Quan han alçat el teló em pensava que la producció que érem a punt de presenciar seria més del que ens han acostumat a veure; la del director d’escena que trasllada l’acció a l’actualitat per dir-nos: «Jo em dedico al teatre —o a l’òpera, que no és ben bé el mateix—, però, ep!, no us penseu que m’oblido de la injustícia del món». Com si fossin dues coses excloents que cal mesclar a l’escena! Com si el fet de muntar escènicament una òpera amb criteris històrics i musicològics —o simplement respectant la voluntat del llibretista i del compositor— et fes sospitós de no sé quina ideologia retrògrada, antiquada o passada de rosca o et fes esdevenir un frívol que no està interessat en els problemes reals de la nostra actualitat. És el típic director d’escena que no permet que el públic s’escapi de la realitat ni que sigui durant tres horetes. El típic director que té per no sé quin set sous mala consciència i ens ho fa pagar als espectadors. I és que els soldats vestits amb uniforme mimetitzat de desert i els presoners amb bosses de cartró al cap o amb els ulls embenats situaven aquest Idomeneo a l’Irak de l’actualitat. Alça Manela! Aviat hem vist, però, que el director d’escena i tot el paquet que incorporava no tenien nivell ni per innovar amb originalitat ni tan sols per provocar. Perquè per provocar se n’ha de saber. I cal treballar!, cosa que no ha fet aquest tal Nicolas Brieger. La baluerna blanca i torta que hi havia al centre de l’escena era el centre de tota l’acció. I anava girant segons les necessitats de l’acció. El sincretisme de motius escènics que tria el director és essencialment aleatori. Hauria pogut situar l’escena al macrobotellón que s’havia celebrat, amb batalla campal inclosa, la nit anterior a Barcelona. O en un camp de futbol en què s’enfrontessin dues aficions. Ara, el punt àlgid de la representació arriba quan apareixen a escena i també al passadís de platea uns natzarens negres que vés a saber quin sentit volien tenir. Només és nova la imatge d’un cantant pregravat projectada sobre un bust blanc que havia baixat de dalt de l’escenari; aquesta veu encarnava la de Neptú amb força eficàcia i convicció escènica. En Josep ha comentat que després d’això el director d’escena podria anar a fer d’interiorista de cases de barrets. L’Elisabet ha remarcat que per fer això aquest senyor havia cobrat. I en David ja no diu res perquè té por de sortir a les pàgines d’aquest diari digital. El repartiment de l’òpera tampoc ha estat lluminós. De tots plegats potser l’Idamante de Kristine Jepson és el que surt més ben parat pel que fa a adequació de la veu a l’estil de l’òpera. A la Bayo li ha anat canviant la veu: continua tenint-la molt clara i l’emet perfectament però ara la té més voluminosa i menys dúctil. Menys apta, doncs, per cantar Mozart. Tampoc l’estil és el més apropiat per fer els molts recitatius de l’obra. Una obra, finalment, que es fa llarga però que ja insinua el Mozart de la gran òpera: a la partitura es poden detectar diversos motius que apareixen a La flauta màgica (el de l’arribada de Sarastro i el de l’obertura del segon acte) o en d’altres òperes. Pel que fa a l’argument em sembla que és un tour de force entre la voluntat (amor entre Ilia i Idamante) i el destí (la promesa que ha fet Idomeneu a Neptú de matar la primera criatura viva que trobi a terra si apaivaga la tempesta). O la felicitat i la fatalitat. I en surt vencedora la primera. Potser per això hi ha un decalatge entre la forma i el fons de l’obra. Perquè mentre l’argument mitològic i els recitatius amb clavicèmbal ens recorden la tradició barroca, la resolució del conflicte és ja una altra cosa. Més humana i menys mitològica. Menys hieràtica i més creïble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada