dilluns, de febrer 13, 2006

"EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU", DE MENDELSSOHN, AL PALAU (10-II-2006)

L’Eulàlia Planas canta en un cor de 240 nens El somni d’una nit d’estiu, de Mendelssohn. L’hem anat a escoltar i a veure amb la Núria, la Mercè, la seva mare i altres familiars. La darrera vegada que vaig escoltar aquesta obra al Palau deuria ser a principis dels 90. La veritat és que sempre ve de gust retornar-hi perquè l’obra de Mendelssohn és una obra excepcional i personalíssima però alhora també capta a la perfecció el significat de l’obra de Shakespeare. Excepcional per la seva bellesa musical i personalíssima perquè tots els passatges porten gravats en el timbre de l’orquestra o en el fraseig melòdic el segell inconfusible del mestre. El somni d’una nit d’estiu és una obra rodona. Perfecta. Closa en si mateixa; no hi trobarem a faltar res però tampoc ens sobrarà cap número. Això també passa amb Les estacions de Vivaldi o La flauta màgica, per posar només dos exemples que se m’acuden. L’orquestra Simfònica del Vallès és l’encarregada d’interpretar-la i el director és un vell conegut, en Manel Valdivieso. De fet, d’aquella Simfònica amb la qual vaig cantar l’Oratori de Nadal queden força músics. Tot i que jo diria que aquesta orquestra ha anat a menys. I no pas per desídia de l’orquestra. El Somni és una obra que li venia gran però de la qual n’han sortit prou airosos. Aquesta és una virtut de la Simfònica: la seva tenacitat, la seva voluntat. Les notes endimoniadament ràpides dels primers números han hagut de fer-se més lentes per poder-les tocar bé. Cosa que fa que es perdi gràcia i vivacitat. La música bellíssima del nocturn ha sonat un pèl lenta pel meu gust. I això ja no era un dèficit de l’orquestra sinó un criteri del director. Quan ha començat a sonar bé tot plegat ha estat a la marxa nupcial: decidida i brillant. La soprano Elisa Copons ha brillat més que la mezzo; amb una veu clara i precisa se n’ha sortit amb correcció d’escola del lied amb cor, que també ha estat interpretat amb un tempo massa llarg. I el cor infantil estava ben preparat i ha cantat de memòria i molt bé les breus parts que li corresponen. La Núria anava cansada i se m’ha adormit a la falda. No ha sentit ni tan sols la marxa dels nuvis, que diu ella. A la primera part, un concert de Mozart que era prescindible i que quedava —ai las— apagat per la magnífica orquestració del Somni i per les seves melodies alegres i captivadores. Per cert, el concert comptava amb un jove solista que ha interpretat Mozart el clàssic com si fos un autor romàntic del XIX. Això és una cosa que aconseguirà superar amb el temps. Fora d’això s’entén per què ha guanyat el premi Vinyes. Potser ha estat més encertat pel que fa a l’estil en un bis que ha ofert al final de la prmera part: una peça de Debussy a la qual li ha sabut donar la sonoritat i l’expressió adequades. Me’n vaig del Palau, però, una mica amoïnat. És una llàstima que a una orquestra tan activa i tan vàlida com la del Vallès no se li presti una mica més d’atenció.