Sortim del teatre convençuts que la Laura Conejero és la Margarida Xirgu del futur, si no n'apareix una altra de millor i si la deixen, és clar. Aquesta noia és d’una gran versatilitat i pot fer des d’una comedieta o un serial televisiu desenfadat fins a un drama d’algun clàssic antic o modern. Els seus registres són extensos i el seu repertori de recursos escènics força remarcable: no tan sols la dicció és perfecta sinó també les expressions, els gestos i moviments i la prosòdia són variats i no es fan mai avorrits o reiteratius. La vam veure ja com una gran actriu que, a més, té una gran projecció de futur. A pesar que no va ser qui més aplaudiments va recollir. L’obra de Marivaux és una comèdia galant, amb «intrigues refinades» —diu el programa amb raó— de l’alta societat. Una comèdia que pretén evidenciar els convencionalismes i les misèries d’una noblesa en decadència davant la puixança de la burgesia. Pel que es veu, en el moment de l’estrena provocà un considerable enrenou. Avui dia, en què tothom està de tornada de tot, és una comedieta inofensiva; irònica i incisiva però inofensiva. I amb un tempo que no és ja el nostre. Perquè la durada de l’obra juga en contra del missatge que vol transmetre. El primer acte és brillant, lleuger, captivador. Al segon acte l’obra decau molt notablement i al tercer es recupera de manera sensible però sense arribar al nivell del primer. Potser el salva el final. Justament la feina del director i dels actors potencien el text que, en el sentit expressat, és deficitari. D’altra banda, el personatge que té inesperadament un paper principal —Dubois— s’erigeix en un demiürg que mou els personatges, en preveu llurs actes i, fins i tot, fa reflexions metateatrals. És un personatge que pot resultar antipàtic per la seva insistència i pel fet que sembla gaudir amb el patiment dels altres. La Míriam Iscle —el Dubois de l’obra— en fa un paper molt interessant, bo. Ara, la seva cantarella, les inflexions de la veu en les parrafades llargues que li corresponen poden arribar a cansar. En Farelo fa de Dorante, un jove arruïnat que vol seduir Araminte —la Conejero— tot fingint que està enamorat de la serventa, Marton.
L’acostament de l’acció als anys 40 és realment una troballa molt encertada, que funciona. L’escenografia és excel·lent, en la línia del nacional, tant pels vestuaris, la il·luminació, els cotxes antics que hi apareixen com pel decorat estàtic que es va movent molt lentament al llarg de l’obra. Un detall de classe i originalitat. El ball de la protagonista i Dorante no és creïble i la cançó cantada per Ivan Labanda, que fa de criat, està molt ben interpretada i cantada amb gràcia. El missatge de l’obra, si no vaig errat, és de llibertat i d’amor. Els dos protagonistes, que pertanyen a classes diferents —ella a la noblesa i ell a la burgesia—, s’enamoren i es comprometen en contra de les convencions de classe i de la família. En definitiva, un espectacle bo amb un text que és salvat en unes quantes ocasions pels actors i la direcció.
L’acostament de l’acció als anys 40 és realment una troballa molt encertada, que funciona. L’escenografia és excel·lent, en la línia del nacional, tant pels vestuaris, la il·luminació, els cotxes antics que hi apareixen com pel decorat estàtic que es va movent molt lentament al llarg de l’obra. Un detall de classe i originalitat. El ball de la protagonista i Dorante no és creïble i la cançó cantada per Ivan Labanda, que fa de criat, està molt ben interpretada i cantada amb gràcia. El missatge de l’obra, si no vaig errat, és de llibertat i d’amor. Els dos protagonistes, que pertanyen a classes diferents —ella a la noblesa i ell a la burgesia—, s’enamoren i es comprometen en contra de les convencions de classe i de la família. En definitiva, un espectacle bo amb un text que és salvat en unes quantes ocasions pels actors i la direcció.
