Hi ha una imatge de Salvat-Papasseit que una determinada crítica ha construït i que emfasitza diversos aspectes de la seva poesia i biografia i en bandeja d’altres igualment importants:
Emfasitzen (1) el Salvat desgraciat que passa força anys de la seva infantesa tancat en una escola-vaixell perquè és orfe de pare. (2) El Salvat pobre que s’ha de guanyar la vida de qualsevol manera fins i tot guardant fusta al moll i posant en risc la seva delicada salut. (3) El Salvat que mor jove, com els romàntics que lluiten per un ideal. (4) El Salvat que s’adhereix als postulats socialistes i anarquistes. De la defecció del socialisme se n’ha parlat —això sí— poc. (5) El Salvat enlluernat per algunes idees d’avantguarda que provenen bàsicament del Futurisme i del Cubisme. Els mots en llibertat i els cal·ligrames són les formes que el poeta va utilitzar a la seva manera. Ben mirat, però, és fàcil observar que els primers no tenen res a veure —ni formalment ni pel contingut— amb les parole de Marinetti i que els cal·ligrames són «infelicíssims» com deia Foix, en el sentit que no tenen cap interès plàstic com sí en tenen els d’Apollinaire. En resum, la imatge de Salvat que ens volen imposar és la del proletari, el revolucionari i l’avantguardista; és a dir, l’apocalíptic.
Emfasitzen (1) el Salvat desgraciat que passa força anys de la seva infantesa tancat en una escola-vaixell perquè és orfe de pare. (2) El Salvat pobre que s’ha de guanyar la vida de qualsevol manera fins i tot guardant fusta al moll i posant en risc la seva delicada salut. (3) El Salvat que mor jove, com els romàntics que lluiten per un ideal. (4) El Salvat que s’adhereix als postulats socialistes i anarquistes. De la defecció del socialisme se n’ha parlat —això sí— poc. (5) El Salvat enlluernat per algunes idees d’avantguarda que provenen bàsicament del Futurisme i del Cubisme. Els mots en llibertat i els cal·ligrames són les formes que el poeta va utilitzar a la seva manera. Ben mirat, però, és fàcil observar que els primers no tenen res a veure —ni formalment ni pel contingut— amb les parole de Marinetti i que els cal·ligrames són «infelicíssims» com deia Foix, en el sentit que no tenen cap interès plàstic com sí en tenen els d’Apollinaire. En resum, la imatge de Salvat que ens volen imposar és la del proletari, el revolucionari i l’avantguardista; és a dir, l’apocalíptic.
A banda d’això, la utilització de Salvat ha arribat a la mitificació d’indrets on va viure, espais que va visitar, fets que va protagonitzar i, fins i tot, motius literaris que va utilitzar a la seva poesia. Aneu a veure, si no, la placa de marbre que hi ha a l’alçada del primer pis d’Argenteria, 64, i llegiu-hi el text ridícul i xaró que hi ha escrit. La desmitificació passa per enderrocar aquest nexe sentimental desfasat amb el poeta i aixecar-ne un de nou.
Hi ha un altre Salvat que és tan cert com l’anterior i que, per prejudicis polítics i per afinitats electives de la crítica oficialista, no s’ha posat al descobert. (1) És el Salvat que intenta, en va, acostar-se al nucli del Noucentisme. I diem en va perquè ni la seva preparació —deficient en matèria lingüística— ni les seves confuses i volubles idees llibertàries i revolucionàries (més que la seva condició social) no li ho van premetre. (2) És el Salvat que escriu poemes de factura «clàssica» (en diuen alguns que ballen al so del que són) o tradicional. És el cas de «Pantalons llargs» o «Nadal» a L’irradiador. (3) És el Salvat que, com ja han remarcat alguns crítics que no se senten tan obligats amb la jerarquia i que no han de pagar favors, s’acosta al cançoner --com van fer alguns noucentistes-- i comença a compondre poemes que denoten tractes amb el poble, com diria Agustí Esclasans. És a dir, és el Salvat que fa poesia popularitzant: reiteracions, metres curts i rítmics, imatges que provenen del cançoner, etcètera. (4) És també, i no pas aparentment, el Salvat cristià. Un cristianisme que tindrà l’origen que vulgueu però que existeix i que es pot resseguir a la seva biografia, al seu epistolari i a la seva obra poètica. És el Salvat que es casa a Sant Miquel del Port, que bateja les seves filles, que escriu sobre la seva fe amb convicció i sentit crític alhora i que al moment de la mort demana l’assistència d’un capellà. Aquest Salvat també existeix encara que sàpiga greu a molt pocs que són seguits per interès per uns quants.
A efectes de verificar quina relació va tenir Salvat amb el Noucentisme paga la pena recordar que un escriptor tan respectat i ponderat com Carles Riba titllava d’idiota Salvat al seu epistolari. Compte, perquè això no és una invenció: això és un fet documentat que no es pot discutir. Per dir-ho d’una altra manera, té més interès el poema «Tot l’enyor de demà» que «Marxa nupcial», «Nadal» que «Res no és mesquí» (Salvat no sospitava que sí existeixen actituds mesquines), «Pantalons llargs» que «Canto la lluita», «Els tres Reis de l’Orient» que «L’absurd». L’únic que es podria salvar de l’avantguarda és la versàtil increpació de «Marxa nupcial»: «ESCOPIU A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS».
