Si hi ha una idea que resumeixi la funció d’avui és aquesta: per primera vegada en molt de temps hem sortit plenament satisfets de la representació. Per diversos motius i per tots ells alhora. L’espectacle en conjunt ha estat d’un nivell remarcable, tant vocalment com escènicament, amb veus i idees interessants i encertades. Tanmateix, el principal motiu de satisfacció és haver descobert —després de massa dècades, també s’ha de dir— l’òpera de més anomenada de Korngold. A Die tote Stadt (1920), es pot apreciar el músic que va triomfar a Hollywood anys a venir, però també es pot ponderar el seu postromanticisme afí a Strauss, Mahler i Puccini, tres autors que van veure d’entrada en el de Brno un nou valor sòlid per a l’òpera. De fet, les influències d’aquests compositors es poden observar, en ocasions, no del tot integrades, aquí i allà al llarg de l’òpera. De la música de Korngold m’ha interessat especialment la densitat i la riquesa orquestrals: el metall hi té un paper fonamental, les dues arpes al fossat no són casuals i el tractament del piano és realment original i, segons com, tètric. A més, els llargs tenuti amb notes greus --que, interpretats pels violoncels o contrabaixos, sostenen tot un edifici sonor-- tenen un alt voltatge líric. Korngold no renuncia a la melodia --hi ha deixes de gènere de les àries sentimentals de l’opereta, cosa que és d’agrair-- i empra el tema de Paul com la clau de volta de l’edifici que mostra alhora la ineluctabilitat del destí humà i la fugida cap endavant del protagonista. Especialment emotiu és el duo envolvent del primer acte, que té reminiscències de l’himne a la lluna de Rusalka.
Pel que fa a l’escena, el director Willy Decker ha fet una bona feina; sense confegir del tot una decoració desolada aconsegueix transmetre la morbidesa de la vida de Paul amb elements extrets d’un pis antic (la porta, el terra, el sostre). El vestuari pretén ser de l’època en què transcorre l’acció. I la imatge de la dona morta és omnipresent pertot. El més original és la doble plataforma per il·lustrar sobre l’escena el món de la realitat i el món del somni. Pel que es veu Korngold va sentir-se atret per les teories de Freud i les va transportar a l’òpera. D’una manera reeixida.
La idea de Korngold en adaptar l’obra de Rodenbach a un llibret deuria ser la de captar la relació d’afinitat —les correspondències baudelairianes— entre una ciutat fantasmagòrica, fosca, grisa i decadent i un home abatut per la mort de la seva dona, tancat en si mateix i que passa els seus dies recordant el seu passat feliç al costat de Marie. S’ha de dir que l’opera no aconsegueix fer-nos veure aquest paral·lelisme, amb tota probabilitat ben evident en la novel·la. Aquí hi ha un drama autènticament personal que té, però, diversos, nivells de lectura. Perquè Paul és el símbol de l’home i de la seva soledat existencial, d’un amor decebut per l’adveniment de la mort injusta, però també es el símbol d’una humanitat que es mira el melic i que no sap escapar d’una decadència moral que amenaça d’autodestruir-la. La solució final adoptada per Korngold també ofereix diverses lectures. La frase commovedora que pronuncia el protagonista ("La vida ens separa de la mort, terrible manament!") i el fet que constati que a la terra no hi ha resurreccions no són necessàriament indicis d'una salvació personal o un guariment de la seva obsessió patològica. Poden ser un signe de resignació o, com he dit, una fugida endavant.
Les veus han estat a la línia del notable. Més que correctes. I les actuacions dels personatges a escena han estat remarcables per la seva entrega i capacitat. A mi m’han vingut ganes de conèixer més coses d’aquest tal Korngold. Intentaré acostar-me a les que va fer amb intenció de pur músic i deixaré per més endavant les músiques de pel·lícules. En qualsevol cas, diria que Korngold ha entrat per la porta gran al públic del Liceu i que, a risc de ser exagerat, ja forma part de la nostra tradició de referents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada