divendres, de setembre 18, 2020

QUINZE PROSES D’ANTANY

QUINZE PROSES D’ANTANY

Marçal Subiràs i Pugibet


I



Unes notes estranyes m’han arribat tot reposant a l’hamaca. Movent-se pel pollancre, sec i rovellat, sense tempre ni veu, un ocellet desconegut de cos esvelt. No és un pardal: els conec. Té una mena de parlar segur, una estranya mena de fraseig tonal bellíssim. Es confonia entre els rostolls de les branques, que pengen com raïms madurs i per això m’ha costat de trobar-lo amb la vista. Missatger de la poesia com un cantaire indolent.


29-3-1986


II


Salpar amb un bròfec vent i les aigües madures. Bellesa inquietant, intranquil·la, més gran que nosaltres, mariners de terra humida. La barca, des del passat setembre, dormita ignorant la mar. No sap res del sol novell i enlairat de finals de març.


30-3-1986


III


Des del finestró, els pins sadolls de fora, es tornen tèrbols amb l’adveniment del capvespre i la nit. La ignota dama s’ha engalanat amb el primer lluentó de porpra: aquella estrella que badalla després del repòs diürn. Una fada que entabana l’ull somiador. Com drings de l’infinit espai es desperten, còmplices del màgic silenci, els estels irisats, tornassolats. La nit: gran misteri!


30-3-1986



IV


Els vidres estaven més gèlids que mai. El vaig tocar amb les mans, delicadament. Encara no era del tot clar i nevava amb intensitat. Eren flotons de cotó que anaven caient sense pressa, assuaujats per l’aire. Havien tocat les vuit. La casa era freda. La neu m’era alguna part d’un somni. Com ells, silenciosa, pura, i en entrar en contacte amb el sòl desapareixia. El fred m’ha ajudat a treure la son dels ulls. Des del carrer, es veia tota la muntanya blanca, amb algunes clapes d’un verd esponerós i brillant.


14-1-1987


V



Com un encarcarat rellotge, l’alba m’ha despertat amb el xipolleig de la pluja. En caure celobert avall, provocava ritmes desiguals i monòtons. Al carrer, el trepig del vianant tenia cura de no enfonsar-se en els tolls i els cotxes feien brogits semblants als de les cascades. Arran de la voravia, les clavegueres reixades complien  la ingrata missió d’empassar-se l’aigua de salubritat dubtosa. És un matí fosc, malaltís, perquè els dies també emmalalteixen i guarden repòs, enllitats i amb febre.


11-2-1987



VI


A l’abril els dies ja són llargs. S’han menjat una mica de fosca i el clima s’ha temperat. Avui mateix, ha sortit un sol ufanós de bon matí. Era la una i tot de sobte s’ha posat a ploure. Era una pluja que queia verticalment. No hi havia ni un aguait de vent, és més, feia xafogor. Hi havia uns núvols que no amenaçaven: els recava fer via i es volien revenjar.


9-4-1987



VII


La lluna flotava misteriosament arran de l’horitzó nocturn. Era saura o verdosa, segons l’ull espectador. S’havia despenjat del cel ennegrit sense gaires estrelles. Era una ombra malalta, apagada: tenia parracs de tenebres al seu damunt i volia anar a jóc. Havia perdut alguna batalla amb alguns déus, no havia pogut unir les boques de dos enamorats que l’esguardaven. El món, mentrestant, no havia empal·lidit amb el tènue xiuxiueig de la seducció. Ningú no vetllava els camps ja florits, les muntanyes de verd tenyit de fosca o les aigües manses del repòs. Ens sentíem sols. Ni un amor fervent podia haver allunyat aquella recança de veure que el regne sublunar era a frec d’aigua.


16-4-1987



VIII


Els banyistes més temorencs del vent encara fred s’arreceraven a les parets de les cases que es drecen en morir la sorra. Els més agosarats es dispersaven per tota l’amplària de la platja. El sol de migdia havia assuaujat la fresca del matí i havia transformat l’arena en un coixí càlid i esponjós. Ens embolcallava una calma embriagadora només torbada, a voltes, pel brogit d’un motor o la veu d’algú. La veu... Era tan dolça la que em parlava que gairebé no en sabia el sentit. I la llum intensa que esblaimava el blau ens feia cloure els ulls i riure. M’esfondrava en un mar dels sentits.


19-4-1987




IX


Cap a quarts de set del matí m’ha despertat la piuladissa insistent d’algun ocell. Per la finestra de la cuina he vist un cel rúfol encara no del tot clar. Una mena de mosaic de núvols ha flotat per sobre dels nostres caps tot el matí. Era un gegantí trencaclosques blanc sobre fons blau. A la platja no hi havia tanta gent com ahir dissabte. A quarts de sis ha començat a bufar vent de llevant que portava olor de mar. Del massís del Garraf han aparegut, amenaçadors, una munió de núvols grisos envoltats d’un tel de boira que pentinava els turons de vora mar. El mar s’ha encrespat de seguida i a la sorra només hi han quedat dos o tres pescadors. En tornar, els de casa havien tallat algunes roses exuberants; les més lletges les han deixades a fora del jardí, a sobre d’un munt de brossa i pinassa. Com si d’un símbol recòndit es tractés.


3-5-1987


X


Roser. Tarda fosca. El pollancre ens feia de guardià; ens protegia del vent, de les bruixes i dels mals averanys de la posta. Hem cremat pinassa cap a quarts de nou.


3-5-1987


XI


Cap a migdia ha passat per davant de la torre el rally de cotxes d’època. Mitja hora abans la gent ja havia començat a treure el cap i ara, a banda i banda de l’asfalt, ens ajuntàvem tots els curiosos habituals d’aquesta insòlita desfilada. Obria la corrua la «Santa Espina» amb toc metàl·lic i enllaunat i una veu d’homenàs anunciava un nou rally Barcelona-Sitges. Al cap d’un no res han començat a passar. El primer era un d’aquells negres, morro llarg, amples parafangs i vidres tristois, blancs els laterals de les rodes. El seguien cotxes descoberts que en diríeu tasses de cafè amb rodes de bicicleta pel seu estrany disseny. Els Fiat esportius de colors llampants avançaven tothom. Llurs tripulants, homes i dones intrèpids amb cenyits capells i ulleres per al vent, talment aviadors d’antany. Feien sonar les botzines de tant en tant i llur so grotesc espantava algun nen espectador i un gos poruc. Un, tan ràpid que anava, ha perdut el número de participació: el 49. Un altre —cotxe senyorial— duia una noia xofer que vestia uniforme gris i es recollia la trena bruna sota la gorra de plat. El darrer vehicle ha estat el cotxe de bombers; amb la campana, la mànega i els homes barbats a l’estil vuitcentista. Els ressaguers han vingut més tard, quan la circulació normal s’havia reprès. Una mescla que deu haver desconcertat més d’un incaut. 


8-3-1987


XII


La mar de setembre és més afable que la d’agost. Té una lluentor diferent perquè el sol ja s’ha enlairat un xic més. És una mar serena, reposada, fins i tot una mica càndida. Cap a quarts de set hem trepitjat la sorra ni de bon tros tan calenta com abans. No hi havia gaire gent a la platja. Eren banyistes perpetus i madurs que encara gaudien de temps per fer bronze. Els més petits ja han començat a anar a escola i sembla mentida com es pot arribar a notar tant. Una platja sense nens no sembla una platja. És un indret trist, mig destinat a l’extinció. L’aigua gairebé no es bellugava. Només es notava un breu balanceig que no impedia fer unes bones braçades en línia recta i sense empassar líquid. Cap gra de sorra l’enterbolia i per això quan em capbussava veia el més petit detall del fons d’aquelles aigües somes i els reflexos sinuosos  i opacs del sol. 


23-9-1987



XIII


El caminoi que va des de les aules fins al carrer està envoltat de cledes i diversos arbres: pins i xiprers. Havia caigut l’esperit d’un ruixat prim i ja es desprenien les aromes del verd. En baixant, he sentit la música estrident de les gaites que es feia més suau perquè les parets del palau l’ofegaven. Els núvols vermellosos m’han recordat la sàvia veu de les àvies: «Cel rogent, pluja o vent».



XIV


Sota la tarda plujosa de finals de setembre he caminat pels carrers deserts i inhòspits. El ruixat ha deixondit les aromes dels xiprers, de la menta entre la bardissa, de lilàs recòndits. Al revolt d’un ombradiu, un immens dragó de forja mig rovellat bavejava aigua de pluja a la seva boca, que s’obria com un pregon esvoranc entre el silenci, trencat pel trepig d’algun matoll. Confesso que m’ha espantat i que per un instant se m’han humitejat els pensaments amb aquesta persistent boira ploranera. 



XV


Un finíssim tel quasi rosa s’ha estès damunt el mar tranquil de la tarda. La fresca i la humitat sovintegen sobre la pell mentre els tons violetes tenyeixen en capes successives el cel. Només hi regna la pau. Alguns pescadors són a la platja a punt de recollir les canyes i anar cap a casa. El passeig és gairebé buit. Les palmeres mouen les fulles al vaivé  de la suau brisa que les empeny. Una ratapinyada voleia sobre el meu cap, ingènua, esperant el seu moment. La intento seguir amb la vista. La gent em deu prendre per boig quan em veuen recolzat a la barana, al costat de les escales de la platja, escrivint en un paper paraules que semblen anar-se’n amb el dia.