dilluns, de febrer 27, 2006

“MARÍA DEL CARMEN”, D’ENRIC GRANADOS (6-II-2006)

Feliu i Codina va quedar servit amb el llibret de l’obra, basat en el seu propi drama homònim. L’horta murciana podria donar joc per a un drama rural de passions desenfrenades però acaba essent una cosa anodina i ramplona. El triangle entre María del Carmen, Javier i Pencho és una caricatura de la versemblança amb què hauria de ser tractat. Els personatges parlen en panotxo, el dialecte d’aquell indret. Això converteix el drama, a ulls nostres, en una cosa encara més estranya. I el fet que l’òpera fos en versió concert tampoc ha ajudat gaire a l’afluència de públic, més aviat escassa. Les clarianes eren notables: el Josep, per exemple, era l’únic de la seva fila. L’ambient era, doncs, de representació de farciment. I tot plegat a pesar de la música, que té, diuen els entesos, influència wagneriana. Suposo que pel que fa a la dimensió de l’orquestra i al tractament que en fa. A mi em sobren les concessions folclòriques de la música de Granados. Les jotes, les castanyoles i altres cosetes que s’hauria pogut estalviar. Ens hauria quedat l’essència del músic, que no és pas menor i que té idees interessants i belles.
M’ha fet gràcia veure dirigir en Josep Caballe-Domènech; fa uns anys ens va dirigir l’òpera «Amahl i els visitants de la nit», de Menotti, al teatre Zorrilla de Badalona. Es notava que la dominava i que havia estat treballada amb assajos suficients. Sempre és d’agrair. No sé com deu haver anat a parar al Liceu però si hi ha dedicació i encert al darrera que vingui qui vulgui. Entre els quatre perscussisonistes he distingit la Pilar Subirà, que avui anava de matute: li ha tocat el paper del bombo. Els cantants han estat correctes tirant a bons. L’Albert Montserrat és un tenor líric-lleuger que té un timbre molt bonic però una veu poc voluminosa. Tot i això, en els densos passatges orquestrals aconseguí sobrepassar lleugerament l’orquestra. Pencho, cantat per un estranger, David Pittman-Jennings, ha fet gala d’una excel·levt dicció panotxa i d’una veu convincent dramàticament, un xic fatxenda, com el seu personatge. La valenciana Ana María Sánchez ha cantat en la seva línia: bé. No té fragments de lluïment remarcables. És una veu amb projecció però té una emissió tova que sembla que en qualsevol moment li hagi de fer caure la impostació. I el timbre tampoc és de primera qualitat. Ep! A parer meu, que consti. Mercè Obiol ens va sortir amb un escot vertiginós i mai més ben dit si te’l miraves del cinquè pis. També se’n va sortir bé d’un paper que tampoc oferia complicacions de la gran òpera. I Palatchi, que feia de pare de Javier, també va complir. Palatchi, de sempre, fa unes inspiracions nasals tan profundes i sonores que qualsevol dia absorbirà algun perruquí de platea. A banda d’aquest detall curiós Palatchi ha perdut en timbre; la veu sona gastada, enrogallada, sense aquella ressonància jove que omplia tota la sala amb absoluta facilitat. No és la primera vegada que tinc aquesta sensació. I és una llàstima. Potser el timbre de Palatchi no ha estat el de Ghiaurov però la seva potent veu és molt apta per fer els rols de baix de Verdi i Puccini. Entre altres. Pel que fa al gènere, no es pot dir que sigui una sarsuela perquè no té fragments recitats però el que també és clar és que no és una gran òpera.