JAUME PLENSA O L'ESCULTURA DE LA INTERROGACIÓ

Hem anat avui amb un grup d'amics a veure l'exposició de Jaume Plensa que fan al Macba. Els qui no el coneixíem vam quedar sorpresos per no dir estranyament meravellats en contemplar gairebé per atzar la seva escultura 'Carmela' al davant del Palau de la Música. I és que el bust d'una noia sotmès a una meticulosa deformació converteix l'obra en un univers de perspectives que canvien la percepció que en tenim, gairebé com si hagués aconseguit deformar amb el bronze l'espai-temps d'Einstein. 

A partir d'aquí sorgeixen les indagacions i segueixen les preguntes. Plensa és un escultor de gran bagatge i registres i de reconeixement mundial. Les seves actuacions a l'espai públic són molt celebrades, com a Chicago amb l'escultura del Millenium Park o el 'Dream' de st Helens entre molts altres llocs. I ell té el taller a una nau industrial a Sant Feliu de Llobregat. Com és que tenint una celebritat a casa nostra no existeix que jo sàpiga cap reportatge de TV3 sobre l'artista i que TVE hagi fet un extens documental sobre ell i la seva obra? Com és que fins fa quatre dies no hi havia cap escultura de Plensa a Barcelona? Per què no hi hagut fins ara una exposició sobre l'escultor a la seva ciutat? Per què no li hem fet més cas (o simplement cas)? Tenen aquestes preguntes alguna cosa a veure amb la sovintejada mesquinesa política del nostre país? En honor a la veritat, s'ha de dir que se li va concedir el premi nacional d'arts plàstiques i la Creu de Sant Jordi. Però em temo que Plensa ha estat si no m'erro un gran desconegut i un desconegut gran a casa nostra. Tot just ara se li comença a concedir el reconeixement que hauria d'haver tingut molt abans. No ho acabo d'entendre. Estaria bé que algú ens ho expliqués. I amb detall. 

L'exposició del Macba no passa de ser un tastet antològic d'una obra que comença a tenir unes dimensions considerables, tant en quantitat com en significació i rellevància. A pesar de les limitacions evidents la mostra dóna una visió prou àmplia de l'autor i de la seva concepció de l'escultura. No tinc cap pretensió de fer un estudi acadèmic sobre l'autor però sí la de dir les meves impressions sobre un autor que m'interessa per la dimensió humana i social de la seva obra -comunitària, com diria ell- i pel seu caràcter filosòfic podríem dir-ne. D'entrada es pot dir que l'obra de Plensa no deixa indiferent. Però no  pas per la provocació d'antany -com el mitjó de Tàpies- ans pel fet que és conciliadora, amable, original, radicalment però també honestament creativa. En molts casos la seva obra es converteix en un joc amb l'espectador perquè dialoga amb ell, el sorprèn, el diverteix i sobretot, l'interroga. L'obra de Plensa desvetlla el joc i alhora la reflexió. 

Per fer aquesta petita ressenya m'he mirat dos documentals imprescindibles per entendre la seva obra: un de Bloomberg i l'altre de TVE emès a la 2. Per cert, extraordinàriament bo. Algú podria pensar que Plensa és un autor simple perquè la seva obra gira entorn d'unes constants determinades que ell explica molt bé. Res més lluny de la realitat. Plensa és un autor complex i la seva escultura també s'ha de llegir a parer meu a la llum de dues altres arts que el van marcar des de petit: la literatura i la música. Potser també per això m'interessa. 

Plensa diu en algun reportatge que la tècnica no és una finalitat en si mateixa sinó un instrument per arribar a una idea, a un concepte, tot i que no es reconeix com un artista conceptual. Potser perquè aquest concepte esdevé en el seu cas matèria i quan el veu l'espectador es converteix finalment en experiència. I és que Plensa vol donar felicitat als seus espectadors, a la comunitat a la qual es dirigeix. Em recorda aquesta actitud allò que el poeta badaloní Joan Argenté, traspassat fa uns anys, resumia tan bé amb aquesta expressió: ben ell mateix cap als altres. La seva escultura va més enllà dels materials que utilitza (molt diversos per cert) i incorpora elements que no s'havien usat com a tals materials: com ara la llum o com ara el so. Però sempre hi ha conceptes que el tenallen i que ens interroguen. Com per exemple a l'escultura dels dos gongs que el públic pot percudir amb la força que desitgi i que causa que els nens i els no tan nens s'emocionin i creïn la seva pròpia escultura viva. O la pròpia experiència de l'escultura. Ara, a cada un dels gongs hi ha conceptes que ens fan pensar: Matter i Spirit. Una cosa m'ha atret d'aquesta escultura: la seva espiritualitat i el silenci i pau que desprenen els seus bustos, sempre ulls clucs i que en diverses ciutats com st. Helens prop de Liverpool s'han convertit en una moderns moais o tòtems comunitaris que es projecten i s'adapten a l'espai físic que ocupen i també a les ments de tota la comunitat. Hi ha una actitud hedonista? Sí perquè genera felicitat. Però hi ha un punt ascètic, o espiritual o fins i tot religiós encara que sigui laic. Plensa sap captar la transcendència humana. Potser els seus bustos monumentals són una extensió del que fou el classicisme noucentista, això sí passat per l'ordinador i les noves tecnologies. 

Plensa té elements recurrents en moltes escultures fora dels bustos allargassats: les lletres d'alfabets diferents i el llenguatge musical. Hi ha una obra de l'exposició que m'ha frapat especialment i és l'autorretrat musical: una esfera perfecta feta amb fragments de partitures executades en acer, que em faig meu: un món de música, o el món de la música. És clar que cadascú veu en les coses el que vol veure i amb això també juga Plensa. Fa seu la idea d'opera aperta i converteix cada peça en un recipient que l'espectador ha d'emplenar o completar. Faríem bé de valorar més el que tenim. 

CANDIDE (LICEU, 20 D'OCTUBRE DE 2018).

"Perquè els reis també es poden deposar"

Feia temps, massa temps, que no sortia del Liceu amb aquella joia que deixen els grans espectacles quan hi són. Ahir va ser un d'aquests dies. Recordo una cosa similar amb òperes de gran repertori com alguns Puccinis o Wagners o Verdis. Però també haver-la sentit quan van fer Die tote Stadt o d'altres espectacles menys vistents o coneguts. 

Com que en aquest nostre país ens movem sempre per commemoracions, Candide es representava aprofitant l'avinentesa del centenari del naixement de Leonard Bernstein (25 d'agost de 1918). Ja em sembla bé però és trist que sempre hagi de ser per un motiu d'aquests. 

No és gaire usual que es programi al Liceu aquesta mena de repertori. Candide va ser estrenat a Broadway però és evident que no té res a veure amb el musical clàssic que s'hi pot escoltar allà. Més aviat s'acosta a l'opereta vienesa i en alguns passatges (Glitter and be gay, vocalment, però en molts altres orquestralment) s'assembla més al gènere de la gran òpera. Sigui com sigui, és evident que aquesta obra no la pot cantar un aficionat qualsevol a qui posen un micro al davant perquè pensi que sobresurt de l'orquestra. Han de ser veus preparades vocalment i adequades al caràcter i els cantants han de tenir evidents dots actorals per fer la comèdia necessària quan es representa o quan es mig representa com avui. 

No entenc per què aquesta òpera no la veiem més sovint. De fet, és la primera vegada que es fa al Liceu. Com no entenc que no es faci més opereta de Lehar o sarsueles de les més conegudes. Si es munten bé -o molt bé, com avui- si es tenen les veus necessàries i els recursos corresponents és un èxit assegurat. I això vol dir públic, diners, i nom. Avui el teatre era ple de gom a gom. Tant que la meva entrada d'oportunitat m'ha estat arrabassada vilment cinc minuts abans de començar el concert pel seu legítim propietari. Jo crec que hi ha gent que deu pensar entre els qui manen -com em deia després de la funció un músic de l'orquestra- que fer aquesta mena d'obres significa renunciar a no sé què més. I és un gran error. No s'ha llogat la sala en més d'una ocasió perquè hi canti la Pantoja o altres cantants de música lleugera i amplificada? Hem renunciat per això a escoltar el gran i més exigent repertori? Oi que no? Doncs això hauria de servir com a exemple perquè qui programa hi pari esment. Que no hi ha diners? que se'ls queden tots al Teatro Real de las Españas imperiales? Doncs es busquen els quartos. La resta està per solucionar un dia d'aquests. S'han fet passos importants en aquest sentit mitjançant el mecenatge. Però cal anar molt més enllà. A mi m'agradaria veure Apple, Google, General Motors o Coca-cola patrocinant una funció. O una temporada. Si els diners no vénen al Liceu el Liceu ha d'anar als diners. Fent passes agosarades i fins i tot excèntriques o extravagants. Si cal cedir en coses que ara ens semblen intocables cal fer-ho perquè és una qüestió de supervivència. No seran les administracions que salvin el Liceu. Cal tenir-ho molt clar. I menys les espanyoles. Si el teatre s'ha de dir Google-GTL doncs se'n diu. I punt. És el preu de la globalització. Però per a nosaltres sempre serà el Liceu. 

Candide requereix a més de veus que siguin bones -especialment la soprano- un gran desplegament d'una orquestra molt nodrida i d'un cor  solvent, que van al màxim en força ocasions. Es veu que el director d'avui -John de Main- havia estat deixeble del mateix Bernstein. Jo crec que ho ha fet molt bé. A l'obertura m'ha semblat que duia un tempo una mica ralentit. Però només una mica. Gens, molt poc. O potser m'ho ha semblat a mi. Potser perquè tinc al cap la direcció del mateix Bernstein de la seva pròpia òpera. 

L'orquestra i el cor han complert amb no pas suficiència sinó amb excel·lència -com és costum- tot i que les emocions i la intensitat del cor final han desajustat alguna tallada del director i alguna entrada. Coses menors davant la monumental lliçó de Voltaire i de Bernstein. I davant una interpretació que ha estat d'excel·lent, com li he manifestat a Pangloss jo mateix quan sortia del teatre. 

Per a mi personalment i per a la meva família aquesta funció tenia algun al·licient afegit. El 2008, ara fa 10 anys, vam fer amb el cor Aurica una adaptació també semirepresentada d'aguns fragments de musicals de Bernstein. Vam cantar coses de West Side Story, Wonderful Town, On the Town i, evidentment, Candide. De totes, l'obra més interessant, musicalment i intel·lectualment. En aquella ocasió vaig poder cantar el Toni de West side i, és clar, el Candide. El duo O happy we i el fragment final Make our garden grow. Ho fèiem en català perquè ho havien traduït. I bé. El duo era més exigent vocalment però el darrer número -que ho era també de l'espectacle- em va colpir profundament. És clar que en aquell moment ningú no ho va notar. Ni tan sols jo. Però la lliçó que hi conté és tan sòlida, tan realista i idealista alhora, tan bonica melòdicament i instrumentalment que no puc deixar d'acudir-hi de tant en tant procurant evitar que es converteixi tot plegat en un excés de passat. Quan a l'obertura sonava el tema del duo o, al final, quan se sentia la introducció del número final, recordo la Núria abocant-se cap endavant al seient mirant-me riallera amb una expressió còmplice. Com si em digués: 'Te'n recordes?'.

Probablement jo he entrat tard i malament al món del musical i del musical superior per dir-ho així. Però no me'n puc penedir. Ans al contrari. I crec que hauria de tenir recorregut ens els teatres d'òpera com el Liceu. 

Abans de parlar dels cantants cal parlar de qui té bona part de la culpa de l'èxit de la funció. I aquest és el narrador. Normalment, el narrador és el mateix Pangloss però aquí és evident que no podia ser així. No es pot fer tot i bé. I a més el narrador havia de parlar en català perquè el públic pogués seguir amb detall el desenvolupament de la història. La tria no podia ser millor. Quin millor Pangloss que la veu d'or i l'aplom de baix de Jordi Boixaderas. Des del primer moment tothom ha escoltat una veu familiar que al llarg de la representació no ha marrat ni una sola vegada. Tot amb una precisió extraordinària. I vestit amb smoking, com els cantants. Una elegància i una professionalitat com la que potser no té cap altre actor a casa nostra. De tot el que ha dit, em quedo amb una anècdota durant la funció. En un moment determinat, quan apareixen els cinc reis deposats diu el narrador amb naturalitat còmica: 'Perquè els reis també es poden deposar'. El teatre, sense crits ni consignes ha esclatat en un aplaudiment llarg i sonor que connectava l'òpera amb la nostra catalana realitat. Per cert, una altra actriu ha participat en aquest Candide però a fora de l'escenari. Era Ivana Miño, o m'ho ha semblat a mi, qui feia la presentació abans de començar la funció al foyer. I ho feia molt millor i amb més naturalitat que els setciències que hi solen desfilar. 

El Candide de Paul Appleby ha estat també molt bo. És un tenor amb una veu suficientment present, molt bella i molt elegant. Sense estridències, ha fet tots els números com si res passés però amb una seguretat i gust fora del comú. Que ningú es confongui, no és un tenor de Broadway. Ni de lluny. És un tenor d'òpera que qualsevol dia el podrem veure cantant bel canto o Mozart. Això sí, Appleby no té les dots interpretatives còmiques necessàries i de vegades queda frenat per una lleu timidesa. Com el mateix personatge. Jo en destacaria sobretot les mitges veus i els llargs fiati d'algunes notes. 

Cunegonde era Meghan Picerno, una soprano baixeta que ha començat reservona però que ha esclatat amb la seva ària estrella i s'ha deixat anar després com a actriu excel·lent i cantant remarcable. L'ària Glitter and be gay és una joia de l'artifici. És una mena de Reina de la nit però en clau còmica. Els seus aguts estratosfèrics són extremament efectius i audibles. I no tan sols en aquesta ària. 

Pangloss era Kevin Burdette, gran actor còmic i veu de baix molt bona. El seu paper és fonamental juntament amb el de Cunegonde perquè tot surti bé. I a fe que ho ha aconseguit. És un baix que ara et fa un paper dramàtic ara un de còmic. I ha triomfat a ambdues riberes de l'Atlàntic. En sortir del teatre l'esperaven alguns incondicionals que volien immortalitzar el dia amb la seva signatura. Jo ho faré amb aquesta ressenya. Tot i això, li he comentat que la seva interpretació havia estat excel·lent. Se m'ha aturat, m'ha mirat un moment, m'ha fet un copet a l'espatlla i m'ha dit sincerament 'Thank you'. 

Els altres han complert cadascú dins els contorns de cada personatge. Jo destacaria la Paquette d'Inés Moraleda i la intervenció del veterà Chris Merritt fent de governador, Vanderdendor i Ragotski. Voldria també destacar les intervencions puntuals d'un tenor del cor a qui conec personalment i que és deixeble -o ho ha estat- d'un gran cantant català. Jorge Jasso, com a Soldà, alquimista o Crook ho ha fet de manera excel·lent i mostra el camí que molts cantants que comencen -o que no comencen- voldrien tenir per poder poder fer-se valdre en primers papers. Jasso era -crec- la primera vegada que feia un paper solista al Liceu. Ell, com els altres membres del cor que han fet intervencions solistes, anava amb partitura. Potser ho haurien hagut de fer de memòria. però això ja és cosa de la directora del cor i del director d'orquestra i potser també del moviment escènic dissenyat amb gust i sense coses rares d'Albert Estany, que quan surt a saludar es podria vestir una mica més en consonància amb els altres. Ja s'ha convertit en tradició que els registes i escenògrafs siguin d'una raça especial al·lèrgica a qualsevol americana i, sobretot, corbata. Ni tractant-los amb antihistamínics d'urgència.

Si anem a la música, jo diré que els meus números preferits són el duo O happy we, el lament de Candide i l'emotiu número final Make our garden grow. El lament és extraordinari i comentàvem amb la Núria en acabar que té coses de l'adagietto de la 5a de Mahler en l'orquestració i en aquelles resolucions que no acaben mai. Extraordinari. I el número final és el que conté l'ensenyament o moral del conte de Voltaire. I de Bernstein. Perquè la visió irònica i còmica que s'ha anat transmetent al llarg de l'obra -només interrompuda pel caràcter malencònic del lament- es tornen en el realisme responsable del moment final. I l'expressa Candide així en una de les diverses versions del llibret: 'No. We will not think noble because we are not noble. We will not live in beautiful harmony because there is no such thing in this world, nor should there be. We promise only to do our best and live out our lives. Dear God, that's all we can promise in truth. Marry me, Cunegonde.' Alguna pregunta?