LA SENSATESA DE MAR HURTADO

La Mar Hurtado és mestra d’infantil i primària i ara la presidenta de l’associació de mestres Rosa Sensat. Com a mínim té una trajectòria verificable i real en el món de l’educació i, per tant, ja només per aquest motiu, cal escoltar-la. Això sí, críticament. Recentment, hem tingut ocasió de conèixer les seves idees sobre l’educació i jo m’he permès el detall de posar-hi un contrapunt crític, també des del coneixement de la professió. Algunes d’aquestes idees les pot subscriure qualsevol mestre o professor ㅡ no pas qualsevol políticㅡ però altres són força i directament discutibles.

Mar Hurtado defensa una educació més lenta com a procés de maceració individual. Hi estic d’acord sempre que aquesta idea no es digui per endarrerir la incorporació al món real dels alumnes o per maquillar les xifres de l’atur. Més val ensenyar menys i amb més profit que no pas a l’inrevés. Però cal ensenyar coses bàsiques, útils i necessàries per als alumnes. En aquest concepte d’educació que defensa la presencialitat és innegociable i fonamental. No puc estar-hi més d’acord, però aquest és un debat que creixerà als pròxims anys perquè la IA amenaça la professió docent. Agradi o no. I caldrà trobar arguments per defensar aquesta presencialitat. Jo en tinc modestament alguns.

Un professor no aporta tan sols coneixements. No ajuda tan sols a desenvolupar destreses. No transmet valors de manera maquinal. Un professor ensenya també amb el seu exemple. Un professor és un model per als alumnes, un mirall on ells s’han de projectar, una opció de vida, una manera de ser i de fer. Deia Sèneca que s’aprèn molt més de pressa amb l’exemple que amb la teoria: ‘Longum iter est per praecepta, breve et efficax per exempla’, deia a les cartes a Lucili. Però és que abans de Séneca, Confuci ja havia formulat el tema de manera similar: ‘M’ho expliquen i ho oblido. Ho veig i ho recordo. Ho faig i ho entenc.’ Jo crec que d’aquestes dues opinions sàvies es pot extreure una idea d’escola pràctica i ètica. Hem d’ensenyar i consolidar coses bàsiques i hem de fer-ho amb un propòsit moral.

A l’observació que li trasllada el periodista que el nivell dels alumnes ha baixat, Mar Hurtado comenta que l’afirmació tal l’altera. Diu que no sap què vol dir nivell. Ja li ho diré jo modestament. Nivell vol dir interès per estudiar i no tant per aconseguir una titulació instrumental. Nivell vol dir un bagatge general i universal mínim però suficient. I nivell vol dir també uns hàbits que ja hauríem de donar per descomptats i que cada vegada són més rars. A més ella identifica nivell i coneixement com si fos una cosa a menystenir. Aquí ja se li comença a veure la poteta al llop bofillista.

Afirma també, en relació amb aquest tema suara esmentat, que no hem de ser professors de mates o de llengua sinó de ‘ganes d’aprendre’, arraconant un cop més el coneixement i el saber. Pel que fa a les metodologies globalitzadores afirma sense rubor que no poden ser la causa de la davallada de les proves PISA ㅡ almenys la reconeixㅡ perquè a molts llocs no s’apliquen. Però en molts d’altres sí, per tant. I si es comparen els resultats amb la resta d’Espanya, que no ha entrat gaire en aquestes noves metodologies, la diferència de resultats em sembla que ho diu tot. També diu que l’Escola Nova 21, d’amarga memòria, no va saber aplicar bé les metodologies globalitzadores i que va tenir més una visió estètica de l’ensenyament a les aules. És que ja no saben què dir per dissimular el fracàs estrepitós que va suposar un experiment que va ser primer adoptat pel departament d’educació, però que després en va fugir com de la pesta. Com a mínim també, reconeix que ‘a causa d’això es van fer barbaritats en nom de les metodologies globalitzades’.

‘Una criatura, infant o adolescent, no entén la vida de forma segmentada, sinó global. Va descobrint el món que l’envolta de forma global’. Vaja, com tothom, tingui l’edat que tingui. El problema és que aprendre de manera ‘global’ vol dir desordre, incompleció i lentitud. Jo he tingut ocasió de parlar amb alumnes que van estudiar la primària per projectes i que odiaven aquesta metodologia perquè eren conscients que no aprenien res. Perquè darrere la globalització hi ha una altra cosa que no es diu i és la pèrdua de l’esforç com a valor per a aprenentatge. No us dic res ara amb la IA a on podrem arribar. La compartimentació del saber no és casual i es fa per arribar a més llocs a on una metodologia ‘globalitzada’ no pot arribar per definició. Ja tindrà temps l’alumne de desordenar aquest saber i de fer-lo autènticament seu per crear nou coneixement. M’agradaria saber si la Mar Hurtado es deixaria operar per un cirurgià que hagués estudiat per projectes o si es faria una casa en què l’arquitecte hagués usat la mateixa metodologia. La resposta és que no, és clar.

Una altra idea que sura a l’entrevista és que a secundària ens hem oblidat de la persona i de l’acolliment, de l’escolta, de la comprensió. No crec que ningú que tingui dos dits de front pugui negar aquestes actituds, que cada vegada són més necessàries, però tampoc crec que ningú pugui negar el que diu la llei: que l’educació és transmissió de coneixements, valors i destreses. Que hi ha un problema social al darrere? Per descomptat que hi és. Però l’escola no pot assumir el paper de la família. I no l’ha d’assumir.

Sobre la vocació del professorat. Diu Hurtado que no li agrada la parauleta perquè prefereix professionalitat a vocació idealitzada. Jo diria, però, que aquests dos conceptes no estan renyits i que més aviat són indissolubles. Però que no em faci creure que no és millor un mestre amb vocació que un ‘professional’ que fitxa, se’n va i que a final de mes cobra. Poc però cobra.

I sobre la disciplina? Ah, la disciplina! Ella la veu com una qualitat militar i l’associa a la manca de crítica i el silenci per obligació. Però jo diria que la disciplina és tota una altra cosa i és necessària no tan sols en educació sinó a l’esport a qualsevol feina i a la vida en general. La disciplina en l’ensenyament és necessària perquè crea les condicions adequades per aprendre i conviure. No s’ha d’entendre com a autoritarisme o repressió, sinó com a marc de respecte i responsabilitat compartida.

Una darrera perla: ‘Estem acostumats a solucionar les coses difícils i problemàtiques apartant-les de la nostra vista, i això és involució’. Jo ho plantejaria d’una altra manera. A l’educació estem acostumats a fer veure que les coses més importants esdevenen molt difícils i complicades i creem problemes allà on no n’hi ha tants. Si tinguéssim clar què és allò essencial en l’educació, especialment en la primera ㅡ primària i secundàriaㅡ , no ens hauríem de veure com ens veiem ara. Educar no és tan complex: és molt més simple del que diu la Mar Hurtado. Potser si seguíssim aquest exemple, la Mar Hurtado no diria que no té resposta quan li pregunten quin sentit té l’educació.