Parla la consellera Mieras a la ràdio amb en Barril i em vénen al cap dues idees. La primera és que en Barril s’ha moderat molt —des d’un punt ideològic, vull dir— i ha aconseguit un programa tranquil i plural en què tothom té veu. La segona no la tinc tan clara i és aquesta: potser la consellera no és tan bleda com l’han caricaturitzada per ràdios i televisions i com sembla desprendre’s de la seva manera de parlar edulcorada que incorpora un ritardando perpetu. A banda dels fracassos, que hi són —especialment el de l’Institut Ramon Llull—, no hi ha dubte que Mieras ha capitalitzat l’èxit sonat dels papers de Salamanca. Més que res pel que tenen de símbol. Probablement també hi ha hagut d’altres èxits que desconec. Parlaven de la dualitat mercat/administració al món de la cultura. Vell tema i probablement insoluble. De fet, aquests dos conceptes es podrien comparar a dos plats de balança que cal mantenir més o menys equilibrats i controlats. Com ara la inflació. I és que abandonar la cultura —la que sigui— al mercat significa moltes vegades rebaixar-ne la qualitat i deixar oblidades moltes coses. I més en el cas de la cultura catalana. No cal dir que si haguéssim hagut de refiar-nos només de la demanda ja fa temps que els nostres escriptors, pintors o músics colgarien malves. I amb ells la nostra cultura. Ara bé, s’ha de dir, a la inversa, que al voltant de la política de la subvenció s’acumula brutícia que cal netejar de tant en tant. No podem convertir els creadors en funcionaris de la cultura, en servidors partidistes o en vividors d’oportunitat. No estaria malament que es diferís la consolidació de les subvencions a la consecució d’un producte exigent i de qualitat. És clar que el problema torna a ser el mateix. Com mesurem aquesta qualitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada