A Barcelona aquests mesos tenim l’oportunitat de veure una de les exposicions més interessants i reveladores al voltant de Joaquín Sorolla (1863-1923), el pintor valencià que millor va saber capturar la llum mediterrània i els ritmes tranquils de la vida a la vora del mar. Fins al 6 d’abril de 2026, el Palau Martorell acull la mostra «En el mar de Sorolla con Manuel Vicent», una selecció d’unes 86 obres procedents del Museu Sorolla de Madrid que, sota el comissariat literari de l’escriptor Manuel Vicent, proposa un diàleg entre pintura, paraula, llum, moviment i memòria mediterrània.
Sorolla ha estat celebrat històricament per la seva capacitat de transcriure sobre la tela la forma de la realitat marítima calmada, però també la seva energia: la llum que il·lumina la pell, el vent que fa voleiar un vestit blanc, rosa, beix, blau pastel, l’escuma que esclata contra la sorra, els reflexos fugissers sobre l’aigua. Aquesta relació inèdita amb la llum el va situar no sols com a figura central de la pintura espanyola de finals del segle XIX i principis del segle XX, sinó també com un dels màxims exponents del que en podríem anomenar «luminisme mediterrani». En més d’una ocasió he recordat la novel·la Marina i la llegenda que Kristen Auermann va fer gravar al rellotge de mà del seu marit: «Para Germán, en quien habla la luz». De fet, la figura de Marina amb la seva cabellera rossa i llarga i el seu vestit blanc vaporós semblen inspirats directament pel pintor valencià.
El Mediterrani —els seus ports, les seves platges, la seva gent— és present com a eix temàtic en gran part de la seva obra. Escenes de pesca i treball, nens banyant-se, estiuejants caminant per la sorra, mare i fills compartint l’aigua o simplement homes i dones mirant l’horitzó. Tot això esdevé un repertori pictòric que Sorolla va tractar amb una sensibilitat que combina realisme i poesia visual.
El plantejament de l’exposició és poc convencional: en comptes d’un comissariat purament històric o temàtic, la mostra està filada per textos poètics i narratius del mateix Manuel Vicent, autor considerat sovint com «el Sorolla de les lletres castellanes». La selecció de Vicent no només ordena els quadres en un recorregut visual, ans també els acompanya amb reflexions que dialoguen amb les imatges, convidant l’espectador a sentir-les abans que analitzar-les.
Aquesta aproximació fa que la pintura de Sorolla es llegeixi com a literatura i que els textos de Vicent es vegin com a pinzellades sobre un llenç: una fusió en què la llum, el mar i les experiències humanes són constants recurrents. L’espectador, per tant, camina entre imatges i paraules com qui recorre una partitura visual i sensorial.
Un dels temes que emergeix amb força a l’exposició és la de la maternitat i les relacions familiars a l’entorn marítim. Sorolla no va ser aliè al retrat de la família —ell mateix estava casat i tenia tres fills— i això es reflecteix en obres on la figura maternal apareix com a presència natural, quotidiana i sempre integrada a l’escena de la mar. Quadres com «Pescadora con su hijo» o «La hora del baño» mostren mares i infants en intimitats senzilles, però carregades de significat: són moments de lleure indolent, però també de socialització, de transmissió d’hàbits, de protecció i, sobretot, de vida.
En aquestes composicions, Sorolla representa la maternitat no com un ideal abstracte sinó com una experiència visceral: l’aire salat que toca la pell d’una mare eixugant el seu fill, l’expressió de calma o d’atenció d’una mare vigilant els seus petits en el ritme imprevisible de les onades. Aquestes escenes costaneres transmeten tant la fragilitat com la resiliència de la condició humana davant dels elements naturals. I en aquest sentit estan profundament i essencialment lligades al Noucentisme català i la seva idea de maternitat com a símbol de pervivència i continuïtat.
Sorolla no va pintar mai literalment música o dansa com a actes específics; no obstant això, la seva pintura és profundament musical i coreogràfica per la manera com organitza el ritme, la repetició i el moviment visual. La pintura, com la música, es compon de motius, repeticions, variacions i silencis. Les onades, els vestits que es mouen amb el vent, les figures que caminen per la sorra, tot això es pot llegir com a part d’una gran coreografia mediterrània gens impostada. Jo diria que hi ha elements que identifiquen clarament la pintura de Sorolla: el color pastel, el gest quotidià (la mare que alça amb un cert esforç el fill, el nen jugant, el pescador trescant), el brogit del mar que s’intueix, la llum morent de la tarda.
La combinació de llum, color i composició entesa aquesta com a posat en l’obra de Sorolla genera una sensació que podria comparar-se a una partitura: línies de força que s’alternen, espais de repòs i tensions suggerides per la densitat del color. També cal considerar que la mateixa manera amb què Sorolla distribuïa les figures en la platja —molt sovint en grups, balancejant-se entre figuració i abstracció— s’acosta a un ritme coreogràfic visual, com si estiguéssim davant una dansa congelada en l’instant però suggerint el seu fluir.
El Mediterrani és, en la pintura de Sorolla, més que un escenari geogràfic: és un lloc de convivència social i cultural. Jugadors de pilota a la sorra, barques varades a la vora, dones rentant peces, nens jugant o corrent cap a l’aigua i gent simplement ajaguda al sol —totes aquestes imatges desitgen ser més que paisatges: són instantànies de vida, d’històries que es despleguen sota un sol intens.
Sorolla pinta la platja no com a lloc de repòs únic, sinó com a espai on es mesclen l’afecte humà, la naturalesa, la feina i el lleure. Alguns retrauran que és un lleure burgès. I a aquests els desitjo ferventment que se’n vagin a la merda. Aquí la vida quotidiana esdevé ritual mitològic a la manera noucentista: sortir a la mar, banyar-se, jugar, parlar. Tot forma part d’un gran moviment que s’assembla més a una simfonia que a una successió de moments independents.
Veure Sorolla avui des de Barcelona comporta una doble lectura: per una banda, apreciar la tècnica i la mestria compositiva; per una altra, comprendre com el seu art parla d'identitat cultural, relacions humanes i experiències vivencials compartides o com el mar és el centre d’una cultura compartida. Com al malaguanyat programa Thalassa. La cura de Vicent no es limita a la cronologia o a un recorregut temàtic tradicional, sinó que busca capturar —i fer sentir— allò que moltes vegades queda fora del discurs artístic: l’embolcall sensorial, la memòria, el so del vent i, perquè no, el ritme d’una dansa invisible que els elements i les figures imposen al quadre. I els seus textos ㅡen castellàㅡ hi ajuden i molt.
L’exposició «En el mar de Sorolla con Manuel Vicent» al Palau Martorell no és una mostra més de pintura. És un alè femení de joia tranquil·la, és una aura de felicitat quotidiana. És una invitació a sentir el Mediterrani amb tots els sentits. Una invitació a veure com la maternitat i la vida quotidiana s’entrellacen amb la llum, el moviment i la poesia i el moviment. Una invitació a escoltar una música pictòrica que fa ballar la llum i les ombres sobre la tela. I a ser partícips de la dansa que habita en cada escena costumista en què el mar i la vida humana es toquen. És una experiència que transcendeix el gènere artístic per esdevenir un retrat antropològic i una reflexió poètica sobre el que significa viure i crear a la vora de la mar.
