Des de 1987 no es veien al Liceu les tres obres seguides, en l'ordre en què les va pensar Puccini. En aquella ocasió, el vaig escoltar i veure des de la platea. Tenia 21 anys. Només coneixia l'ària 'de l'anunci', la famosa 'O mio babbino caro'. Em va agradar sense més tot i que ja se m'havia desvetllat l'interès per la música i el drama de Puccini. Això sí, em va colpir la foscor i dramatisme d'Il tabarro però Suor Angelica em va passar desapercebuda. És clar, com es pot estimar alguna cosa -o alguna persona- que no es coneix?
Aquest tríptic de Puccini és un intent de crear un retaule a la manera clàssica. O barroca. La pregunta és per què Puccini fa un tríptic. I quin és si n'hi ha un fil conductor entre les tres obres. Aquí se'ns diu per part de Lotte de Beer que el Leitmotiv de les obres és la mort i la mentida. I no es pot negar que això és així: Il tabarro la mentida del matrimoni condueix a la mort, a Suor Angelica la mentida del fill robat condueix al mateix destí; i a Gianni Schicchi l'ordre diria que és a l'inrevés: la mort de Buoso condueix a la mentida i l'engany. Està ben trobat però em queda el dubte de si aquesta era la intenció del mestre. Perquè posats a trobar fils conductors jo en diria un altre: les tres obres conformen a la moderna un tríptic dels tres vessants teatrals, la tragèdia, el drama i la comèdia. No seria aquest un fil conductor que s'adiria més al propòsit de Puccini? Perquè en Puccini la reflexió metateatral la trobem a altres obres, com ara La bohème ('La brevità, gran preggio!, per exemple). I aquí justament hi ha una al·lusió explícita a la història de Mimì dins la primera de les òperes no tan sols en el text sinó també en el tema musical del personatge. No és aquesta una manera de dir que el teatre, i l'òpera, es poden ocupar tan efectivament dels tres gèneres, dels tres caràcters? Ahí queda eso... D'altres diuen que Puccini va concebre el tríptic per explicar els tres estadis dantians: l'infern, el purgatori i paradís. Ell mateix ho va dir però aquesta correlació és purament formal a parer meu: no crec que puguem associar la vida al convent i tot el que hi passa com un purgatori. O els costums florentins de la darrera com a un paradisíac.
El que em queda clar és que com qualsevol altra obra s'ha de fer conjuntament. El que passa és que trobar les veus adequades i ajuntar-les en un mateix escenari i funció és difícil. Realment es necesssiten veus molt diferents. De fet, hi ha 38 personatges diferents sembla comptant-los tots. Si al Tabarro cal una soprano i tenor spinto i un baríton de veu fosca i dramàtica, a Gianni Schicchi cal veus més àgils amb una vis còmica però igualment robustes i solvents. Doncs bé, aquesta dificultat aquí s'ha resolt amb notable encert, amb uns equips que són de nota. No d'excel·lent però sí que diria molt notables. Amb figures incloses com Jaho, Davidsen i Maestri.
Lotte de Beer és la directora escènica. Ens proposa una escena única que sembla un tambor d'una rentadora. Explora el vessant simbòlic del Leitmotiv de les tres peces: la mort, i per això el tambor és negre i al final té una llum celestial difusa que uneix els vivents als caiguts, en mots de Josep Carner. Aquesta escena realça el que diuen el fet que és —diu el programa— l'obra més ambiciosa de Puccini, afirmació sobre la qual tinc els meus dubtes, que no desmereixen aquesta triple foto. Només cal pensar en Tosca, La bohème o Madama Butterfly. No és una producció que destaqui especialment. La relació cost-benefici em sembla exagerada. Cal un muntatge enorme per al profit que se'n treu. Encara diria que funciona millor a les dues primeres òperes que a la tercera, on el protagonisme el pren un magnífic vestuari d'època, molt vistent i pictòric. També em sembla discutible el fet que enllaci Il tabarro amb Suor angelica. No crec que tinguin res a veure per més que s'hi entesti a veure en la mort el fil que les uneix.
La sorpresa més gran per a mi ha estat la direcció musical de la finesa Susanna Mälkki, una dona d'uns cinquanta anys que al darrera d'un gest precís té un enorme coneixement del llenguatge musical i operístic. M'ha recordat el que en el seu moment vaig veure amb Roberto Abbado. Susanna Mälkki, que ha fet la seva carrera en terres nòrdiques, arriba tard als escenaris com el Liceu, i ens n'hem de lamentar. Ella ja ha debutat al Met i a amés és directora convidada de la filharmònica de Los Angeles. Una directora amb les idees clares, amb la determinació necessària, amb el saber musical que té i amb ofici pels quatre costats no es pot desaprofitar així com així. Un total encert haver-la portat. Mälkki ha estat amatent a donar entrades als cantants, potser massa, i algun passatge ha deixat de quedar prou emfasitzat per aquest motiu.
L'elenc de veus que ha aconseguit reunir el Liceu no és gens menor. Per no dir que és força important. El director artístic del Liceu ha sortit en començar la funció —comença a ser habitual— per advertir-nos que Lise Davidsen estava refredada i que, tanmateix, cantaria. No ha estat la seva millor nit. Tampoc la figura l'acompanya perquè la noia deu fer 2 metres i despunta per sobre dels altres membres del cast. Després diuen dels qui són grassos. Ambrogio Maestri ha demostrat la versatilitat de la seva gran veu i ha cantat la primera i la darrera òperes, de caràcters extrems, molt allunyats l'un de l'altre. Però més enllà d'aquests dues figures i de la Daniela Barcellona, que ha fet de tia de l'Angelica, la que ha brillat amb llum pròpia és Ermonela Jaho. No li tindrem en compte que recentment va fer un recital privat aquí mateix, al Liceu, per al borbó i el Círculo del Liceo, un club tan desfasat com ridícul a hores d'ara i que està destinat a morir anys a venir quan la Generalitat expropiï les seves instal·lacions elitistes i aristocràtiques d'upper Diagonal que conviuen amb el teatre. Jaho, que és una artista de cap a peus, canta amb la seva veu però també canta amb l'ànima i això arriba al pati de butaques. No ha estat una excepció: Jaho ha realçat la que per si ja és una òpera emotiva i trista i que recorda la Butterfly no tan sols per la pèrdua del fill i el suïcidi final sinó també per tota l'ambientació que suggereix puresa i innocència. També per l'orquestració.
Vaig convidar la Marina a les 2 primeres òperes del Liceu: Don Pasquale i Il trovatore. Són obres del gran repertori i van ser funcions més que correctes. I a ella, que no hi va sovint al Liceu, li van agradar molt i en va estar molt agraïda. Tanmateix, aquesta que hem vist avui dissabte ha estat força millor, pel conjunt i per cadascuna de les seves parts. I és que un bon Puccini sempre ve de gust. I al gener en ve un altre.
