El dia 10 de juny era el dia triat. Feia 100 anys exactes que Antoni Gaudí moria a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona després que un tramvia l’hagués atropellat 3 dies abans a la Gran Via entre Bailèn i Girona. Com que vestia pobrament i de manera negligent, ningú no l’havia conegut i l’havien confós amb un indigent. Quina ironia que té de vegades la vida… Un dels genis arquitectònics més importants de tots els temps convertit a judici aliè en un captaire de carrer. Gaudí hauria interpretat el fet com un missatge i realment hi és. El seu funeral es va celebrar a la Sagrada Família ㅡ l’obra de la seva vidaㅡ i reposa a la cripta, un espai on he cantat diverses vegades en cor i com a solista.
Es tractava de beneir ㅡ no pas inaugurarㅡ la Torre de Jesús, la més alta de les que té la basílica, i de celebrar-hi una missa en honor d’aquest esdeveniment. I per a tal fet havien convidat el Papa, que va haver de pagar el peatge corresponent de la capital de l’imperi, com és costum a la península.
Quan era petit recordo que havíem anat a beneir el palmó més d’una vegada als jardins de la Sagrada Família. Era un acte familiar, modest, però la presència d’aquelles quatre torres que es dreçaven amenaçadores era ja inquietant. Recordo que més d’una vegada havia sentit comentar a la meva àvia i la meva mare que ningú dels qui érem allà la veuria acabada en vida. També recordo com si fos ara l’adhesiu de fons blau amb les torres blanques del temple, que s’enganxava a la solapa el dia que feien recapte de diners per continuar el temple.
Fa anys ja vam anar al carrer Mallorca a veure passar el papamòbil amb Benet XVI a dins, el Papa dimissionari, quan va beneir el temple en ocasió de la seva total cobertura. Recordo una quantitat enorme de policia i un sentiment entre la joia i la incredulitat. Aquesta visió, avui dia, s’ha multiplicat diverses vegades. La Sagrada Família s’ha convertit en una baluerna immensa, aclaparadora per al visitant. Una obra feta de pedra i somnis, en què l’amor ha estat més gran que la tècnica, i ja és dir. Una obra que és testimoni de la perseverança i tenacitat d’una persona però també d’una col·lectivitat.
L’acte de benedicció era un acte litúrgic principalment ㅡ missa solemne erga omnes, i aquí «omnes» vol dir justament això. El públic era tota la cristiandat i, més enllà d’aquesta, tot el món. Era també un acte institucional a on assistien les principals autoritats polítiques de Catalunya i d’Espanya. Amb els reis al capdavant. No es va poder treure una estelada, però, en canvi, el qui va fer aquell discurs tendenciós i partidista del 3 d’octubre de 2017 deia representar la nació que ha engendrat el temple.
Finalment, tant la missa com l’acte institucional en si van quedar superats amb escreix i es van convertir en un esdeveniment únic, històric, amb gran càrrega espiritual, cultural i simbòlica. Amb la presència del papa Lleó XIV, les autoritats civils i religioses, i milers de persones convidades o congregades tant a dins com fora de la basílica, Barcelona va viure una jornada que quedarà incorporada a la història del temple i de la ciutat.
La celebració va començar amb l’ofrena floral i la pregària que va fer el Sant Pare davant la tomba de l’arquitecte. No era simplement l’alçament del temple, era alguna cosa més: un acte de gratitud envers un home obsedit per la seva obra, per la religiositat i per Déu. Un gest que recordava la compleció parcial del temple i alhora la persistència d’una idea arquitectònica nascuda fa gairebé un segle i mig.
La missa vespral va comptar amb quatre mil assistents i amb un cor de 600 cantaires vinguts d’arreu de la geografia catalana tots dirigits per Pere Lluís Biosca. Els cantaires que van ser expulsats de l’acte i retinguts pels Mossos a instàncies de la policia nacional durant tres quarts d’hora en un tancat exterior per evitar que cantessin els Segadors i que mostressin quatre estelades. Tot això que no es va veure per televisió, però que ha generat una controvèrsia notable. No tan sols van ser els adults els retinguts. El cor Pueri Cantores i el cor infantil d'Amics de la Unió també els va passar el mateix i no van poder assistir a la cloenda de l’acte.
La missa fora d’alguns fragments en català, protocol·laris, però litúrgicament no substantius, va ser en castellà. El català va ser posat en calçador, furtivament. Hi va ser, però, tot i que la voluntat de la Conferència Episcopal era una altra si no hagués estat per les queixes. L’homilia va parlar de catecisme de pedra de Gaudí i de la relació íntima entre les aspiracions arquitectòniques com a expressió palpable del misteri cristià. La nova torre no és una torre més sinó el centre simbòlic d’un conjunt monumental i una referència física de l’ànima del catolicisme.
Ara bé, el moment culminant de l’acte ㅡ i el motiu principal del viatge papalㅡ va arribar quan Lleó XIV va sortir a l’exterior per beneir la torre de Jesús, que amb 172,5 metres converteix la Sagrada Família en l’església més alta de tot el món coronada amb una creu de quatre braços que es fa visible des de tots els angles. I és aquí on la solemnitat va donar pas a l’espectacle, on la litúrgia va esdevenir art visual. Igor Cortadellas va imaginar l’acte com una fusió televisiva d’arquitectura, música, llum i tecnologia. Realment ho va aconseguir i de quina manera.
Els escolanets de Montserrat van sortir de la basílica portant sengles llànties enceses i cantant un emotiu Sanctus a 3 veus deliciosament interpretat amb les veus infantines. Diria que potser aquesta va ser la interpretació més colpidora perquè era el símbol de la veu humana innocent que vol alçar-se fins a Déu. Després va aparèixer tota l’escolania. Quan van haver acabat se’ls van il·luminar amb més força les llànties i és aleshores on va començar l’espectacle de llum, també a dins del temple on els assistents, amb els mateixos fanalets, il·luminaven la nau central i les laterals. La música ja deuria ser gravada aleshores. No crec que els cors ho haguessin cantat en directe. I si ho van fer en directe, el mèrit és encara més gran. És una música que tenia alguna cosa de coneguda. Dies després me’n vaig adonar. Tenia un regust de la peça d’Ennio Morricone «L’oboè de Gabriel». No crec que sigui forassenyat dir-ho entre altres coses perquè Cortadellas té formació musical i va estudiar oboè. Les vocalitzacions del cor entra a cappella van deixar pas a l’orquestra. En un moment determinat entra l’orgue i s’arroga tot el protagonisme durant uns moments. S’afegeixen el cors infantils i els de grans, l’orquestra del Gran Teatre del Liceu fins que la llum cobejada il·lumina les torres i singularment la de Jesús. És una mena de símbol de la comunió entre els homes i Déu, de la recerca de Déu a través de l’arquitectura i de l’art. M’he quedat amb les ganes de saber del cert quines són les músiques que s’hi van posar i qui n’és el compositor. La rematada final va ser l’aparició al cel de tot de drons ㅡ 800 concretamentㅡ que van formar la cara i el tors de Gaudí. Gaudí gira al cap per veure la seva obra i somriu complagut. El lema, en català, «Primer l’amor, després la tècnica» reblava l’actitud que ha presidit el camí des que el 1882 es va començar a construir la basílica.
Va ser un acte respectuós però vistent, elegant però espectacular, recollit i expansiu alhora, religiós i laic, televisiu i cinematogràfic; un espectacle que no podia deixar indiferent a ningú i no ho va fer. Era pel que es veu la primera vegada que posava al cinema live, amb òptica Fujinon Duvo i estètica de llargmetratge. L’aposta no era menor i el risc tampoc tenint en compte que era tot el món el qui estava veient la cerimònia en directe. La feina en aquest sentit de Paulí Subirà i tot l’equip de TV3 ㅡ no pas 3catㅡ ha estat remarcable i serà un abans i un després en les retransmissions televisives d’esdeveniments com aquest.
És evident que aquest acte no era tan sols la benedicció d’una simple torre per més alta que sigui. Era a més un espectacle i una exhibició cultural. No es pot dir que s’hagi desaprofitat l’ocasió perquè tothom n’ha dit meravelles. Els d’un cantó i els de l’altre, els d’aquí i els d’allà, els de dins i els de fora. Jo crec que la música triada hi va fer molt per aconseguir la narrativa màgica intergeneracional i de vincle entre la comunitat i el diví mitjançant l’arquitectura. Tinc, tanmateix, un dubte. Què hauria dit Gaudí d’aquesta cerimònia? Hi hauria estat d’acord? L’hauria vist massa ostentosa o vanitosa? Hauria volgut ser el personatge estrella al cel de Barcelona? No n’estic del tot segur. O potser sí.
Es tractava de beneir ㅡ no pas inaugurarㅡ la Torre de Jesús, la més alta de les que té la basílica, i de celebrar-hi una missa en honor d’aquest esdeveniment. I per a tal fet havien convidat el Papa, que va haver de pagar el peatge corresponent de la capital de l’imperi, com és costum a la península.
Quan era petit recordo que havíem anat a beneir el palmó més d’una vegada als jardins de la Sagrada Família. Era un acte familiar, modest, però la presència d’aquelles quatre torres que es dreçaven amenaçadores era ja inquietant. Recordo que més d’una vegada havia sentit comentar a la meva àvia i la meva mare que ningú dels qui érem allà la veuria acabada en vida. També recordo com si fos ara l’adhesiu de fons blau amb les torres blanques del temple, que s’enganxava a la solapa el dia que feien recapte de diners per continuar el temple.
Fa anys ja vam anar al carrer Mallorca a veure passar el papamòbil amb Benet XVI a dins, el Papa dimissionari, quan va beneir el temple en ocasió de la seva total cobertura. Recordo una quantitat enorme de policia i un sentiment entre la joia i la incredulitat. Aquesta visió, avui dia, s’ha multiplicat diverses vegades. La Sagrada Família s’ha convertit en una baluerna immensa, aclaparadora per al visitant. Una obra feta de pedra i somnis, en què l’amor ha estat més gran que la tècnica, i ja és dir. Una obra que és testimoni de la perseverança i tenacitat d’una persona però també d’una col·lectivitat.
L’acte de benedicció era un acte litúrgic principalment ㅡ missa solemne erga omnes, i aquí «omnes» vol dir justament això. El públic era tota la cristiandat i, més enllà d’aquesta, tot el món. Era també un acte institucional a on assistien les principals autoritats polítiques de Catalunya i d’Espanya. Amb els reis al capdavant. No es va poder treure una estelada, però, en canvi, el qui va fer aquell discurs tendenciós i partidista del 3 d’octubre de 2017 deia representar la nació que ha engendrat el temple.
Finalment, tant la missa com l’acte institucional en si van quedar superats amb escreix i es van convertir en un esdeveniment únic, històric, amb gran càrrega espiritual, cultural i simbòlica. Amb la presència del papa Lleó XIV, les autoritats civils i religioses, i milers de persones convidades o congregades tant a dins com fora de la basílica, Barcelona va viure una jornada que quedarà incorporada a la història del temple i de la ciutat.
La celebració va començar amb l’ofrena floral i la pregària que va fer el Sant Pare davant la tomba de l’arquitecte. No era simplement l’alçament del temple, era alguna cosa més: un acte de gratitud envers un home obsedit per la seva obra, per la religiositat i per Déu. Un gest que recordava la compleció parcial del temple i alhora la persistència d’una idea arquitectònica nascuda fa gairebé un segle i mig.
La missa vespral va comptar amb quatre mil assistents i amb un cor de 600 cantaires vinguts d’arreu de la geografia catalana tots dirigits per Pere Lluís Biosca. Els cantaires que van ser expulsats de l’acte i retinguts pels Mossos a instàncies de la policia nacional durant tres quarts d’hora en un tancat exterior per evitar que cantessin els Segadors i que mostressin quatre estelades. Tot això que no es va veure per televisió, però que ha generat una controvèrsia notable. No tan sols van ser els adults els retinguts. El cor Pueri Cantores i el cor infantil d'Amics de la Unió també els va passar el mateix i no van poder assistir a la cloenda de l’acte.
La missa fora d’alguns fragments en català, protocol·laris, però litúrgicament no substantius, va ser en castellà. El català va ser posat en calçador, furtivament. Hi va ser, però, tot i que la voluntat de la Conferència Episcopal era una altra si no hagués estat per les queixes. L’homilia va parlar de catecisme de pedra de Gaudí i de la relació íntima entre les aspiracions arquitectòniques com a expressió palpable del misteri cristià. La nova torre no és una torre més sinó el centre simbòlic d’un conjunt monumental i una referència física de l’ànima del catolicisme.
Ara bé, el moment culminant de l’acte ㅡ i el motiu principal del viatge papalㅡ va arribar quan Lleó XIV va sortir a l’exterior per beneir la torre de Jesús, que amb 172,5 metres converteix la Sagrada Família en l’església més alta de tot el món coronada amb una creu de quatre braços que es fa visible des de tots els angles. I és aquí on la solemnitat va donar pas a l’espectacle, on la litúrgia va esdevenir art visual. Igor Cortadellas va imaginar l’acte com una fusió televisiva d’arquitectura, música, llum i tecnologia. Realment ho va aconseguir i de quina manera.
Els escolanets de Montserrat van sortir de la basílica portant sengles llànties enceses i cantant un emotiu Sanctus a 3 veus deliciosament interpretat amb les veus infantines. Diria que potser aquesta va ser la interpretació més colpidora perquè era el símbol de la veu humana innocent que vol alçar-se fins a Déu. Després va aparèixer tota l’escolania. Quan van haver acabat se’ls van il·luminar amb més força les llànties i és aleshores on va començar l’espectacle de llum, també a dins del temple on els assistents, amb els mateixos fanalets, il·luminaven la nau central i les laterals. La música ja deuria ser gravada aleshores. No crec que els cors ho haguessin cantat en directe. I si ho van fer en directe, el mèrit és encara més gran. És una música que tenia alguna cosa de coneguda. Dies després me’n vaig adonar. Tenia un regust de la peça d’Ennio Morricone «L’oboè de Gabriel». No crec que sigui forassenyat dir-ho entre altres coses perquè Cortadellas té formació musical i va estudiar oboè. Les vocalitzacions del cor entra a cappella van deixar pas a l’orquestra. En un moment determinat entra l’orgue i s’arroga tot el protagonisme durant uns moments. S’afegeixen el cors infantils i els de grans, l’orquestra del Gran Teatre del Liceu fins que la llum cobejada il·lumina les torres i singularment la de Jesús. És una mena de símbol de la comunió entre els homes i Déu, de la recerca de Déu a través de l’arquitectura i de l’art. M’he quedat amb les ganes de saber del cert quines són les músiques que s’hi van posar i qui n’és el compositor. La rematada final va ser l’aparició al cel de tot de drons ㅡ 800 concretamentㅡ que van formar la cara i el tors de Gaudí. Gaudí gira al cap per veure la seva obra i somriu complagut. El lema, en català, «Primer l’amor, després la tècnica» reblava l’actitud que ha presidit el camí des que el 1882 es va començar a construir la basílica.
Va ser un acte respectuós però vistent, elegant però espectacular, recollit i expansiu alhora, religiós i laic, televisiu i cinematogràfic; un espectacle que no podia deixar indiferent a ningú i no ho va fer. Era pel que es veu la primera vegada que posava al cinema live, amb òptica Fujinon Duvo i estètica de llargmetratge. L’aposta no era menor i el risc tampoc tenint en compte que era tot el món el qui estava veient la cerimònia en directe. La feina en aquest sentit de Paulí Subirà i tot l’equip de TV3 ㅡ no pas 3catㅡ ha estat remarcable i serà un abans i un després en les retransmissions televisives d’esdeveniments com aquest.
És evident que aquest acte no era tan sols la benedicció d’una simple torre per més alta que sigui. Era a més un espectacle i una exhibició cultural. No es pot dir que s’hagi desaprofitat l’ocasió perquè tothom n’ha dit meravelles. Els d’un cantó i els de l’altre, els d’aquí i els d’allà, els de dins i els de fora. Jo crec que la música triada hi va fer molt per aconseguir la narrativa màgica intergeneracional i de vincle entre la comunitat i el diví mitjançant l’arquitectura. Tinc, tanmateix, un dubte. Què hauria dit Gaudí d’aquesta cerimònia? Hi hauria estat d’acord? L’hauria vist massa ostentosa o vanitosa? Hauria volgut ser el personatge estrella al cel de Barcelona? No n’estic del tot segur. O potser sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada