota informació és registrable, emmagatzemable i rastrejable, la presumpció d’innocència i el secret de les comunicacions poden quedar compromesos. Per exemple, si les autoritats ㅡ ai les autoritats…ㅡ tenen accés a registres de moviments urbans, financers i d’interacció amb l’administració centralitzats, el ciutadà deixa de tenir control sobre com es recopilen i s’utilitzen les seves dades. De fet, encara que no ens ho diguin ja està passant ara. Aquesta situació podria conduir a judicis preventius o decisions administratives basades en perfils digitals, més que en proves concretes d’actuacions il·legítimes, erosionant així la funció protectora i tutelar del sistema judicial.
Davant aquest panorama, la qüestió central és claríssima: com garantir que la tecnologia serveixi a l’ésser humà i no a l’inrevés? Com evitar que una iniciativa legítima de gestió i seguretat —radars, ID digital, euro digital— es converteixi en una eina de control totalitari suau (o no tan suau) que transforma les democràcies occidentals en estats de vigilància? La resposta no és només tècnica, sinó també política i ètica: cal establir marcs legals estrictes, amb transparència, supervisió independent i limitació de la retenció de dades, així com participació ciutadana real en la definició de les polítiques digitals. I, tot i això, hi haurà, de ben segur, abusos, intromissions il·legítimes i mals usos per part dels poders titulars.
Així, la tendència actual a integrar tecnologia, finances i identificació digital en la vida quotidiana sense garanties sòlides pot conduir ràpidament a una societat on el ciutadà és més un objecte de vigilància que un subjecte de dret. Les conseqüències van més enllà de la privacitat: afecten la llibertat econòmica, la llibertat de moviment, l’autonomia personal i, en darrera instància, la mateixa essència de la democràcia.
II
La tecnologia de vigilància no només captura dades sobre els nostres moviments o transaccions: també transforma profundament la manera com es perceben i es garanteixen els drets civils. La integració massiva de sistemes digitals en la gestió pública —des de l’ID digital fins a l’euro digital— pot erosionar les garanties judicials, un dels pilars centrals de qualsevol democràcia. En una societat on tota interacció deixa rastre, el concepte de presumpció d’innocència es torna vulnerable: qualsevol ciutadà pot ser objecte de decisions administratives o policials basades en perfils digitals i estadístiques, més que en proves concretes.
Aquesta transformació ja és perceptible en algunes democràcies occidentals. Per exemple, a Dinamarca, la implementació d’un sistema nacional d’ID digital permet que les autoritats tinguin accés centralitzat a una gran varietat de dades dels ciutadans: historial fiscal, serveis socials i registres de salut. Encara que la legislació estipula salvaguardes per protegir la privacitat, els informes recents del Consell Europeu de Drets Digitals (2025) adverteixen que aquestes proteccions són teòriques, ja que la tecnologia facilita l’accés massiu a la informació amb mínimes barreres tècniques. La conseqüència és que les autoritats poden, amb relativa facilitat, elaborar perfils individuals que poden influir en decisions legals i administratives sense que el ciutadà tingui capacitat de supervisió efectiva.
Un fenomen similar es registra amb l’euro digital. La digitalització total dels pagaments crea un registre permanent en temps real de totes les transaccions econòmiques, eliminant pràcticament qualsevol forma d’anonimat. Això té implicacions directes sobre les garanties judicials, ja que qualsevol acusació o sospita de comportament il·legal podria derivar-se d’una anàlisi de dades massives sobre patró de consum o transferències financeres. En altres paraules, el ciutadà deixa de ser avaluat per accions concretes i passa a ser avaluat per informació agregada sobre el seu comportament, un fenomen que alguns experts ja defineixen com a prejudici preventiu digital (European Digital Rights, 2024).
Aquest risc es veu accentuat per l’ús d’intel·ligència artificial i algoritmes predictius en la presa de decisions administratives. Sistemes capaços de processar milions de dades poden generar alertes automàtiques sobre individus considerats de risc, sovint sense que hi hagi cap procediment legal ni supervisió judicial directa. Aquests models predictius, utilitzats per exemple en parts d’Itàlia i Alemanya, poden influir en despeses socials, control migratori o intervencions policials, reduint la capacitat del ciutadà de defensar-se en un sistema judicial tradicional (Privacy International, 2025). Això representa una erosió subtil, poc visible, però profunda dels drets fonamentals.
En paral·lel, la vigilància urbana massiva contribueix a una societat del control que no tan sols observa sinó que modula i modela el comportament. Quan les persones saben que cada moviment pot ser registrat i analitzat, el seu comportament es torna predictible i autocensurat deia Bentham. Michel Foucault va agafar-ne la idea i ja advertia sobre l'efecte panòptic com a forma de poder: la tecnologia actual porta aquesta idea a l’extrem, creant un estat on l’autovigilància substitueix, en part, la repressió directa. La diferència fonamental, però, és que ara el panòptic no és un edifici, sinó una infraestructura digital global, amb capacitat d’enregistrar qualsevol acció, en qualsevol lloc, i en temps real.
Aquest fenomen està directament relacionat amb l’Agenda 2030. Els objectius de sostenibilitat i eficiència, oficialment inofensius i humanitaris, fomenten la digitalització massiva de serveis urbans, administratius i financers. La transformació digital de la societat és vista com una eina per aconseguir eficiència energètica, mobilitat sostenible i transparència econòmica. No obstant això, les salvaguardes ciutadanes són minses, i les dades recollides poden ser utilitzades per finalitats de control social indirecte. Experts en governança digital alerten que aquest enfocament pot convertir-se en una estratègia tecnocràtica, on l’Agenda 2030 funciona com un marc de legitimació per a l’augment del poder centralitzat sobre els individus (Privacy International, 2025).
La centralització de dades també facilita un fenomen que alguns analistes denominem ‘judici digital anticipat’. Això ocorre quan decisions sobre accessos a serveis, préstecs, feina o intervencions administratives es basen en dades recopilades de manera massiva, sovint sense la intervenció directa d’un jutge o procés judicial tradicional. Per exemple, la recopilació d’informació de salut, educació i finances pot ser usada per determinar la idoneïtat d’una persona per accedir a determinats beneficis, generant un mecanisme de classificació i control social que substitueix la supervisió judicial o un procediment administratiu contradictori.
Un altre exemple preocupant el trobem en el rastreig massiu de ciutadans per motius de seguretat nacional. A França, la llei de seguretat interior de 2024 autoritza l’ús de dades digitals per identificar patrons de comportament sospitosos, sense requerir autorització judicial prèvia. Tot i que la justificació és la lluita contra el terrorisme, els experts apunten que la definició de ‘sospitós’ és extremadament àmplia i pot incloure qualsevol ciutadà que simplement segueixi patrons de mobilitat o activitats no alineades amb el que l’estat considera normatiu (European Digital Rights, 2025). Això exemplifica com la tecnologia, combinada amb legislació permissiva, pot erosionar les garanties jurídiques i judicials bàsiques.
En aquest context, és imperatiu entendre que la digitalització de l’administració i la societat no és neutral. Tot i que pot generar beneficis reals, també obre la porta a la creació d’un estat policial digital, on la supervisió constant i la recopilació de dades massives substitueixen la intervenció directa, creant una forma de poder menys visible però molt més penetrant. El risc és que les democràcies occidentals, tradicionalment basades en l’equilibri de poders i les garanties individuals, puguin veure’s progressivament transformades en societats de control digital, amb l’individu com a element totalment despullat davant les estructures estatals.
III
La vigilància digital no només afecta la privacitat o les garanties judicials: també modela profundament el comportament i la psicologia dels ciutadans. La consciència de ser constantment observat genera un fenomen que els sociòlegs descriuen com a autocensura preventiva. Les persones comencen a limitar les seves accions, opinió i moviment no per la coerció directa, sinó per la percepció que qualsevol desviació podria ser registrada i interpretada com a sospitosa. Aquesta forma subtil de control, diferent de la repressió tradicional, transforma la societat en una ‘societat del rendiment i la conformitat’, on l’individu perd autonomia i capacitat de dissentir sense ser penalitzat indirectament. De fet, això ja passa actualment de manera barroera però efectiva. Només cal fer-se notar a les xarxes socials en contra del govern estatal, autonòmic o local de torn i el més probable ㅡ tinguis raó o noㅡ és que et vingui misteriosament i casualment una inspecció d’hisenda o una corrua de sancions que, als qui es porten bé però pensen el mateix, no els arriben.
Estudis recents de l’European Digital Rights (2025) mostren que en ciutats amb xarxes massives de càmeres i sistemes d’identificació digital, els ciutadans tendeixen a evitar certes zones o activitats per por de ser registrats. Aquest efecte es combina amb la recollida massiva de dades econòmiques i socials a través de l’euro digital i l’ID digital, creant una pressió invisible però persistent sobre la vida quotidiana. En aquest context, la vigilància deixa de ser simplement un instrument de seguretat i es converteix en una eina de normalització del comportament social, amb implicacions profundes sobre la llibertat individual.
Comparant amb altres democràcies occidentals, es poden observar diversos graus d’acceptació i resistència ciutadana. Als Països Baixos i Dinamarca, per exemple, hi ha una acceptació relativa de la digitalització i la vigilància, però amb regulacions clares sobre el temps de retenció de dades i l’ús dels registres digitals. Tanmateix, informes de Privacy International (2025) subratllen que, fins i tot en aquests contextos, les garanties són teòriques i depenen del compliment estricte per part de les autoritats. I ja sabem com pensen les autoritats. Aquesta realitat evidencia que la tecnologia massiva pot ser un instrument de control encara en democràcies amb forta tradició legal, si les salvaguardes no són efectives ni fiscalitzades.
En altres contextos, la situació és encara més preocupant. Els EUA, tot i ser una democràcia consolidada, han vist com la vigilància urbana i la recopilació de dades a través de xarxes de reconeixement facial i de control de trànsit han creat bases de dades de moviments i perfils individuals que poden ser utilitzades per diferents agències governamentals sense control judicial suficient. Això mostra que la combinació de tecnologia avançada i regulacions insuficients pot generar un estil de governança ‘preventiva’, on el ciutadà és jutjat per la informació que genera, més que per actes concrets (Ars Technica, 2024).
Contrastant aquests models amb els governs dictatorials, com la Xina, la diferència no és tecnològica sinó política: la Xina ha implantat un sistema de puntuació social que integra dades financeres, educatives i de mobilitat per modelar el comportament del ciutadà. En les democràcies occidentals, el mateix tipus d’eines podria ser utilitzat amb finalitats més subtils, però igualment efectives: la digitalització massiva, combinada amb algoritmes predictius, podria condicionar decisions sobre accés a serveis, crèdits, educació o fins i tot mobilitat urbana. Així, un sistema aparentment democràtic pot adquirir característiques de control social propi d’un estat autoritari, sense necessitat d’un règim explícitament repressiu. I es faria amb un somriure a la boca. I hi som ben a la vora.
El paper de la ciutadania és fonamental en aquest escenari. La resistència democràtica i la conscienciació ciutadana són els principals mecanismes per limitar l’abús de la tecnologia. Moviments com MyData a Europa o les campanyes de Privacy International promouen la transparència, el control sobre dades personals i la participació activa en la regulació digital. Sense aquesta acció, la tecnologia tendeix a concentrar-se en mans de l’estat i les grans corporacions, transformant els ciutadans en subjectes passius dins d’un sistema cada vegada més opac i fosc èticament i humanament.
L'Agenda 2030 juga aquí un paper paradoxal: mentre promou la sostenibilitat, l’eficiència i la inclusió, moltes de les seves mesures impliquen digitalització massiva i recopilació de dades sense establir límits clars a l’ús o accés per part de les autoritats. Això crea un marc normatiu que legitima la vigilància i la concentració de poder tecnocràtic sota l’aparença de benestar col·lectiu. La crítica no és a l’objectiu de sostenibilitat en si mateix, sinó a la instrumentalització de la tecnologia i les dades com a eina de govern centralitzat, amb riscos evidents per a la llibertat individual i les garanties civils.
Els efectes psicològics i socials d’aquest control tecnològic no són menors. La percepció d’una presència constant de l’estat crea ansietat i disminueix la confiança entre ciutadans i institucions. Els individus tendeixen a evitar certes activitats, autocensuren opinions i limiten la seva expressió social, generant una societat més conformista i menys crítica. Un conjunt d’autòmates que no volen problemes i que es resignen a la seva condició de dominats. Aquesta internalització del control, en què l’individu es converteix en el seu propi vigilant, és un dels riscos més subtils però profunds de l’era digital. Una societat dominada mutatis mutandis per la por i l’amenaça.
En aquest context, és crucial que la ciutadania mantingui capacitat de supervisió i accés real a la informació sobre com es recullen, emmagatzemen i utilitzen les seves dades. Només a través d’una combinació de regulació i compliment estricte, transparència i educació digital es pot evitar que la tecnologia transformi les democràcies en estats de vigilància, on l’individu és vist més com un objecte de control que com un subjecte amb drets plens.
IV
La digitalització massiva i la recollida de dades no es limiten a la vigilància urbana o financera: també s’infiltren en sectors essencials com l’educació, la salut i la vida laboral, amb repercussions profundes sobre l’autonomia individual. En l’àmbit educatiu, la implantació de plataformes digitals per a l’aprenentatge i la gestió de dades estudiantils ha creat registres detallats de comportament, rendiment i interacció social. Si bé aquests sistemes prometen optimitzar l’ensenyament i personalitzar l’aprenentatge, també poden ser utilitzats per establir perfils individuals amb possibles conseqüències sobre oportunitats educatives i laborals futures. Per exemple, un estudi de l’European Digital Rights (2025) alerta que les dades recopilades poden determinar, indirectament, l’accessibilitat a beques, programes especialitzats o selecció universitària, generant un control preventiu sobre el futur del ciutadà. Finalment, totes les dades són accessibles i es poden relacionar, legalment o fora de la llei.
En el sector de la salut, la centralització de dades digitals permet un seguiment exhaustiu de la història clínica, vacunació, tractaments i hàbits dels pacients. Tot i que això pot millorar l’atenció mèdica, també obre la porta a l’ús d’informació per a finalitats no terapèutiques, com el control de població o la segmentació de serveis. Informes recents del Parlament Europeu (2024) mostren que, en alguns països, les dades de salut digitals poden ser accessibles a diferents institucions governamentals amb una supervisió mínima, cosa que contrasta amb el principi de confidencialitat mèdica i posa en risc la llibertat individual. Aquesta situació és especialment crítica quan es combina amb la intel·ligència artificial, que pot generar alertes o perfils predictius sobre pacients considerats de risc per motius econòmics, socials o polítics. És el més semblant a crear un déu intermediari que es troba a l’administració.
La vida laboral també es veu impactada per la digitalització. Plataformes de gestió de personal, control d’assistència, seguiment de rendiment i anàlisi de comportament poden determinar promocions, acomiadaments i accés a oportunitats laborals. L’ús d’algoritmes predictius, com els dels sectors com la banca, la logística o les grans empreses de serveis, crea una supervisió constant del treballador, convertint la seva activitat en transparent i classificable segons criteris establerts pel sistema. Això redueix la capacitat de decisió individual i crea una pressió psicològica permanent que limita l’autonomia professional (Privacy International, 2025).
Per evitar aquesta deriva, diverses iniciatives de protecció de drets digitals han sorgit recentment a Europa i altres democràcies occidentals. Moviments com MyData, NOYB (None of Your Business) i Privacy International promouen la transparència, la gestió personal de dades i la responsabilitat legal de les entitats que les processen. Aquestes iniciatives defensen que el ciutadà ha de tenir control directe sobre la seva informació, inclòs el dret a saber quines dades es recopilen, amb quina finalitat i com es poden eliminar o corregir. I qui les pot consultar. La participació activa de la ciutadania i la pressió sobre els legisladors són essencials per evitar que la tecnologia esdevingui un instrument de coerció social subtil però decisiu.
Un cas paradigmàtic és la controvèrsia sobre l’ús d’ID digital i euro digital en entorns laborals i educatius. A Estònia, un país pioner en identitat digital, els ciutadans poden accedir a gairebé tots els serveis públics amb un sol identificador, inclòs el sistema d’educació i la sanitat. Tot i els beneficis d’eficiència, els experts adverteixen que el mateix sistema podria, si fos mal utilitzat, permetre a l’estat o a tercers controlar i predir comportaments individuals, limitant la llibertat de decisió i exposant les dades personals a riscos de manipulació (European Digital Rights, 2025).
Aquest exemple subratlla la necessitat de normatives sòlides i supervisió independent, així com la creació de mecanismes de rendició de comptes. És imprescindible que qualsevol política digital incorpori provisions estrictes de protecció de dades, limitacions en el temps de conservació i control efectiu sobre l’accés, perquè la digitalització no es converteixi en una eina de control totalitari encobert. Sense aquests mecanismes, la societat corre el risc d’entrar en un estat on cada acció, cada decisió i cada moviment està registrat, analitzat i potencialment penalitzat, minant les bases de la democràcia i de la llibertat individual.
En aquest marc, la ciutadania té un paper actiu i decisiu. La formació en alfabetització digital, la consciència sobre els drets de protecció de dades i la pressió política són claus per impedir que la digitalització massiva es converteixi en un instrument de control social i laboral. La resistència ciutadana no és només una qüestió de privacitat personal, sinó també de manteniment de les institucions democràtiques i del principi de llibertat com a dret fonamental.
V
L’anàlisi dels blocs anteriors deixa clar que la tecnologia, amb la seva penetració massiva en la vida quotidiana, presenta un dilema central per a les democràcies occidentals: servir al ciutadà o dominar-lo. La combinació de càmeres urbanes, radars de trànsit, ID digital, euro digital i intel·ligència artificial crea un sistema potent de recollida i processament de dades, amb capacitat de vigilar, predir i condicionar el comportament individual. Quan aquestes eines s’utilitzen sense limitacions efectives ni supervisió independent, el resultat pot ser un estat policial digital encobert ㅡ o noㅡ on la llibertat, la intimitat i les garanties judicials són progressivament erosionades i vulnerades.
Els riscos són múltiples i s’interconnecten. La vigilància urbana genera autocensura i pressió social. L’ID digital i l’euro digital concentren informació sensible i permeten un control indirecte sobre les decisions econòmiques i socials. Els algoritmes predictius i l’anàlisi de dades massives poden influir en l’accés a serveis, educació, salut i treball. Aquestes eines, combinades amb un marc normatiu insuficient, o una voluntat política hipòcrita, poden transformar les democràcies en societats on l’individu perdi la seva intimitat i privacitat davant les estructures estatals.
El que està en joc no és tan sols la privacitat, sinó la mateixa essència de la democràcia i de la ciutadania. La preservació de les garanties judicials, la protecció de dades i la transparència en l’ús de la tecnologia són requisits indispensables perquè l’individu pugui exercir el seu rol com a subjecte de fet i de dret. Sense aquestes proteccions, cada ciutadà esdevé vulnerable a decisions preses per sistemes automatitzats i autoritats centralitzades, amb poc marge per a la supervisió, la correcció o la defensa personal. Tot plegat evidencia que la tecnologia no és neutra: el seu efecte depèn del marc legal, les institucions de control, la voluntat política i la conscienciació ciutadana.
La resistència i participació ciutadana emergeixen, per tant, com els pilars essencials per defensar la llibertat. Moviments com MyData, NOYB i Privacy International proposen mecanismes per assegurar que les dades personals siguin controlades pels individus i que els sistemes tecnològics estiguin subjectes a supervisió independent. La ciutadania ha d’exigir: 1) Transparència completa sobre quines dades es recopilen i amb quina finalitat. 2) Control personal efectiu sobre la pròpia informació, inclòs el dret a modificar o eliminar dades. 3) Limitació estricta en la retenció i ús de dades per prevenir l’abús tecnocràtic. 4) Supervisió judicial i institucional independent, amb capacitat real de sancionar de manera efectiva qualsevol accés o ús indegut. I així i tot no deixarem d’estar exposats sempre a abusos i extralimitacions.
Aquestes mesures són fonamentals per evitar que les democràcies occidentals es converteixin, gradualment, en societats de control digital. La protecció de la privacitat i la llibertat individual no són només drets abstractes: són condicions necessàries perquè la ciutadania pugui actuar com a agent actiu en una societat democràtica.
En definitiva, la tecnologia ofereix oportunitats immenses: millor gestió de serveis, eficiència, sostenibilitat i accessibilitat. Però, sense marcs reguladors sòlids i participació ciutadana activa, aquests avantatges poden transformar-se en mecanismes de control efectius i omnicomprensius. L’ID digital, l’euro digital i els sistemes de vigilància urbana són instruments amb un doble potencial: poden servir l’ésser humà o dominar-lo. L’elecció depèn de la voluntat política, la consciència ciutadana i la fortalesa de les institucions democràtiques. I anem pel camí de la dominació amb la il·lusió falsa, o no, de crear una societat millor.
Per això, l’alerta final és clara: si no es protegeixen amb rigor els drets de privacitat, intimitat i garanties judicials, les democràcies podrien acabar reproduint estructures d’estat dictatorial en forma digital, menys visibles però igualment coercitives. Finalment, pot arribar a tenir raó Aldous Huxley quan deia que la dictadura més eficient no serà la que oprimeixi els ciutadans per la força sinó la que faci que ells mateixos desitgin la seva servitud.
La lliçó és que la tecnologia, per potent i eficaç que sigui, no substitueix la vigilància ciutadana ni la necessitat d’institucions democràtiques fortes. El futur de la llibertat depèn de com la societat decideixi equilibrar el progrés tecnològic amb els drets individuals. I encara diria més: el dilema que tenim més enllà és més profund i inhumà: haurem de triar a la llarga entre les màquines i les persones.
La responsabilitat recau sobre tots: legisladors, tecnòlegs i ciutadans. La tecnologia no és un enemic en si mateixa, però sense controls, supervisió i consciència crítica, pot convertir-se en el mecanisme que anorreï l’individu i subverteixi les promeses arcàdiques de les democràcies occidentals. Només una combinació de marcs legals estrictes, participació ciutadana activa i educació digital pot assegurar que la tecnologia serveixi a la llibertat, i no pas al contrari.
***
Vivim en un món en què la tecnologia ha deixat de ser només una eina al servei de l’ésser humà per convertir-se, en molts casos, en un instrument de control personal. La seva penetració en la vida quotidiana és profunda: des de la recollida de dades de trànsit i la vigilància urbana fins a sistemes més sofisticats com l’identificador digital europeu o l’euro digital, que volen implantar a no trigar. Passant evidentment pel mòbil i les IP dels nostres ordinadors. Aquestes eines, concebudes sovint amb la justificació de la seguretat, l’eficiència administrativa i el benestar col·lectiu, amaguen, sota la superfície, una profunda erosió dels drets fonamentals de la llibertat individual, la privacitat, la intimitat i les garanties judicials.
Un exemple, gairebé innocu a hores d'ara, del control tecnològic el trobem en les càmeres de vigilància i els radars de trànsit. En països com els Països Baixos, la policia fa ús de sistemes de reconeixement automàtic de matrícules (ANPR) per a la gestió del trànsit i la seguretat viària, però els mateixos informes oficials adverteixen que les dades captades han de ser destruïdes immediatament si no condueixen a una infracció. Aquesta limitació, contemplada per l’Autoriteit Persoonsgegevens el 2024, evidencia la necessitat de restriccions clares per evitar que la tecnologia, aparentment neutral i benefactora, es converteixi en un instrument de control indiscriminat (Autoriteit Persoonsgegevens, 2024). Tanmateix, a la pràctica quotidiana, molts sistemes urbans retenen dades de manera massiva, sense un control real i amb escassa transparència respecte dels ciutadans. Com podem saber-ho que actuen bé les autoritats? Doncs no podem.
L’efecte de la vigilància permanent és, en primer lloc, psicològic. La consciència que cada moviment pot ser registrat genera una societat del control, en què els individus comencen a actuar no tan sols segons les lleis sinó segons el que creuen o perceben que el sistema pot detectar. És el que els sociòlegs anomenen ‘efecte panòptic’: l’observació constant, encara que no estigui sempre activa, provoca autocensura, limita l’autonomia individual i modifica els comportaments. Aquesta situació no és teòrica: informes recents sobre les xarxes de càmeres de control de matrícules als EUA alerten que els ciutadans poden ser rastrejats en tots els desplaçaments urbans sense un motiu específic, creant bases de dades permanents que registren els moviments de milions de persones (Ars Technica, 2024).
Aquesta vigilància no es limita a la conducció o a l’espai públic immediat: la integració amb intel·ligència artificial permet generar perfils de conductes, trajectòries habituals i patrons de mobilitat que poden ser utilitzats per a finalitats més enllà de la seguretat viària. En altres paraules, el que comença com un sistema de control tècnic pot derivar fàcilment cap a un control social global, on cada individu esdevé transparent per al sistema. I totalment manipulable com una marioneta.
En el context europeu, la identitat digital (ID digital) i l’euro digital representen la fase més avançada d’aquest control tecnològic. L’ID digital europeu, implantat de manera progressiva des de 2024, permet que els ciutadans interactuïn amb els serveis públics i privats de forma electrònica, amb autenticació única i verificació de dades centralitzada. Si bé la iniciativa es justifica com una manera d’agilitzar tràmits i reduir el frau, obre una porta molt preocupant: la concentració d’informació personal sensible en una infraestructura controlada per l’estat pot facilitar, en cas de derivacions autoritàries, la vigilància integral de l’individu. De fet, la sola recopilació de tantes dades ja mena cap a un estat autoritari policial. La quantitat d’informació accessible a través de l’ID digital abasta dades de residència, serveis socials, historial de transaccions i interaccions amb l’administració, dades mèdiques, educatives, penals i crea un potencial registre massiu sense precedents a la història de la humanitat. Aquest és el somni humit del poder sense màscares i especialment del socialisme actual a les democràcies modernes.
L’euro digital, concebut com una moneda digital d’emissió centralitzada per al consum i transaccions públiques, posa encara més en relleu aquest risc. A diferència de l’efectiu tradicional, que garanteix un grau total d’anonimat, l’euro digital permet registrar totes les transaccions, establint un rastre de cada moviment financer. Això no només afecta la privacitat econòmica sinó també la llibertat d’actuar sense un control permanent: en un escenari extrem, qualsevol forma de dissidència o conducta no alineada amb els interessos de l’estat podria ser monitorada i penalitzada indirectament a través del seguiment econòmic. Sense traves garantistes, sense procediments administratius ni processos judicials. Prement un simple botó quedaríem obliterats, marginats socialment. No podríem comprar, ni ens podrien contractar, se’ns marcaria i estigmatitzaria i potser no sabríem ni per què. És autènticament monstruós. I a hores d’ara ja sabem que si les coses poden anar malament, hi aniran sense cap mena de dubte.
Aquest tipus de concentració de dades i control digital està alineada amb els objectius bonistes i més que discutibles declarats de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, especialment en els Objectius de Desenvolupament Sostenible que promouen l’eficiència i la digitalització dels serveis. Tot i que l’Agenda 2030 és presentada oficialment com un instrument de benestar global i sostenibilitat, la seva aplicació pràctica pot funcionar com un instrument de governança tecnocràtica, on la recopilació massiva de dades es justifica com a ‘eficiència’ o ‘gestió sostenible’ mentre erosiona sistemàticament la llibertat individual. Els experts en drets digitals denuncien que moltes de les polítiques de digitalització vinculades a l’Agenda 2030 no inclouen salvaguardes efectives per a la protecció de dades i la supervisió ciutadana, o converteixen les ciutats en laboratoris de control permanent (Privacy International, 2025).
Alhora, la digitalització i centralització de dades impacta directament en les garanties judicials. En un sistema en què tota informació és registrable, emmagatzemable i rastrejable, la presumpció d’innocència i el secret de les comunicacions poden quedar compromesos. Per exemple, si les autoritats ㅡ ai les autoritats…ㅡ tenen accés a registres de moviments urbans, financers i d’interacció amb l’administració centralitzats, el ciutadà deixa de tenir control sobre com es recopilen i s’utilitzen les seves dades. De fet, encara que no ens ho diguin ja està passant ara. Aquesta situació podria conduir a judicis preventius o decisions administratives basades en perfils digitals, més que en proves concretes d’actuacions il·legítimes, erosionant així la funció protectora i tutelar del sistema judicial.
Davant aquest panorama, la qüestió central és claríssima: com garantir que la tecnologia serveixi a l’ésser humà i no a l’inrevés? Com evitar que una iniciativa legítima de gestió i seguretat —radars, ID digital, euro digital— es converteixi en una eina de control totalitari suau (o no tan suau) que transforma les democràcies occidentals en estats de vigilància? La resposta no és només tècnica, sinó també política i ètica: cal establir marcs legals estrictes, amb transparència, supervisió independent i limitació de la retenció de dades, així com participació ciutadana real en la definició de les polítiques digitals. I, tot i això, hi haurà, de ben segur, abusos, intromissions il·legítimes i mals usos per part dels poders titulars.
Així, la tendència actual a integrar tecnologia, finances i identificació digital en la vida quotidiana sense garanties sòlides pot conduir ràpidament a una societat on el ciutadà és més un objecte de vigilància que un subjecte de dret. Les conseqüències van més enllà de la privacitat: afecten la llibertat econòmica, la llibertat de moviment, l’autonomia personal i, en darrera instància, la mateixa essència de la democràcia.
II
La tecnologia de vigilància no només captura dades sobre els nostres moviments o transaccions: també transforma profundament la manera com es perceben i es garanteixen els drets civils. La integració massiva de sistemes digitals en la gestió pública —des de l’ID digital fins a l’euro digital— pot erosionar les garanties judicials, un dels pilars centrals de qualsevol democràcia. En una societat on tota interacció deixa rastre, el concepte de presumpció d’innocència es torna vulnerable: qualsevol ciutadà pot ser objecte de decisions administratives o policials basades en perfils digitals i estadístiques, més que en proves concretes.
Aquesta transformació ja és perceptible en algunes democràcies occidentals. Per exemple, a Dinamarca, la implementació d’un sistema nacional d’ID digital permet que les autoritats tinguin accés centralitzat a una gran varietat de dades dels ciutadans: historial fiscal, serveis socials i registres de salut. Encara que la legislació estipula salvaguardes per protegir la privacitat, els informes recents del Consell Europeu de Drets Digitals (2025) adverteixen que aquestes proteccions són teòriques, ja que la tecnologia facilita l’accés massiu a la informació amb mínimes barreres tècniques. La conseqüència és que les autoritats poden, amb relativa facilitat, elaborar perfils individuals que poden influir en decisions legals i administratives sense que el ciutadà tingui capacitat de supervisió efectiva.
Un fenomen similar es registra amb l’euro digital. La digitalització total dels pagaments crea un registre permanent en temps real de totes les transaccions econòmiques, eliminant pràcticament qualsevol forma d’anonimat. Això té implicacions directes sobre les garanties judicials, ja que qualsevol acusació o sospita de comportament il·legal podria derivar-se d’una anàlisi de dades massives sobre patró de consum o transferències financeres. En altres paraules, el ciutadà deixa de ser avaluat per accions concretes i passa a ser avaluat per informació agregada sobre el seu comportament, un fenomen que alguns experts ja defineixen com a prejudici preventiu digital (European Digital Rights, 2024).
Aquest risc es veu accentuat per l’ús d’intel·ligència artificial i algoritmes predictius en la presa de decisions administratives. Sistemes capaços de processar milions de dades poden generar alertes automàtiques sobre individus considerats de risc, sovint sense que hi hagi cap procediment legal ni supervisió judicial directa. Aquests models predictius, utilitzats per exemple en parts d’Itàlia i Alemanya, poden influir en despeses socials, control migratori o intervencions policials, reduint la capacitat del ciutadà de defensar-se en un sistema judicial tradicional (Privacy International, 2025). Això representa una erosió subtil, poc visible, però profunda dels drets fonamentals.
En paral·lel, la vigilància urbana massiva contribueix a una societat del control que no tan sols observa sinó que modula i modela el comportament. Quan les persones saben que cada moviment pot ser registrat i analitzat, el seu comportament es torna predictible i autocensurat deia Bentham. Michel Foucault va agafar-ne la idea i ja advertia sobre l'efecte panòptic com a forma de poder: la tecnologia actual porta aquesta idea a l’extrem, creant un estat on l’autovigilància substitueix, en part, la repressió directa. La diferència fonamental, però, és que ara el panòptic no és un edifici, sinó una infraestructura digital global, amb capacitat d’enregistrar qualsevol acció, en qualsevol lloc, i en temps real.
Aquest fenomen està directament relacionat amb l’Agenda 2030. Els objectius de sostenibilitat i eficiència, oficialment inofensius i humanitaris, fomenten la digitalització massiva de serveis urbans, administratius i financers. La transformació digital de la societat és vista com una eina per aconseguir eficiència energètica, mobilitat sostenible i transparència econòmica. No obstant això, les salvaguardes ciutadanes són minses, i les dades recollides poden ser utilitzades per finalitats de control social indirecte. Experts en governança digital alerten que aquest enfocament pot convertir-se en una estratègia tecnocràtica, on l’Agenda 2030 funciona com un marc de legitimació per a l’augment del poder centralitzat sobre els individus (Privacy International, 2025).
La centralització de dades també facilita un fenomen que alguns analistes denominem ‘judici digital anticipat’. Això ocorre quan decisions sobre accessos a serveis, préstecs, feina o intervencions administratives es basen en dades recopilades de manera massiva, sovint sense la intervenció directa d’un jutge o procés judicial tradicional. Per exemple, la recopilació d’informació de salut, educació i finances pot ser usada per determinar la idoneïtat d’una persona per accedir a determinats beneficis, generant un mecanisme de classificació i control social que substitueix la supervisió judicial o un procediment administratiu contradictori.
Un altre exemple preocupant el trobem en el rastreig massiu de ciutadans per motius de seguretat nacional. A França, la llei de seguretat interior de 2024 autoritza l’ús de dades digitals per identificar patrons de comportament sospitosos, sense requerir autorització judicial prèvia. Tot i que la justificació és la lluita contra el terrorisme, els experts apunten que la definició de ‘sospitós’ és extremadament àmplia i pot incloure qualsevol ciutadà que simplement segueixi patrons de mobilitat o activitats no alineades amb el que l’estat considera normatiu (European Digital Rights, 2025). Això exemplifica com la tecnologia, combinada amb legislació permissiva, pot erosionar les garanties jurídiques i judicials bàsiques.
En aquest context, és imperatiu entendre que la digitalització de l’administració i la societat no és neutral. Tot i que pot generar beneficis reals, també obre la porta a la creació d’un estat policial digital, on la supervisió constant i la recopilació de dades massives substitueixen la intervenció directa, creant una forma de poder menys visible però molt més penetrant. El risc és que les democràcies occidentals, tradicionalment basades en l’equilibri de poders i les garanties individuals, puguin veure’s progressivament transformades en societats de control digital, amb l’individu com a element totalment despullat davant les estructures estatals.
III
La vigilància digital no només afecta la privacitat o les garanties judicials: també modela profundament el comportament i la psicologia dels ciutadans. La consciència de ser constantment observat genera un fenomen que els sociòlegs descriuen com a autocensura preventiva. Les persones comencen a limitar les seves accions, opinió i moviment no per la coerció directa, sinó per la percepció que qualsevol desviació podria ser registrada i interpretada com a sospitosa. Aquesta forma subtil de control, diferent de la repressió tradicional, transforma la societat en una ‘societat del rendiment i la conformitat’, on l’individu perd autonomia i capacitat de dissentir sense ser penalitzat indirectament. De fet, això ja passa actualment de manera barroera però efectiva. Només cal fer-se notar a les xarxes socials en contra del govern estatal, autonòmic o local de torn i el més probable ㅡ tinguis raó o noㅡ és que et vingui misteriosament i casualment una inspecció d’hisenda o una corrua de sancions que, als qui es porten bé però pensen el mateix, no els arriben.
Estudis recents de l’European Digital Rights (2025) mostren que en ciutats amb xarxes massives de càmeres i sistemes d’identificació digital, els ciutadans tendeixen a evitar certes zones o activitats per por de ser registrats. Aquest efecte es combina amb la recollida massiva de dades econòmiques i socials a través de l’euro digital i l’ID digital, creant una pressió invisible però persistent sobre la vida quotidiana. En aquest context, la vigilància deixa de ser simplement un instrument de seguretat i es converteix en una eina de normalització del comportament social, amb implicacions profundes sobre la llibertat individual.
Comparant amb altres democràcies occidentals, es poden observar diversos graus d’acceptació i resistència ciutadana. Als Països Baixos i Dinamarca, per exemple, hi ha una acceptació relativa de la digitalització i la vigilància, però amb regulacions clares sobre el temps de retenció de dades i l’ús dels registres digitals. Tanmateix, informes de Privacy International (2025) subratllen que, fins i tot en aquests contextos, les garanties són teòriques i depenen del compliment estricte per part de les autoritats. I ja sabem com pensen les autoritats. Aquesta realitat evidencia que la tecnologia massiva pot ser un instrument de control encara en democràcies amb forta tradició legal, si les salvaguardes no són efectives ni fiscalitzades.
En altres contextos, la situació és encara més preocupant. Els EUA, tot i ser una democràcia consolidada, han vist com la vigilància urbana i la recopilació de dades a través de xarxes de reconeixement facial i de control de trànsit han creat bases de dades de moviments i perfils individuals que poden ser utilitzades per diferents agències governamentals sense control judicial suficient. Això mostra que la combinació de tecnologia avançada i regulacions insuficients pot generar un estil de governança ‘preventiva’, on el ciutadà és jutjat per la informació que genera, més que per actes concrets (Ars Technica, 2024).
Contrastant aquests models amb els governs dictatorials, com la Xina, la diferència no és tecnològica sinó política: la Xina ha implantat un sistema de puntuació social que integra dades financeres, educatives i de mobilitat per modelar el comportament del ciutadà. En les democràcies occidentals, el mateix tipus d’eines podria ser utilitzat amb finalitats més subtils, però igualment efectives: la digitalització massiva, combinada amb algoritmes predictius, podria condicionar decisions sobre accés a serveis, crèdits, educació o fins i tot mobilitat urbana. Així, un sistema aparentment democràtic pot adquirir característiques de control social propi d’un estat autoritari, sense necessitat d’un règim explícitament repressiu. I es faria amb un somriure a la boca. I hi som ben a la vora.
El paper de la ciutadania és fonamental en aquest escenari. La resistència democràtica i la conscienciació ciutadana són els principals mecanismes per limitar l’abús de la tecnologia. Moviments com MyData a Europa o les campanyes de Privacy International promouen la transparència, el control sobre dades personals i la participació activa en la regulació digital. Sense aquesta acció, la tecnologia tendeix a concentrar-se en mans de l’estat i les grans corporacions, transformant els ciutadans en subjectes passius dins d’un sistema cada vegada més opac i fosc èticament i humanament.
L'Agenda 2030 juga aquí un paper paradoxal: mentre promou la sostenibilitat, l’eficiència i la inclusió, moltes de les seves mesures impliquen digitalització massiva i recopilació de dades sense establir límits clars a l’ús o accés per part de les autoritats. Això crea un marc normatiu que legitima la vigilància i la concentració de poder tecnocràtic sota l’aparença de benestar col·lectiu. La crítica no és a l’objectiu de sostenibilitat en si mateix, sinó a la instrumentalització de la tecnologia i les dades com a eina de govern centralitzat, amb riscos evidents per a la llibertat individual i les garanties civils.
Els efectes psicològics i socials d’aquest control tecnològic no són menors. La percepció d’una presència constant de l’estat crea ansietat i disminueix la confiança entre ciutadans i institucions. Els individus tendeixen a evitar certes activitats, autocensuren opinions i limiten la seva expressió social, generant una societat més conformista i menys crítica. Un conjunt d’autòmates que no volen problemes i que es resignen a la seva condició de dominats. Aquesta internalització del control, en què l’individu es converteix en el seu propi vigilant, és un dels riscos més subtils però profunds de l’era digital. Una societat dominada mutatis mutandis per la por i l’amenaça.
En aquest context, és crucial que la ciutadania mantingui capacitat de supervisió i accés real a la informació sobre com es recullen, emmagatzemen i utilitzen les seves dades. Només a través d’una combinació de regulació i compliment estricte, transparència i educació digital es pot evitar que la tecnologia transformi les democràcies en estats de vigilància, on l’individu és vist més com un objecte de control que com un subjecte amb drets plens.
IV
La digitalització massiva i la recollida de dades no es limiten a la vigilància urbana o financera: també s’infiltren en sectors essencials com l’educació, la salut i la vida laboral, amb repercussions profundes sobre l’autonomia individual. En l’àmbit educatiu, la implantació de plataformes digitals per a l’aprenentatge i la gestió de dades estudiantils ha creat registres detallats de comportament, rendiment i interacció social. Si bé aquests sistemes prometen optimitzar l’ensenyament i personalitzar l’aprenentatge, també poden ser utilitzats per establir perfils individuals amb possibles conseqüències sobre oportunitats educatives i laborals futures. Per exemple, un estudi de l’European Digital Rights (2025) alerta que les dades recopilades poden determinar, indirectament, l’accessibilitat a beques, programes especialitzats o selecció universitària, generant un control preventiu sobre el futur del ciutadà. Finalment, totes les dades són accessibles i es poden relacionar, legalment o fora de la llei.
En el sector de la salut, la centralització de dades digitals permet un seguiment exhaustiu de la història clínica, vacunació, tractaments i hàbits dels pacients. Tot i que això pot millorar l’atenció mèdica, també obre la porta a l’ús d’informació per a finalitats no terapèutiques, com el control de població o la segmentació de serveis. Informes recents del Parlament Europeu (2024) mostren que, en alguns països, les dades de salut digitals poden ser accessibles a diferents institucions governamentals amb una supervisió mínima, cosa que contrasta amb el principi de confidencialitat mèdica i posa en risc la llibertat individual. Aquesta situació és especialment crítica quan es combina amb la intel·ligència artificial, que pot generar alertes o perfils predictius sobre pacients considerats de risc per motius econòmics, socials o polítics. És el més semblant a crear un déu intermediari que es troba a l’administració.
La vida laboral també es veu impactada per la digitalització. Plataformes de gestió de personal, control d’assistència, seguiment de rendiment i anàlisi de comportament poden determinar promocions, acomiadaments i accés a oportunitats laborals. L’ús d’algoritmes predictius, com els dels sectors com la banca, la logística o les grans empreses de serveis, crea una supervisió constant del treballador, convertint la seva activitat en transparent i classificable segons criteris establerts pel sistema. Això redueix la capacitat de decisió individual i crea una pressió psicològica permanent que limita l’autonomia professional (Privacy International, 2025).
Per evitar aquesta deriva, diverses iniciatives de protecció de drets digitals han sorgit recentment a Europa i altres democràcies occidentals. Moviments com MyData, NOYB (None of Your Business) i Privacy International promouen la transparència, la gestió personal de dades i la responsabilitat legal de les entitats que les processen. Aquestes iniciatives defensen que el ciutadà ha de tenir control directe sobre la seva informació, inclòs el dret a saber quines dades es recopilen, amb quina finalitat i com es poden eliminar o corregir. I qui les pot consultar. La participació activa de la ciutadania i la pressió sobre els legisladors són essencials per evitar que la tecnologia esdevingui un instrument de coerció social subtil però decisiu.
Un cas paradigmàtic és la controvèrsia sobre l’ús d’ID digital i euro digital en entorns laborals i educatius. A Estònia, un país pioner en identitat digital, els ciutadans poden accedir a gairebé tots els serveis públics amb un sol identificador, inclòs el sistema d’educació i la sanitat. Tot i els beneficis d’eficiència, els experts adverteixen que el mateix sistema podria, si fos mal utilitzat, permetre a l’estat o a tercers controlar i predir comportaments individuals, limitant la llibertat de decisió i exposant les dades personals a riscos de manipulació (European Digital Rights, 2025).
Aquest exemple subratlla la necessitat de normatives sòlides i supervisió independent, així com la creació de mecanismes de rendició de comptes. És imprescindible que qualsevol política digital incorpori provisions estrictes de protecció de dades, limitacions en el temps de conservació i control efectiu sobre l’accés, perquè la digitalització no es converteixi en una eina de control totalitari encobert. Sense aquests mecanismes, la societat corre el risc d’entrar en un estat on cada acció, cada decisió i cada moviment està registrat, analitzat i potencialment penalitzat, minant les bases de la democràcia i de la llibertat individual.
En aquest marc, la ciutadania té un paper actiu i decisiu. La formació en alfabetització digital, la consciència sobre els drets de protecció de dades i la pressió política són claus per impedir que la digitalització massiva es converteixi en un instrument de control social i laboral. La resistència ciutadana no és només una qüestió de privacitat personal, sinó també de manteniment de les institucions democràtiques i del principi de llibertat com a dret fonamental.
V
L’anàlisi dels blocs anteriors deixa clar que la tecnologia, amb la seva penetració massiva en la vida quotidiana, presenta un dilema central per a les democràcies occidentals: servir al ciutadà o dominar-lo. La combinació de càmeres urbanes, radars de trànsit, ID digital, euro digital i intel·ligència artificial crea un sistema potent de recollida i processament de dades, amb capacitat de vigilar, predir i condicionar el comportament individual. Quan aquestes eines s’utilitzen sense limitacions efectives ni supervisió independent, el resultat pot ser un estat policial digital encobert ㅡ o noㅡ on la llibertat, la intimitat i les garanties judicials són progressivament erosionades i vulnerades.
Els riscos són múltiples i s’interconnecten. La vigilància urbana genera autocensura i pressió social. L’ID digital i l’euro digital concentren informació sensible i permeten un control indirecte sobre les decisions econòmiques i socials. Els algoritmes predictius i l’anàlisi de dades massives poden influir en l’accés a serveis, educació, salut i treball. Aquestes eines, combinades amb un marc normatiu insuficient, o una voluntat política hipòcrita, poden transformar les democràcies en societats on l’individu perdi la seva intimitat i privacitat davant les estructures estatals.
El que està en joc no és tan sols la privacitat, sinó la mateixa essència de la democràcia i de la ciutadania. La preservació de les garanties judicials, la protecció de dades i la transparència en l’ús de la tecnologia són requisits indispensables perquè l’individu pugui exercir el seu rol com a subjecte de fet i de dret. Sense aquestes proteccions, cada ciutadà esdevé vulnerable a decisions preses per sistemes automatitzats i autoritats centralitzades, amb poc marge per a la supervisió, la correcció o la defensa personal. Tot plegat evidencia que la tecnologia no és neutra: el seu efecte depèn del marc legal, les institucions de control, la voluntat política i la conscienciació ciutadana.
La resistència i participació ciutadana emergeixen, per tant, com els pilars essencials per defensar la llibertat. Moviments com MyData, NOYB i Privacy International proposen mecanismes per assegurar que les dades personals siguin controlades pels individus i que els sistemes tecnològics estiguin subjectes a supervisió independent. La ciutadania ha d’exigir: 1) Transparència completa sobre quines dades es recopilen i amb quina finalitat. 2) Control personal efectiu sobre la pròpia informació, inclòs el dret a modificar o eliminar dades. 3) Limitació estricta en la retenció i ús de dades per prevenir l’abús tecnocràtic. 4) Supervisió judicial i institucional independent, amb capacitat real de sancionar de manera efectiva qualsevol accés o ús indegut. I així i tot no deixarem d’estar exposats sempre a abusos i extralimitacions.
Aquestes mesures són fonamentals per evitar que les democràcies occidentals es converteixin, gradualment, en societats de control digital. La protecció de la privacitat i la llibertat individual no són només drets abstractes: són condicions necessàries perquè la ciutadania pugui actuar com a agent actiu en una societat democràtica.
En definitiva, la tecnologia ofereix oportunitats immenses: millor gestió de serveis, eficiència, sostenibilitat i accessibilitat. Però, sense marcs reguladors sòlids i participació ciutadana activa, aquests avantatges poden transformar-se en mecanismes de control efectius i omnicomprensius. L’ID digital, l’euro digital i els sistemes de vigilància urbana són instruments amb un doble potencial: poden servir l’ésser humà o dominar-lo. L’elecció depèn de la voluntat política, la consciència ciutadana i la fortalesa de les institucions democràtiques. I anem pel camí de la dominació amb la il·lusió falsa, o no, de crear una societat millor.
Per això, l’alerta final és clara: si no es protegeixen amb rigor els drets de privacitat, intimitat i garanties judicials, les democràcies podrien acabar reproduint estructures d’estat dictatorial en forma digital, menys visibles però igualment coercitives. Finalment, pot arribar a tenir raó Aldous Huxley quan deia que la dictadura més eficient no serà la que oprimeixi els ciutadans per la força sinó la que faci que ells mateixos desitgin la seva servitud.
La lliçó és que la tecnologia, per potent i eficaç que sigui, no substitueix la vigilància ciutadana ni la necessitat d’institucions democràtiques fortes. El futur de la llibertat depèn de com la societat decideixi equilibrar el progrés tecnològic amb els drets individuals. I encara diria més: el dilema que tenim més enllà és més profund i inhumà: haurem de triar a la llarga entre les màquines i les persones.
La responsabilitat recau sobre tots: legisladors, tecnòlegs i ciutadans. La tecnologia no és un enemic en si mateixa, però sense controls, supervisió i consciència crítica, pot convertir-se en el mecanisme que anorreï l’individu i subverteixi les promeses arcàdiques de les democràcies occidentals. Només una combinació de marcs legals estrictes, participació ciutadana activa i educació digital pot assegurar que la tecnologia serveixi a la llibertat, i no pas al contrari.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada