LA NOSTRA DIADA DE SANT JORDI

 

Hi ha expressions que no són només paraules, sinó una manera de respirar. «La nostra Diada de Sant Jordi» n’és una. No és un possessiu banal, ni un plural majestàtic, ni un recurs sentimental. És una constatació empírica. Una manera de dir que hi ha coses que formen part del nostre paisatge interior amb la mateixa naturalitat que la mar a l’horitzó o el pa amb tomàquet a la taula.

Quan diem «la nostra Diada», no estem fent cap proclama. No estem aixecant banderes ni marcant territoris. Estem descrivint un fet: que Sant Jordi és una festa que ens pertany perquè l’hem mantinguda viva nosaltres, generació rere generació, sense manuals, sense campanyes, sense necessitat de justificar-la davant de ningú. I cal recordar que la festa de les roses es remunta a l'edat mitjana.

És nostra perquè no ens l’ha imposada cap poder, ni cap dogma, ni cap institució, ni cap partit. És nostra perquè surt del carrer, de la gent, de la manera com entenem la cultura i l’afecte. És nostra perquè cada 23 d’abril, sense que ningú ho ordeni, les ciutats i els pobles es transformen en un organisme viu que respira llibres i roses i olor de primavera.

I això, per a alguns, és insuportable. Normalment, aquests personatges que reneguen de la tradició són amargats i ressentits. Eduardo Mendoza simbolitza, ell i la seva literatura gris i prescindible, aquesta posició. 

Perquè n’hi ha que voldrien que tot allò que és col·lectiu passés pel seu filtre, pel seu segell, pel seu discurs. N’hi ha que voldrien que la cultura fos un espai vigilat, supervisat paternalment, homologat. Però Sant Jordi no es deixa domesticar. És massa lliure, massa espontani, massa estimat. És massa nostre. L’estirabot de Sant Jordi no deixa de recordar, salvant les distàncies, el que va intentar fer l’alcaldessa de Palafrugell amb l’havanera «El meu avi». 

Dir «la nostra Diada» és recordar-los que hi ha coses que no poden controlar. Que hi ha tradicions que no necessiten permís per existir. Que hi ha símbols que no es poden desmuntar amb un fil argumental de seminari. Que hi ha rituals que no són relictes del passat, sinó formes de vida que continuen funcionant perquè responen a una necessitat humana elemental: celebrar la bellesa, la natura i la paraula.

I aquí és on la ironia es torna deliciosa. Perquè mentre alguns es dediquen a teoritzar sobre si la rosa perpetua no sé quins esquemes medievals, la gent —la gent real, la que no viu en un PowerPoint— surt al carrer, compra llibres, regala flors, somriu, es retroba, es reconcilia amb la ciutat i amb si mateixa. I ho fa amb total naturalitat, sense justificacions, sense por de ser feliç.

La nostra Diada és això: un acte de llibertat quotidiana. Una festa que no necessita grandiloqüència perquè ja té una força natural que no es pot fingir. Una tradició que no es manté per inèrcia, sinó per convicció. Una manera de dir-nos, cada any, que encara sabem estimar i encara sabem llegir. A pesar de tots els peròs que s’hi puguin posar, que n’hi ha.

I sí, és nostra. No en el sentit excloent, sinó en el sentit més profund: és nostra perquè la fem nosaltres, els catalans. Perquè la gent no espera que ningú li digui què ha de celebrar. Perquè la cultura, quan és viva, no necessita justificació. Perquè la rosa i el llibre, junts, formen un llenguatge que entenem tots sense haver-lo après. Aquesta és la gràcia. Aquesta és la força. Aquesta és la incomoditat que provoca.

Per això, quan algú diu que potser caldria «repensar» Sant Jordi, un somriu. No amb superioritat, sinó amb aquella serenor que dona saber que hi ha coses que no es poden desmuntar amb un argument. Perquè no són idees: són vivències. No són teories: són memòries. No són símbols abstractes: són gestos humans.

La nostra Diada de Sant Jordi no és negociable perquè no és un producte o un artefacte. És un vincle. Un fil que ens lliga amb els qui van venir abans i amb els qui vindran després. Un recordatori que la cultura pot ser alegre, que la tradició pot ser lliure i que l’afecte pot ser públic sense ser cursi. I això és exactament el que la fa tan poderosa.