Hi ha expressions en la vida d’un poble que no són postisses ni han estat creades ex professo per cap institució, per cap partit ni per cap autoritat sinó que provenen de la nit del temps i s’han convertit en una manera de ser. El Sant Jordi català n’és una i de les més significades. No és una jornada festiva però tothom la sent com a tal. Si hi ha un dia en què faci il·lusió llevar-se d’hora per anar a treballar aquest és el més important. Potser n’hi ha d’altres però aquest n’és un dels més remarcables.
Segons la llegenda, de la sang del drac en va neixer un roser i el cavaller va tallar una rosa i la va oferir a la princesa que havia salvat de les urpes d’aquell drac. Aquest acte simbòlic de protecció i d’amor és l’origen de la tradició i a casa nostra ja està documentada al segle XV. Fa 5 segles, que es diu aviat. I així és com Sant Jordi va esdevenir el patró de Catalunya el 1456. Més enllà de l’origen de la llegenda, irreal però bella, sabem del cert que al palau de la Generalitat es feia al segle XV una fira de roses. Hi acudien sobretot gent jove promesa i els nois regalaven a les noies una rosa tot en el marc de l’amor cortès que tanta importància va tenir culturalment a l’Edat Mitjana. A la de Catalunya i a la de més amunt.
Aquesta tradició es va consolidar com a símbol d’amor cortès i es va expandir pertot Catalunya. Fins avui i amb més força que mai. Ara ja no regalem les roses només a l’estimada sinó que les regalem també a les persones que estimem, siguin homes o dones, siguin familiars o no. Encara diria més: siguin estimats o no. És cert que la tradició s’ha mercantilitzat, però la base continua essent ben bonica i sobretot ben nostra, ben catalana. Avui dia la festa de la rosa, el dia de Sant Jordi, és una festa cívica com poques en trobareu arreu del món. Fins i tot n’hi ha que vénen expressament per poder viure la diada en rigorós directe. Com el Sant Fermí, però d’una altra manera. No hi ha hagut consignes, no forma part de cap pla, no té un origen polític tot i que sí que en té un rerefons per raons òbvies.
El llibre va ser molt més tardà. El 1929 els llibreters van traslladar la festa del llibre al 23 d’abril per aprofitar l’embranzida de la rosa i amb els anys s’ha consolidat també la tradició de regalar un llibre. Encara més que la rosa, el llibre s’ha convertit en un negoci que segons com fa vergonya de veure. Hi ha escriptors que només publiquen llibres per Sant Jordi i d’altres que només n’escriuen per a aquesta data, cosa pitjor. Segons que diuen el fet que Cervantes i Shakespeare morissin el 23 també va ajudar tot i que ningú no sap del cert ni qui van ser ni quan van morir. Fins i tot algú ha dit que són la mateixa persona. Afegir el llibre a la festa, va crear una combinació perfecta d’amor, cultura i identitat. No era només l’amor cortès envers la dama, era també l’amor cap a una terra i cap a la llengua que parlava.
Es tracta doncs d’una festa que ha sorgit de manera natural, que no ha imposat ningú i que perviu gràcies a les generacions que han anat traslladant la tradició sense estridències, amb una quotidianitat esfereïdora, amb una convicció persistent. No és un dogma, no és una obligació però no és tampoc ni de bon tros una tradició a menystenir. Ni fins i tot els enemics que viuen ben a la vora de casa nostra, o a dins, l’han volguda erradicar. Fins avui.
Hi ha persones ㅡ per sort poquesㅡ que la perceben com una vivència insuportable perquè veuen en la festa una mena de mirall, el fracàs d’un projecte col·lectiu ㅡ aquest sí, imposatㅡ que es diu Espanya. I perquè entenen que al darrere de la rosa i el llibre, hi ha l’olor de primavera, la cultura catalana i l’esperança d’un futur que es renovella cada 23 d’abril, i ja se sap que aquestes coses són molt més difícils de suprimir. Eduardo Mendoza i la seva literatura gris i pretensiosa ha encarnat enguany aquesta visió ressentida i envejosa, molt pròpia de la ideologia i la cultura que ell representa.
En la roda de premsa de presentació del darrer llibre seu ㅡ que evidentment sortia per Sant Jordiㅡ va dir coses com que el dia 23 havia de ser només la festa del llibre i que Sant Jordi no hi pintava res. Va dir a més que aquest era un maltractador d’animals, i que Sant Jordi s’havia ficat a la festa com un intrús. I que no sabia llegir. I, és clar, aquestes declaracions recollides pels mitjans van generar una polèmica que s’atia en un moment especialment sensible. Després va desmentir les seves declaracions dient que tot havia estat una broma, que formava part del tarannà de la seva ironia i que no n’hi havia per tant. Però el seu to era contundent i combatiu.
Les causes d’aquestes declaracions poden ser diverses. En primer lloc, podríem espigolar la ignorància de l’origen de la festa de la rosa. No m’estranyaria gens que un escriptor tan barceloní com ell no sabés com comença aquesta festa. Però hi pot haver altres motius no tan senzills. Podria ser part d’una campanya premeditada per l’editorial que li publica la seva lletra per tal de generar soroll i vendre millor el llibre. Com finalment ha passat. Si això fos veritat, la maldat i la insistència d’un o de l’altre farien bo que tot el bescantament del món caigués sobre ells de manera fulminant i perpètua. Hi ha un altre factor que també podria haver influït i és que Mendoza ja fes catúfols i que hagués pixat fora de test. Si tot això ho sumem a la seva ideologia tèbia, displicent, d’aquelles que professen un autoodi llefiscós, doncs ja teniu l’explicació tancada. L’estirabot de Sant Jordi no deixa de recordar, salvant les distàncies, el que va intentar fer l’alcaldessa de Palafrugell amb l’havanera «El meu avi».
Però Sant Jordi no demana permís a ningú i menys a aquest escriptor. Sant Jordi no es deixa domesticar per cap veu petitona i insignificant a casa nostra com la seva. Per més llibres que hagi escrit, per més ínfules que tingui, per més ressentit que estigui. El dia de Sant Jordi és massa lliure, massa espontani, i per sobre de tot massa estimat i massa nostre. I això és el que fa mal. La gent continuarà regalant roses i llibres, flairant pels carrers de Catalunya l’olor de primavera, somrient, essent feliç i retrobant-se amb el seu passat i el seu present. I ho farà amb naturalitat, sense justificar res ni demanar perdó i sobretot prescindint dels amargats com Mendoza. I això és el que la fa tan poderosa.
