No puc negar que el festival Barcelona Poesia és una inicitiva excel·lent. Ho dic com a amant de la poesia i com a ciutadà que em sento -a pesar de tot- de Barcelona. La poesia és un gènere que ha de trobar nous camins per arribar al públic. Després hi ha l'anomenada e-poesia, que també pot contribuir, i molt, a difondre ja no una tradició sinó una manera de tractar la llengua, de pensar i d'actuar. Tota l'aura de prestigi que per diversos motius havia envoltat la poesia, sobretot de la primera meitat del segle XX, fa temps que s'ha esvaït d'una manera gairebé definitiva. La poesia no es ven. Els llibres de poesia no es venen. Però la poesia i els poetes continuen existint i cal donar-los la veu de tant en tant. L'ajuntament de Barcelona en un any en què celebrem el 150 aniversari dels Jocs Florals de Barcelona torna per desena vegada a posar en marxa aquesta festa de la poesia. No hi ha millor mes de l'any per celebrar aquest festival poètic a la llum del sol o de la lluna, amb el perfum de la tarongina o a recer d'un indret viu com una llibreria.
Només tinc una objecció important: la tria que ha fet el consistori té, com de costum, una voluntat política. Homenatja a qui vol, llegeix a qui l'interessa i pretereix la millor tradició poètica catalana. Dóna veu, és clar, als poetes d'ara, però oblida les grans figures del nostre segle XX com Verdaguer, Maragall, Carner, Riba i Foix. En definitiva, aquest festival pretén reflectir una determinada poètica que es podria batejar amb tres qualificatius principals: jove, avanguardista i -sobretot- d'esquerres. Com escau a un ajuntament biciclista de disseny. Pel programa desfila la violència "de gènere", la poètica de "l'absurd", la poesia visual, Machado com a figura republicana més que no pas com a poeta, el Vinyoli a càrrec del de les ulleres fosques, el rock, la improvisació poètica en el cant, els muntatges musicals i poètics, la poesia dels haikú i, és clar, Salvat-Papasseit. En aquest sentit, Salvat és sempre un atot que va d'allò més bé per fer-ne una lectura no diré interessada però sí parcial.
Resulta que era a la llibreria Catalònia que es feia la marató poètica en homenatge a Salvat. I es deia "Un enemic del poble", fent honor a la revista salvatiana i de l'esperit que l'impregnà, almenys teòricament. Amb Salvat tinc una mena de relació d'amor i odi. Per un cantó no puc suportar el seu posat falsament revolucionari i pobrament d'avantguarda que mostra en alguns manifestos i poemes, però no em puc estar de rellegir la poesia que entronca amb la tradició popular i que connecta d'una manera molt significativa amb la gent del carrer i amb els erudits, amb els qui diuen que en saben i amb els qui no ho diuen. En el temps que hem estat la Núria i jo a la Catalònia hem pogut escoltar molts poemes repetits -bàsicament els de sempre- i molta admiració pel poeta romàntic que enarbora uns ideals anarquistes que després abandona, que té una vida desgraciada i que mor jove. No són mentides però són visions d'una realitat molt més rica i àmplia.
Només tinc una objecció important: la tria que ha fet el consistori té, com de costum, una voluntat política. Homenatja a qui vol, llegeix a qui l'interessa i pretereix la millor tradició poètica catalana. Dóna veu, és clar, als poetes d'ara, però oblida les grans figures del nostre segle XX com Verdaguer, Maragall, Carner, Riba i Foix. En definitiva, aquest festival pretén reflectir una determinada poètica que es podria batejar amb tres qualificatius principals: jove, avanguardista i -sobretot- d'esquerres. Com escau a un ajuntament biciclista de disseny. Pel programa desfila la violència "de gènere", la poètica de "l'absurd", la poesia visual, Machado com a figura republicana més que no pas com a poeta, el Vinyoli a càrrec del de les ulleres fosques, el rock, la improvisació poètica en el cant, els muntatges musicals i poètics, la poesia dels haikú i, és clar, Salvat-Papasseit. En aquest sentit, Salvat és sempre un atot que va d'allò més bé per fer-ne una lectura no diré interessada però sí parcial.
Resulta que era a la llibreria Catalònia que es feia la marató poètica en homenatge a Salvat. I es deia "Un enemic del poble", fent honor a la revista salvatiana i de l'esperit que l'impregnà, almenys teòricament. Amb Salvat tinc una mena de relació d'amor i odi. Per un cantó no puc suportar el seu posat falsament revolucionari i pobrament d'avantguarda que mostra en alguns manifestos i poemes, però no em puc estar de rellegir la poesia que entronca amb la tradició popular i que connecta d'una manera molt significativa amb la gent del carrer i amb els erudits, amb els qui diuen que en saben i amb els qui no ho diuen. En el temps que hem estat la Núria i jo a la Catalònia hem pogut escoltar molts poemes repetits -bàsicament els de sempre- i molta admiració pel poeta romàntic que enarbora uns ideals anarquistes que després abandona, que té una vida desgraciada i que mor jove. No són mentides però són visions d'una realitat molt més rica i àmplia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada