L’EVANGELI SEGONS JUDES

És realment curiós que una troballa d’aquesta presumpta magnitud es difongui a bombo i plateret per televisió, paper i internet en aquestes dates pròximes a Setmana Santa. El qui estigui curat d’espants sabrà què significa aquesta casualitat. Com a curiositat de la història i de la civilització, la troballa té tots els fonaments per ser atesa amb seriositat. Aquest manuscrit és una prova fefaent que, diguem-ne, desentona de la tradició que ens ha arribat fins avui dia i que ha estat considerada per l’Església com a canònica. I aquí s’ha de començar a fer distincions. Perquè tanta expectació és vista per uns com una oportunitat per trobar amb més precisió una veritat històrica i, per tant, documentada; no hi ha dubte que aquest és el camí a seguir. Però, per a altres, aquest text és una oportunitat única per erosionar la credibilitat del Cristianisme i en particular de l’Església catòlica i del Vaticà. Al National Geographic ja donen ingènuament per fet que aquesta és la troballa de la humanitat; només cal mirar la seva pàgina electrònica. Però qualsevol historiador seriós i, sobretot, prudent sabrà que el debat només acaba de començar i que ningú pot preveure o saber com ha d’acabar. Si acaba. I el debat es pot fer sobre el text mateix (la veracitat del text), sobre la seva transcripció i, el que és més important, sobre la seva interpretació. Jo no posaré en dubte l’antiguitat i la datació que han establert amb mitjans que poden semblar molt solvents però que, com altres, han fallat en moltes ocasions. Em sembla que la clau del text que ja podem llegir en copte i en traducció anglesa a la xarxa es troba en una triple pregunta: qui el va escriure, quan el va escriure i per què el va escriure. Són preguntes que, de moment, no es poden respondre. Vull dir que els especialistes no les poden respondre ni les podran respondre durant un temps que m’imagino que serà més aviat llarg. No cal dir que les intrigues que planteja aquest còdex no tenen res a veure amb la novel·la infumable de Dan Brown com ha insinuat ja algun diari de dubtosa professionalitat (de fet, si algú se la fumés obtindria efectes més al·lucinògens que amb les drogues de síntesi més sofisticades). I és per això que cal parar atenció. Perquè aquest document ens pot canviar la percepció de la història. Com també ens pot fer canviar la percepció de la història la demostració que Cristòfor Colom pertanyia, com sembla, a la família barcelonina Colom i Bertran.

La lectura d’aquest evangeli no desmenteix en absolut el que pregonen els sinòptics: l’existència de Jesús, el seu tarannà i la seva missió redemptora. Al contrari, aquest document, reforça aquesta posició històrica i religiosa. Ara, el Jesús que apareix en aquest text parla d’una manera força més crítptica que als evangelis canònics i té una relació força més distant respecte dels seus deixebles. Respecte de tots menys un: Judes. Judes és presentat com un confident lleial i fidel i esdevé en determinats passatges el centre marcat de la narració. Jesús li explica, com qui no vol, els secrets del paradís i li confirma que serà el tretzè i esdevindrà un home odiat «per les altres generacions». Cal suposar, doncs, que Judes ja era odiat en el moment en què es va escriure el text.

Hi ha una altra cosa que crida l’atenció i és la persona que escriu el relat. Perquè aquí no es parla en primera persona sinó en tercera. I el narrador, que amaga deliberadament la seva identitat, diu conèixer intimitats de les converses entre Judes i Jesús.

En resum, la primera impressió --naturalment revisable-- que un hom pot extreure de la lectura indirecta del text a través de la traducció anglesa, sense tenir en compte les recomposicions dels editors, és que el text podria fer-nos canviar la percepció de la figura històrica de Judes però no pot fer-nos canviar la visió —històrica, insisteixo— de Jesús.