Idees per a un comentari
1.- Salvat es referia a la seva evolució com a poeta dient que havia tingut una infantesa literària —la gorra de cop— i que els pantalons llargs significaven la seva entrada a la literatura adulta.
2.- És significatiu que dediqui el poema a López-Picó, director de La Revista i noucentista conspicu. També és significatiu en el mateix sentit que Salvat construeixi en aquest poema una estrofa tradicional que no és un sonet com pot semblar aparentment i com indica la disposició explícita que Salvat fa dels versos. L’esquema és ABAB CDCD CECE AA. És a dir, ens trobem davant tres quartetes amb rima encadenada i un apariat. Els versos són alexandrins —d’art major, per tant— i cesurats a la sisena síl·laba (6+6). És evident, per tant, que encara que Salvat tituli el seu volum «poemes d’avantguarda» ens està enganyant i s’està enganyant ell mateix, com deia tan encertadament Foix. Perquè Salvat no va entendre mai l’avantguarda: ni els seus propòsits o objectius ni els procediments que proposava per a portar-los a terme. I ja pot venir l’apologista amb prejudicis de torn a dir que era el súmmum de l’avantguarda que no ho és ni ho serà mai. Per cert, això no ho dic jo sinó Foix, el qual no es dedicava a fer precisament manuals d’escola.
3.- El ritme és treballat i té una regularitat en tot el poema.
4.- És significatiu l’ús de l’expressió «campaneta daurada» al vers 1 i al vers 14 de poema: l’obre i el tanca. La campaneta daurada s’erigeix en símbol de la infantesa del poeta. També el «cavallet tot pintat».
5.- El versos que expliquen el significat del poema són els 8-9: «Ara em mena la gent i tothora tinc justa:/ i sóc infant encara i no puc fer-ne esment.» Salvat se sap i es veu adult (amb pantalons llargs) però alhora se sent infant i per això vol prolongar en la poesia els records de la infantesa simbolitzats aquí per algunes joquines: el cavallet, la campaneta, el carret, tot utilitzats en la forma hipocorística (diminutiu afectiu), molt usual en Salvat. Potser per aquest motiu Salvat mitifica en altres poemes uns elements lligats als records de la infantesa: el Nadal, els tres reis (al poema homònim i a «Vespreja i neva»). Això em porta a dir que l’enyorança que destil·len alguns poemes de Salvat té una doble direcció: per un cantó cap al passat (com a «Pantalons llargs») i, per un altre cantó, cap al futur incert (com a «Tot l’enyor de demà»).
6.- El poema introdueix també el tema del pas del temps. «Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent / a carregar amb palets el teu quadrant de fusta».
7.- El fet que Salvat es fixi en el tema de la infantesa va lligat al naixement de la seva primer filla, Salomé, l’1 de maig de 1919. Hi ha un altre llibre que tracta aquest tema i és Els nens de la meva escala.
8.- Salvat és, efectivament, un home que fa manifestos, que escriu poesia i que edita una sèrie de revistes amb fortuna diversa, però no per això el podem considerar un escriptor d’avantguarda. Més aviat el podríem qualificar d’home d’acció, d’agitador cultural que va entrar en contacte amb la primera avantguarda —Futurisme i Cubisme— i que no va acabar d’entendre-la del tot. Bàsicament, Salvat fa una interpretació romàntica i proletària de l’estètica avantguardista. Mescla algunes idees i formes dels moviments històrics amb unes aspiracions ideals d’origen vuitcentista. Agafa diversos elements de procedència modernista i els transforma en actituds de revolta convenientment vestides amb una forma que pretén ser trencadora. Perquè Salvat no arriba a les paraules en llibertat —malgrat que en certes ocasions suprimeix la puntuació dels seus versos— i ben poques vegades al cal·ligrama. El seu Primer manifest català futurista (1920) és una reivindicació de Maragall i el Romanticisme, de la sinceritat, de la inspiració i de la bona fe. I hi apel·la a una tradició que comença a Homer i arriba a D’Annunzio i Whitman. No cal recordar que força anys abans —el 1909— la proclama de Salvat hauria fet riure a Marinetti i els seus amics, els quals proposaven, ja aleshores, la destrucció total de museus, acadèmies i biblioteques i la instauració d’un nou ordre universal basat en una nova sensibilitat: la del dinamisme, la velocitat i l’instint. L’obra de Salvat es dilueix, ja des dels inicis, en una doble via: la del neopopularisme —que s’havia posat de moda els anys 20— i la d’una lírica íntima de to personal. Aquestes vies han donat, segurament, les pàgines més remarcables del poeta.
1.- Salvat es referia a la seva evolució com a poeta dient que havia tingut una infantesa literària —la gorra de cop— i que els pantalons llargs significaven la seva entrada a la literatura adulta.
2.- És significatiu que dediqui el poema a López-Picó, director de La Revista i noucentista conspicu. També és significatiu en el mateix sentit que Salvat construeixi en aquest poema una estrofa tradicional que no és un sonet com pot semblar aparentment i com indica la disposició explícita que Salvat fa dels versos. L’esquema és ABAB CDCD CECE AA. És a dir, ens trobem davant tres quartetes amb rima encadenada i un apariat. Els versos són alexandrins —d’art major, per tant— i cesurats a la sisena síl·laba (6+6). És evident, per tant, que encara que Salvat tituli el seu volum «poemes d’avantguarda» ens està enganyant i s’està enganyant ell mateix, com deia tan encertadament Foix. Perquè Salvat no va entendre mai l’avantguarda: ni els seus propòsits o objectius ni els procediments que proposava per a portar-los a terme. I ja pot venir l’apologista amb prejudicis de torn a dir que era el súmmum de l’avantguarda que no ho és ni ho serà mai. Per cert, això no ho dic jo sinó Foix, el qual no es dedicava a fer precisament manuals d’escola.
3.- El ritme és treballat i té una regularitat en tot el poema.
4.- És significatiu l’ús de l’expressió «campaneta daurada» al vers 1 i al vers 14 de poema: l’obre i el tanca. La campaneta daurada s’erigeix en símbol de la infantesa del poeta. També el «cavallet tot pintat».
5.- El versos que expliquen el significat del poema són els 8-9: «Ara em mena la gent i tothora tinc justa:/ i sóc infant encara i no puc fer-ne esment.» Salvat se sap i es veu adult (amb pantalons llargs) però alhora se sent infant i per això vol prolongar en la poesia els records de la infantesa simbolitzats aquí per algunes joquines: el cavallet, la campaneta, el carret, tot utilitzats en la forma hipocorística (diminutiu afectiu), molt usual en Salvat. Potser per aquest motiu Salvat mitifica en altres poemes uns elements lligats als records de la infantesa: el Nadal, els tres reis (al poema homònim i a «Vespreja i neva»). Això em porta a dir que l’enyorança que destil·len alguns poemes de Salvat té una doble direcció: per un cantó cap al passat (com a «Pantalons llargs») i, per un altre cantó, cap al futur incert (com a «Tot l’enyor de demà»).
6.- El poema introdueix també el tema del pas del temps. «Ja no tornaré més fent osque! osque! corrent / a carregar amb palets el teu quadrant de fusta».
7.- El fet que Salvat es fixi en el tema de la infantesa va lligat al naixement de la seva primer filla, Salomé, l’1 de maig de 1919. Hi ha un altre llibre que tracta aquest tema i és Els nens de la meva escala.
8.- Salvat és, efectivament, un home que fa manifestos, que escriu poesia i que edita una sèrie de revistes amb fortuna diversa, però no per això el podem considerar un escriptor d’avantguarda. Més aviat el podríem qualificar d’home d’acció, d’agitador cultural que va entrar en contacte amb la primera avantguarda —Futurisme i Cubisme— i que no va acabar d’entendre-la del tot. Bàsicament, Salvat fa una interpretació romàntica i proletària de l’estètica avantguardista. Mescla algunes idees i formes dels moviments històrics amb unes aspiracions ideals d’origen vuitcentista. Agafa diversos elements de procedència modernista i els transforma en actituds de revolta convenientment vestides amb una forma que pretén ser trencadora. Perquè Salvat no arriba a les paraules en llibertat —malgrat que en certes ocasions suprimeix la puntuació dels seus versos— i ben poques vegades al cal·ligrama. El seu Primer manifest català futurista (1920) és una reivindicació de Maragall i el Romanticisme, de la sinceritat, de la inspiració i de la bona fe. I hi apel·la a una tradició que comença a Homer i arriba a D’Annunzio i Whitman. No cal recordar que força anys abans —el 1909— la proclama de Salvat hauria fet riure a Marinetti i els seus amics, els quals proposaven, ja aleshores, la destrucció total de museus, acadèmies i biblioteques i la instauració d’un nou ordre universal basat en una nova sensibilitat: la del dinamisme, la velocitat i l’instint. L’obra de Salvat es dilueix, ja des dels inicis, en una doble via: la del neopopularisme —que s’havia posat de moda els anys 20— i la d’una lírica íntima de to personal. Aquestes vies han donat, segurament, les pàgines més remarcables del poeta.
Això significa que Salvat no val res? Ni de bon tros! Salvat és un d’aquells casos de poeta que amb uns recursos limitats i una obra no gaire extensa és capaç de transcendir les fronteres de la seva generació i arribar al cor o la consciència del lector. També el d’avui.
