La Fundació Bofill ara canvia de nom i passa a dir-se Equitat.org. Des del punt de vista de la comunicació és una operació que hem vist altres vegades i per motius diferents. Gas Natural es va canviar el nom per Naturgy per evitar la imatge que va agafar durant el procés català. German Wings va canviar de nom per Eurowings perquè no s’associés la marca a l’accident suïcida que va costar la vida a un centenar llarg de persones. Sempre hi ha un patró comú en una operació de rebranding com diuen els experts o els qui ho volen semblar: es vol evitar un terme ja gastat o massa connotat, es vol vehicular un propòsit de transformació i es vol crear una mena de tallafocs amb el passat. Si això és així, i trobaríem exemples per parar un tren per demostrar-ho, ens hem de preguntar per què la Fundació Bofill canvia de nom i per què ho fa ara.
D’entrada, hi ha una operació lingüística òbvia: s’abandona el nom d’un pedagog històric català com Jaume Bofill i Bofill i s’adopta una estructura actual en format web tot posant èmfasi en la missió principal de l’organització. «Totes les persones mereixem els mateixos drets» ens diuen de manera grandiloqüent i gairebé amb els ulls fora de les òrbites. Aquesta afirmació, que pot semblar a primer cop d’ull moralment indiscutible, té uns certs perills conceptuals. Perquè què ens està dient la Fundació? Que hi ha persones que tenen drets diferents, o millors o que n’hi ha d’altres que no en tenen? O potser ens està dient que tots hem de tenir les mateixes oportunitats en matèria d’educació?
Quan el text sosté que hi ha persones que qüestionen que totes les persones mereixem els mateixos està construint una tesi que és al llindar de l’abisme. Criticar determinades polítiques anomenades d’equitat no equival a negar la igualtat de drets davant la llei i davant la societat. Vol dir simplement posar en qüestió com es distribueixen els recursos com s’atorguen les responsabilitats i com es gestionen els problemes en un sistema educatiu que és limitat i per força finit. Barrejar-ho és una fal·làcia i comporta una arrogància i supremacisme moral intolerables. Converteix el desacord en sospita sempre i la crítica en un atac als drets comentats.
La definició d’equitat que proposen ㅡ que cada infant rebi els recursos que necessita per desenvolupar correctament el seu potencialㅡ pot semblar impecable però conté massa incerteses per confiar-hi del tot. Qui decideix què necessita cada alumne? Com es mesura el potencial? Amb quins criteris i amb quins límits? Una celebració aparentment tècnica amaga i conté intervenció i discrecionalitat a banda dels criteris polítics que les guien. No som en l’àmbit de l’educació, doncs, i sí en el de la política i el poder.
Però l’operació més tramposa discursivament és una altra i consisteix en una apropiació del concepte de qualitat educativa. La justificació no tan sols es limita a defensar la idea d’equitat sinó que a més redefineix la qualitat de manera que només pot existir dins el seu marc. És a dir no hi pot haver qualitat sense equitat. No estan descrivint una situació empírica sinó que estan formulant un desig que a més és de màxims. És doncs la descripció d’una voluntat monolítica, dogmàtica i excloent.
Aquesta apropiació no és menor i té conseqüències profundes des d’un punt de vista pràctic. Si la qualitat equival a l’equitat aleshores discrepar sobre les polítiques d’equitat és discrepar sobre la qualitat de l’educació i per tant implica qüestionar el concepte de justícia. Amb la qual cosa el que ens estan dient és que no es pot discrepar, que no podem qüestionar el marc teòric que ens han fixat. És un peix que es mossega la cua i que per tant anul·la qualsevol mena de debat. És a dir, l’equitat és necessària per a la qualitat i la defineix per la capacitat de generar equitat. A la pràctica, però, el que està fent la fundació Bofill és desplaçar el debat des de la realitat al llenguatge. Simplement això. I aquesta operació ja la coneixem i sabem de quins sectors ideològics procedeix aquesta tendència. Passar-se a dir equitat.org és també una manera d’evitar les crítiques que se li puguin dirigir. Criticar l’organització pot semblar que implica la crítica al mateix concepte d’equitat. Apropiació de la qualitat, parany lingüístic, exclusió del debat i supremacisme moral. I de passada fa oblidar també les subvencions públiques rebudes abundosament i les receptes i experiments fallits.
D’altra banda i lligat amb el que acabem de dir hi ha una altra idea que presideix el text justificatiu: no hi pot haver excel·lència sense equitat. Aquesta afirmació és del tot falsa però intentem veure què hi ha al darrere. I el que hi ha bàsicament és un canvi en el concepte d’excel·lència i en el subjecte que la pot exercir. Mentre que tradicionalment l’excel·lència havia estat una capacitat individual per les aptituds personals ara l’excel·lència passa a ser sota el paradigma de la fundació Bofill una qualitat col·lectiva en què l’individu no ha de despuntar ni pot despuntar. En el fons, que és la submissió de l’individu a una idea de col·lectivitat que l’absorbeix i el menysté. I no cal que digui que això també té un rerefons polític i mental molt clar. En darrer terme, Equitat.org es mou dins un paradigma dogmàtic d’ideologia socialista cool en què sacrificar l’excel·lència no és un problema si és per donar oportunitats a tothom, en què igualar els resultats és una mena d’autoengany que persegueix una societat homogeneïtzada encara que sigui a costa de sacrificar els més capaços.
També sorprèn o potser no gaire l’absència absoluta de la consideració dels costos que té l’educació i el seu sistema. Ens parlen de beneficis com la cohesió les oportunitats qualitat però no esmenten ni una sola els límits pressupostaris del departament d’educació els cost o els possibles efectes adversos que una tal política podria arribar a tenir. En l’àmbit públic aquest no és un detall menor: qualsevol intervenció redistributiva implica renúncies i ignorar-les a gratcient és una manera arrogant de desactivar la crítica per no haver de respondre-la. I és que la Bofill només té idees però no arguments.
En fi el problema no és ni de lluny defensar l’equitat sinó convertir-la en una veritat absoluta, endogàmica moralment i tècnicament indiscutible. I quan una proposta es presenta com un tancat conceptual, blindat i autosuficient el que cal abans d’aplaudir és examinar-la amb desconfiança i amb la màxima exigència crítica.
Resumint, arrogància intel·lectual i fals supremacisme moral, bons propòsits que no s’han contrastat amb la pràctica, govern de les idees per sobre dels resultats empírics, confiança ingènua en un sistema educatiu limitat, negació de la discrepància amb els espantalls clàssics ㅡ la dreta i la tradicióㅡ i amb un sistema conceptual que ells creuen infal·lible i irrebatible. Si els sistema educatiu català fos el Titànic -i potser ja ho és- la Bofill hauria obligat tothom a morir perquè no hi havia prou bots salvavides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada