BARCELONA POESIA

No puc negar que el festival Barcelona Poesia és una inicitiva excel·lent. Ho dic com a amant de la poesia i com a ciutadà que em sento -a pesar de tot- de Barcelona. La poesia és un gènere que ha de trobar nous camins per arribar al públic. Després hi ha l'anomenada e-poesia, que també pot contribuir, i molt, a difondre ja no una tradició sinó una manera de tractar la llengua, de pensar i d'actuar. Tota l'aura de prestigi que per diversos motius havia envoltat la poesia, sobretot de la primera meitat del segle XX, fa temps que s'ha esvaït d'una manera gairebé definitiva. La poesia no es ven. Els llibres de poesia no es venen. Però la poesia i els poetes continuen existint i cal donar-los la veu de tant en tant. L'ajuntament de Barcelona en un any en què celebrem el 150 aniversari dels Jocs Florals de Barcelona torna per desena vegada a posar en marxa aquesta festa de la poesia. No hi ha millor mes de l'any per celebrar aquest festival poètic a la llum del sol o de la lluna, amb el perfum de la tarongina o a recer d'un indret viu com una llibreria.

Només tinc una objecció important: la tria que ha fet el consistori té, com de costum, una voluntat política. Homenatja a qui vol, llegeix a qui l'interessa i pretereix la millor tradició poètica catalana. Dóna veu, és clar, als poetes d'ara, però oblida les grans figures del nostre segle XX com Verdaguer, Maragall, Carner, Riba i Foix. En definitiva, aquest festival pretén reflectir una determinada poètica que es podria batejar amb tres qualificatius principals: jove, avanguardista i -sobretot- d'esquerres. Com escau a un ajuntament biciclista de disseny. Pel programa desfila la violència "de gènere", la poètica de "l'absurd", la poesia visual, Machado com a figura republicana més que no pas com a poeta, el Vinyoli a càrrec del de les ulleres fosques, el rock, la improvisació poètica en el cant, els muntatges musicals i poètics, la poesia dels haikú i, és clar, Salvat-Papasseit. En aquest sentit, Salvat és sempre un atot que va d'allò més bé per fer-ne una lectura no diré interessada però sí parcial.

Resulta que era a la llibreria Catalònia que es feia la marató poètica en homenatge a Salvat. I es deia "Un enemic del poble", fent honor a la revista salvatiana i de l'esperit que l'impregnà, almenys teòricament. Amb Salvat tinc una mena de relació d'amor i odi. Per un cantó no puc suportar el seu posat falsament revolucionari i pobrament d'avantguarda que mostra en alguns manifestos i poemes, però no em puc estar de rellegir la poesia que entronca amb la tradició popular i que connecta d'una manera molt significativa amb la gent del carrer i amb els erudits, amb els qui diuen que en saben i amb els qui no ho diuen. En el temps que hem estat la Núria i jo a la Catalònia hem pogut escoltar molts poemes repetits -bàsicament els de sempre- i molta admiració pel poeta romàntic que enarbora uns ideals anarquistes que després abandona, que té una vida desgraciada i que mor jove. No són mentides però són visions d'una realitat molt més rica i àmplia.

"DÓNA'M LA MÀ", DE SALVAT-PAPASSEIT

Si hi ha un poema d'amor emblemàtic de Salvat aquest és, al meu entendre, "Dóna'm la mà", de l'Irradiador del port i les gavines. El poema té una concepció i una forma popularitzant ben visible: trobem elements populars en el ritme persistent, en la repetició del primer quartet al final del poema, en l'alternança estricta de finals femenins i masculins i en la rima assonant. També és poùlar ple tema i pel tractament: un amor senzill, ingenu, com el de molts joves d'ara i sempre; amor fet de passeig, d'acostament progressiu que esdevé contacte i es fa, en el clímax del poema, petó. Besada a la galta i, doncs, de puresa i d'ingenuïtat i d'estimació sincera. No pas petó, i en aquesta elecció Salvat pretén com altres vegades ser més selecte i aristocràtic. I és salvatià perquè l'indret en què té lloc l'escena és marítim, costaner. No és, però, el del brogit del port de Barcelona sinó més aviat el de la calma costanera de la vila blanca de Sitges, on Salvat va establir el primer domicili amb la seva dona. Apareixen les barques llunyanes ("llunyes", en una forma que és correcta tot i que sona a XIX), les barques de la sorra faran veure que no els miren. Miraran altres "rutes", en una projecció que és més romàntica que avantguardista. El mar per a Salvat simbolitza el món desconegut, inexplorat i inabastable en la seva totalitat i és, probablement el símbol de la seva vida: la real, presidida per una malaltia inguarible i la imaginada, present a bona part dels seus poemes. Hi surten les palmeres -ja he dit que són probablement les de Sitges-, la salabror i, naturalment, les gavines. És curiosa la relació indestriable que en Salvat existeix entre el mar (en masculí) i l'amor. Perquè és la salabror que ho amara tot la que porta el poeta i la seva xicota al besada (no pas petó, recordem-ho) i a l'amor. Ara, no sembla el primer amor o la primera besada. Millor sembla la confirmació d'un amor preexistent que es materialitza de nou. Tampoc en diria erotisme d'aquesta situació. Per tot plegat el poema és reeixidament visual i tàctil, absolutament plàstic. Vull dir que si fos el cas algú podria representar la suite de moments en una sèrie de pintures. O de fotografies.

Formalment el poema està fet per 5 quartets amb versos decasíl·labs i rima - A - A. Els salts estròfics i la disposició d'algunes paraules soltes al poema tenen només una funció prosòdica, com al poema "Nadal", que en un altre indret he comentat amb deteniment. No tenen res a veure amb l'avantguarda de Marinetti ni amb la dels mots en llibertat. Dir el contrari és tergiversar -o negar- la realitat i usar-la en profit de la teoria que consagra Salvat com un poeta influït d'una manera decisiva pel pensament i les formes d'avantguarda.

El resultat és un poema que forma part per dret propi de l'imaginari amorós col·lectiu català.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT I EL NOUCENTISME

En un moment en què alguns volen fer creure que Salvat és només un revolucionari tant en el camp de la política com en el de la poesia, voldria remarcar altres aspectes de la personalitat de Salvat amb un article que va ser publicat a la Revista de Catalunya núm 217, de maig de 2006.

El propòsit d’aquest article no és pas demostrar que Joan Salvat-Papasseit és un escriptor noucentista, com ho poden ser Carner, López-Picó, Guerau de Liost o, si anem una mica més enllà cronològicament, Manent o Garcés. Ara bé, sí que volem posar en relleu les relacions personals o literàries, les afinitats artístiques que té el poeta i la seva obra amb el moviment del Nou-cents, entès no tan sols en un sentit estricte d’escola literària sinó també com a moviment cultural que és transversal des d’un punt de vista disciplinari. La idea que hem heretat de Salvat és el del poeta d’avançada que està influenciat per la primera avantguarda europea i que adapta a la seva manera alguns dels nous recursos literaris del Futurisme de Marinetti —els mots en llibertat i certes idees maquinistes— i del Cubisme literari —el cal·ligrama. És des d’aquest punt de vista principalment que hom ha estudiat l’obra de Salvat.

També ha interessat el Salvat ideòleg, home d’acció o revolucionari: Salvat és autor dels textos incendiaris d’Humo de fàbrica —escrits en castellà— i de tres manifestos que —avantguarda a banda— contenen concepcions messiàniques i regeneracionistes del poeta que provenen del Modernisme autòcton. Però Salvat també és l’exemple vital de l’infant orfe de vida difícil, que no ha tingut res fàcil, que no ha pogut tenir uns estudis superiors reglats, que ha viscut sempre en condicions precàries des d’un punt de vista econòmic. És, doncs, —i amb totes les reserves que calgui fer— el proletari que «guarda fusta al moll» i que alça la seva veu per fer-se sentir.

La mitificació d’un poeta

A banda d’aquestes circumstàncies socials hi ha unes circumstàncies personals molt més dramàtiques que, juntament amb les anteriors, han contribuït a fer de Salvat una mena de referent mitificat per tota una generació: Salvat és un home afectat per la tuberculosi, una malaltia que marcarà tota la seva existència fins al final però que no el privarà de conservar un caràcter optimista i entusiasta. Al contrari, segons que ens confessa ell mateix, la malaltia és la causa del seu vitalisme. I és, a més, una persona que mor jove. En aquest sentit, la seva vida i la seva mort són autènticament romàntiques. Fins al punt que guarden estranyes coincidències amb la trama argumental de l’òpera La bohème. A l’obra de Giacomo Puccini trobem un poeta, Rodolfo, i una modista, Mimí, que —precàriament però amb alegria— viuen units llur joventut fins que la mort d’ella per causa de la tisi els separa definitivament. També Carme Eleuterio fou modista; de fet, la seva professió apareix insinuada en el poema «Interior» de Poemes en ondes hertzianes («El maniquí de fusta / m’apar un espectre»). Ara, en el cas del poeta català, no és Mimí qui té la fatal malaltia sinó Rodolfo. Salvat, com Mimí, mor envoltat dels que eren els seus millors amics, els quals, d’acord amb el testimoniatge que ens ha arribat, auguren la tragèdia en veu baixa. Potser aquests extrems han influït d’alguna manera en l’esmentada mitificació del poeta. Potser han ajudat a convertir la seva vida i la seva mort en una altra obra d’art i han impregnat la realitat amb la música del de Lucca.

Un dels possibles exemples d’aquesta mitificació el trobem a la placa de marbre que, en memòria de Salvat, es va col·locar el 1994 a l’alçada del principal del número 64 del carrer de l’Argenteria i que recorda al passavolant que aquella va ser la darrera llar del poeta. El text és aquest:


Estant-se aquí
va escurar els últims dies
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894-1924)
de mare gitana,
d’obrera estirp
i de lleial nació:
de dignitat poeta.
El poble a un enemic ben noble
en el centenari
de la seva arribada al moll.

BARCELONA, 1994

Com es pot observar, el text —l’autor del qual desconeixem— no és tan sols l’explicació d’un fet sinó que pretén tenir una funció poètica en el sentit que vol cridar l’atenció sobre el llenguatge amb què ha estat redactat. Això ho observem per exemple en la metàfora del verb «escurar» (el ‘plat de la vida’, s’entén), en la hipèrbole d’«estirp» i en l’hipèrbaton d’«obrera». O bé en l’oxímoron cercat expressament del sintagma «enemic ben noble». D’altra banda, el text vol destacar a gratcient alguns aspectes de la vida de Salvat que al redactor o al promotor del recordatori li semblen destacables: tenia una mare gitana, era un obrer i era català. I pretén elevar uns aspectes circumstancials en la vida de Salvat a una dignitat personal i col·lectiva. Se’l valora, doncs, més com a persona que ha hagut de superar unes vicissituds difícils que no pas com a poeta. I se cita també, veladament, la revista que li va donar més anomenada —Un enemic del poble— i, per tant, es posa en relleu la idea de rebel·lió o subversió contra el poder en general o contra alguns poders en particular. Finalment hi ha la menció de l’espai que va marcar la vida i bona part de la poesia de Salvat: el port.


La primera recepció

A banda d’aquesta recepció, també s’ha posat al descobert la que podríem anomenar poesia popular o popularitzant de Salvat. Aquest és realment un altre Salvat i per a alguns crítics —ja des dels inicis i probablement amb raó— és molt més interessant que el pretesament avantguardista. Joan Crexells, el 1924, afirmava en un article lucidíssim escrit a propòsit del decés del poeta: «Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta mes finament popular de Catalunya». I continuava: «Mentre Salvat-Papasseit feia cal·ligrames i estava en plena activitat futurista hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, quan a impuls del moviment que podriem [sic] anomenar classicitzant adopta formes tradicionals, (“La gesta dels estels”) la seva expressió esdevé confusa, i els versos sovint tenen greus defectes de construcció. Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó es [sic] que no sempre l’adopció de fòrmules [sic] determinades, porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols no acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó àdhuc apartar-lo d’ell.» Probablement es poden extreure més lliçons d’aquesta constatació. Com a mínim, n’hi ha una ben vistent: ja des de les beceroles literàries, Salvat no fou un poeta adscrit exclusivament a l’avantguarda. I, de fet, ell mateix ho corrobora el 1921 quan afirma «I quina llibertat no formar part de cap escola, però no ésser tampoc de cap escola» («Fragments de lletres girades» dins Joan Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses, Barcelona: Ed. 62, 1975, pàg. 86).

També el 1924 apareix un article d’Esclasans a La Revista per tal de fer una primera valoració de conjunt de l’obra del poeta finat («L’obra d’En Joan Salvat Papasseit», La Revista 1924, núm. 215-216, pàg. 105-109). El fet que Esclasans, segons com més orsià que el mateix Ors, dediqui un article prou extens a Salvat-Papasseit no ens ha d’enganyar. Esclasans valora positivament la producció darrera de Salvat i comença a forjar el mite dels orígens humils i la seva vida curta. L’obra de Salvat «és un dels exemples més bells de desig d’ordre i d’aspiració a un equilibri clàssic, ja aconseguit en certs moments de gràcia» (pàg. 105). Salvat, diu Esclasans, va passar-se al camp de la poesia com a trànsfuga del camp de l’anarquia. No és, doncs, la producció influïda per l’avantguarda internacional allò que interessa Esclasans, sinó el pas cap a una poesia de patró convencional i els seus resultats positius o futuribles. Avantguarda significa anarquia i aquesta és pròpia d’una immaduresa literària. Així, els llibres més ben valorats són La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923) (Joan Crexells, en canvi, considerava —i nosaltres ho compartim— que el llibre que revelava «més finament la seva sensibilitat» era L’irradiador del port i les gavines). A banda de les circumstàncies anecdòtiques, Esclasans exalta de Salvat la seva vida i allò que hauria pogut arribar a ser. Perquè «En Salvat, avantguardista d’ahir, era un clàssic de demà» (pàg. 109). Esclasans no s’equivocava i fins i tot es pot dir que va quedar curt en el seu judici. Però al costat d’aquest clàssic futurible hi ha un poeta que és proper al poble: «En Salvat era poble, poble, poble, perquè era tot un home. No sentia la necessitat de fer tractes amb el poble, per la senzilla raó que en tenia prou fent tractes amb ell mateix» (pàg. 108). Per cert, segons que explica Esclasans a les seves memòries (La meva vida/II, pàg. 36-37), Salvat, en els darrers dies de la seva vida, li encarregà de publicar el seu darrer llibre Óssa menor. Esclasans en va ordenar el manuscrit, que havia estat compost «a l’atzar de la inspiració, i sense cap mena d’ordre», i Joan Merli va publicar-lo el 1925. És curiós que un escriptor que propugna una poesia radicalment intel·lectualista —i, doncs, radicalment oposada a la de Salvat— s’hi senti proper humanament i també literàriament i que, en canvi, un personatge de la corda d’Esclasans, com és Carles Riba, titlli Salvat d’idiota a la carta 33 (19 d’agost de 1920) del seu epistolari, dirigida a Josep Maria López-Picó: «A part de tot, és una innocència per part meva de concórrer a Jocs Florals. Ni el caràcter dels versos que jo m’extirpo del propi magí s’hi avé, ni tan sols (aquest any i el passat) el dels versos que tradueixo. Ni comptat i debatut potser tampoc s’hi avindria el concepte que jo podria formar-me del poeta o del Poeta, si mai caigués en la idiotesa de formar-me’l, com un Salvat-Papasseit» (pàg. 79). Nosaltres, amb tota la modèstia que calgui, creiem que potser Salvat era ingenu i idealista però no pas un idiota. A la carta 61, de Salvat a Carles Riba, datada el 17 de maig de 1921, Salvat demanava a Riba «que hi diguéssiu i tot la vostra paraula» a propòsit del llibre L’irradiador del port i les gavines (1921), cosa que Riba no va fer mai. Cal deduir d’això que probablement Riba mai no es va prendre seriosament la poesia de Salvat i que més aviat la va considerar una mena de nosa de diletant.

En l’article d’urgència publicat el 10 d’agost de 1924 a La Publicitat J.M. de Sagarra, per a qui el Noucentisme era una voluntat de retenció, mesura i sentiment d’ordre «davant l’anàrquica gesticulació del modernisme», declara que Salvat va fer una obra «plena d’entusiasmes esbojarrats, de passions sense ironia, de dolors dits amb tota la tendresa d’un infant que es queixa». Sembla, doncs, allunyar-lo dels postulats noucentistes. En canvi, afirma amb tota rotunditat que la seva paraula «era lúcidament, tendrament catalana» (pàg. 1). Una visió que acosta Salvat per un cantó al Modernisme i concretament a Maragall i la seva paraula viva; i, per un altre cantó, l’acosta a la poesia de caràcter popular.

L’amic de Salvat, Tomàs Garcés dedica el 22 d’agost de 1924 un article a La Publicitat també de caràcter laudatori —d’altra banda, com tots els escrits per Garcés sobre Salvat— però emet un judici literari important: «les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit el més ingenu conreador» (pag. 1).

Així doncs, els articles necrològics dedicats per Sagarra i Garcés a Salvat-Papasseit demostren que dues de les figures més importants del postnoucentisme el consideraven un dels seus i se l’estimaven sincerament. Ni Garcés ni Sagarra fan broma quan parlen de Salvat. Per a ells Salvat era un amic entranyable, un col·lega meritós i un referent moral admirat. Totes tres coses. A més, la poesia neopopularitzant de Salvat s’adeia amb la poesia que tant Garcés des de les Vint cançons (1922) com Sagarra des de les Cançons d’abril i de novembre (1918) havien conreat.

En la ressenya de l’enterrament de Salvat publicada a La Publicitat el dissabte 9 agost 1924 (pàg. 4) llegim que l’acte va estar presidit pels dos germans polítics del difunt. Esmenta que hi van assistir diverses personalitats publiques i entre els escriptors se cita Josep Maria de Sagarra, Josep Maria López-Picó, Alexandre Plana, Farran i Mayoral, Joan Crexells, Ramon Rucabado, Xavier Nogués entre d’altres. És a dir, bona part de la plana major del moviment del nou-cents i tos ells relacionats poc o molt amb La Revista. Aquesta ressenya acaba verificant que «L’enterrament demostrà el gran nombre d’amics que tenia el difunt». Només cal recordar que Joaquim Sunyer, factòtum del Noucentisme pictòric, deia en una missiva a Salvat: «Sou vós, amic Salvat, el més afectuós y el més generós dels amics» (carta 112, de 25 de maig de 1922, pàg. 148).


El noucentisme a l’epistolari


Hi ha uns elements objectius que ens poden fer entendre millor encara quin era el pensament de Salvat i amb qui es feia. Aquests elements els trobem a l’epistolari editat per Amadeu Soberanas i LLeó i editat a Barcelona el 1984 a l’Antologia Catalana d’Edicions 62.

En primer lloc, és ben significatiu constatar que de les 131 cartes que Salvat escriu a diversos amics n’hi ha 39 a López-Picó, director de La Revista però també amic personal. Tan amic que el 7 d’agost de 1934 López-Picó escriu al seu dietari: «He saludat la vídua i la filla de Joan Salvat-Papasseit. Era a la Rambla a primeres hores del matí i la noia anava amb un pomell de roses a la mà. Segurament l’homenatge a la memòria del seu pare mort avui fa deu anys. La coincidència d’aquesta troballa el dia mateix de l’aniversari m’ha deixat una melangia molt dolça amb el desig que aquells que poden fer-ho reeditin les obres del poeta Salvat» (pàg. 81). Sortosament, el desig de López-Picó s’ha vist complert amb escreix i avui dia Salvat és un poeta editat i estudiat. En part perquè encarna la tensió entre dues maneres d’entendre la literatura i la vida sovint —no sempre— oposades i, almenys en Salvat, no resoltes: aventura i ordre, trencament i tradició, anarquia i religió, avantguarda i poesia popular o tradicional. El 12 de maig del mateix any López-Picó assaja una classificació dels nous valors de la poesia catalana, en la qual Salvat ocupa un lloc destacat: «Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sánchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: Josep Maria de Sagarra. I perfectament destacada amb solitària grandesa la figura de l’Esclasans... Quan la personalitat dels joveníssims pugui ésser classificada, caldrà destriar i valorar el mestratge indiscutible de Tomàs Garcés» (pag. 77). No sabem si és escaient en tots els casos la taxonomia que proposa López-Picó però sens dubte sí ho és en el cas de Salvat: si existeix una poesia que pertany al món sensible aquesta és la de Salvat, especialment l’amorosa.

Salvat s’interessa al llarg de l’epistolari per La Revista i el seu funcionament; fins i tot estant al sanatori de Les Escaldes la rebia perquè la hi feia arribar el seu germà (vegeu per exemple les cartes 113, 116 i 119, de 1922). Especialment interessant és el que diu a la 119 des de Les Escaldes: «En fi, parleu-me vós de la vostra “Revista”, de la nostra “Revista”» (pàg. 154). Salvat se sent identificat amb el projecte de López-Picó, que també considera seu. A pesar d’aquesta adhesió sincera, Salvat mai no va participar a les tertúlies del Continental. Però sí que va participar a La Revista amb el text «L’acció intervencionista del proletariat» [La Revista V (1919), núm. 98, pàg. 309-311], els «Fragments de lletres girades» [La Revista VII (1921), núm . 139, pàg. 197-198] i els poemes «Encara el tram», «Encara el port», «Esgarip» i «Vibracions» [La Revista VI (1920) núm. 124, pàg. 322-323]. Aquestes col·laboracions no demostren sinó allò que deia Esclasans a propòsit de la revista: durant la seva publicació, tothom qui valia a Catalunya va publicar-hi poc o molt.

Maria Carme Ribé ha donat la següent explicació sobre la posició de Salvat respecte del grup de La Revista: «La seva extracció social era distinta de la dels contertulians del cafè; però malgrat això, mirà d’apropar-se a aquells joves que ell creia privilegiats, i que aleshores remenaven les cireres en els medis intel·lectuals de Catalunya.» (pàg. 11). I continua Ribé: «La seva aproximació no solament fou d’amistat, a través de les Galeries Laietanes, on treballava; també es delia perquè els seus poemes fossin admirats per ells, sobretot pel màxim representant intel·lectual, Carles Riba, com ho demostren unes cartes que li dirigí». La més significativa d’aquestes cartes és la número 61, abans esmentada.

D’altra banda, la consideració que mereix l’obra de López-Picó a Salvat és també remarcable. A la carta núm. 96, de 3 d’abril de 1922, escrita de Les Escaldes estant, Salvat afirma a propòsit del llibre La nova ofrena (1922), del director de La Revista: «Per aquest llibre, jo vaig donar-me compte de que estava al davant d’algú que mereixia el meu acatament. I us el tinc d’aleshores com no us en feia encara» (pàg. 126-127). I li acaba confessant una altra vegada la seva amistat i la seva admiració: «I a vós, —no us cregueu que per haver-vos admirat més tard, us pugui estimar menys que els que us estimin, més si us són amics» (pàg. 127). I a la carta 102 li dóna les gràcies per la recensió elogiosa del llibre Les conspiracions publicada a «Moralitats i pretextos» (La Revista, 1-16 de març de 1922), pàg. 50-51. I li manifesta poc menys que solemnement la seva adhesió: «Sabeu-me, doncs, situat d’ara en avant amb vós, respecte a vós» (carta 102, 22 d’abril de 1922, pàg. 133). I tot això a pesar del que el setembre de 1922 confessa a Josep Maria de Sucre sobre l’edició de La rosa als llavis: «En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions, però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi. (...) Pobre López-Picó, amb una rosa als llavis com aquesta! Li sortiria sang sense tenir cap culpa...» (pàg. 184).

S’ha dit que Salvat era un escriptor antinoucentista i que els poetes del nou-cents eren, a parer seu, els més grans representants del «tifisme» literari i artístic. S’al·lega per fer-ho el pronom ‘vosaltres’ del poema «Nocturn per a acordió» i el manifest «Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista» que porta data de 1920. Afirma Salvat en el primer paràgraf d’aquest darrer text: «Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat [sic] i representatiu». I en el tercer rebla el clau carregant contra els dandis i els burgesos de la literatura: «Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira». És evident que, sense dir noms, els poetes blasmats semblen els del nou-cents. I potser d’entre tots ells el més blasmat sigui el qui és l’estendard del moviment: Josep Carner. Tanmateix, un sol any després Salvat escriu això a La Revista VII (1921), pàg. 197-198: «voler negar que tenim grans poetes fóra talment ridícul. Tota la meva acció ha estat contra el “tifisme”, els homes senyoretes que mai no es resoldran ni en poesia ni en res; però no contra uns pocs, joia de Catalunya, dels quals si m’acompanyo, sóc jugador guanyant» («Fragments de lletres girades», pàg. 86). A més, a la carta 107, datada a Les Escaldes el 17 de maig de 1922, Salvat escriu a Plandiura i, davant l’eclosió de la natura pirinenca al mes de maig, el poeta considera que aquell espectacle és «ben nostre» i cita les «Cançonetes del “Déu-nos-do”» incloses al llibre de Carner Bella terra bella gent (1918): «”Déu nos do se[r] catalans”, que diu Josep Carner...» (Epistolari, pàg. 138). És una citació que no sembla contenir reticència, animadversió o, molt pijor, ironia. A la vista d’això i de l’obra poètica es pot afirmar que Salvat coneixia Carner i que el seguia. I fins i tot es podria arribar a demostrar que Salvat admirava Carner i que fins l’imitava en alguns dels seus poemes. En aquest sentit, caldria comprovar d’on surten les expressions salvatianes “m’apar” o “enc que”, per posar dos exemples. O bé, caldria comprovar si el poema «Encara el tram», de l’Irradiador, té alguna cosa a veure —i nosaltres creiem que sí— amb el poema de Carner «La bella dama del tramvia», d’ Auques i ventalls (1914). Probablement Salvat s’estimava literàriament Carner molt més del que podia admetre o era capaç de confessar.

Per acabar d’adobar-ho, en els mateixos «Fragments de lletres girades» Salvat afirma amb decisió: «jo encara no he dit mal d’aquesta poesia que s’anomena clàssica. I no en podria dir, quan jo mateix ne faig i m’hi encarrilo» (pàg. 86). Aquesta poesia que Salvat denomina “clàssica” és la poesia mesurada, ritmada i rimada a la manera tradicional. Com la de Carner. I és que a aquestes alçades —el 1921— Salvat sap que la seva poesia no té cap altra sortida que aquesta, que la de la poesia «clàssica». I com que és ben conscient que la seva poesia s’encarrila cap aquesta via s’adona que els Poemes en ondes hertzianes (1919) han estat la seva «gorra de cop» —la infantesa—, que l’ Irradiador del port i les gavines (1921) són els «pantalons llargs» —l’adolescència— i que «Ara, tiro per l’home, que diria la gent» (pàg. 86). És a dir, parla d’un procés que implica l’abandó progressiu de les formes rupturistes —que en Salvat no ho són gaire o gens— i un acostament també progressiu no direm al Noucentisme però sí a les formes clàssiques de la literatura. Per què doncs, el flirteig amb l’avantguarda? Almenys per dos motius provats: en primer lloc, pel mateix caràcter de Salvat: la lluita i la revolta encaixen bé en l’ideari dels primers ismes. I en segon lloc pel que ell mateix assegura a «Fragments de lletres girades»: «(...) l’avantguardisme ja és quelcom divertit: almenys dóna prestigi. (...) el prestigi que us dóna és el de l’home enterat de tota cosa nova a l’estranger» (pàg. 85). Això és així perquè «Encara que tingueu una cultura nada, com la mula de sínia o com La Ben Plantada, que és la millor cultura, aquesta us la veuran escassament» (pàg. 85). Aquestes paraules revelen una mescla d’esnobisme i de reconeixement de la tradició cultural pròpia.

La carta 154 de l’epistolari la dirigeix Salvat a Jaume Bofill i Mates, el qual és considerat més com a polític destacat que com a poeta reconegut. tanmateix, és ben significatiu el desig final que expressa Salvat en aquesta missiva: «L’Ainaud diu que us espereu, al bieni vinent, per a poder fer feina de la bona. No cal que us asseguri com me plaurà d’ésser-hi sota el comandament d’un capità com vós» (pàg. 196). Una tal confessió pot ser llegida com una adhesió inequívoca a la política cultural del Noucentisme.

A l’epistolari salvatià també trobem algunes cartes creuades amb Joaquim Sunyer i amb Xavier Nogués, dos representants visibles del Noucentisme plàstic i també dos amics íntims del poeta. També és significativa la relació amb Torres-Garcia, tot i que aquest es troba a l’encreuament del Noucentisme amb l’avantguarda.

La carta 135 de l’epistolari és la que potser resumeix millor la tensió entre ordre i anarquia, o entre la tradició noucentista i la d’avantguarda. En aquesta carta Salvat confessa, a propòsit de La rosa als llavis, que no pateix per la forma dels poemes del llibre sinó que dóna més importància a la «gran fe» que posa en les coses que escriu. Així, oposa l’ofici de poeta a la sinceritat. O la tècnica a la inspiració. Perquè la forma «té valor entre nosaltres» (en el moment en què escriu Salvat) però «Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla i de carn viva en cada plana escrita» (pàg. 177). És innegable, però, que Salvat va aspirar a aquesta tècnica tot i que mai no la va dominar. Un dels exemples que destacaríem com a maridatge, en aquest cas perfecte, de «forma» i «carn viva» és el poema «Nadal», de L’irradiador del port i les gavines (vegeu Revista de Catalunya núm. 190, desembre de 2003, pàg. 123-137).


La poesia

Si anem als llibres de poesia, ens sorprendrà observar quines són les persones —amics tots ells— a qui el poeta dedica les composicions o els reculls sencers. Així, a Poemes en ondes hertzianes, la «Lletra d’Itàlia» és dirigida a Millàs-Raurell, «Bodegom» està dedicat a Xavier Nogués, «Passeig» a Joaquim Torres-Garcia, «Linòleum» a Xènius, «Interior» a J. Carbonell i Gener i «54045» a J.V. Foix. Més endavant parlarem de la relació entre Salvat i Foix. El segon llibre de Salvat, L’irradiador del port i les gavines, està dedicat tot ell, i ja és casualitat, a Joaquim Sunyer amb l’afegitó següent: «S’estimen a les roques els irradiadors amb les gavines boges». Ja dins el llibre, «Passional al metro (reflex nº. 1)» és dedicat a Joaquim Borralleras, «Esgarip» a Tomàs Garcés, amic íntim de Salvat amb qui es va forjar tot una mitologia portuària i aventurera a partir del referent de la Barceloneta (vegeu Revista de Catalunya núm. 194, abril de 2004, pàg. 99-113). D’aquest mateix llibre, «Inici epitalàmic-film» és dedicat a Joan Arús, «Pantalons llargs» a Josep Maria López-Picó, i un dels poemes més emblemàtics del llibre, «Tot l’enyor de demà», el dedica a Marià Manent. Hi ha altres dedicatòries però són per al nostre propòsit menys significatives. A Les conspiracions (1922) Salvat no fa dedicatòries de poemes però sí dedica tot el recull a Lluís Plandiura, un dels seus benefactors. A La gesta dels estels (1922) els dedicataris —llevat d’Enric Casanovas— no són a l’òrbita del Nou-cents literari, però hi trobem Cristòfor de Domènec, Pere Coromines, J. M. Ventalló, Jaume Llongueres, Alfons Maseras entre d’altres. Hi ha, però, dos noms destacables i són Joaquim Horta i Teresa Lostau de Nogués, la primera dona de Xavier Nogués. En darrer terme, Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925) està dedicat tot ell a Xavier Nogués. I, dins el llibre, «Proverbi» el dedica a Joan LLimona —pintor que es troba entre el simbolisme i el naturalisme—, «Nocturn per a acordió» a Josep Aragay —de clara filiació noucentista— i «Ballet» a Josep Mompou, germà del músic i pintor que no acaba d’incorporar-se a les grans avantguardes de principis de segle. És arriscat extreure conclusions d’unes simples dedicatòries, però almenys creiem que es pot afirmar que Salvat va tenir molts amics més enllà de les afinitats estètiques o polítiques que hi pogués haver. I, en relació amb la citació de Maria Carme Ribé transcrita més amunt, es podria dir que les dedicatòries a homes propers al grup de La Revista es produeixen als primers llibres, quan justament Salvat intentava fer-se un nom entre els escriptors i aconseguir-ne el favor i el reconeixement. I, encara, Salvat no va voler fer de les seves amistats una escola o un grup. Amb la qual cosa tenim que Salvat no va adherir-se mai a cap escola però tampoc en va voler formar cap.

Pel que fa a la revista de Salvat Un Enemic del Poble. Fulla de Subversió Espiritual cal dir que hi col·laboren noucentistes conspicus: hi trobem Xènius, J. Torres-Garcia, J.M. López-Picó o J. Farran i Mayoral al costat d’Emili Eroles, Àngel Samblancat, Diego Ruiz, Alfons Maseras o Josep Maria de Sucre. D’altra banda, podríem relacionar els «Mots Propis» de Salvat, pensaments curts que estan plantejats moltes vegades com a construcció d’un discurs aforístic, amb les «Moralitats i Pretextos», de López-Picó. Salvat les elogia a la carta 36, de 7 de maig de 1920.

Sobre la poesia avantguardista salvatiana Foix —que no és un noucentista però, com a mínim, pertany al cercle de La Revista— va sentenciar el que no es pot dir d’una altra manera: Salvat no va entendre mai l’avantguarda com a fenomen estètic, artístic, cultural i filosòfic. No en va capir la intenció, ni l’abast ni les conseqüències. El 1925 Foix afirmava categòric en un text que ha estat profusament citat: «En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar En Salvat-Papasseit. S’hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l’equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d’abandonar tota hipòtesi de filiació d’En Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament fracassà en el seu intent d’aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre’n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant, és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal. No em toca, però a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m’hi. Volia fer constar només que és menys modern que En Carner, que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple (...)» (J.V. Foix, «Algunes consideracions sobre l’art d’avantguarda» (1925) dins Obres completes/4, pàg. 30). Algú podrà dir que Foix escriu des d’un cert ressentiment atès que la relació amb Salvat sembla que va tenir, no sabem fins a quin grau, arestes de tibantor. Així ho demostra la «Lletra d’Itàlia» del primer llibre de Salvat. En un text dedicat a Salvat i datat el març de 1919 Foix escriu: «Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen en la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i en barnilles.» (J.V. Foix , Catalans de 1918 dins Obres completes/4, pàg. 71). No hi ha dubte que es tracta del paraigua que a Salvat li hauria agradat tenir quan, el 1915, quedava xop tot guardant fusta als molls, abans que un burgès com Eugeni d’Ors —el pare del Noucentisme, per cert— li proporcionés una feina menys exposada.

Cal, tanmateix, recordar que el 13 de novembre de 1949 va tenir lloc una sessió d’homenatge a Salvat a casa dels Iglésias, escriu López-Picó al sei dietari (pàg. 287). En aquesta sessió hi van prendre part entre d’altres Garcés i Teixidor i el mateix López-Picó; i J.V. Foix va donar a conèixer l’emotiva lletra de l’un món a l’altre a Joan Salvat-Papasseit.


Salvat i el noucentisme musical


En un altre ordre de coses, Eduard Toldrà, l’exemple més preclar de la generació noucentista musical, va posar en solfa diversos poemes de Salvat al costat de d’altres de Maragall, Carner, Garcés, Sagarra, Clementina Arderiu, Trinitat Catasús, etc. Fins i tot va compondre l’òpera El giravolt de maig a partir del llibret de Josep Carner. Els poemes musicats són: «Platxèria», que porta data de 1927, i el cicle «La rosa als llavis» (sèrie de sis cançons basades en poemes de Salvat del llibre homònim, i triats pels amics de Toldrà, que són considerats per Manuel Capdevila una de les millors obres que mai va escriure el mestre (pàg. 208). El cicle «La rosa als llavis» porta data de 1936 i va ser guanyador del premi Albèniz de 1935. La primera audició d’aquesta obra es va fer el 14 de novembre de 1947, d’acord amb el biògraf. «La rosa als llavis» ha estat gravada per Montserrat Caballé i, més recentment, per Assumpta Mateu, ambdues amb acompanyament de gran orquestra. Potser cal remarcar que a Toldrà no l’interessava musicar poemes desarticulats o mètricament imperfectes, atesa la seva concepció del lied. Tampoc poemes sense cap alè poètic. En els poemes de Salvat musicats troba, creiem, ambdues coses. És a dir, Toldrà no veu Salvat com un poeta avantguardista sinó com un poeta popularitzant, que manifesta amb gràcia ingènua el sentiment amorós, com a poeta que conrea poesia rimada i ritmada i que, a més, ho fa bé. I el situa al costat dels altres poetes que interessen Toldrà alguns dels quals es troben, com hem dit, en l’òrbita noucentista.


Un homenatge recent


La concepció de Salvat com a poeta popular ha arribat als nostres dies i d’aquesta manera recuperem aquella concepció primera de la seva obra. El diumenge dia 14 de novembre de 2004 va tenir lloc un homenatge als dos poetes populars de Catalunya i València: Salvat i Estellés respectivament. Singularment al primer. L’acte va consistir en una caminada cívica —una processó laica— que va anar des de la plaça Sant Miquel de la Barceloneta a la plaça Sant Just i Pastor, tot passant pel carrer Argenteria, 64, on va morir Salvat. A tots els indrets es van improvisar albaes valencianes, es van fer parlaments i es van llegir poemes d’ambdós escriptors. També hi va haver balls de gegants. De passada, també s’anunciava la publicació en edició facsímil de la revista Mar Vella, dirigida per Garcés i en la qual va col·laborar Salvat-Papasseit. Hom creia que alguns números de la revista havien desaparegut per sempre fins que els va trobar l’editor Marca. L’acte va aplegar un centenar de persones, si deixem a banda els badocs i passavolants, i va acabar amb un recital de poesia a càrrec de diversos poetes i un dinar de germanor. També hi van tenir lloc —d’acord amb el programa d’actes— les actuacions musicals de Miquel Gil i Mariona Sagarra. I a la sobretaula també hi va haver música i cançons a càrrec de Marcel Casellas i Jaume Arnella. L’acte era organitzat per l’Associació Constantí Llombart, de València, l’Associació Francesc Pujols, de Barcelona, i l’Associació Cultural d’Amics de Joan Valls i Jordà, d’Alcoi. Entre d’altres hi col·laboraven Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià.


Final

Fóra un error encasellar Salvat de manera exclusiva en una escola o tendència literària. Salvat va intentar adoptar les noves formes d’avantguarda que provenien d’Itàlia i de França sense gaire encert, com va remarcar Foix. Al costat d’això, però, va conrear des dels inicis una poesia amb la qual pretenia assolir el domini de la tècnica i l’ofici de poeta i els resultats van ser desiguals. També va intentar incorporar-se —ara sí, amb èxit— al moviment neopopularista que es consolidà el 1922 amb Vint cançons tot i que podem rastrejar-ne les traces alguns anys abans. Tota la documentació que hem aportat —principalment l’epistolari, però també els articles esparsos, Un enemic del poble i la mateixa obra poètica— demostren que Salvat va tenir un gran ventall d’amics de totes les tendències ideològiques i estètiques, molts d’ells de l’òrbita noucentista, i demostren també que va intentar accedir al nucli de La Revista a través de López-Picó i Carles Riba. També donem per provat que la consideració del Noucentisme per part de Salvat no és tan dolenta com això i que accepta sense reticències els poetes consagrats del moviment. També s’ha de dir que aquesta acceptació del moviment no es troba exempta de contradiccions fins al final. Perquè, si bé la tendència cap a la poesia que anomena «clàssica» existeix i és reconeguda pel mateix Salvat, també és cert que no va acabar de resoldre la tensió entre revolta i ordre, entre avantguarda i tradició.

Conferència sobre Salvat-Papasseit

Per a qui continuï interessat a tenir informació plural sobre Salvat-Papasseit pot llegir la conferència d'Anton Carrera sobre la triple contradició salvatiana: vital, ideològica i poètica. Com que el format no és el millor per llegir-la aquí teniu l'enllaç.


http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/dossiersgust/conf_Salvat-Papasseit.pdf


1
JOAN SALVAT-PAPASSEIT I LA CONTRADICCIÓ
Anton Carrera

La personalitat de Joan Salvat-Papasseit presenta, al meu modest entendre, tres nivells de
contradicció: vital, ideològic i poètic. No voldria, de cap manera, expressar-me equívocament i
que s'interpretés contradicció en to de retret o de menyspreu, perquè no és aquest el meu
capteniment, sinó que el mot fos pres com a caracterològic i prou. Empro el terme contradicció
en el sentit filosòfic modern i també literari.
La contradicció vital és involuntària i el mateix poeta en va ser víctima a contracor, és clar! La
contradicció ideològica és peculiarment canviant i té tota l'empenta del jove que vol aïllar la
incògnita per tal de salvar el món. La contradicció poètica és volguda, executada durant cinc
anys intensos, convoca contraris i aconsegueix portar al límit la transgressió sense que el jo líric
s'esmicoli. De manera que aquests tres nivells de contradicció fan de Joan Salvat-Papasseit un
poeta singular.

El vitalisme escapçat
La vida es manifestava al poeta com un doll de joia, com un espectacle vibrant i feliç. I no em
refereixo a una vida farcida de privilegis, que no fa al cas, sinó a aquella que es fonamenta en les
petites coses anodines de cada dia. La simbiosi vida i poesia significava la possibilitat, qui sap si
l'única, de realització personal, ateses les circumstàncies. I enmig de tanta precarietat, ressorgia
la felicitat epicúria dels actes quotidians, el tremolor del desig primigeni, elemental, sense
tortuositats ni compliments, pur i sensual alhora. L'evident contradicció entre aquest comport i el
que s'esdevingué rau en el fet que això ho sentís i en fes poesia un home, jove sí, però malalt i
prematurament condemnat a una mort indefugible.
Tot i el sedentarisme al qual la tuberculosi el sotmetia, la seva imaginació i la seva força
creadora li propiciaren l'escapatòria per la via poètica, en una afirmació constant de vitalitat.
Només cal fixar-se com, en els seus poemes, no hi ha mai la personificació de la mort, llevat d'un
cas, el de «Missenyora la Mort» publicat a La Columna de Foc, núm. 5, l'any 1919, però que el
poeta no va incloure a cap llibre i que, precisament per contrast, dimensiona la vida. De la mort
no en va fer una raó de poesia.2
A les “Notes biogràfiques”, el text autògraf de Salvat-Papasseit publicat en l'article de Joan
Teixidor «Joan Salvat-Papasseit» a la Revista de Catalunya el juliol de 1934, hi ha una sentència
colpidora per allò que té de premonitòria. S'hi pot llegir:
Vaig néixer el 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa
Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia, a Montjuïc,
posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir.
En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada,
morirà amb foc, potser...” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra
mare. [...] Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em
consum.
I així va ser. Joan Salvat-Papasseit moria el 7 d'agost de 1924, a la mateixa ciutat on havia
nascut, Barcelona, a l'edat de trenta anys, víctima de la tuberculosi, posseït per la febre, com un
bri d'herba puntera abrusat per la canícula. La mort del poeta va ser desesperada, la mort d'un
revoltat contra el destí advers, la mort del qui estima profundament la vida. Les escenes
histriòniques de la mare i de l'esposa al redós del difunt de cos present foren extremadament
patètiques, segons el testimoniatge del seu amic Xavier Nogués (vegeu la carta del pintor Josep
Obiols a Carles Riba del 24 d'agost de 1923).
Periple contradictori a la recerca d'una ideologia satisfactòria
Joan Salvat-Papasseit, als dotze anys, sentia una certa inclinació religiosa que no va consolidarse,
però que fou la base del cristianisme que conservà fins a la mort. La seva primera acció
s'esdevingué l'any 1911 quan el poeta comptava disset anys. Va redactar un manifest de caire
catalanista i va fundar el Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, manifest que enganxava de nit a les
parets de la ciutat ajudat pels seus companys de roda (Eroles, Palau i Alavedra). Un diumenge a
la tarda, van anar a la Plaça de les Arenes a escampar fulls de mà amb textos de diversos autors
en contra de les curses de braus. Als dinou anys va fer amistat amb Daniel Cardona, el qual va
introduir-lo en ambients clarament separatistes.
Tot seguit s’inicia en la lluita politicosocial com a redactor de la revista Los Miserables.
S’interessa pels problemes de la classe treballadora i se sent fascinat pels llibres de Gorki
(«l’amarg»), com ell orfe de pare des de molt petit i també desproveït d’instrucció escolar.3
Adopta el pseudònim Gorkiano per signar els seus textos pamfletaris escrits en castellà. La
consciència de classe opera en el canvi de llengua en qüestió de setmanes.
La seducció de Salvat-Papasseit per l’autor rus va sorgir de les lectures desordenades dels seus
contes de clara factura romàntica, en els quals hi ha la revolta d’herois altius i lliures contra la
societat. Aquests personatges gorkians podrien molt ben ser la llavor del seu «Concepte de
Poeta», publicat a la revista Mar Vella núm. 4, l’any 1919, de Contra els poetes amb minúscula.
Primer manifest català futurista, un full volander que podia adquirir-se a la Gran Via 613, de
Barcelona. Personatges gorkians que ell adoptarà i adaptarà en els seus poemes: mariners,
pirates, cavallers...
Durant aquest període, el nostre poeta va menar una vida bohèmia, estretament vinculat als
redactors de Los Miserables. Entra a formar part de les Joventuts Socialistes, amb el dubte
constant entre el col·lectivisme i l'individualisme, com molt bé explana en el seu llibre Humo de
fábrica editat per ell mateix l'any 1918 (pàg. 102). Col·labora en el setmanari reusenc Justicia
Social. Órgano del Partido Socialista Obrero. Federación Catalana.
Als vint-i-un anys i per un període de cinc mesos, treballa de vigilant nocturn al Moll de la Fusta
del port de Barcelona. D'aquesta experiència en sorgirà, més endavant, un poema molt divulgat
que forma part del seu darrer llibre Óssa menor (1925), publicat pòstumament i que, a l'hora de
la seva mort, tenia sota el coixí. Continua escrivint manifestos de caire socialista i és condemnat
a dos mesos i un dia de presó per l'article «Un pueblo, Portugal», publicat el 28 de maig de 1915
a Los Miserables. Publica articles en català a Sabadell Federal malfiant-se del nacionalisme.
Amb el pseudònim Gorkiano publica en castellà un seguit de Glosas de un socialista (1919).
A les darreries de 1916 coneix el pintor d'origen uruguaià, d'ascendència catalana, Joaquim
Torres-García. L'amistat entre el poeta i el pintor fou fonamental per ambdós. Torres-García va
fer el pas de l'estètica classiconoucentista al maquinisme futurista i Salvat-Papasseit treu, pel
març de 1917, el primer número de la revista de ressons ibsenians Un Enemic del Poble amb el
subtítol Fulla de subversió espiritual. A través dels divuit números que va publicar, hi apareixen
articles que palesen els seus avatars ideològics. També comença a publicar Mots-propis, una
col·lecció de 118 aforismes que evidencien aquest anar i venir ideològic. Simultàniament
col·labora a la revista Vell i Nou.4
Salvat-Papasseit s'allunya del socialisme col·lectiu i bascula cap a un individualisme, més o
menys anarquitzant, de rel nietzschiana. En unes notes autobiogràfiques publicades a Un enemic
del Poble, núm. 7, confessa:
Jo no prometo res. Jo només camino. [...] Jo no sé el que em proposo. [...] Jo no vull
allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el
Socialisme n'és una nova forma, d'opressió, perquè és un estat nou seguidor de l'Estat.
Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l'Acràcia impossible en la vida dels homes,
que no senten desig d'una Era millor.
Publica Humo de fábrica i el valora com a «triste experiencia». Apareix la primera crisi de la
seva malaltia. Treballa a la llibreria de les Galeries Laietanes i té notícia, a través de revistes
sobretot italianes, dels moviments d'avantguarda. Pel juliol de 1920 publica Contra els poetes
amb minúscula. Primer manifest futurista català. Entra de ple a l'exaltació catalanista. A partir
d'ara, malaltia i poesia marcaran la seva trajectòria vital. Els canvis sobtats de rumb ideològic i
de llengua literària o la simultaneïtat en l'ús del català i el castellà, els hem d'entendre com a
símptomes de creixement i la necessitat interior de trobar l'espai social i literari on projectar-se.
Substancialment, la contradicció (no pas la traïció) que trobem en els seus textos doctrinaris,
s'explica des d'un punt de vista social i no de contingut ideològic, perquè Salvat-Papasseit no era
un teòric de la política sinó un jove compromès amb la realitat, una realitat canviant com la vida
mateixa, com ho era també la seva pròpia experiència de la vida.
Per això, amb el pas dels mesos, Salvat-Papasseit destriava la realitat social de la consigna de
partit i acabava pensant que el que convenia al món era justícia i no un ideari de partit. És clar
que això té un component molt important d'utopia, però ell era un lluitador de les causes
perdudes.
Per Salvat-Papasseit ser cristià no significava oposar-se a ateu, budista o islamita, sinó oposar-se
a catòlic. De l'anarquisme en va prendre la passió per la llibertat i per la utopia. Del socialisme
en va treure la justícia igualitària i la pràctica en les decisions contundents. Del catalanisme en va
descobrir el valor de la pròpia cultura i la identitat personal.
Comptat i debatut, la fluctuant però sincera actitud de Salvat-Papasseit, cristià des de la
infantesa, va iniciar-se amb un catalanisme incipient, va passar tot d’una a l'anarquisme militant,
5
s'instal·là després provisionalment en el socialisme, l’interessà unes setmanes la democràcia,
tornà a una mena d'anarquisme cristià i es decantà finalment per un catalanisme abrandat.
Aspectes de la contradicció poètica
L’any 1917 va aparèixer publicat a Un Enemic de Poble el poema salvatià «Columna vertebral.
Sageta de foc», el qual significa l'inici d'una trajectòria poètica intensa que no pararà fins l'any
1925 amb la publicació pòstuma del llibre Óssa menor subtitulat Fi dels poemes d'avantguarda.
L’entusiasme, heus aquí un mot que conté tota la càrrega vital, ideològica i poètica de Salvat-
Papasseit. Un mot que és l'exaltació d'una vida, la seva, tan efímera però interiorment tan
torrencial.
Enfront del concepte noucentista de la poesia entesa com a «forma» i no com a «substància»,
Salvat-Papasseit proposà l'actitud dels Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot,
sincers (vegi's Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista, de 1920).
Resulta interessant d’observar que l’enumeració adjectival altius, valents, heroics i sincers
respon a atributs de la conducta humana, no pas a qualitats estrictament literàries.
Més que un model de poesia, proposava un capteniment de poeta. Almenys això és el que es
desprèn dels seus manifestos o proclames o com se'ls vulgui anomenar, en l'elaboració dels quals
ell va esmerçar una part considerable de les seves energies i del seu temps, i així va poder
difondre un programa eticopoètic on recolzés la seva obra literària. Dic això perquè, sovint, en
els seus al·legats, Salvat-Papasseit es mostra hostil amb la mètrica i la versificació considerantles
supèrflues i innecessàries; i, per contra, alguns dels seus millors poemes (que han coincidit a
triar tots els compiladors que ha tingut el poeta) són precisament versificats i respectuosos amb
la preceptiva literària. Això ja sol passar en els poetes titllats de teòrics. Per no anar més lluny,
una cosa és la paraula viva de Joan Maragall i, una altra, els seus versos. I es dóna el cas que
Salvat-Papasseit volia ser un «Maragall obrer».
Els trets pertinents més rellevants de la poesia salvatiana són: singularitat en la tria de paraules i
expressions; subtilesa en la presentació d'escenes referides a la vida quotidiana; afirmació d'una
lírica compulsiva del cos amb la sorpresa constant d'imatges de gran plasticitat, presentades,
gairebé sempre, per juxtaposició; confrontació, a un pas de la desintegració conceptual, de certs
recursos d'avantguarda amb termes pertanyents a la poesia tradicional, de caire popular; joc
tipogràfic rellevant i ús del cal·ligrama com a d'adjectiu, perquè reforça (adjectiva) la idea
6
disposant els grafemes de manera que donin la forma plàstica del tema (la tipografia del
cal·ligrama és la il·lustració del sentit del poema).
Joan Salvat-Papasseit és un poeta bipolar. La seva poesia fa de frontissa entre les estratègies
radicals de l'avantguarda i les posicions ortodoxes de la tradició acadèmica. Tot i que aquesta
afirmació resulta vàlida per a tota la seva obra poètica, el llibre paradigmàtic i que il·lustra més
bé el que acabo de dir és L'irradiador del port i les gavines, publicat l'any 1921. Ja el títol
confirma aquesta dualitat: l'irradiador del port és un element artificial que actua com a emblema
de l'avantguarda; mentre que les gavines són un element natural i emblemàticament representen
la poesia convencional.
Quin dels dos procediments és el més representatiu del nostre poeta? La resposta serà sempre
d'ordre subjectiu i dependrà del gust esteticoliterari de cadascun dels seus lectors. Som davant
d'un sincretisme poètic intel·ligent i seductor. Pel que fa a l'ordre de les estètiques, una targeta
postal de Salvat-Papasseit adreçada a J. M. López-Picó, tramesa des d'Amélie-les-Bains el 30
d'agost de 1923, és prou reveladora:
[...] Ni clàssics ni romàntics, ni italians ni francesos. Catalans, simplement, que comporta
un punt just.
Segons que sembla, l'origen de l'avantguardisme del nostre poeta cal cercar-lo primerament en la
condició social dels seus progenitors. D'origen humil i orfe de pare des de menut, va assumir la
responsabilitat moral i emocional d'acomboiar la seva mare fent feines de tota mena des de molt
jove i, com a conseqüència, no va tenir, com a home de lletres, una formació acadèmica suficient
per fer front a una competència noucentista. Ell prou que se'n dol a les “Notes biogràfiques”
suara esmentades:
Tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits
de la Universitat que no m'aixoplugava.
La llacuna intel·lectual que aquest fet suposava va ser suplerta per un afany d'innovació i de
revulsió davant els poetes més prestigiosos de la literatura catalana del primer quart de segle XX.
L'opció avantguardista va actuar com a fenomen de suplència.
Dels procediments avantguardistes que Salvat-Papasseit va posar en pràctica destaquen el
cubisme francès i el futurisme italià. Pel que fa al cubisme, el poeta segueix les pautes
analítiques i practica la descripció fragmentada a base de sintagmes que no són completats
7
sintàcticament i que obliga el lector a acabar de construir la idea poètica insinuada. Tenen una
funció semblant els talls dels versos com si fossin salts de falla. Del cubisme sintètic,
n'usufructua el collage, ja sigui lingüístic (mots en francès), icònic, tipogràfic o cal·ligramàtic.
Del corpus poètic global de Salvat-Papasseit, un 16 % són poemes que podríem considerar
estrictament avantguardistes, un 32 % ho són a mitges, en el sentit que hi ha elements de tota
mena, avantguardistes i acadèmics; finalment, un 52 % dels poemes salvatians pertanyen a la
concepció poètica de motlle convencional. Per tot plegat, caldria qüestionar-nos fins a quin punt
Salvat-Papasseit és un poeta avantguardista. Fins a quin punt ho són també la resta dels autors
catalans als quals, d'una manera sistemàtica, se'ls posa l'etiqueta d'avantguardistes. Sembla com
si a les lletres catalanes l'avantguardisme fos una moda efímera que cap autor no va conrear
d'una manera exclusiva ni amb convenciment total.
La postil·la (fi dels poemes d'avantguarda) que porta el darrer llibre de Salvat-Papasseit Óssa
menor, dóna entenent que el poeta abandonava ja l'experimentació avantguardista. Cap on hauria
tirat si la tuberculosi no li hagués arrabassat la vida? No s'hi val a especular, però hi ha un poema
salvatià que mai no va publicar-se en vida del poeta. Un sonet de versos alexandrins que tenen
ressons noucentistes i que recorden la manera de dir de Josep Carner a «La bella dama del
tramvia» d'Auques i ventalls, editat el 1914. El poema salvatià diu:
CANÇÓ DE L’AMOR EFÍMERA
A l'Enric Casanoves
O bella inconeguda passatgera del tram
qui tens un posat rosa i un esguard ple de sol;
que mostres una sina cobertora del dol
i et vesteixes, discreta, la bruseta d'estam.
O bella inconeguda que ets menuda i audaç
i que sense companya t'arrisques a la platja
i no tems l'escomesa del fillol qui s'assatja
al domeny de les ones i te'n prega el teu braç.
O bella inconeguda que en sentir la malícia
de les ullades frèvoles, tota t'has commogut...
tancades les oïdes a mots que el vent s'ha endut,
bo i sospirant potser pel goig d'una carícia.
8
O bella inconeguda, del tram t'he vist baixar
-i avui t'he somiada i et somiaré demà-.
Si més no, això és el que a mi em sembla.

NOTES PER A LA LECTURA DE «DIUMENGE», DE "L’IRRADIADOR DEL PORT I LES GAVINES"

Podríem qualificar el poema de bodegó portuari. El poeta ens fa una pintura, un retrat, del port de Barcelona —del Port, en majúscula— un diumenge qualsevol. El planeig alt de les gavines ens dóna la idea de calma. El pal més alt del vaixell Maria Angeleta, atracat al port, ens dóna la referència de l’alçada del vol de les gavines. Les «cent veles» de cara al sol no tenen per què ser veles de vaixells del port. El banderol vermell que rumbeja és el gallaret (o gallardet) que corona el pal o pals de la nau en qüestió. O d’una altra nau. El cas és que Salvat —com Garcés («el gallaret llengoteja»)— usa la imatge del gallaret al grat del vent en més d’una ocasió com a símbol de llibertat. Pels molls en calma passa un vaixell petit de vapor que el poeta s’imagina que somia «bells somnis atlàntics», tot i que no pot anar gaire lluny. De fet, qui somia els bells somnis atlàntics no és el vaporet sinó Salvat. Finalment, un home passa amb un carretó ple de taronges. No deixa de ser curiós que el poeta ens digui que, en un dia de festa —recordem que el títol del poema és «Diumenge»—, passa un home amb un carro ple de taronges. El carro de fruites o hortalisses és associat en Salvat al martelleig obsessiu que fan les rodes en circular per l’empedrat. En diversos indrets Salvat ha parlat d’aquest efecte auditiu i el relaciona a vegades amb l’espai social que li ha tocat viure.

Pel que fa a la mètrica hi ha algunes rimes assonants que probablement no han estat cercades a propòsit. Una altra vegada, encara que els versos tinguin la disposició gràfica que veiem a l’edició final, tenen tota una altra dinàmica. L’esquema podria ser aquest: 6+6, 6, 6, 6+6, 6+6/ 6, 6+6, 6+6, 6, 6+6. Versos, doncs, alexandrins cesurats a la sisena i hexasíl·labs.

NOTES PER A LA LECTURA DE "DES DE DALT DE TOT DEL CEL", DE SALVAT-PAPASSEIT

1.- El poeta ens ofereix una visió aèria de la terra i metaforitza els poblets amb la imatge dels brasers encesos («semblen brasers encesos»).

2.- El poeta contraposa dos mons que s’acosten en la foscor creixent de la «vetlla»: el món dels estels, els quals cada vegada brillen més, i el món de la terra amb els seus pobles il·luminats com brasers.

3.- Els estels són personificats mitjançant unes accions determinades: «s’acosten», «s’escalfen les mans i els peus» i «ofrenen [a la terra] la Óssa —la constel·lació— com un penell de flors". Cal recordar aquí que hi ha un llibre de Salvat posterior que s’intitula Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925). El penell és la metàfora pura de l’Óssa i les flors és la metàfora pura de les estrelles que componen aquella constel·lació.

4.- Els dos darrers versos estan juxtaposats sense cap nexe sintàctic que els relacioni. La rosada és l’element que fa de fita temporal entre la nit i el matí i relaciona el món del cel i de la terra. I els «pastors» recullen al matí el present de les estrelles.

5.- Algú hi podria veure en aquest poema una concepció romàntica de la natura (fusió de la persona i el paisatge, del jo i el tot) i fins i tot una tendència panteista del seu autor. I el tractament de la natura recorda el de la poesia oriental.

6.- El poema és una visió nocturna d’un paisatge que té una vida pròpia. Aquest procediment també ha estat usat per Salvat en diversos poemes que tracten sobre la nit al port de Barcelona.

7.- Formalment ens tornem a trobar un poema que no té puntuació, si descomptem els dos punts després de «flors». Ara, darrere l’aparença avantguardista del poema s’amaga una forma tradicional —no pas clàssica. L’esquema estròfic és aquest: 6-, 6+6-, 6+6-, 6+6-,4-, 6+6-, 6-, 10-. Tot i que hi ha indicis de rima assonant a «cel»- «estels»- «peus» i a «flors»- «pastors» sembla més adient considerar-lo un poema amb versos lliures no subjectes a rima però sí a una visible regularitat mètrica.

NOTES PER A LA LECTURA DE "PANTALONS LLARGS", DE SALVAT-PAPASSEIT

Idees per a un comentari

1.- Salvat es referia a la seva evolució com a poeta dient que havia tingut una infantesa literària —la gorra de cop— i que els pantalons llargs significaven la seva entrada a la literatura adulta.

2.- És significatiu que dediqui el poema a López-Picó, director de La Revista i noucentista conspicu. També és significatiu en el mateix sentit que Salvat construeixi en aquest poema una estrofa tradicional que no és un sonet com pot semblar aparentment i com indica la disposició explícita que Salvat fa dels versos. L’esquema és ABAB CDCD CECE AA. És a dir, ens trobem davant tres quartetes amb rima encadenada i un apariat. Els versos són alexandrins —d’art major, per tant— i cesurats a la sisena síl·laba (6+6). És evident, per tant, que encara que Salvat tituli el seu volum «poemes d’avantguarda» ens està enganyant i s’està enganyant ell mateix, com deia tan encertadament Foix. Perquè Salvat no va entendre mai l’avantguarda: ni els seus propòsits o objectius ni els procediments que proposava per a portar-los a terme. I ja pot venir l’apologista amb prejudicis de torn a dir que era el súmmum de l’avantguarda que no ho és ni ho serà mai. Per cert, això no ho dic jo sinó Foix, el qual no es dedicava a fer precisament manuals d’escola.

3.- El ritme és treballat i té una regularitat en tot el poema.

4.- És significatiu l’ús de l’expressió «campaneta daurada» al vers 1 i al vers 14 de poema: l’obre i el tanca. La campaneta daurada s’erigeix en símbol de la infantesa del poeta. També el «cavallet tot pintat».

5.- El versos que expliquen el significat del poema són els 8-9: «Ara em mena la gent i tothora tinc justa:/ i sóc infant encara i no puc fer-ne esment.» Salvat se sap i es veu adult (amb pantalons llargs) però alhora se sent infant i per això vol prolongar en la poesia els records de la infantesa simbolitzats aquí per algunes joquines: el cavallet, la campaneta, el carret, tot utilitzats en la forma hipocorística (diminutiu afectiu), molt usual en Salvat. Potser per aquest motiu Salvat mitifica en altres poemes uns elements lligats als records de la infantesa: el Nadal, els tres reis (al poema homònim i a «Vespreja i neva»). Això em porta a dir que l’enyorança que destil·len alguns poemes de Salvat té una doble direcció: per un cantó cap al passat (com a «Pantalons llargs») i, per un altre cantó, cap al futur incert (com a «Tot l’enyor de demà»).

6.- El poema introdueix també el tema del pas del temps. «Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent / a carregar amb palets el teu quadrant de fusta».

7.- El fet que Salvat es fixi en el tema de la infantesa va lligat al naixement de la seva primer filla, Salomé, l’1 de maig de 1919. Hi ha un altre llibre que tracta aquest tema i és Els nens de la meva escala.

8.- Salvat és, efectivament, un home que fa manifestos, que escriu poesia i que edita una sèrie de revistes amb fortuna diversa, però no per això el podem considerar un escriptor d’avantguarda. Més aviat el podríem qualificar d’home d’acció, d’agitador cultural que va entrar en contacte amb la primera avantguarda —Futurisme i Cubisme— i que no va acabar d’entendre-la del tot. Bàsicament, Salvat fa una interpretació romàntica i proletària de l’estètica avantguardista. Mescla algunes idees i formes dels moviments històrics amb unes aspiracions ideals d’origen vuitcentista. Agafa diversos elements de procedència modernista i els transforma en actituds de revolta convenientment vestides amb una forma que pretén ser trencadora. Perquè Salvat no arriba a les paraules en llibertat —malgrat que en certes ocasions suprimeix la puntuació dels seus versos— i ben poques vegades al cal·ligrama. El seu Primer manifest català futurista (1920) és una reivindicació de Maragall i el Romanticisme, de la sinceritat, de la inspiració i de la bona fe. I hi apel·la a una tradició que comença a Homer i arriba a D’Annunzio i Whitman. No cal recordar que força anys abans —el 1909— la proclama de Salvat hauria fet riure a Marinetti i els seus amics, els quals proposaven, ja aleshores, la destrucció total de museus, acadèmies i biblioteques i la instauració d’un nou ordre universal basat en una nova sensibilitat: la del dinamisme, la velocitat i l’instint. L’obra de Salvat es dilueix, ja des dels inicis, en una doble via: la del neopopularisme —que s’havia posat de moda els anys 20— i la d’una lírica íntima de to personal. Aquestes vies han donat, segurament, les pàgines més remarcables del poeta.

Això significa que Salvat no val res? Ni de bon tros! Salvat és un d’aquells casos de poeta que amb uns recursos limitats i una obra no gaire extensa és capaç de transcendir les fronteres de la seva generació i arribar al cor o la consciència del lector. També el d’avui.

NOTES SOBRE SALVAT-PAPASSEIT I «L’IRRADIADOR DEL PORT I LES GAVINES»

Hi ha una imatge de Salvat-Papasseit que una determinada crítica ha construït i que emfasitza diversos aspectes de la seva poesia i biografia i en bandeja d’altres igualment importants:
Emfasitzen (1) el Salvat desgraciat que passa força anys de la seva infantesa tancat en una escola-vaixell perquè és orfe de pare. (2) El Salvat pobre que s’ha de guanyar la vida de qualsevol manera fins i tot guardant fusta al moll i posant en risc la seva delicada salut. (3) El Salvat que mor jove, com els romàntics que lluiten per un ideal. (4) El Salvat que s’adhereix als postulats socialistes i anarquistes. De la defecció del socialisme se n’ha parlat —això sí— poc. (5) El Salvat enlluernat per algunes idees d’avantguarda que provenen bàsicament del Futurisme i del Cubisme. Els mots en llibertat i els cal·ligrames són les formes que el poeta va utilitzar a la seva manera. Ben mirat, però, és fàcil observar que els primers no tenen res a veure —ni formalment ni pel contingut— amb les parole de Marinetti i que els cal·ligrames són «infelicíssims» com deia Foix, en el sentit que no tenen cap interès plàstic com sí en tenen els d’Apollinaire. En resum, la imatge de Salvat que ens volen imposar és la del proletari, el revolucionari i l’avantguardista; és a dir, l’apocalíptic.

A banda d’això, la utilització de Salvat ha arribat a la mitificació d’indrets on va viure, espais que va visitar, fets que va protagonitzar i, fins i tot, motius literaris que va utilitzar a la seva poesia. Aneu a veure, si no, la placa de marbre que hi ha a l’alçada del primer pis d’Argenteria, 64, i llegiu-hi el text ridícul i xaró que hi ha escrit. La desmitificació passa per enderrocar aquest nexe sentimental desfasat amb el poeta i aixecar-ne un de nou.

Hi ha un altre Salvat que és tan cert com l’anterior i que, per prejudicis polítics i per afinitats electives de la crítica oficialista, no s’ha posat al descobert. (1) És el Salvat que intenta, en va, acostar-se al nucli del Noucentisme. I diem en va perquè ni la seva preparació —deficient en matèria lingüística— ni les seves confuses i volubles idees llibertàries i revolucionàries (més que la seva condició social) no li ho van premetre. (2) És el Salvat que escriu poemes de factura «clàssica» (en diuen alguns que ballen al so del que són) o tradicional. És el cas de «Pantalons llargs» o «Nadal» a L’irradiador. (3) És el Salvat que, com ja han remarcat alguns crítics que no se senten tan obligats amb la jerarquia i que no han de pagar favors, s’acosta al cançoner --com van fer alguns noucentistes-- i comença a compondre poemes que denoten tractes amb el poble, com diria Agustí Esclasans. És a dir, és el Salvat que fa poesia popularitzant: reiteracions, metres curts i rítmics, imatges que provenen del cançoner, etcètera. (4) És també, i no pas aparentment, el Salvat cristià. Un cristianisme que tindrà l’origen que vulgueu però que existeix i que es pot resseguir a la seva biografia, al seu epistolari i a la seva obra poètica. És el Salvat que es casa a Sant Miquel del Port, que bateja les seves filles, que escriu sobre la seva fe amb convicció i sentit crític alhora i que al moment de la mort demana l’assistència d’un capellà. Aquest Salvat també existeix encara que sàpiga greu a molt pocs que són seguits per interès per uns quants.

A efectes de verificar quina relació va tenir Salvat amb el Noucentisme paga la pena recordar que un escriptor tan respectat i ponderat com Carles Riba titllava d’idiota Salvat al seu epistolari. Compte, perquè això no és una invenció: això és un fet documentat que no es pot discutir. Per dir-ho d’una altra manera, té més interès el poema «Tot l’enyor de demà» que «Marxa nupcial», «Nadal» que «Res no és mesquí» (Salvat no sospitava que sí existeixen actituds mesquines), «Pantalons llargs» que «Canto la lluita», «Els tres Reis de l’Orient» que «L’absurd». L’únic que es podria salvar de l’avantguarda és la versàtil increpació de «Marxa nupcial»: «ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS».