dilluns, de gener 16, 2006

"WOZZECK", D’ALBAN BERG (14-1-2006)

Atès que algú s’ha proposat que només es parli d’aquesta òpera per l’escenografia, començaré parlant del que realment és important en qualsevol òpera, és a dir, la música. En opinió meva, Wozzeck pertany a un experiment musical superat de principis de segle. Concretament a l’expressionisme musical, diuen els experts, i no pas encara al dodecafonisme. El que sí queda clar és que és una òpera atonal en què qualsevol idea melòdica queda relegada a l’anècdota. Tot i que quan apareix és sempre interessant, per exemple les vocalitzacions del cor a boca closa. Com els altres ismes de principis de segle —pictòrics o literaris— l’opera de Berg és un exercici contra la tradició musical heretada del XIX. La música de Berg mostra cruament la descomposició del llenguatge musical de l’òpera romàntica i postromàntica. I per això és tan difícil de cantar-la. Les referències per als solistes es perden en la trama instrumental i els salts bruscos en les intervencions vocals fan que no siguin òperes aptes per a aprenents. El Josep diu, potser amb raó, que l’òpera com a llenguatge és del XIX i que encara que s’entestin a continuar la tradició avui dia ja és una altra cosa. El Jaume —el meu germà— ho diu d’una altra manera més directa: l’òpera és morta. L’òpera de Berg ja és una altra cosa. De fet, l’òpera, que neix com festival de la veu i del cant, evoluciona cap al simfonisme; el paper del solista vocal va perdent pistonada al llarg del temps i esdevé un instrument més d’un tot pensat per al teatre. Al segle XX, la música ha cedit al concepte; ja no importa tant l’obra com la idea de l’obra. La música s’ha tornat cerebral, matemàtica; és un trencaclosques per a entesos. I s’ha allunyat definitivament del públic.

El repartiment, doncs, havia de ser bo i ho ha estat. Es pot destacar entre els solistes Franz Hawlata en el paper principal, Johann Tilli en el paper de doctor i, sens dubte, Angela Denoke, que en la nostra representació ha tingut l’amable deferència de mostrar-nos els pits al natural. Si no vaig errat, ja vam tenir ocasió d’escoltar-la a la Katia Kabanova, de Janacek, fa uns anys. És una veu gran i maca i sap greu que no l’aprofiti per cantar coses com ara Wagner, Strauss o el mateix Janacek.

Ara bé, l’al·licient d’aquesta representació era la posada en escena de l’inefable Calixto Bieito. Partint de la base que tant l’espai com el temps de l’obra estan modificats i que aquest sol fet ja pot ser discutit, la idea de Bieito de situar l’escena en una mena de refineria de petroli és encertada. Mostra cruament un ambient sòrdid, brut, laberíntic, demencial. Simbolitza la desorientació i la baixesa moral que denuncia l’òpera de Berg. Perquè l’òpera en si no és per tocar castanyoles, precisament. El que passa és que el que en l’obra de Berg té una dimensió moral aquí cobra una presència física. La brutícia moral aquí és brutícia de chapapote. I, a més, Bieito fa un embolica-que-fa-fort amb escenes gratuïtes que tenen com a única intenció la provocació. Com sempre. Per exemple, a què treuen cap les imatges d’autòpsies que es poden veure pels monitors? Quina necessitat té el metge —una mena de doctor Frankenstein modern— de copular amb un cadàver o furgar l’entrecuix pelut d’una figurant? Per què apareixen tot de persones nues al final de l’obra com si fossin un exèrcit de zombis? I què me’n dieu de l’Elvis amb llumetes d’arbre de Nadal? I les vísceres del doctor? Tot plegat té una estètica molt furera i en això hem coincidit força en sortir del teatre. És l’estètica de la nuesa, de la víscera sangonosa, del moviment voluptuós. Encara hem de donar gràcies que no ens han esquitxat! I vés a saber si són sublimacions de negres fonaments biogràfics. La qüestió és que al final de la representació i abans que la gent comencés a aplaudir per esnobisme, compromís, convicció o simplement educació, s’ha sentit una veu que semblava sortir de les parets del teatre i ha bramat amb indignació incontenible: «Això és una marranada, collons!». Hi ha hagut divisió d’opinions. I és que la provocació sempre cerca això, la divisió. Perquè és més difícil i arriscat fer un muntatge que s’adigui amb el que l’autor pretenia que projectar les dèries personals en un reguitzell d'estirabots. I és més fàcil ser un agitador que no pas un artista. O un bon professional.

Jo també crec que el Liceu ha de ser estendard de renovació. Però també de continuïtat. I la direcció musical i la no musical haurien de saber que les estridències com les de Bieito no contribueixen gens a complir el requeriment d'una de les pintades que apareixien al teló inicial: "Abona't". És clar que és molt difícil que cap director d'escena pugui superar la provocació més infame que hem hagut de patir els abonats: la crema del teatre per la desídia, la incompetència i la poca vergonya d'uns quants. Es veu que continua la política incendiària.