Reconec que no hi havia anat mai al teatre de Sarrià sabedor com era que hi fan espectacles musicals d’un nivell molt remarcable o directament excel·lent. Feia anys que en sentia parlar i mai no havia trobat l’ocasió d’anar-hi. Aquesta va ser la primera vegada i sens dubte no serà la darrera.
Abans d’anar al teatre vam fer dues visites obligades a l’històric Sarrià: visita a l’església de Sant Vicenç i entrada a la pastisseria de Can Foix. Ens va faltar anar després al bar Tomàs a prendre unes patates braves però un altre dia serà. I serà. També he de remarcar que vam trobar lloc per aparcar en una zona de càrrega del mercat. Una sort que és ben inusual almenys en el meu cas.
Aquesta vegada l’ocasió era propícia perquè hi havia una opera de gran repertori com la Tosca, era d’un compositor que m’agrada moltíssim com és Puccini i a part d’això al cor infantil hi cantava un pacient de la meva dona. No es pot sentir cada dia una Tosca i sabent que el Sarrià tenen repartiments de gran nivell hi vam anar expectants, de bona voluntat i amb ganes.
El que ens hem trobat és un espectacle d’una altíssima qualitat especialment des d’un punt de vista musical i vocal però també amb una posada en escena que moltes vegades al Liceu ens agradaria veure.
La direcció de l’escena era de la Laura Vila i realment el resultat ha estat jo diria que excel·lent tenint en compte les limitacions tant de pressupost com d’espai físic. Sense experiments. Sense innovacions. Fidel al text amb lleugeres adaptacions. Amb gust. Amb eficàcia. Algunes coses a dir potser serien les armes de fireta dels lacais de Scarpia o el vestuari del mateix Scarpia, abillat com un macarra de barri. I una observació que a mi em sembla important. No calia que els personatges passegessin per platea. No era necessari i ens ho podríem haver estalviat. Tampoc està ben resolt el nen que canta i que es dirigeix cap al director musical pel passadís central de platea tenint en compte a més que va desafinar ostensiblement. Petits detalls que es podrien millorar, a parer meu sempre, i que no desmereixen en res el resultat final del conjunt.
M’ha sorprès i molt el so de l’orquestra. En el mini fossat del teatre el director amb prou feines hi cap i pot tocar gairebé amb les mans l’ampit de l’escena. De fet ha de sortir no per sota com al Liceu sinó des de dalt. Hi deuria haver uns 20 músics al fossat, entre els quals diversos metalls i les timbales. Un podria pensar que tractant-se d’un teatre petit els músics no sonarien bé. És tot al contrari. Fins i tot diria que l’orquestra ha estat un dels protagonistes de l'òpera per la qualitat del so, per la professionalitat i per la magnífica conjunció.
Quant a la direcció, m’han sorprès sobretot uns temps excessivament pesants i lents al primer acte. De la mateixa manera que diem que l’orquestra estat ben treballada pel director musical, Paco Rodríguez, hem de dir també que les solucions que ha adoptat especialment el primer acte no eren les millors. Un es pot fer la pregunta de si era un criteri estètic o pragmàtic. Com que no hi hem estat als assaigs no ho podem saber.
Pel que fa les veus el criteri és d’excel·lència igualment. Els tres principals protagonistes han estat bons solistes i bons actors. Si he de destacar algú destacaria sobretot les de Jorge Tello amb una gran presència escènica i una solvència vocal sobrada i l’exquisida tosca de Laura del Río amb una bella veu plenament consolidada. Per cert, la salutació final de Tello mantenint el posat adust i la cara de pal durant m,assa temps era sobrera. El Cavaradossi de Nacho Guzmán ha estat una altra cosa sense que hagi estat dolent. Guzmán té un agut imponent, ple i realment bell, però a la zona mitjana la seva veu perd tempre i èmfasi i la línia de cant es desconfigura.
Pel que fa el cor s’ha de dir que en un escenari petit no poden ser gaires però han fet el fet i han complert amb absoluta correcció i eficàcia. També el cor infantil de l’Orfeó Badaloní. Al final. coneguts diversos, salutacions, rialles i una promesa: quan em jubili, com que segurament ja no em voldran al Liceu, em faria el pes cantar en un cor com el d’avui.
En definitiva, un magnífic espectacle operístic tant musicalment com escènicament.
