diumenge, de febrer 19, 2006

OTELLO AL LICEU (18-II-2006)

El dia de la manifestació per l'Estatut al centre de la ciutat era el millor dia per deixar el cotxe a la vora de la plaça Catalunya. I així ha estat. La gent té por i espera que s'acabi la moguda per anar a provar sort al centre. És la primera vegada que puc aparcar a tocar de la plaça Urquinaona i a més sense fer gaires voltes. L'òpera es presentava com una mena d'esdeveniment. Per dos motius. Perquè, ara, les òperes del gran repertori clàssic apareixen poc a les programacions del Liceu. I en segon lloc perquè el reperotori era estelar. Especialment perquè el tenor era José Cura, un dramàtic que té molta veu, maca i apropiada per al paper d'Otello i a més és convincent escènicament. La posada en escena de Willy Decker era absolutament austera, decebedora. Però a més era poc treballada. Una caixa escènica posada de gairell, pintada de color negre que cap alfons es tornava vermell. I una creu molt alta de fusta crua que presidia constantment l'escena i que era manipulada pels personatges. La idea del director d'escena creiem haver-la comprès. El director vol posar l'èmfasi en el drama interior d'Otello i no vol deixar que cap element extern el pertorbi o ens distregui. El resultat és que semblava que l'òpera no tingués director escènic. El germà de l'Elisabet, que es dedica al món de l'escenografia, jutjava encara més decebedor els moviments dels personatges i del cor així com el vestuari. Tot pretén ser simbòlic però acaba essent simplement esquemàtic.
Lado Ataneli, jago, té una veu de baríton líric, potent i clara, amb una línia remarcable si ens l’imaginem cantant el verdi d’èpoques pretèrites però igualment efectiu per a un paper més dramàtic. En canvi, Cassio va lluir una veu metàl·lica tot i que amb projecció; probablement s’hauria pogut trobar algú amb més musicalitat. La qui va triomfar més, a banda de Cura, que ho va fer també pel nom, va ser la Desdèmona de Krassimira Stoyanova, la qual amb una veu densa, plena, rica d’harmònics, vellutada i rodona i a més àgil i d’emissió fàcil i justa va fer un quart acte per treure’s el barret. El passatge del salze ja és captivador per l’orquestració i musicalitat orientalitzant i ella el va brodar. I on va tocar la perfecció va ser en l’Ave Maria, escoltada en un silenci sepulcral sense tos ni caramels embolicats en paper de cel·lofana. La manera com va atacar el portamento que separa el recitatiu de l’ària ja presagiava una intervenció de gran classe. I ho va ser. Ros-Marbà, en un atac de purisme —o de ràbia, segons per on ho mirem— no va deixar que el públic ovacionés a lloure la cantant, tot i que s’ho mereixia. Un Ros-Marbà, per cert, que va ser tímidament però justament xiulat al final de la representació. No va aconseguir empastar i conjuntar determinats passatges de l’òpera i això es va fer visible per als que són més exigents.
Al programa del Liceu es presenta Otello com el dolent de l'obra i es diu que és un precedent de la mal anomenada violència de gènere (cal denominar-la violència domèstica). A parer meu no té res a veure la violència domèstica actual contra les dones, els homes o els fills i altres familiars d'una parella amb l'obra de Shakespeare ni amb l'obra de Verdi i Boito, que segueixen fil per randa la de l'anglès. Em sembla una extemporaneïtat frívola i oportunista que no valora justament el drama --aquest real-- d'aquestes situacions. Otello, per començar, és universal. No parla de tal situació o de tal altra. I, en segon lloc, l'Otello de l'obra és presentat no pas com el botxí --que ho és directament-- de Desdèmona sinó com la víctima de Jago. I Jago és el polític intrigant i hipòcrita que sap manipular les persones en profit de la seva ambició malsana, és l'home cruel i sense escrúpols ni remordiments morals. Jago és l'autèntic fill de puta de l'obra i un es queda amb les ganes de veure'l esventrat per algun oficial d'Otello. No hi ha, com sembla que pretén el director d'escena, cap conflicte religiós si tenim en compte de Otello és moro. El conflicte és personal i per més que el Cura trenqui la creu sobre l'escena en un moment de ràbia això no queda reflectit en la relació del protagonista i els personatges que l'envolten.
En acabar li he preguntat al senyor alemany d’uns quants seients més enllà què li havia semblat l’obra. I m’ha dit amb una mirada com nostàlgica: «He tingut la impressió que Desdèmona era una heroïna pucciniana, tot i que al final ha aparegut la dona verdiana de sempre». En fi, tant de bo poguéssim veure un Otello amb aquest repartiment cada mes. Fóra del tot gratificant.