Des que va aparèixer la IA el novembre de 2022 per al públic en general s’han dit moltes coses sobre el seu futur i l’impacte que aquesta tecnologia ㅡ alhora apassionant i inquietantㅡ tindrà en les nostres vides i les nostres feines. Els més apocalíptics diuen que la immensa majoria de treballs desapareixeran tal com els coneixem perquè la IA s’encarregarà de fer tasques llargues i mecàniques i facilitarà la rapidesa i immediatesa dels resultats. És una visió. Potser exagerada però no hi ha dubte que el món laboral pot veure’s trasbalsat més a mig termini que a curt termini.
Una de les coses que s’han sentit per part dels qui s’han enamorat de la IA i dels que s’exciten quan arriben canvis com aquest és que els mestres i professors tal com els coneixem desapareixeran. De fet, qualsevol IA mínimament potent és com un mestre o professor particular disponible les 24 hores del dia i que a més sap de tot o almenys, de vegades, ho fa veure. No voldria ser esgarriacries, però també es va dir en el seu moment que els PCs esborrarien el paper i el bolígraf o que els llibres digitals acabarien amb els llibres de paper. I no ha estat així. Al contrari. La tecnologia s’ha juxtaposat al que ja hi havia i s’han distribuït usos i costums. Amb la IA previsiblement passarà el mateix.
No seré pas jo qui negui la importància d’una tal revolució tecnològica. De fet, als meus alumnes sempre els he dit que en aquest àmbit de la informàtica hi ha hagut 4 revolucions en poques dècades:
Que això és així és indubtable i un fet que ha de ser reconegut amb totes les precaucions que calgui. Però realment algú es pot creure que l’ensenyament es veurà profundament afectat pel tema? O millor, realment algú es pot creure que els professors tradicionals desapareixeran com auguren alguns talibans de la tecnologia que no hi veuen més enllà del seu nas? La resposta és negativa en termes absoluts i a continuació donaré els arguments que sostenen aquesta tesi.
Hi ha moltes raons profundes —pedagògiques, emocionals i ètiques— per les quals la IA mai no podrà substituir plenament la persona ㅡ una persona normal, s’enténㅡ en la tasca de mestre o professor. Aquestes raons no tenen a veure només amb allò que la tecnologia encara no pot fer, sinó sobretot amb allò que per naturalesa no pot ser.
Educar no és només transmetre informació o habilitats. Educar és ajudar i acompanyar algú ㅡ no m’agrada gaire el verbㅡ en el seu creixement personal. Això implica empatia, intuïció, presència emocional, capacitat de llegir els silencis, de comprendre les matisacions, d’entendre les necessitats que no s’expressen amb paraules. La IA pot reconèixer patrons, però no pot sentir ni intuir. No pot establir confiança en el sentit profund del terme. No pot generar vincle i l’aprenentatge sense vincle és superficial, insubstancial i finalment inútil.
Els infants i els joves no tan sols aprenen què diu la mestra, sinó com mira, com parla, com afronta els errors, com es relaciona amb els altres, com actua. El docent és un referent vital: un model i un exemple de manera de ser i d’estar al món. A pesar que cada vegada més aquest rol irrenunciable ha estat menystingut per l’administració i els fets consumats: hi ha professors que no podran exercir mai aquesta funció suara esmentada. En canvi, la IA no té biografia, ni ètica, ni cos, ni memòria viscuda. No pot transmetre l’experiència de ser persona perquè no ho és ni ho serà mai.
Educar és una trobada on ambdues parts canvien o haurien de canviar. L’alumne creix, però el mestre també aprèn, es qüestiona, revisa la seva manera de mirar, de dir i de comportar-se. És un espai de reciprocitat. És un autèntic diàleg. La IA, en canvi, no es transforma en relació amb l’altre. Potser ho pot semblar, però només ajusta paràmetres. No hi ha relació, només resposta.
La IA pot processar i generar informació a gran velocitat, però el coneixement profund implica comprensió del sentit, connexió amb experiències reals, capacitat de judici i de criteri, interpretació crítica, context i sensibilitat cultural i moral. Això requereix consciència i interioritat, coses que una màquina no té ni tindrà.
L’escola és també un espai per a l’afecte on els infants s’han de sentir acollits, escoltats i reconeguts. La cura afectiva és una condició prèvia a qualsevol aprenentatge profund. Si no estàs bé per dins no es pot aprendre de manera harmònica. Créixer és també aprendre a viure en comunitat. I això ho proporciona també l’escola. La IA pot simular empatia, però no pot ser empàtica. Ni ara ni mai. No pot garantir l’amor educatiu ni la responsabilitat moral personal.
Que ningú no s’equivoqui perquè l’ensenyament continua essent principalment la transmissió de coneixements. Ho diu la llei, però a més és cert. Tot i que no tan sols de coneixements, també d’habilitats i de valors. Sobretot de valors. I la millor manera d’aprendre valors és amb l’exemple, amb la coherència, amb la convicció, amb el compromís, amb el sentit del deure.
Què serà o què és ja la IA? És un complement i molt potent de l’ensenyament a qualsevol nivell. És un assessor permanent, és un recurs ineludible que s’ha de saber emprar, és una eina molt valuosa que no hem, però, de sacralitzar ni idolatrar. Ensenyar, i educar, és un acte per definició humà, un acte que cap algoritme pot replicar de manera plena i autèntica.
Una màquina pot ajudar-nos a pensar però no ens pot ajudar a créixer. La IA pot explicar una lliçó, però no pot mirar als ulls d’un infant que aprèn, no pot donar escalf ni presència.
Una de les coses que s’han sentit per part dels qui s’han enamorat de la IA i dels que s’exciten quan arriben canvis com aquest és que els mestres i professors tal com els coneixem desapareixeran. De fet, qualsevol IA mínimament potent és com un mestre o professor particular disponible les 24 hores del dia i que a més sap de tot o almenys, de vegades, ho fa veure. No voldria ser esgarriacries, però també es va dir en el seu moment que els PCs esborrarien el paper i el bolígraf o que els llibres digitals acabarien amb els llibres de paper. I no ha estat així. Al contrari. La tecnologia s’ha juxtaposat al que ja hi havia i s’han distribuït usos i costums. Amb la IA previsiblement passarà el mateix.
No seré pas jo qui negui la importància d’una tal revolució tecnològica. De fet, als meus alumnes sempre els he dit que en aquest àmbit de la informàtica hi ha hagut 4 revolucions en poques dècades:
- La creació del PC com a eina personal que materialitzava tecnològicament la llibertat i la iniciativa individuals.
- La creació d’internet com a xarxa universal de la informació i el coneixement.
- La creació de l’algoritme de Google com a cercador i tots els seus serveis associats que cada vegada han estat més.
- La intel·ligència artificial com a forma de comunicació natural amb les màquines. Ja no cal saber programació per entendre’t amb un ordinador.
Que això és així és indubtable i un fet que ha de ser reconegut amb totes les precaucions que calgui. Però realment algú es pot creure que l’ensenyament es veurà profundament afectat pel tema? O millor, realment algú es pot creure que els professors tradicionals desapareixeran com auguren alguns talibans de la tecnologia que no hi veuen més enllà del seu nas? La resposta és negativa en termes absoluts i a continuació donaré els arguments que sostenen aquesta tesi.
Hi ha moltes raons profundes —pedagògiques, emocionals i ètiques— per les quals la IA mai no podrà substituir plenament la persona ㅡ una persona normal, s’enténㅡ en la tasca de mestre o professor. Aquestes raons no tenen a veure només amb allò que la tecnologia encara no pot fer, sinó sobretot amb allò que per naturalesa no pot ser.
Educar no és només transmetre informació o habilitats. Educar és ajudar i acompanyar algú ㅡ no m’agrada gaire el verbㅡ en el seu creixement personal. Això implica empatia, intuïció, presència emocional, capacitat de llegir els silencis, de comprendre les matisacions, d’entendre les necessitats que no s’expressen amb paraules. La IA pot reconèixer patrons, però no pot sentir ni intuir. No pot establir confiança en el sentit profund del terme. No pot generar vincle i l’aprenentatge sense vincle és superficial, insubstancial i finalment inútil.
Els infants i els joves no tan sols aprenen què diu la mestra, sinó com mira, com parla, com afronta els errors, com es relaciona amb els altres, com actua. El docent és un referent vital: un model i un exemple de manera de ser i d’estar al món. A pesar que cada vegada més aquest rol irrenunciable ha estat menystingut per l’administració i els fets consumats: hi ha professors que no podran exercir mai aquesta funció suara esmentada. En canvi, la IA no té biografia, ni ètica, ni cos, ni memòria viscuda. No pot transmetre l’experiència de ser persona perquè no ho és ni ho serà mai.
Educar és una trobada on ambdues parts canvien o haurien de canviar. L’alumne creix, però el mestre també aprèn, es qüestiona, revisa la seva manera de mirar, de dir i de comportar-se. És un espai de reciprocitat. És un autèntic diàleg. La IA, en canvi, no es transforma en relació amb l’altre. Potser ho pot semblar, però només ajusta paràmetres. No hi ha relació, només resposta.
La IA pot processar i generar informació a gran velocitat, però el coneixement profund implica comprensió del sentit, connexió amb experiències reals, capacitat de judici i de criteri, interpretació crítica, context i sensibilitat cultural i moral. Això requereix consciència i interioritat, coses que una màquina no té ni tindrà.
L’escola és també un espai per a l’afecte on els infants s’han de sentir acollits, escoltats i reconeguts. La cura afectiva és una condició prèvia a qualsevol aprenentatge profund. Si no estàs bé per dins no es pot aprendre de manera harmònica. Créixer és també aprendre a viure en comunitat. I això ho proporciona també l’escola. La IA pot simular empatia, però no pot ser empàtica. Ni ara ni mai. No pot garantir l’amor educatiu ni la responsabilitat moral personal.
Que ningú no s’equivoqui perquè l’ensenyament continua essent principalment la transmissió de coneixements. Ho diu la llei, però a més és cert. Tot i que no tan sols de coneixements, també d’habilitats i de valors. Sobretot de valors. I la millor manera d’aprendre valors és amb l’exemple, amb la coherència, amb la convicció, amb el compromís, amb el sentit del deure.
Què serà o què és ja la IA? És un complement i molt potent de l’ensenyament a qualsevol nivell. És un assessor permanent, és un recurs ineludible que s’ha de saber emprar, és una eina molt valuosa que no hem, però, de sacralitzar ni idolatrar. Ensenyar, i educar, és un acte per definició humà, un acte que cap algoritme pot replicar de manera plena i autèntica.
Una màquina pot ajudar-nos a pensar però no ens pot ajudar a créixer. La IA pot explicar una lliçó, però no pot mirar als ulls d’un infant que aprèn, no pot donar escalf ni presència.
